Month: Septiembre 2009

Promocionant l’assessorament financer

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/09/2009

- Des del divendres 18 de setembre, sense el pes diari de presidir EFPA Europa. Sis anys són suficients i l’associació Europea queda en bones mans. Millors que fins ara evidentment. En tot cas seguiré al càrrec de les relacions internacionals (Europa amb la resta del mon) com a vicepresident però fora del dia a dia.

- S’acosta EFPA Congress 2009. Malgrat el nom, la trobada bianual dels assessors membres d’EFPA España (més de 7.000!). Per promocionar el congrés s’han gravat uns vídeos on alguns parlem de la professió i el seu futur, de la crisi (com no!), i de l’assessorament en general. Per si em voleu escoltar: Video per EFPA Congress

- A Catalunya Ràdio (El Secret de Sílvia Cóppulo, amb  Ramon Adell)  intentant fer pedagogia sobre la necessitat de que la gent es preocupi i sobre tot s’ocupi de les seves finances personals. Es tracta de debatre algunes conclusions d’un informe Europeu que s’han ventilat massa alegrement en alguns mitjans. Les trucades d’oients són variades. Algunes en la línia de demonitzar els bancs que és l’opció fàcil. Altres reconeixen l’èxit quan s’han proposat demanar consell, utilitzar la competència que hi ha en el sector, i en general dedicar-se una mica més. És ben cert que encara falta molta educació financera en els clients (alfabetització financera diuen els britànics) i major capacitació financera en la banda de l’oferta o en els professionals de les entitats financeres, però s’avança.

La lògica i justificada pujada de la borsa.

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/09/2009

Sessió de contrast mensual dels mercats en una gestora de fons.

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.

Impertèrrits, malauradament.

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/09/2009

Píndola a SER Catalunya,  16 de setembre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

“Sobre la classe política i els sistemes electorals”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/09/2009

Per commemorar l’11 de setembre, encara que amb retard, rés em sembla millor que reproduir aquest article a l’Avui de Xavier Roig, del mateix dia 11. El comparteixo.

Què preocupa els liberals?

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Les resolucions presentades pels diversos partits, organitzacions i grups membres de la Internacional Liberal de cara al proper Congrés, ens donen certa orientació de les prioritats, de les preocupacions dels liberals. Aquestes són algunes.

- Des d’Àsia, la davallada en la qualitat democràtica i en els drets humans és sens dubte el principal focus d’interès. Com a símbol, la darrera sentència contra Aung San Suu Kyi, i la persistència totalitària de la dictadura de la Junta Birmana. Per cert, les Nacions Unides han tornat a amenaçar la Internacional liberal per utilitzar en documents politics la denominació Burma (Birmània) en comptes de l’oficial de Myanmar que recolza la Junta. També el deteriorament dels drets civils a la Xina, al Tibet, a Taiwan i en altres països asiàtics.

- L’Iran i per suposat els conflictes a Afganistan i Pakistan.

- A Europa, les indecisions polítiques de la Unió Europea i per suposat, Sèrbia i Kosovo; Rússia i Bielorússia. A l’Amèrica Llatina, el populisme i el creixent retall a les llibertats d’expressió, i el poc respecte a les seves pròpies constitucions de dirigents que volen perpetuar-se.

- Tot el que està vinculat a temes mediambientals. En particular la implementació del CDM (Mecanisme de desenvolupament net de Kyoto), eficiència en el consum d’aigua, reciclatges, control local, pol.lució lumínica i sonora, aplicació efectiva de la legislació, coordinació internacional, etcètera.

- Riscos de les respostes a la crisi financera en proteccionisme,  intervencionisme, i en retards en l’aplicació de mesures en pro de l’eco-eficiència.

- La importància de l’educació com a fonament i arrel  de la llibertat i de la democràcia. En regions del mon on els principis de la democràcia liberal estan més maltractats, específicament a l ‘Àfrica i a l’Orient Mitjà, la introducció d’educació per la democràcia en igualtat es considera essencial per reduir el terrorisme i la violència, per a la igualtat de gènere, per al desenvolupament de societats de llibertat.

- I suposo molts altres temes que per diverses raons no es tractaran en aquesta ocasió. També en les preocupacions hi han prioritats.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Alderdice

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/09/2009

El nom de John Alderdice, Baró Alderdice of Knock com el va instituí la Reina Isabel, probablement no és el conegut que la seva biografia mereixeria. Ha estat, i ho serà fins el proper Congrés del Caire aquest octubre, President de la Internacional Liberal. Fou elegit la primavera del 2005. He tingut la sort de compartir i col.laborar amb Lord Alderdice des de que em vaig incorporar al Bureau polític de la Internacional, ara fa tres anys. Ha estat un aprenentatge  de concòrdia, tolerància i d’arbitratge de conflictes, excepcional.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.

Energia alternativa, alternativa destructiva

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/09/2009

Aturem el projecte Gamesa amb Salvem l’Empordà !

Opinions subjectives sobre els membres del Govern

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/09/2009

Què sabem?, què sap qualsevol ciutadà sobre el seu govern, sobre els integrants del seu govern?. Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquí i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.

