Month: Febrero 2010

“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”

Posted by Josep Soler-Albertí – 24/02/2010

No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Gran pacte del no fer rés

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

Pim, pam, pum, al dissident

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Decidir

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/02/2010

Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

El euro, ad calendas graecas

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Microimpressions d’un país en crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/02/2010

Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano,  màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.