Les notícies confirmen el que ens temíem. La Junta militar Birmana no deixarà que Aung San Suu Kyi abandoni l’arrest domiciliari que l’ha mantinguda a casa seva quasi catorze dels darrers 19 anys, i que teòricament havia d’acabar-se a finals d’aquest mes. Un muntatge sobre una suposada visita sense permís d’un ciutadà Americà ha permès als dictadors presentar nous “càrrecs�? contra la Premi Nobel de la Pau. Encara pitjor, amb una salut delicada ha estat ja preventivament tancada a una presó de Rangoon, el que realment ha fet saltar l’alarma per la vida de la líder democràtica de 63 anys del castigat país, asiàtic. No he conegut mai Aung San Suu Kyi, però si i fa pocs mesos a alguns dels seus seguidors i coreligionaris més estrets.
De Bangkok a Estrasburg
El previst Comitè Executiu de la Internacional liberal que havia de tenir lloc a Tailàndia aquest passat desembre finalment es va ajornar. L’ocupació de l’aeroport de Bangkok uns dies abans per un moviment populista amb pudor feixista va fer tirar enrera, amb dèbils excuses d’evitar intromissions amb la política tailandesa, a la majoria dels liberals asiàtics. Finalment el passat mes de gener, la reunió de l’Executiu ajornada va tenir lloc a Estrasburg. Més fàcil, més còmode, menys polític.
A Tailàndia i Birmània
Encara que s’ajornés l’Executiu, uns quants vàrem mantenir el viatge i la major i més interessant part del programa previst. La visita a Mae Sot, en la frontera Birmana va servir per donar una mostra de suport i solidaritat a un dels Moviments d’alliberament més antics i que, des de casa seva, dirigeix Aung San Suu Kyi, i per suposat als moviments d’autodeterminació de l’ètnia Karen. Nois de poc més de 30 anys amb “experiència�? de més de 10 anys en presons birmanes, i descripcions terrorífiques de la repressió de la Junta Militar
A Mae Sot vàrem conversar àmpliament amb exiliats de diverses fundacions i partits polítics i vàrem visitar el camp de refugiats de Mae La (o Mee Lah), on prop de 35.000 persones d’ètnia Karen romanen tancades al camp a pany i forrellat des de fa 18 anys. I és només un dels molts camps que pràcticament delineen quasi tota la frontera Tai-Birmana. La sempre depriment imatge de grups humans sense llibertat, sense activitat, sense futur probablement. El camp, sostingut només pel Canadà i els Estats Units. Sembla que a Europa la dictadura Birmana ens queda massa lluny. Bé, no tant. Està agafant un cert renom en els amants del teòric turisme exòtic, evidentment amb els ulls oberts als temples, a les curiositats, però cecs al un dels despotismes més irracionals i salvatges.
A Bangkok, uns dies després vàrem ser testimonis personals del canvi de Govern. L’actual executiu, majoritàriament compost per membres del Partit Demòcrata, el nostre membre de la Internacional, es va aprofitar de les protestes, del caos contrari al Govern que va caure per la traïció d’alguns diputats que varen fer canviar la majoria. Trànsfugues en diem aquí. I allà. Tant l’actual Primer Ministre com el Ministre d’Exteriors, l’intel·ligent i amable Ambaixador Kasit Piromya, son persones molt preparades, de mentalitat i expressió molt occidental i veritablement liberals, però que no han tingut cap escrúpol en beneficiar-se dels aldarulls per fer-se amb el poder. Potser només així es fa política?