Divendres d’stress

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/07/2010

Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al  TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.

I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.

Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.

A La Plaza més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.

S’esgoten les reserves de confiança

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/07/2010

Bona tarda, estic una mica decebut de començar aquest comentari amb un sense canvis però les coses són com són.

En aquest parèntesi estival que heu tingut, obligats per la programació de la pilota, la situació econòmica ha variat poc. Si, és veritat, un munt de catalans empipats han sortit al carrer i, també per la pilota, un munt d’espanyols entusiasmats han aclamat als gladiadors de la samarreta vermella, però en el fons de la butxaca encara el mateix forat per on s’escolen les poques reserves que ens queden. Sobretot, d’optimisme i de confiança.

M’arriba el consens econòmic de PricewaterhouseCoopers del 2on trimestre on, entre altres dades fruit d’un consens d’experts empresarials i econòmics, apareixen indicadors de confiança sobre l’economia espanyola.

Doncs bé, a força de no materialitzar-se les previsions de millora emeses els trimestres anteriors, els enquestats són creixentment pessimistes. No han llençat la tovallola però, creieu-me, falta poc.

(A SER Catalunya, el 15 de juliol 2010)

Gent entre-vista, …aquests darrers dies

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/07/2010

Heribert Barrera

Des de fa uns dies en possessió de 93 anys viscuts. Químic i patriota. Amb ben poques màcules doncs no n’hi ha d’immaculats o immaculades. La seva imatge a la manifestació del dia 10 resumeix la dignitat però també la decadència no recuperable del país. Sota un sol que no l’enlluernava, Barrera es mirava la Catalunya que no podia, que no pot caminar.

Victorio Valle

Catedràtic d’Hisenda Pública. Com Trias Fargas, com Fuentes Quintana, com José Barea, com el recentment desaparegut Alexandre Pedrós. Valle, des de la seva atalaia de Funcas (l’omnipresent Funcas per a tants economistes espanyols) observa com les seves caixes d’estalvi desapareixen, com les entenem ara, del panorama financer del país. Victorio Valle és memòria viva de l’economia espanyola, com a deixeble privilegiat de Fuentes, banquer, reformador, acadèmic, alt funcionari, i gran conversador a l’antiga.

Helena Guardans Cambó

No havia tingut la sort de conèixer-la abans. Helena Guardans gestiona una empresa amb quasi 2.000 empleats, la majoria estrangers voluntàriament a Barcelona. Preocupada per un país i una ciutat que es deterioren. Veu, to i sobre tot idees que surten de l’equilibri, la intel.ligència i d’un camí familiar excepcional. Malauradament un bé escàs.

Antonio Pereira Torres

Mestre però amic, Antonio Torres m’ha ensenyat quasi tot lo rellevant que conec o intueixo per a la meva primera dedicació en els darrers vint anys: l’institut d’estudis financers. Seny, moderació, energia, afany de millora, lideratge, innovació i internacionalisme. Després de tants anys, és un plaer retrobar-lo, encara que, ai!, tant breument.

I ara, què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Si els polititzats  lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Elemental benvolgut Watson

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Elemental qualificar de règim autoritari, corrupte, militarista i de total impunitat en la seva violació dels drets humans, a la República Popular Xinesa. Elemental però rar el que va dir l’altre dia amb claredat Graham Watson, el vell amic de les nostres primeres expedicions liberals a Europa a meitat dels 70′, de visita a Barcelona per presentar l’interessant llibre sobre la Xina del jove liberal però sobiranista, Roger Albinyana.

Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.

Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

Borsa: optimisme o desvari?

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/05/2010

Avui farem un esforç i no parlarem de cap entremaliadura del Govern, però si d’una de les seves conseqüències, en aquest cas positiva. Les anàlisis i les previsions de borsa normalment pequen d’utilitzar la mateixa referència temporal de l’anàlisi de conjuntura. I això no funciona. La borsa s’avança, de vegades més i de vegades menys, als esdeveniments, especialment a aquells que es pensa es poden produir amb una certesa notable.

