Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.
No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.
Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.
Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta i a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.
Miri don Josep. Soc de Cadis, com vosté sap capital dels corts 1812 o també conocida per la “Pepa”. Porto uns set anys en barcelona, en Juny faré 8. Sinceramente, amb tota sinceridad. Ho que han fet tant la generalitat com el TC es un sarao. Es a dir, que per una part la generalitat no tenía que haver aprobat l’estatut per ser una participació minoritaria. I deurian de haver participat almenys el 50,1 per cent de la població catalana. I per altre, el TC no pot negar una llei principal de tot un poble. En tot cas, deuria de haberla fet justo quan va fer refrendada.
Jo no vull el separatisme, i jo crec que molta gent en el fon també ho pensa així. A mes a mes, cada dia que passa crec mes que la solució de aquest entuerto es el Federalisme. Y tarde o temprano lo tendrá que asumir el sistema arcaico español.
En cuanto a la solución del estatuto… Yo, lo volvería a refrendar, he intentar lograr alcanzar una participación bien alta. Pero es solo mi opinión. La Constitución Española, no está preparada para el Estatuto Catalán.
Un saludo.
Miguel Ángel
Gracias por su comentario. Estuve en Cádiz conmemorando los 200 años de las Cortes (dos años antes de la Pepa) el pasado 19 de marzo. Si pudiera volvería hoy mismo
Estic força d’acord amb vosté i especialment amb la reivindicació federal però amb giro i no trobo gaires federalistes. Ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya
Un saludo cordial
JS