Month: enero 2011

Más allá de la crisis

Posted by – 31/01/2011

Antón Costas, Rafael Argullol, Josep Piqué y Francisco Pérez ofrecieron el jueves 27 de enero en el Círculo de Economía una tertulia evitando lugares comunes sobre los orígenes, realidades y salida de la crisis que nos afecta desde, -aquí si hay discrepancias-, el 2008 o desde mucho antes.

Han fallado los mecanismos autorreguladores del capitalismo”, afirmaba Costas refiriéndose a la regulación pero sobretodo a los valores, “No todo vale o al menos no todo valía”, añadía. “Ha dominado la cultura de la posesión y la desmesura, provocando la desaparición de un contrato social con los ciudadanos” afirmaba Argullol. Y “Eso ha generado el ciudadano en crisis, falto de referentes, de coordenadas, dominado por el capitalista especulador (en occidente) y el capitalista totalitario (en el capitalismo emergente)”.

La crisis en España se ha visto especialmente agravada por los factores internos, por nuestros desequilibrios: endeudamiento, déficit exterior, falta de productividad… Ahora hemos de superar el exceso de stocks (viviendas) y de  capacidad productiva”, exponía Fco. Pérez en su intervención. Por fin, Piqué proclamaba: “Pagamos ahora los años de dinero a precios negativos” y puntualizaba “15 millones de trabajadores no funcionarios cubren a 3 millones de funcionarios, 9 millones de pensionistas y 4 millones de parados, quizás demasiado”.

Entre muchas ideas sugerentes, Argullol concluía: “No es preocupante la globalización sino la desoccidentalización o pérdida de los valores democráticos europeos que daban fortaleza moral al capitalismo”, afirmando también: “Hemos sido todos, ciudadanos avestruz, evitando ver que la crisis ya estaba latente hace diez o quince años”.

Retazos de inteligencia y ponderación que compensan tanta frivolidad suelta.

Apunts variats

Posted by – 29/01/2011

Sobre la desesperança

Llegint, creixentment interessat, Meditacions en el desert, els textos de Gaziel amargats, rancuniosos, potser per tot això lúcids.

Gaziel va perdre tota esperança i fe en Catalunya, Espanya, l’Europa occidental, els Estats Units i encara no pot entreveure cap altre món, perquè ni l’URSS ni el Japó existeixen per ell. Bona edició de Jordi Amat qui va escriure l’interessant biografia de Trias Fargas, un altre home que en el fons, esperava ben poc dels seus contemporanis.

.

El gegant abandonat

Col.laborador, col.lega, amic. Els anys de relacions professionals, com en les personals, poden acabar de moltes maneres: ignorant, tolerant, detestant, estimant… Al llarg dels anys, tots n’hem viscut de tota mena. Amb el vell gegant nòrdic hi havia hagut a més, agraïment. Ell per la confiança, jo per l’ajuda. Però, circumstàncies empresarials l’apartaren del lloc que tant em complementava.

Ara, més de sis mesos després, em fa unes confidències sobre com ha estat la sortida, la recerca d’una nova ocupació, la nova actitud de la família quan, de cop, has perdut la feina, però sobretot el que ha estat el silenci i trencar qualsevol relació dels que havien estat col.laboradors i companys de feina. Ningú se’n recorda (traient els primers dies de compromís) del marginat. Per egoisme? Per oblit? Per indiferència? Per interès? En tot cas generant una profunda sensació de soledat.

.

Nou govern, govern nou?

Algunes bromes que amagaven desitjos sincers que, aquells amics que tenien condicions i esperança de ser reclamats per al nou equip de govern, veiessin complerts els seus desitjos. Alguns d’ells fins i tot podrien ser “alguns dels millors”.

Una certa decepció de veure reflectit el teu país en un grup d’homes i dones que sempre desitjaries més perfecte i adequat.

Una profunda admiració i comprensió per aquells que han acceptat responsabilitats, no gaire ben compensades, molt exigents i ara, més que mai, rematadament incòmodes i complicades.

Una certa prevenció i esgarrifança d’intuir el retorn o la continuïtat d’algunes pràctiques polítiques i administratives massa sectàries que haguéssim volgut veure desaparèixer.

En definitiva sentiments barrejats però, afortunadament, encara sense indiferència.

.

És el Barça però només és futbol

El futbol és un entreteniment, una activitat menor, una diversió. El Barcelona està fent un joc primorós, té el millor jugador del món i aquests darrers dos anys de gran qualitat poden perllongar-se potser dos, tres més, però segur no indefinidament. Cal gaudir-los. Això si, no cal perdre el sentit crític (ho sembla escoltant programes de ràdio esportiva), una mínima dignitat (ho sembla, observant l’infantilisme galopant d’un gruix important d’espectadors del camp amb aquests “cantiquets” amb els noms dels jugadors que desperten una vergonya aliena indescriptible), ni el sentit de la mesura (estem parlant només d’un club de futbol).

S’entén que en temps de crisis els sentiments religiosos i parareligiosos s’exacerbin, però convé modular-los amb un adequat sentiment de culpa que et demani a crits la penitència.

.

No és això.

- No, no som un país en desenvolupament, més aviat som Alemanya quan intel•ligentment els sindicats cedeixen davant la direcció de Nissan per conservar llocs de treball.

- No, no cal president Mas, fer la gara-gara a aquests pretesos cineastes, ni riure la poca gràcia dels presentadors, ni acceptar les bromes de les subvencions. Ni en privat ni menys en públic.

