Month: mayo 2010

Borsa: optimisme o desvari?

Posted by – 26/05/2010

Avui farem un esforç i no parlarem de cap entremaliadura del Govern, però si d’una de les seves conseqüències, en aquest cas positiva. Les anàlisis i les previsions de borsa normalment pequen d’utilitzar la mateixa referència temporal de l’anàlisi de conjuntura. I això no funciona. La borsa s’avança, de vegades més i de vegades menys, als esdeveniments, especialment a aquells que es pensa es poden produir amb una certesa notable.

Així aquests dies, una borsa espanyola sobrepassada per la dràstica pèrdua de confiança en els països europeus més dèbils i a Espanya en particular, i pel degoteig imparable de males notícies, probablement ja ho ha descomptat gaire bé tot. La majoria de les desgràcies, les efectives i les resultants del desconcert governamental i social, estan possiblement incorporades a uns preus francament llaminers.

La borsa espanyola presenta avui algunes ràtios envejables: una rendibilitat per dividend per sobre del 6% i un PER (preu per benefici) de 8 que és quasi un mínim històric. Si tenim en compte que una gran part del benefici de les principals empreses de l’IBEX es genera fora d’Espanya, a mig termini es necessitaria una absoluta catàstrofe mundial per no pensar que les perspectives de la borsa espanyola són bones.

És cert que, davant qualsevol recaiguda del malalt, ja podem anar proclamant que la borsa està a bon preu. Si els mercats s’entossudeixen a retirar-nos la paraula, podem dir missa.

Dins del pessimisme generalitzat del moment, deixeu-me però que, de forma il•lusòria o amb certa base i sense que serveixi de precedent, em deixi portar per una dosi del tant necessari optimisme.

No és pot dir això, ni és pot dir allò.

Posted by – 20/05/2010

No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.

D’artesans i destralers

Posted by – 20/05/2010

La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.

Tenim un problema

Posted by – 20/05/2010

I un problema greu. Si un dissident cubà, per parlar del seu país en una ràdio pública de Catalunya, hi ha d’anar acompanyat d’un comissari polític del règim dictatorial dels Castro, és que ideològicament no estem sans. Ni sans ni estalvis d’un profund complex de dependència de l’esquerra més tronada i reaccionària que encara avui, ja el 2010, veu positiu el règim totalitari, ofegador de les més mínimes llibertats i sobre tot idiota -per ineficient, castrador i generador de misèria-  que fa més de 50 anys està enfonsant els Cubans que no han pogut marxar.

L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.

Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.

Improvisadas y a regañadientes

Posted by – 12/05/2010

Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Més Europa i menys Espanya

Posted by – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

Breu passeig per la Barcelona que ens queda

Posted by – 06/05/2010

Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert.  Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.

Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

La parella del desprestigi galopant

Posted by – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)