Month: agosto 2011

L’economía al ralentí, es cala i no ens queda ningú per ajudar a empentar-la. (Fotos de l’Agost)

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/08/2011

De mal en pitjor

Des de que a inicis d’agost incorporàvem definitivament els americans a les preocupacions de debilitat econòmica, les males notícies –i les males sensacions- s’han anat succeint una darrera l’altra.  Constatació de que els plans de rescat de la zona euro no funcionaven, caiguda d’Itàlia en les xarxes dels presumptes insolvents, davallades generalitzades de les borses, alces de les primes de risc, dades d’activitat i de sentiment econòmic cada cop pitjors i ara també Alemanya amb problemes, tot tipus de disbarats polítics, etc. Un panorama que no respon desgraciadament a una tempesta d’estiu ni a la vella llegenda urbana de que l’agost ha de ser necessàriament dolent per als mercats financers, sinó a la realitat d’una possible segona recessió a l`horitzó. Més enllà, també la constatació de que per sobre de conjuntures, estem davant de quelcom més estructural. El TIME d’aquests dies titulava “The decline and fall of Europe (and maybe the west)”. Ve de lluny però potser ara amb símptomes més evidents.

La crisi i la quotidianitat

Les vacances, o el que la crisi ha tolerat anomenar vacances, permet si més no, certes pauses per a diferents percepcions de la realitat. Per exemple fer l’esforç per explicar els amics i alguns mitjans perquè els mercats són molt més que uns quants especuladors embogits com reflecteixen alguns mitjans o perquè les pèrdues borsàries afectaran finalment no només a les grans fortunes però a treballadors, professionals i pimes. O el percebre com vivim tots en un ambient de gran irrealitat, creient-nos encara tant solvents i tant segurs com fa uns quants anys, potser en una reacció psicològica d’autodefensa. Ho explicava tot això i més Modest Guinjoan en un article d’aquest dijous 25 d’agost a les pàgines d’economia de La Vanguardia (només en paper ja que pel que sembla no és mereixedor de reproducció en la versió electrònica del diari), citant algunes grans tendències de fons de la nostra economia i la nostra societat reflectides en la restauració i comerç de proximitat. Són, d’acord amb Guinjoan, primer, la pèrdua sagnant d’emprenedoria local que constatem en la presència creixent de xinesos i altres nouvinguts en bars, comerços i altres establiments comercials; segon, l’absoluta divergència entre la taxa d’atur i continuar rebutjant baixes retribucions i horaris complicats; tercer, la distorsió del mercat que implica la nostra resignada i creixent acceptació de productes i serveis de pèssima qualitat, potser si que a preus nominals baixos. Per fi, la deslocalització cultural i tradicional que implica, per exemple, aquesta implantació xinesa. Jo hi afegiria els desequilibris que la crisi ha evidenciat: entre sectors, entre aturats i ocupats, entre treballadors fixos i temporals, entre funcionaris i no. La crisi, evidentment, va per barris.

Sorpreses i incredulitats

Temps d’observació i estones de reflexió lleugera, tornant a entorns coneguts en els que la cadència anual incorpora lleus canvis naturals o modificacions més sobtades, sempre amb la continuïtat de las virtuts però també dels defectes del país. Aquests darrers, més aguditzats en la mala maror de la crisi. Alguns apunts mentals incideixen en la profunda incomprensió de perquè el país no és com voldríem.

No entenc perquè en una ciutat catalana de 50.000 habitants, plena de comerços en decadència, no es troben ni corda per persianes, ni accessoris d’i.phone, ni motos o bicicletes de segona ma, ni altres coses més bàsiques que aquestes, que si pots trobar en la gran superfície o els grans magatzems als que et veuràs obligat a visitar.

No entenc perquè continuen tan buits museus i exposicions ben subvencionats, i gratuïts o amb entrades regalades, i tant plens concerts i actuacions, a preus de Liceu.

No entenc perquè en empreses que no tanquen a l’agost, amb desenes o centenars d’empleats, hi queden de “guàrdia” per servir al seu únic actiu rellevant: els clients, un nombre tan miserable i incapaç de treballadors.

No entenc perquè dos esdeveniments tan importants, -la crisi econòmica i la guerra a Líbia- , es cobreixen tan rematadament malament en els mitjans de comunicació catalans i espanyols. I afegiria, tan ideològica i distorsionadament malament.

No entenc perquè en un restaurant que he visitat unes vegades aquest estiu no troben personal català o espanyol (si be me n’alegro perquè les cambreres eslovaques son atentes i molt efectives). I amb sous ben raonables per a estudiants cercant una ocupació d’estiu.

No entenc perquè els turistes encara envaeixen Barcelona. Per no parlar de zones de la costa. Per preus, serveis, brutícia, pudors, inseguretat, som líders. Arribarà el dia que tot això s’acabi i plorarem per no haver-ho aprofitat prou o per haver-ho destruït.

No entenc perquè la millor fruita, de llarg,  que hem menjat aquest estiu, era espanyola comprada a França. Per cert, a preus similars als que comprem aquí fruita sense sabor. Penso amb recança amb els camions de fruita espanyola atacats pels pagesos francesos. Malaguanyada sobre tot perquè era la de qualitat.

No entenc perquè, amb la construcció aturada i les infraestructures a mig gas, encara seguim carregant-nos tant paisatge, tant país. Restes de corrupció?, mal gust i ignorància?, manca de regulació o mal aplicada?. Probablement una barreja de tot això i el no valorar ni el patrimoni públic ni el privat

No entenc perquè continuen fent-te fora d’assegurances, just quan declares un incident, la possible ocurrència del qual, origina òbviament la contractació de la pòlissa. Amb aquesta arbitrarietat destrueixen poc a poc la cultura de la prevenció i la previsió.

No entenc perquè, estant com estem, canvia tot tan poc i estem tots tan frescos.

Tempesta d’estiu i res a fer?

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/08/2011

(Publicat a EconomiaDigital el 05/08/2011 11:07)

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

Els llarguíssims propers sis mesos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

Una incògnita menys en el difícil horitzó que s’albira: la data electoral. Encara que sigui només per remarcar els veritables enigmes, -el proper govern-, i, el què és més important, les mesures o polítiques que implementarà qui sigui que assumeixi la primera responsabilitat política del país.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

Fotos econòmiques del juliol

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

.

Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat

Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que  se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.

Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.

Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.

Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat.  En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”

6 de juliol, 2011

.

Tot en mans d’Alemanya?

Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.

Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.

Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer  per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.

I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?

13 de juliol del 2011

.

Les agències de rating i el tret al missatger

Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.

Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.

Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables,  de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.

Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses-  entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se  i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.

21 de juliol del 2011

.

Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.

Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.

I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.

29 de juliol del 2011

.