Així aquests dies, una borsa espanyola sobrepassada per la dràstica pèrdua de confiança en els països europeus més dèbils i a Espanya en particular, i pel degoteig imparable de males notícies, probablement ja ho ha descomptat gaire bé tot. La majoria de les desgràcies, les efectives i les resultants del desconcert governamental i social, estan possiblement incorporades a uns preus francament llaminers.

La borsa espanyola presenta avui algunes ràtios envejables: una rendibilitat per dividend per sobre del 6% i un PER (preu per benefici) de 8 que és quasi un mínim històric. Si tenim en compte que una gran part del benefici de les principals empreses de l’IBEX es genera fora d’Espanya, a mig termini es necessitaria una absoluta catàstrofe mundial per no pensar que les perspectives de la borsa espanyola són bones.

És cert que, davant qualsevol recaiguda del malalt, ja podem anar proclamant que la borsa està a bon preu. Si els mercats s’entossudeixen a retirar-nos la paraula, podem dir missa.

Dins del pessimisme generalitzat del moment, deixeu-me però que, de forma il•lusòria o amb certa base i sense que serveixi de precedent, em deixi portar per una dosi del tant necessari optimisme.

No és pot dir això, ni és pot dir allò.

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.

D’artesans i destralers

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.

Tenim un problema

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

I un problema greu. Si un dissident cubà, per parlar del seu país en una ràdio pública de Catalunya, hi ha d’anar acompanyat d’un comissari polític del règim dictatorial dels Castro, és que ideològicament no estem sans. Ni sans ni estalvis d’un profund complex de dependència de l’esquerra més tronada i reaccionària que encara avui, ja el 2010, veu positiu el règim totalitari, ofegador de les més mínimes llibertats i sobre tot idiota -per ineficient, castrador i generador de misèria-  que fa més de 50 anys està enfonsant els Cubans que no han pogut marxar.

L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.

Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.

Improvisadas y a regañadientes

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Més Europa i menys Espanya

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

Breu passeig per la Barcelona que ens queda

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/05/2010

Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert.  Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.

Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

La parella del desprestigi galopant

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

Ferhat i l’oblidada Cabília

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/04/2010

Tant propera, en meridià sud des de Menorca poc més de dues-centes milles, i tant llunyana per als que només ens mirem el melic cada cop més provincià. La vella Cabília espera que, algun dia, canviem la prioritat del petroli que ens tanca els ulls de la solidaritat mediterrània i per nosaltres els catalans, de l’amistat entre pobles dependents.

Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades  “consultes independentistes” del nostre país.

Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.

Los perros de La Moneda

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/04/2010

Las noches ya refrescan en este inicio del otoño santiagueño. Paseo sin destino prefijado tras una cena temprana y agradable. Las piernas me llevan a la Moneda. Recuerdo que en otras ocasiones estaban Lagos, Bachelet, ahora Piñera. Pero siempre unos perros, también ahora, de raza indefinida merodeando el Palacio que parece un cuartel grande. ¿Esperan que a cierta hora les saquen unas sobras del Gobierno? ¿Consideran más seguros a los guardias armados que permanentemente rodean el edificio que el resto de ciudadanos, para mantener su libertad callejera?

No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.

La banca, us agradi o no, som tots

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.

En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.

Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.

La cançó enfadosa del TC

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Més “picoteig”

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/04/2010

Reverències occidentals a la Xina

Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.

Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.

Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.

Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.

Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.

Nerviosismes

Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.

La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.

Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.

Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix.  Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.

(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)

Picotejant

Posted by Josep Soler-Albertí – 25/03/2010

Plans necessaris però mal invertits

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”

Posted by Josep Soler-Albertí – 24/02/2010

No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Gran pacte del no fer rés

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

Pim, pam, pum, al dissident

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Decidir

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/02/2010

Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

El euro, ad calendas graecas

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Microimpressions d’un país en crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/02/2010

Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano,  màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.

7 a 2, a Ascó

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/01/2010

No se rés d’energia nuclear i soc incapaç d’argumentar a favor o en contra de la seguretat de l’anomenat magatzem o cementiri de residus nuclears. Però he tractat d’escoltar amb prou atenció.

