Month: junio 2009

Los argumentos de la socialdemocracia

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/06/2009

Conferencia de Jacques Attalí en el Círculo de Economia. Presenta un libro sobre la crisis muy parecido a otros que pueblan sin gran interés los expositores de las sufridas librerías. La descripción de como se originó, sin un ápice de novedad. Las recetas para salir de ella, tópicos.

Attalí ha tenido una carrera intensa en el sector público y privado pero trufada de acusaciones de corrupción, plagio, mala gestión, y sobre todo de enemigos.  Recientemente sirvió al gobierno Sarkozy presidiendo una Comisión sobre los cambios necesarios en la economía francesa que le granjeó unos cuantos más en su querida izquierda.

A pesar de los malos augurios de un libro poco original,  la intervención del economista francés nos devuelve al Attalí admirado de alguno de sus múltiples artículos y libros. En particular desgranando ideas clave de sus penúltimos libros como “Une brève histoire de l’avenir” donde ejercía de futurólogo brillante, o en “La voie humaine” donde reivindicaba la tradición socialista democràtica ante la presión neocon del momento. Todo con la brillantez que nos cautivó en un libro aparecido en plena crisis de los 70′,  “L’anti-économique“, en la que recién estrenados en el aprendizaje económico, éste se abría a otros campos que convertían la economía en una brillante y deseable ciencia global y multidisciplinar.

Y es que el pensamiento de Attalí, profundamente francés y europeo, navega hoy confortable entre la tempestad de la crisis financiera, que el achaca integramente al sistema y a sus desmanes. Y navega sin oposición, sin voces alternativas, convencido de la necesidad de un gran golpe de timón estatista e interventor.

No son los argumentos bién construidos y sólidos de la socialdemocracia el problema. Lo es la falta de una visión alternativa, la unanimidad, la falta de un debate e interlocutor, la toalla lanzada como rendición desde la esquina de las posiciones más preocupadas por la libertad.

Gambes, escamarlans i plàstic

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/06/2009

Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.

Faig d’acompanyant ocasional de la meva filla, biòloga estudiant les desgràcies que per algunes espècies  sembla provocar aquest tipus de pesca, certament agressiva.  El tema m’interessa una estona però la deformació professional em fa derivar cap a les bases econòmiques de la pesca, aquesta activitat creixentment subvencionada. Gasoil a una tercera part del preu, grans ajuts per la reconversió de flota (la meitat del preu de l’embarcació?), jubilacions incentivades per l’Estat, amarres gratuïts, etc. I fins i tot així és una activitat residual, en clar retrocés, malpagada per l’esforç que es realitza. A Barcelona a més, sotmesa a un mobbing clar per part del Port Autònom per al que els pescadors són una nosa no rendible. Per exemple disposen d’una llotja que, contrariament a les de la resta de Catalunya, li fa falta un lifting urgent.

Diversitat d’opinions: la biòloga pensa que la nostra costa està en un retrocés natural tràgic. Els pescadors pensen, o volen pensar, que el Mediterrani continua ben viu i generós. Jo no en tinc ni idea però en la única “txurrada” que presencio després de 5 hores arrossegant, em meravello de  la quantitat de peix i marisc llevat, però sobre tot de la quantitat d’escombraries que acompanyen els lluços i les cigales: plàstics de tota mena, llaunes, samarretes, i el pitjor,  tubs de plom i cables telefònics abandonats. Suposo que el Mediterrani és encara viu però els puc assegurar que és un abocador impresentable.

Ha estat una ocasió també per veure de prop les noves bocanes i obres del Port. Molt encara a fer i molt a acabar. El port guanya en capacitat però deixa pendent les connexions de transport. Sembla com si les infraestructures d’aquest país estiguin maleïdes. Quan, després de penes i treballs, s’acaben queden encara fortes incògnites per a la seva viabilitat completa.

