Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.
Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne
Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.
Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!