La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la Internacional Liberal. No recordo exactament on ni quan però fou entre 1977 i 1979. Era ja un ex-Comissari Europeu i intel.lectual de gran prestigi. Em va impressionar la seva intervenció, equilibrada entre la pràctica i la teoria política. Però no fou fins el curs 1979-80, a la London School of Economics, quan vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell en diverses ocasions. Dahrendorf va ser entre 1974 i 1984, director de la LSE. Jo, un alumne estranger de postgrau entre setembre 1979 i agost 1980, vaig ser elegit com a representant dels estudiants en el Foreign Students Committee, llavors el més important quan la LSE tenia majoria d’estudiants forans. Havia estat escollit “en la llista liberal” gràcies a una campanya patètica que ara no hi ha temps d’explicar. Això em va permetre conèixer Dahrendorf ja que, amb la seva presidència, el comitè es reunia cada dos mesos.
Lord Dahrendorf, el Baró Dahrendorf of Clare Market (la localització a Londres de la LSE) era, va estar, força distant. La seva presència, mirada i ironia em va recordar Ramon Trias Fargas. Em vaig presentar com a aprenent de liberal (jo era llavors el vicepresident de LYMEC, les joventuts europees liberals). Recordo que usualment se’m treia de sobre amb alguna recomanació de lectures. Una d’elles, encara tinc l’edició d’Oxford , els Four essays on liberty d’Isaiah Berlin.
Des de llavors, Dahrendorf ha estat “el referent intel.lectual” de la Internacional Liberal malgrat que ell ha preferit un compromís més aviat tebi. Fou parlamentari Alemany i Europeu adscrit al partit i grup parlamentari liberal però en la House of Lords va preferir actuar com a independent. El que alguns liberals li criticaven, un discurs ambigu en ocasions i potser massa proper a la socialdemocràcia, jo crec que era el que el feia atractiu i l’apropava a l’actitud iconoclasta de Berlin. En el seu darrer llibre: “La libertad a prueba. Los intelectuales frente la tentación totalitaria“, Dahrendorf es situa ja plenament al costat de Berlin. Com en el moment de la mort.
Penso que mai no ha estat prou remarcat la formació política familiar (l’ambient, l’entorn, la posició política de fons).
Ho dic perquè el pare de Dahrendorf va ésser militant socialdemocràtaca. Després va excel·lir com a socioleg en la reconversió de la lluita de classes en conflicte socials i els aspectes dinàmics que podien provocar.
Va ésser que posteriorment va dedicar-se a la política. Es possible que tingués tics socialdemocrates, com també conservador-liberals (recomano el seu llibre: “ley y orden”).