Berlin i Dahrendorf (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la Internacional Liberal. No recordo exactament on ni quan però fou entre 1977 i 1979.  Era ja un ex-Comissari Europeu i intel.lectual de gran prestigi. Em va impressionar la seva intervenció, equilibrada entre la pràctica i la teoria política. Però no fou fins el curs 1979-80, a la London School of Economics, quan vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell en diverses ocasions. Dahrendorf va ser entre 1974 i 1984, director de la LSE. Jo, un alumne estranger de postgrau entre setembre 1979 i agost 1980, vaig ser elegit com a representant dels estudiants en el Foreign Students Committee, llavors el més important quan la LSE tenia majoria d’estudiants forans. Havia estat escollit “en la llista liberal” gràcies a una campanya patètica que ara no hi ha temps d’explicar. Això em va permetre conèixer Dahrendorf ja que, amb la seva presidència, el comitè es reunia cada dos mesos.

Lord Dahrendorf, el Baró Dahrendorf of Clare Market (la localització a Londres de la LSE) era, va estar, força distant. La seva presència, mirada i ironia em va recordar Ramon Trias Fargas. Em vaig presentar com a aprenent de liberal (jo era llavors el vicepresident de LYMEC, les joventuts europees liberals).  Recordo que usualment se’m treia  de sobre amb alguna recomanació de lectures. Una d’elles, encara tinc l’edició d’Oxford , els Four essays on liberty d’Isaiah Berlin.

Des de llavors, Dahrendorf ha estat “el referent intel.lectual” de la Internacional Liberal malgrat que ell ha preferit un compromís més aviat tebi. Fou parlamentari Alemany i Europeu adscrit al partit i grup parlamentari liberal però en la House of Lords va preferir actuar com a independent. El que alguns liberals li criticaven, un discurs ambigu en ocasions i potser massa proper a la socialdemocràcia, jo crec que era el que el feia atractiu i l’apropava a l’actitud iconoclasta de Berlin. En el seu darrer llibre: “La libertad a prueba. Los intelectuales frente la tentación totalitaria“,  Dahrendorf es situa ja plenament al costat de Berlin. Com en el moment de la mort.

Berlin i Dahrendorf (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia,  estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf.  D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.

La T1 i les carícies de Zapatero a Carod

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 17 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

Diners i pilotes

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Contràriament a la seguretat amb la que observo s’opina en diaris i tertúlies, no he estat encara capaç de fer-me una composició de lloc consistent del que penso sobre la neoirrupció del senyor Florentino Pérez en la galàxia mediàtica del fútbol i si realment té alguna importància. Ahir a “La Plaza“, amb el director i amb el cada dia més liberal Armand Vilaplana ho vaig intentar.

Parteixo de la base de que el fútbol és un espectacle potentíssim. He vist gent enganxada a pantalles de la nostra lliga arreu del món. Recentment als Emirats, a Tailàndia, a Colòmbia, a Finlàndia, al Canadà,…. . I ho estan, segons les franges horàries, de vegades a mig matí, de vegades a la matinada o a l’hora de dinar d’un dia laborable. Rés és comparable en aquest mon globalitzat al fútbol, a la força del fútbol i de les grans lligues, probablement l’anglesa, espanyola i italiana, per aquest ordre.

Com a espectacle potentíssim, seguit per centenars (milers?) de milions de persones, per força ha de moure molts diners. Crec que les xifres actuals són encara baixes en relació a l’expectació que aixeca.

Per altra banda,  l’imparable procés de concentració d’aquesta expectació i per tant dels diners en pocs clubs pot portar el verí de la seva autodestrucció. Si finalment sabem sempre qui serà el guanyador per poder econòmic i de jugadors, es perdrà tot l’interès.

En vista a tot això unes quantes hipòtesis:

- Això és un afer de diners i els colors, sentiments i emocions estan molt bé però la gent vol guanyar. I per guanyar, calen diners, en una proporció molt més alta que la de sentiments. De diners al fútbol quants més millor o al menys quan més efectius, millor.