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Guardiola al Manchester United

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/01/2010

Comparteixo amb una immensa majoria del país l’admiració per la feina de l’entrenador del Barcelona, Josep Guardiola. Els seus èxits són una illa rodejada d’inanitat i mediocritat, els colors dominants en el país. El que no comparteixo és el delit per saber què farà o deixarà de fer la propera temporada. Tothom és reemplaçable i un entrenador de futbol més, encara que estiguem d’acord en que ho ha fet bé. Es veritat que s’ha trobat amb un probablement irrepetible grup de jugadors, els més importants provinents de la pedrera del club català. Tot i això, el “Míster” blaugrana ha demostrat criteri, temprança i força psicològica. El tema de les tàctiques i alineacions em dona la impressió que és la part més fàcil. Per això tothom té les seves. Entre d’altres declaracions assenyades recordo el, per ara, més intel.ligent comentari en relació a les properes eleccions catalanes. A la pregunta d’un periodista sobre que li semblava la candidatura al Parlament de l’encara president del Barça, Guardiola, sense amoïnar-se va respondre: “Esperem a que presenti programa i el que vol fer. Llavors l’escoltarem”. De tan òbvia, la resposta és impecable i ningú encara li ha dit tan clar al popular advocat o ex advocat de la família Echevarria amb pretensions de redemptor polític.

Avui però, les notícies d’aquest matí haurien de ser decisives per al futur de Guardiola. Sembla que ahir, acompanyat de la seva esposa i criatures (tres?) va anar a veure un concert al Palau de la Música del grup Manel. Alló va acabar com el rosari de l’aurora amb una part del públic cridant que es quedés en el Barça i no deixant-lo tranquil per fer el que havia anat a fer: escoltar tranquil.lament una actuació musical. Pep porta cada dia personalment els seus nanos al col.legi del meu fill petit que m’havia explicat certes escenes dantesques per al dret a la intimitat i tranquilitat de l’entrenador. Si això va amb el sou que se’l quedin. Afortunadament per a Guardiola, també avui ha saltat la notícia o el rumor de que el Manchester United l’estava considerant per substituir Sir Alex Ferguson com a Manager general del club anglès. I bé, vull dir-li molt clar: Guardiola, no tinguis cap dubte, aprofita aquesta oportunitat immillorable i signa pel ManU. No només recuperaràs la tranquil.litat i la capacitat d’anar pel carrer sense que t’emprenyin sinó que, a més a més, tindràs la millor feina en el mon del futbol amb temps, anys,  per planificar, treballar, equivocar-te, triomfar, tot sense que presidents, candidats, periodistes, nacionalistes de pa torrat i altres futboleros desvagats t’estiguin pressionant tot el sant dia.

Pepiño

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/01/2010

Bona tarda. Alguns amics socialistes, amb dècades de militància, mantinguda o abandonada, recorden encara a un membre de les Juventudes Socialistas del PSOE, desgarbat, tímid, amb aspecte d’estudiant repipi però aplicat. Es deia, es diu, José Blanco i era o és conegut com Pepiño per als seus companys de generació.

Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.

Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   13 de gener 2010 (16.00 hs.)

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Europa, el “camarot” dels Marx

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/01/2010

La irrupció de la fotografia del comediant britànic Rowan Atkinson, en el seu paper de Mr. Bean, en el website de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea simbolitza, amb tota crueltat, la trista marxa d’Europa en els darrers temps.  Potser amb la presidència semestral Espanyola personificada per un desconcertat Zapatero, aquesta lànguida Europa arribarà al zenit de la seva pèrdua de prestigi. Els editorials dels principals diaris del continent ja s’han avançat amb comentaris entre jocosos i preocupats, convençuts que el President del Govern Espanyol veu en aquest “rol” la darrera possibilitat de salvar la seva carrera.

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Notre ami, le roi

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/01/2010

Encara calentes les cendres del monumental ridícul que els governs espanyol i marroquí han fet en l’afer Aminatou Haidar, vaig al Marroc cercant Fes, la dita ciutat imperial que des de feia temps volia veure.

Com en la darrera estada fa un parell d’anys, els radicals contrastos d’aquest país ressalten encara més la constatació de que hi ha una cosa que s’està fent relativament bé: l’orientació decidida vers les infraestructures. A les millores de les carreteres i a les inversions espectaculars als ports, ara s’hi afegeix una aposta decidida per la xarxa de ferrocarrils. Tot plegat pot i està començant a donar resultats visibles en desenvolupament econòmic. Per adobar-ho, els xinesos ja circulen visiblement pel país i poden aviat convertir-se en els primers socis empresarials per davant de França, Espanya i els Americans.