Però, en tot cas, existeixen aquestes opinions o impressions esbiaixades, sobre cadascun del membres del Govern de Catalunya. No meditada sinó aquella que espontàniament sorgeix fruit de la impressió personal.  Aquesta és la meva d’una forma sintètica.

- President Montilla: el seu origen en relació a la posició que ocupa és encara la gran notícia d’aquest govern. Motiu d’orgull. Inspira tranquil.litat i feina. No està mal en aquests temps. No n’hi ha prou en aquests temps.

- Vicepresident Carod-Rovira. Reuneix en la seva persona algunes qualitats que preferiríem no veure en algú que es manifesta obertament Catalanista. Quasi l’antítesi de la Catalunya oberta i liberal que voldríem fos el nostre país. Certes dosis de bona voluntat.

- Conseller Saura (Interior, R.I., i Participació).  Aversió als seus antecedents (o present?) ideològics. La trista realitat dels Mossos i la manera poc digne en la que els ha defensat ho marca tot. Probablement el membre del Govern que em causa la pitjor impressió. I vergonya.

- Conseller Castells (Economia i Finances).  Ponderació, independència i eficàcia. Podria fer de Ministre d’Economia del govern espanyol i  manaria més . Fonamental en aquest Govern. Manté a distància  l’oposició.

- Conseller Ausàs (Governació i A. P.). No en se gaire rés però suposo que manté alguns projectes, -llei electoral, nova estructura territorial-, a la figuera. Probablement per sort.  Una zona gris d’un govern massa gris.

- Conseller Nadal (Política Territorial i O.P.). Encara molta gent en parla molt bé. Fou bon alcalde, crec. Conseller creixentment criticat: Carmel, projectes aturats, prioritats ridícules. Finalment, des del meu petit observatori personal, el responsable de la bestiesa més recent de l’Administració Catalana que és el desdoblament innecessari i destructor de la carretera de Figueres a La Bisbal que ha, literalment, trencat l’Empordà.

- Consellera Tura (Justícia). Una impressió de creixent professionalitat. Ho té tot en contra. Una administració de justícia estatal que no respecta l’autonomia, centralment controlada, i profundament ineficaç i malgrat tot, se’n surt prou bé.  I se l’enyora a Interior.

- Conseller Maragall (Educació). Va apuntar on convenia amb el seu projecte de llei d’Educació però el tret només ha encertat de rebot. Les forces ferotgement reaccionàries dels mestres i professors s’han encarregat d’aigualir la reforma que pot acabar en el no rés. Ens hagués passat a tots. Ells són massa forts.

- Conseller Tresserras (Cultura). No el conec de rés. Amb molt bona premsa. Alguns amics allunyats d’aquest Govern l’alaben. No he sabut observar-li la més mínima mesura positiva. Potser ni negativa. Per cert, el català segueix agonitzant lànguidament i ha desmuntat peça per peça Catalunya Ràdio.

- Consellera Geli (Salut). Puc dir poc des del punt de vista personal però un altre galliner difícil sembla  més o menys controlat. A canvi de què?

- Conseller Llena (Agricultura, Alimentació i A.R.). El desconec i soc molt escèptic sobre el poder real d’una administració que, en agricultura, no controli ni gestioni la única cosa important: el Feoga (fons comunitaris).

- Consellera Serna (Treball). Les vegades que la he sentit parlar m’ha semblat d’un amateurisme notable.

- Conseller Huguet (Innovació, Universitats i Empresa). Passo. Per diferents i desagradables raons.

- Consellera Capdevila (Acció Social i Ciutadania). No se que fa ni el que fa el seu departament. Un cop vaig voler parlar amb un seu col.laborador per un tema que , crec, els interessava. No hi va haver manera.

- Conseller Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). El personatge és simpàtic. El polític fa anys que es troba en un partit equivocat.

Enyorant Pedro Solbes

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/09/2009

He de reconèixer que em vaig manifestar clarament en favor de que l’anterior Ministre d’Economia deixés el Govern. El considerava totalment amortitzat, sense il.lusió i reflexes, i amb el greuge principal de que havia trigat mesos en acceptar la recessió. Tot plegat una rèmora.

El nomenament de la Senyora Salgado, -amb una trajectòria pobre en els Ministeri de Sanitat i Consum i en el d’Administracions Públiques, en el paper de la veu del seu amo-,  ens despertà del miratge. Darrera la crisi ministerial hi havia la voluntat de Zapatero de quedar-se amb les mans lliures, i sense tutoria per portar endavant una política efectista i populista de despesa pública incontrolada; en un govern massa júnior i entregat amb plenitud al líder màxim. Crec que a hores d’ara hi ha poca gent que no vegi la jugada que el president del Govern ens va colar.

Amb cinc mesos n’ha tingut prou la vicepresidenta segona per malbaratar les finances estatals i per deixar clar que les mesures expansives, lògiques en l’actual conjuntura, no són sant de la seva devoció, o de la seva comprensió. Darrera aquests posats dignes i moderats, el tàndem econòmic ZP/Salgado està a les portes de ser el més nefast de la història recent. Com trobem a faltar Pedro Solbes!