- La correlació positiva és altíssima: els equips que guanyen es fan grans i rics i els que perden, més petits i pobres. Per tant, s’ha d’invertir. I arriscar. I el que faci calaix sense posar-lo en moviment (Cruyff deia que els diners, a jugar en el camp) està perdut a mig termini. Avui, a Dubai i a a Oaxaca, prefereixen veure el Cristiano Ronaldo que l’Higuaín.

- Les esquinçades de vestidures catalanes d’aquests dies per “l’afer Florentino” són d’ una hipocresia extraordinària.El Barça ha trencat en diverses ocasions els mercats (Cruyff, Maradona, etc) i francament no se perqué la immoralitat està en la franja dels 65 milions de Kaka i no en els 35 milions d’Alves per posar uns exemples. De fet no se que és aquesta immoralitat de la que parlen.

- La condescendència amb la que governs i autoritats fiscals, d’immigració i urbanístiques han tractat sempre els clubs de fútbol, especialment espanyols, és vergonyosa, indignant i, a més, incomprensible.

- No tinc la menor idea de com ha finançat el Real Madrid els recents fitxatges però cal tenir en compte que la majoria dels caps de risc de crèdit bancaris que varen aprovar els estratosfèrics crèdits a les immobiliàries ara quebrades o quasi, segueixen en els seus llocs i tant campants.

- No tinc la menor idea si, des d’un punt de vista empresarial, pot ser i sobre tot si serà una bona operació. Tinc però la sospita que ningú ho sap. Ja ho veurem.

Tertúlia La Plaza del 16 de juny 2009

Iraq, objectiu inversor

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/06/2009

Ja ho havia anunciat l’abril de l’any passat. Ara ho reafirma més convençut. Mark Mobius, pioner i considerat el més important gestor de carteres en mercats emergents considera a Iraq un prioritari objectiu d’inversió per als seus fons (més de 5,4 bilions de pessetes o 40.000 milions de dòlars).

El responsable de Templeton Asset Management (Franklin Resources Inc) porta molt temps en els mercat, havent sobreviscut les pitjors èpoques. La seva metodologia d’inversió no ha canviat substancialment al llarg dels anys. Jo el vaig escoltar i saludar fa més de 15 anys i em va impressionar com molt pocs  financers ho han fet. Pragmatisme però anticipació li han donat la fama que avui el situa entre els 10 grans inversors dels darrers 50 anys. No és en absolut un kamikaze amb ànsies de donar-se a conèixer dient barbaritats.

Per tant, el posicionament de Mobius en relació a Iraq es basa en el convenciment que el país està assolint un alt nivell d’estabilitat, imperi de la llei, respecte a la propietat. Té un bon futur en definitiva. Contra el llocs comuns i prejudicis, contra la premsa desinformada o desinformadora, contra la fugida populista de les tropes de Zapatero; la posició de Mark Mobius ressalta que, malgrat moltes errades els primers anys, l’operació Iraquiana dels Americans ha estat finalment un èxit. Iraq s’està convertint en una raonable democràcia i en un lloc on et podràs guanyar la vida raonablement i en pau.

En el país del costat, el nuclearitzat Iran, la revolució verda de les dones en suport del candidat moderat Hossein Moussavi té a aquestes hores encara alguna possibilitat de derrotar el terror de l’actual president recolzat per una majoria d’homes. Amb un potencial humà immens, com Iraq, a Iran només li falta desenpallegar-se dels dictadors, dels ofuscats, dels repressors. Llavors, al costat de la llibertat, arribaran també les inversions de Mobius, les inversions de l’estalvi internacional.

