Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del bankarképzö, l’Associació de bancs, el Ministeri de Finances, la Universitat Corvinus, el Supervisor dels mercats financers i el Banc Nacional d’Hongria on la vella amiga Júlia Kiraly fa de sotsgovernadora. Sintonia absoluta amb tots ells. Penso en les persones que ocupen els mateixos càrrecs a Espanya i encara hi seria plantejant la primera idea o tractant de que l’escoltin. No se si m’hi trobaria bé en una estància molt llarga però tornar a Budapest i poder fer una passejada a la vora del Danubi amb la vista del Castell i el Palau reial de Buda és un plaer efímer però excepcional.
Month: noviembre 2009
Romans, Magiars, Turcs, Habsburgs, Soviètics: Budapest
De les caixes i de la reforma laboral, ara si.
L’hora de la veritat de les fusions de les caixes
Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.
Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.
El govern “tolera” la reforma del mercat de treball
Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.
Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.
Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia), 18 i 25 de novembre 2009 (16.00 hs.)
La reunión de EFPA en Madrid
Los funcionarios, en ocasiones de buena fe, se creen de verdad que su pequeño mundo de regulaciones, permisos y normativa diversa de letra pequeña es la realidad. Se equivocan y a veces, por miedo, no se lo decimos. El mercado, la actividad económica, la vida en definitiva, se aleja del Estado cuando éste no le garantiza el marco adecuado para desarrollarse.
En nuestra actividad de asesoramiento financiero la distancia entre la práctica del día a día y la estructura legal es abismal. Se asesora, y por lo tanto se induce al interlocutor cliente a obrar de determinada forma, desde un montón de funciones y entidades. Especialmente desde la sucursal bancaria de la esquina. Y se da este o estos consejos, en muchas ocasiones, sin las suficientes garantías profesionales que, por ejemplo, en medicina exigimos hasta a aquel que nos pone una inyección. Según el supervisor, a partir de ahora sólo asesorarán financieramente unas cuantas entidades que ellos autoricen y registren bajo unas normas vagas que hasta ahora han superado solo diez entidades. Lo cierto es que están consiguiendo alejar la práctica de la legalidad a marchas forzadas. Pero que no se equivoquen: la demanda de asesoramiento financiero personal es imparable. La gente, millones de personas en España, quiere consejo de calidad e independiente para resolver su porvenir financiero, para sacar provecho a su esforzado ahorro, para evitar los infames resultados de las inversiones financieras personales que obtienen un gran número de ciudadanos. Y lo obtendrán fuera del corsé profesional-regulatorio en el que nos quieren meter funcionarios y políticos que legislaron sin tener ni idea.
De ésto trató la primera jornada, y en parte la segunda, del EFPA Congress 2009 que organizamos en Madrid los pasados 19 y 20 de noviembre, el reflejo puro de que unos cuantos, pocos, funcionarios van por un lado y la profesión, EFPA ya con casi 8.000 miembros, por otro afortunadamente bién distinto.
(Ver una nota de prensa de la primera jornada de EFPA Congress 2009)
Memorial Trias Fargas, vint anys després
L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog
A l’Amèrica Central, els liberals ensenyen les urpes
La Internacional Liberal ha adoptat un perfil més contundent amb Van Baalen a la presidència. La recent gira centreamericana ha estat la primera ocasió per mostrar-lo. A Nicaragua i a Hondures, dos llocs rellevants i calents en el punt de mira del Chavisme, la IL ha estat clara fins el punt de ser preexpulsats a Managua i radicals a Tegucigalpa. És un primer pas per perdre els complexos i manifestar sense embuts el que ens diferencía de col.lectivistes i conservadors.
Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.
Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.
Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.
Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.
La darrera lliçó del savi d’Omaha
Bona tarda,
Ahir varem conèixer una notícia que per força ens ha d’orientar cap on va la nova economia. Una gran inversió en I+D?, el cop d’una mentalitat innovativa?, la intuïció definitiva sobre el futur?. Tot conflueix probablement en la més important decisió d’inversió, de l’inversor més important del mon, que respon per Warren Buffett.
Efectivament, Warren Buffett va invertir ahir en una operació 18.000 milions d’euros, aproximadament 3 bilions de pessetes, i pot convertir-se en el paradigma de l’economia de l’immediat futur. No, no és biomedicina, no és electrònica avançada, tampoc energies renovables. Es tracta simplement de la compra d’una empresa de trens de mercaderies, la Burlington Northern Santa Fe, que és la propietària d’uns trens mítics de la nostra infància, en maquetes per suposat.
Alguns diran que l’edat molt avançada del Senyor Buffett és la que explica la seva poca perspicàcia en no entendre de que va el futur i adquirir una empresa tant obsoleta com ens han explicat que és el transport ferroviari. Jo, per si de cas, aquest matí he rebuscat en una armari fins trobar la meva locomotora Märklin Santa Fe, estàndard de la companyia ara controlada per Buffett. I l’estic abrillantant, no sigui que, un cop més, el savi d’Omaha tingui raó.
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 5 de novembre 2009 (16.00 hs.)