Avui farem un esforç i no parlarem de cap entremaliadura del Govern, però si d’una de les seves conseqüències, en aquest cas positiva. Les anàlisis i les previsions de borsa normalment pequen d’utilitzar la mateixa referència temporal de l’anàlisi de conjuntura. I això no funciona. La borsa s’avança, de vegades més i de vegades menys, als esdeveniments, especialment a aquells que es pensa es poden produir amb una certesa notable.
Així aquests dies, una borsa espanyola sobrepassada per la dràstica pèrdua de confiança en els països europeus més dèbils i a Espanya en particular, i pel degoteig imparable de males notícies, probablement ja ho ha descomptat gaire bé tot. La majoria de les desgràcies, les efectives i les resultants del desconcert governamental i social, estan possiblement incorporades a uns preus francament llaminers.
La borsa espanyola presenta avui algunes ràtios envejables: una rendibilitat per dividend per sobre del 6% i un PER (preu per benefici) de 8 que és quasi un mínim històric. Si tenim en compte que una gran part del benefici de les principals empreses de l’IBEX es genera fora d’Espanya, a mig termini es necessitaria una absoluta catàstrofe mundial per no pensar que les perspectives de la borsa espanyola són bones.
És cert que, davant qualsevol recaiguda del malalt, ja podem anar proclamant que la borsa està a bon preu. Si els mercats s’entossudeixen a retirar-nos la paraula, podem dir missa.
Dins del pessimisme generalitzat del moment, deixeu-me però que, de forma il•lusòria o amb certa base i sense que serveixi de precedent, em deixi portar per una dosi del tant necessari optimisme.
No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.
L’altre dia, 
Així ha titulat 
Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert. Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.