El rei, omnipresent. Com ho estava el seu pare. La premsa, teledirigida en el sentit de la lloança incondicional a Mohammed VI i en el de la manipulació política vers el nou “partit reial” destinat a controlar tot el poder, el PAM (Partit de l’Autenticitat  i la Modernitat) dels amics íntims de Sa Majestat. Tot plegat configurant un debat polític menor i força hipòcrita: lluites intestines pel poder que en definitiva són per les menors o majors simpaties del monarca.

Algunes, poques,  pinzellades d’interès: la pressió islamista continguda amb seny i promocionant mullahs propers al govern, les petites i valentes campanyes de drets humans com les del moviment MALI de Zineb El Rhazoui, la periodista que ha llançat la campanya per abolir l’obligació de no trencar en públic el dejú del Ramadà que ara pot comportar anys de presó; i tot el muntatge del Sahara: la confrontació amb Algèria, el desenvolupament artificial de la ex colònia espanyola, la seva marroquinització (fàcil sobre terreny força erma), la proposta d’autonomia i ara de regionalització de tot el regne, l’acusació al Polisari de mantenir milers de ciutadans marroquins captius en condicions inhumanes (els propis saharahuis evidentment), etc. Ara tot debilitat per la campanya Haidar que han gestionat malament i per la qual es demanen dimissions.

En definitiva, cap intenció real d’avançar vers una monarquia constitucional a l’espanyola com els nostres opinadors esperaven a la mort de Hassan II, el “germà” de Joan Carles I. Encara una societat afrancesada, prou “laica” en la seva aparença pública que manté un país amb certa estructuració i per tant gestionat. Sense evitar però ni la corrupció d’alta volada ni la de petita com vaig tenir l’ocasió de comprovar en dues ocasions en els escassos quatre dies allà, on vaig ser assetjat per sengles policies, afortunadament satisfets amb quantitats molt moderades.

“Parada y fonda”

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/12/2009

65 entrades, posts li diuen, en uns sis mesos. Les estadístiques,  -força incomprensibles per altra banda-, anuncien 10.000 visites i unes 40.000 pàgines. No gaire suposo però per alguns comentaris més del que esperava. El més positiu?, l’hàbit progressiu de fer aquesta petita i desordenada mena de diari que ara he interromput durant més de tres setmanes.

No ha estat una aturada premeditada i de fet hagués pogut transcriure, com en altres ocasions, intervencions en emissores o fer algun comentari de viatge. Ha estat una aturada marcada per la manca de motivació dels temes polítics i econòmics que dominen aquest blog. I potser per la necessitat d’agafar una certa perspectiva perduda sobre determinats temes. La premsa diària em cau progressivament de les mans, les tertúlies anodines, els tòpics dels diaris econòmics in crescendo. El recurs als periòdics estrangers no soluciona la manca d’interès. És qüestió de temporada? Probablement però també d’un país creixentment gris.

Mentre la conjuntura no retorni amb una mica més de tensió aquí van tres recomanacions instantànies de llibres que estic acabant aquests dies i que he llegit acceleradament (el que és sempre bona senyal):

- Winesburg, Ohio,  de Sherwood Anderson;  El cercle de Viena, 2009. (Contes de personatges escrits el 1919 per l’influent narrador americà. Ara en català).

- Animal Spirits, de George Akerlof i Robert Shiller;  Gestión 2000, 2009. (Serà una obra fonamental en la recuperació dels factors emocionals i psicològics en l’anàlisi econòmica).

- L’Empordà dels escriptors, de Jaume Guillamet;  L’Avenç, 2009. (Excel.lent resum de la presència de l’Empordà en l’obra literària de grans escriptors, empordanesos i no)

Dues visions oposades de la llibertat

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/12/2009

Ahir vespre (dimecres, 2 de desembre), vaig trobar i llegir un article de Vicenç Navarro, “La llibertat segons el liberalisme” publicat a eldebat.cat. Em va semblar un atac retrògrad al liberalisme, o al que ell pensa és liberalisme, i a més a més un festival d’errades, dogmes i invectives demagògiques.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Per a sostenir què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2009

Bona Tarda.