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Reaccions

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Cádiz y el bicentenario de la Pepa

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/06/2009

Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa María. Campos de girasoles incentivados por la política agraria común que, al  menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular;  la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Resultats

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/06/2009

Com era d’esperar, les emissores de ràdio i de televisió, diaris i premsa online només parlen  dels resultats espanyols.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

Dia D

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

Avui fa 65 anys del que per mi és l’aconteixement més important del segle XX. El desembarcament, i subseqüent batalla, de  Normandia. Un acte de guerra evidentment interessat però també d’enorme generositat. No cal dir que els Europeus som avui lliures, molt lliures, gràcies a aquesta extraordinària operació militar, gràcies finalment als milers de soldats morts i ferits estadounidencs, britànics i, no ho oblidem, canadencs.

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

Per XVIIena vegada

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

XVIIena entrega dels Títols CEFA i CIIA. Quan un projecte, un esdeveniment, una celebració, de fet un aniversari es repeteix consecutivament 17 anys ja és en si un motiu d’alegria. 18 anys des d’una gestió quasi impossible d’Alfonso i meva amb el vell i savi Claudio Boada que efectivament va ser decisiu perquè poguéssim fer el programa a Barcelona des del primer dia. Varem ser els únics tres que hi creiem.

Amb els titulats d’avui ja són prop de 750, la majoria professionals financers en exercici, el 55% de tot Espanya. Paraules interessants del nou Secretari de Política Financera (Caiguda d’ingressos, caixes, dificultats d’endeutament en els mercats. Quina papereta!) sobre la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Una ocasió de reveure’ns amb col.legues, amics i perquè no, amb coneguts i saludats.

Eleccions amb paperetes tramposes

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/06/2009

No en tenim prou en patir, des de la restauració democràtica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

I si fossim optimistes?

Posted by Josep Soler-Albertí – 03/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 3 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit, I si fóssim optimistes?

Potser és cert que l’actual crisi és la més important des del ’29 No ho nego, però el món ha canviat molt. Les notícies giren diversos cops per dia. El que abans prenia mesos, ara és resolt – o espatllat – en hores. Res és igual que fa 80 anys, o que en fa 30 en la crisi del petroli. Els meus fills, coses que jo feia – o faig – fa pocs anys els hi semblen prehistòriques.

Governs, empresaris, treballadors estan actuant en aquesta crisi de forma radicalment diferent de com ho haguéssin fet fa uns anys. Els governs han pres mesures, – algunes potser inadequades -, amb una rapidesa impensable fa uns anys. Les empreses han canviat processos, productes o formes de distribució en dies. I les que no ho han fet, ja no existeixen.

En les darreres setmanes hi ha hagut més que brots verds i a més a més cal explicar-ho, i fins i tot, celebrar-ho. I si finalment ens equivoquem i la catàstrofe i la fi del món arriba, escolta! No serà la primera vegada que fiquem la pota, però de pessimistes apocalíptics ja en tenim masses.

Días sardos y corsos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Cinco días, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos países afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellísima de las costas y montañas. Aquí además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.

Una segunda fácil constatación: la globalización puede con todo, y más en áreas turísticas. El sardo, los diversos dialectos corsos y como no, el catalán del Alghero son crecientemente una ilusión en retroceso; la gastronomía básicamente continental; la música, que decir!.

Por fin, la admiración por la moderación urbanística y por la no destrucción del país al estilo español de los últimos años. Ni mafias, ni “tangenti”?, ni estupideces políticas logran torcer el que supongo consenso claro y determinado para preservar. En otras partes complicadas de Italia como en la Campania, o algo menos en Sicilia también se observa. En ninguna parte la destrucción ha sido tan extensa, profunda y sistemática como en la costa española en los últimos 15 o 20 años.

En todo caso, de los pasos fugaces por muchas partes de las islas un pensamiento permanente: el volver con más calma, para gozar de esas pequeñas maravillas apostadas en tantos rincones, quizás para buscar algún viejo y probablemente olvidado amigo Sardo con quién conocer la forma de pensar de lo que queda de estas islas. Lo que hay de verdad y de mentira en tanta gente sólo entrevista en nuestros pasos rápidos en busca de curvas y velocidad. Faltará, eso si, la  amistad y tolerancia reinante estos días. También unos valores escasos.

Eleccions Europees (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!