Castells, Salgado, Ocaña
Tenim ja el desenllaç de l’acord de finançament. S’ha de dir que ja tocava. Tot i que el finançament de les entitats autonòmiques és un tema d’importància, és possible que ho haguem magnificat i alguns ja en tenim ben bé prou. El futur d’un país depèn molt més de la competitivitat, iniciativa i capitalització (humana i econòmica) del sector privat que del volum de recursos d’un del nivells d’administració pública. El que succeix és que els mitjans de comunicació catalans sobredimensionen el pes del sector públic en detriment del privat i donen una impressió esbiaixada. En tot cas, tot això fa referència als nostres impostos i específicament als que tornen cap a aquí (aquest “aquí” també és un terme manipulat) i per això és evidentment transcendent i important.
Per a mi, tot el debat de l’Estatut -del que deriva el del finançament-, es basa en unes certes hipòtesis que, més que errònies, són fruit d’un estat col.lectiu d’hipnosi, potser més ajustadament d’un pensament basat en el desig més que en la realitat. El que en anglès dirien wishful thinking. En primer lloc, ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja, el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. És tant fàcil com això però ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació. En segon lloc, oblidem que tot aquesta troupe d’autonomies de segona divisió de les que formem part estan condemnades, agradi o no a la catalana, a rebre un tracte equivalent i unificat,especialment en el tema del finançament on el marge de negociació amb Catalunya és escàs.
En el debat de l’Estatut tots els partits ens feien creure (amb l’excepció del PP que evidentment ja li va bé l’actual situació de dependència catalana) que a través de l’exercici d’una certa sobirania inexistent podríem anar més enllà del que el text constitucional ens imposa. Està clar que tenim un Tribunal Constitucional polititzat, sense cap prestigi, indigne per prendre decisions. Però legal, emparat per la Constitució i amb tot el dret de sentenciar el que vulgui sobre l’ajust constitucional de l’Estatut. I si no ens agrada, la solució no és continuar creient en el que no és.
Doncs en aquest ambient més de somni que de realitat han arribat, Govern i oposició, al final del camí de la suposada negociació amb el Govern central sobre el finançament. És cert que aquest és un bon acord com amb alta probabilitat defensarà el que afortunadament ha estat el negociador català, el Conseller Castells. Però ho és si acceptem les coses com són. Catalunya guanyarà possiblement amb aquest acord en obtenir un percentatge lleugerament superior del pastís global reduint un pel la nostra aportació solidària o en definitiva que retorni una mica més del nostre esforç fiscal. I dic una part relativament més gran del pastís perquè el truc de Zapatero d’augmentar el tamany del pastís amb endeutament hauria de ser criticat com el que és, un engany per fer veure que ha trobat la solució a l’entrellat deixant quasi tothom prou content. Així, caldrà destriar de les xifres que finalment es donguin quines responen a l’augment del pot a repartir i quines són guanys reals relatius, calculats percentualment.
Per tant, l’acord (o el diktat) és bo perquè dins el possible, és millor que l’anterior sistema. Mentrestant, l’oposició, que amb certa raó està encara ancorada en el discurs anterior, el que defensaven -o defensen encara- la resta de partits, manifestarà que aquell impossible, aquell somni, evidentment no s’ha aconseguit. Els ciutadans, confosos amb els canvis de paradigmes dels partits segons els seus requeriments electoralistes, embolicats per xifres complicades i relatives, direm amen o ens indignarem, depenent de quin paper de figurant volem fer a l’auca.