Si ja tenen l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible, un mamotret de dues-centes pàgines i pretenen llegir-lo…, que els agafi confessats!.

Ens costaria de definir aquesta proposta però al que més es sembla és a un programa electoral diguem-ne fashion. I això per la seva reiteració, desordre, i voluntarisme. Les paraules més utlitzades el el text són evidentment: crearán, mejorarán, garantizarán, promoverán, darán prioridad a, se adoptarán, se aprobarán, recogerán, impulsarán, fomentarán, favorecerán, desarrollarán, establecerán, se asegurarán que, incluirán, generarán, potenciarán, incorporarán, etcètera.

Hi ha alguns capítols que, per la seva inanitat, són memorables. La falta de idees en els de, per exemple, la societat de la informació o en el d’internacionalització constitueixen impressionants monuments funcionarials a la ignorància del que passa i es necessita en les empreses.

En definitiva, un bon document per a la tauleta de nit en temps d’insomni. El mateix insomni que no afecta òbviament al Govern, satisfet de si mateix per haver, finalment, santificat i grapejat el terme sostenibilitat.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   2 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Romans, Magiars, Turcs, Habsburgs, Soviètics: Budapest

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre  la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del bankarképzö, l’Associació de bancs, el Ministeri de Finances, la Universitat Corvinus, el Supervisor dels mercats financers i el Banc Nacional d’Hongria on la vella amiga Júlia Kiraly fa de sotsgovernadora. Sintonia absoluta amb tots ells. Penso en les persones que ocupen els mateixos càrrecs a Espanya i encara hi seria plantejant la primera idea o tractant de que l’escoltin. No se si m’hi trobaria bé en una estància molt llarga però tornar a Budapest i poder fer una passejada a la vora del Danubi amb la vista del Castell i el Palau reial de Buda és un plaer efímer però excepcional.

De les caixes i de la reforma laboral, ara si.

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

L’hora de la veritat de les fusions de les caixes

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

La reunión de EFPA en Madrid

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/11/2009

Los funcionarios, en ocasiones de buena fe, se creen de verdad que su pequeño mundo de regulaciones, permisos y normativa diversa de letra pequeña es la realidad. Se equivocan y a veces, por miedo, no se lo decimos. El mercado, la actividad económica, la vida en definitiva, se aleja del Estado cuando éste no le garantiza el marco adecuado para desarrollarse.

En nuestra actividad de asesoramiento financiero la distancia entre la práctica del día a día y la estructura legal es abismal. Se asesora, y por lo tanto se induce al interlocutor cliente a obrar de determinada forma, desde un montón de funciones y entidades. Especialmente desde la sucursal bancaria de la esquina. Y se da este o estos consejos, en muchas ocasiones, sin las suficientes garantías profesionales que, por ejemplo, en medicina exigimos hasta a aquel que nos pone una inyección. Según el supervisor, a partir de ahora sólo asesorarán financieramente unas cuantas entidades que ellos autoricen y registren bajo unas normas vagas que hasta ahora han superado solo diez entidades. Lo cierto es que están consiguiendo alejar la práctica de la legalidad a marchas forzadas. Pero que no se equivoquen: la demanda de asesoramiento financiero personal es imparable. La gente, millones de personas en España,  quiere consejo de calidad e independiente para resolver su porvenir financiero, para sacar provecho a su esforzado ahorro, para evitar los infames resultados de las inversiones financieras personales que obtienen un gran número de ciudadanos. Y lo obtendrán fuera del corsé profesional-regulatorio en el que nos quieren meter funcionarios y políticos que legislaron sin tener ni idea.

De ésto trató la primera jornada, y en parte la segunda, del EFPA Congress 2009 que organizamos en Madrid los pasados 19 y 20 de noviembre, el reflejo puro de que unos cuantos, pocos, funcionarios van por un lado y la profesión, EFPA ya con casi 8.000 miembros, por otro afortunadamente bién distinto.

(Ver una nota de prensa de la primera jornada de EFPA Congress 2009)