Josep Soler Albertí

Sessió de contrast mensual dels mercats en una gestora de fons.

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.