.
El Japó hauria de ser el nostre Mestre zen
Estancats i amb perspectiva de llarga durada, la nostra economia cada vegada se sembla més a la Japonesa de les darreres dues dècades. Abans de que ens clonem en Japonesos, convindria aprendre de l’experiència nipona.
Torna el recentment anomenat Ambaixador a Tokyo, Miguel Angel Navarro, visita Barcelona i ens alliçona admirablement de les penúries japoneses. A la crisi immobiliària, va seguir la crisi financera, i l’estancament llarg i penós que ara ha quedat amanit per la catàstrofe natural del terratrèmol, el tsunami i les pèrdues nuclears. Toquem fusta en relació a les desgràcies sísmiques però el seu col•lapse cada cop s’assembla més al nostre.
Diuen que la incapacitat de reacció dels japonesos a la crisi econòmica pot venir del seu excessiu comunitarisme, manca de lideratge, i conformisme, que els ha generat pèrdua de competitivitat, manca de reformes estructurals i un sistema bancari encara ben carregat d’actius dolents. Francament, defectes que en bona part compartim.
Optem per no continuar relatant desgràcies. Tot Japó recorda massa al país que ens va parir. Potser cal, del vell imperi d’orient, aprendre meditació per il•luminar-nos amb els ensenyaments zen derivats de la seva catastròfica crisi.
(4 de maig 2011)
.
‘Brainstorming’ i la pregunta del bilió: Quan es recuperarà l’economia espanyola?
Vuit economistes i analistes financers, i un oient, en una habitació. Intercanvi engrescador d’opinions sobre l’estat de l’immobiliari, la banca, el deute, l’atur, el nivell d’economia submergida. Bones aportacions i observacions intel•ligents.
Finalment però, el nostre interlocutor, un poderós gestor de Hedge Funds nord-americà fa la pregunta del milió, que dic del milió!, el bilió potser: quan creiem que l’economia espanyola estarà creixent al menys al ritme europeu i quan creiem estarà de veritat creant ocupació “estructural”?
El silenci, o quasi, per resposta. Malgrat el brillant brainstorming, les perspectives són tan poc clares, les incògnites (reformes estructurals, eleccions, nivell de contagi de veïns més endollats, balanços bancaris, mercat immobiliari, preu de primeres matèries, etc.) són tan grans, que els economistes i analistes no es mullen.
Vaguetats prudents per sortir del pas i no caure en el to irresponsable dels polítics que omplen pàgines amb promeses frívoles. Aquests dies, fins i tot candidats a ajuntaments en fallida juren la creació de milers de llocs de feina si els fem alcaldes.
Potser millor quedar-se amb la sàvia ignorància del que ens espera.
(12 de maig del 2011)
.
Les #acampadasol i #acampadabcn, merescudes protestes i pèssimes notícies per a l’economia (i per tant, també per als 
acampats)
Una societat cloroformitzada davant l’atur i en particular davant l’atur juvenil, i una classe política inútil, tenen més que merescudes les fàcils protestes que aquests dies ocupen alguns llocs cèntrics de ciutats espanyoles.
Fàcils protestes perquè juguen hàbilment amb el que pot ser noticiable, s’aprofiten de la prudent tolerància davant l’ocupació de places públiques i utilitzen gastats eslògans reaccionaris. Merescudes protestes perquè el vas de la insatisfacció s’omplia sense que ningú semblés preocupar-se. No només els polítics, a qui, qui més qui menys, ja donem per perduts i amortitzats però també sense cap reacció de sectors socials dels que encara manteníem remotes esperances. No hem reaccionat. Com a molt, alguns tardiament reclamem mesures que afavoreixin l’emigració assistida, darrer recurs d’una generació progressivament arraconada.
Tots som responsables i ara, tot i abominar aquestes protestes animoses però papanates, avergonyits, quedem en silenci ferits d’indignitat.
(18 de maig del 2011)
.
Eleccions, mercats financers i els seus ventrílocs
“És una vergonya la reacció dels mercats al resultat de les eleccions” cridava la innocent tertuliana matinera en un programa de màxima audiència. Doncs bé, no només no és cap vergonya el que pensen el conjunt d’agents econòmics, els mercats, sinó que aquests no han reaccionat en cap sentit.
El que els “perversos mercats” desitgen és estabilitat i decisions, i les eleccions no canvien rés, al menys fins que els nous consistoris comencin a treballar. Tampoc són favorables a una convocatòria anticipada d’eleccions, ni necessàriament a un pur canvi de govern, si tot això no comporta un cop de timó favorable. Doncs bé, tot i la indiferència constatada, molts ventrílocs professionals els fan parlar per intentar argumentar a favor de la seva pròpia opció política
Els mercats, com probablement molts de nosaltres, desconeixen, perquè no ens ho han explicat, el que el Partit Popular farà amb el seu nou poder municipal i autonòmic, ni el que faria si guanyés les properes generals. Si volem que la percepció sobre el país millori, no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions. Cal saber quines mesures proposa el partit que molt probablement pugi al govern i cal també que el futur partit de l’oposició resolgui ràpidament el seu problema de lideratge per crear la futura i necessària alternativa.
Només els ventrílocs dels mercats els fan parlar quan encara no poden dir rés. Ni les eleccions en elles mateixes, i menys per suposat els happenings d’acampades els aporten rés de consistent. Els mercats volen saber, com la Cancellera Merkel, si d’una vegada retallem els nostres encara festius pressupostos o si tendim cap a la jubilació als 70, com els nostres veïns alemanys. Ho faci el PP, el PSOE o la Comissió Europea.
(25 de maig del 2011)
.