- No cineastes, ni es juga amb els calers públics ni amb el president del país. Per més Gaudis que repartiu.

- No, ni l’estat autonòmic te la major responsabilitat del dèficit de les Administracions (concretament un 15%) ni les seves despeses haurien de ser les primeres a retallar. Abans es podria començar pels serveis de l’Estat central incomprensiblement mantinguts quan tot s’ha transferit, o per la magnificent duplicació de serveis, o millor dit, multiplicació de serveis en els ajuntaments i, no en parlem, en les diputacions.

- No, no és això del pinganillo de les traduccions el que sobra en el Senat. És el Senat el que sobra.

.

Fotos econòmiques del gener

Posted by – 28/01/2011

Ens faltava la inflació!

Ens faltava la inflació. No teníem suficient amb l’atur desbocat, un consum desanimat, un crèdit restringit, un sistema financer sota sospita, un dèficit públic en el punt de mira dels mercats, l’habitatge sense resoldre i en definitiva un creixement nul.

Ha arribat la inflació per esmicolar la “incompetitivitat” de l’economia espanyola i per augurar-nos “l’stagflació” que s’ha d’evitar de qualsevol manera.

Érem pocs i… S’hauran d’incrementar els salaris, actualitzar les pensions i tornar a patir l’espasa de Damocles dels preus que pot agitar-se encara més aquest any pels impostos i per les generalitzades pujades dels preus públics amb les que ens han donat la benvinguda aquest any.

Mentre tant celebrem alguns positius resultats empresarials i les usuals millors, encara que mediocres i contradictòries, notícies econòmiques internacionals.

El llistó del pessimisme està molt alt. Ni esperem ni desitgem pujar-lo més durant l’any. O si?

(5 de gener del 2011)


Eufòria consistent o passatgera?

Aquest dimecres dia 12, les borses han deixat anar la pressió continguda per la por i el pessimisme i han iniciat, o potser només assajat, una recuperació potent.

El crit de la cancellera Merkel que Alemanya farà tot el que faci falta (“whatever is necessary“) ha estat el toc de corneta que ha fet saltar els ressorts d’uns valors massa castigats, però insuficient per cantar victòria.

Diferents elements determinaran, en els pròxims dies, si la recuperació pot sustentar-se o no. Així, la resposta dels prestadors a les properes emissions portugueses i espanyoles (tant les sobiranes com les corporatives amb molta atenció a les bancàries), i la confirmació o no de l’augment del Fons Europeu de rescat de l’euro, seran en definitiva les que marquin la pauta per poder o no consolidar o millorar aquests nivells en els índexs. La nostra pròxima “fotografia” ens començarà a treure de dubtes.

(12 de gener 2011)


L’efecte Nissan i el canvi en la mentalitat col•lectiva

Quan el passat dijous es va conèixer que els sindicats de Nissan negociaven retalls salarials i increments de jornada per preservar la viabilitat de les plantes catalanes molts s’esquinçaven les vestidures.

Encara vint-i-quatre hores abans de que la casa matriu japonesa confirmés que la Pick-up es produiria a Montcada i a la Zona Franca en reconeixement de l’esforç sindical, les enquestes radiofòniques votaven que “mai” i “sota cap condició” es pot acceptar treballar més per menys diners.

Doncs això és precisament el que, per exemple els alemanys, han fet i disciplinadament en els darrers anys. Per això creixen per sobre del 3% mentre nosaltres decreixem o el seu atur es redueix des de l’actual 7% mentre el nostre encara creix des del terrorífic 20%.

No hi ha miracles i si volem recuperar competitivitat les rendes efectives han de baixar i  millor que ho facin de la manera més ben repartida possible. No com ara.

El cas Nissan no és només salvar un parell de milers de llocs de treball, és el camí d’un molt necessari canvi de mentalitat col•lectiva.

(19 de gener 2011)


Tot són batalles per evitar ser dels que paguen els costos de la crisi.

La setmana ens mostra nous episodis de la permanent lluita per a que la crisi la paguin sencera els altres.

L’enfonsament de l’immobiliari va generar de seguida uns potencials candidats a empassar-se els costos de la fi de la bombolla. Els promotors endeutats, els bancs prestamistes, els propietaris d’immobles i el govern al rescat (els impostos dels ciutadans finalment) ha jugat les seves cartes respectives per tractar d’assumir, cadascun, el mínim cost de la desferra.

La qüestió de les caixes no deixa de ser una prolongació d’aquest “push”. El govern ha vist que no es pot permetre pagar-ho tot i vol el sacrifici de les caixes, les entitats més embolicades, amb el suport implícit de part de la banca  i amb la possibilitat de salvar pel camí els sobrendeutats promotors i als pseudopropietaris encadenats a la hipoteca.

¿Què són sinó també aquestes negatives dels sindicats a acceptar condicions laborals a la baixa per als maquinistes de rodalies de RENFE, o per als bancaris de CatalunyaCaixa, indignats perquè una entitat afectada vol reduir un 5% els sous per evitar més aturats? Són finalment batalles per a que paguin els altres, en aquest cas els aturats sobre els que recau el 100% de l’ajust laboral, i així evitar redistribuir els costos de la crisi amb altres (amb tots?) els col•lectius, salarials i rendistes.

La crisi econòmica exacerbara l’egoisme social i aquests dies les notícies donen repetida fe d’aquesta lluita que ara està arribant a la seva fase més sagnant.

(26 gener del 2011)