.
Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat
Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.
Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.
Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.
Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat. En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”
6 de juliol, 2011
.
Tot en mans d’Alemanya?
Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.
Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.
Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.
I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?
13 de juliol del 2011
.
Les agències de rating i el tret al missatger
Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.
Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.
Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables, de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.
Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses- entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.
21 de juliol del 2011
.
Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?
La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.
Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.
I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.
29 de juliol del 2011
.