.
La política de les cortines de fum
Quan la por paralitza o, pitjor, el buit d’idees i de voluntats, res tan útil i tan mesquí com intentar despistar i entretenir el personal.
Una cosa així sembla haver succeït en les darreres setmanes a Espanya amb reformes constitucionals express, sentències d’alts tribunals per enredar amb les llengües i altres “esdeveniments” que distreuen l’atenció dels contribuents d’unes negríssimes previsions econòmiques per als propers mesos (anys?) i d’una profunda inanitat del govern i d’una oposició que ja es veu coronada.
Hagi estat de forma voluntària (fins i tot com estrategs maquiavèl•lics disposen de poc crèdit) o afortunada, l’episodi de la intranscendent reforma constitucional ens ha tingut ocupats ja tres o quatre setmanes.
Encara ahir, desfilaven per ciutats espanyoles com ànimes en pena, grups numèricament poc impressionants de sindicalistes que d’aquesta forma podien apartar la vista de les retallades pressupostàries, molt més transcendents.
A Catalunya, també al Govern li ha tocat la rifa. Aquests tribunals ociosos els han lliurat en safata de plata, una certa tranquil•litat en forma de sentència lingüística que permet allunyar el ciutadà de les seves ires en perdre reductes de serveis socials.
I entre cortines de fum va passant un temps preciós per arremangar-se i actuar, amagant entre la boirina la profunda mandra i ignorància dels que haurien de tenir a les seves mans eines per a la supervivència.
7 setembre 2011
.
La gestió patrimonial, en els temps difícils
Superats els que creiem els temps més complicats de la recessió i abans de recuperar l’alè, la segona davallada sembla inevitable. Cóm s’explica tot això als clients?, Cóm es maneguen carteres que ja arribaven exhaustes, marejades, sense empenta i que ara s’han d’aïllar d’una W cada cop més clara i contundent? Moments especialment complicats per als assessors financers i els gestors de carteres de tota mena que s’enfronten a un d’aquells moments de la veritat.
Les autoritats monetàries, que fa pocs mesos iniciaven un cicle de pujades de tipus, es troben ara amb la necessitat de reconsiderar-ho tot i girar a la baixa. En renda fixa, les destruïdes cotitzacions del deute de molts països i les tensions creixents en el mercat corporatiu, plantegen problemes que no es troben en els manuals per a gestionar carteres. En renda variable, les valoracions deixen de tenir sentit arrossegades pels dubtes sobre els bancs i en general per la fugida a la seguretat. Estan les accions ben valorades com ens diuen els models tradicionals o la magnitud de la tragèdia que ens ve a sobre ho fa del tot irrellevant?
La realitat és que l’únic moviment consistent en els mercats és la fugida, “el vol”, cap a la “qualitat”. I això en un parell de divises; el franc suís i la corona noruega, alguns metalls preciosos però per sobre dels altres l’or, i cap al deute sobirà d’alguns països econòmicament mitificats. Tot l’altre es discuteix i les estratègies s’ensorren demostrant la seva intrínseca debilitat. Amb els valors refugi, t’amagues però no mantens el valor de la cartera afectada per inflacions elevades. Les puntuals millores en els beneficis de companyies semblen miratges en economies baquetejades. Al gestor patrimonial, a l’assessor financer, li queden poques pistes a seguir i es troba sol front el perill, però sobre tot front el client..
És ara que caldrà tota la munició de suport corporatiu, i coneixements i competències dels professionals, i l’haver llaurat i sembrat adequadament en anys anteriors. Només aquells que han posat per davant l’interés del client, han estat francs i transparents, i hagin evitat caure en conflictes d’interés, tindran ara en els més complicats moments, la confiança i la paciència del client agraït i que entén la situació.
14 setembre 2011
.
L’impost del Patrimoni com símptoma
L’impost del Patrimoni s’establí a Espanya el 1977. Durant 31 anys, va generar molts més silencis que crítiques. Ara es recupera i és el símptoma de la bena als ulls.
És el símptoma de la manca d’imaginació i idees del govern en retirada, i alhora de l’oposició que tot i criticar la resurrecció de l’impost no s’adhereixen a confirmar que, un cop al govern, retiraran la mesura.
És el símptoma també de l’estretor de mires de tants analistes que jutgen la recuperació de l’impost com si la situació econòmica no fos excepcional, d’emergència diria, i que només acceptat aquesta realitat té sentit el judici sobre l’impost.
Hem estat citats, reptats quasi, a posicionar-nos sobre la recuperació de l’impost del patrimoni, una figura impositiva que detesten per injusta, innecessària, dirien ideològicament abominable. I tot i això, conscients de l’enorme gravetat de la situació i de que per sobre de grans projectes de reforma tocar tancar la ferida, ens hem manifestat partidaris d’aquesta recuperació acotable al temps. Cal fer calaix i en el procés fer el mínim mal possible. Cal enviar missatgers clars de que no tot ha de recaure en els receptors de prestacions. Cal anar de pressa i deixar, com dèiem, les grans reformes per més endavant.
Tot això ho compleix el, per altra banda, desgraciat i antipàtic impost del patrimoni.
21 de setembre del 2011
.
L’economia espanyola en un joc de suma zero
El Banc d’Espanya s’anticipa amb xifres estimades del III trimestre on l’economia espanyola no es belluga. Un quasi creixement nul en el que perdem ocupació, però que detecta sectors i persones guanyadores i perdedores en un infeliç i injust joc de suma zero.
No és cert que la crisi sigui global i per tothom. Ens saludem sovint amb afortunats que t’anuncien envejables creixements de facturació i de beneficis.
Alguns per haver previst adequadament la conjuntura, per haver-se preparat amb vista, transformant-se i obrint-se a l’exterior, o bé perquè beuen en la font inesgotable del turisme o del monopoli. Altres per purs esforços especulatius en l’immobiliari o en altres actius desvalorats on, qui té liquiditat, té moltes oportunitats.
En l’altre plat de la balança de l’economia sense creixement, aquells enganxats per les banyes de la caiguda del consum i la inversió, pública i privada, perdent il•lusió i guanyant desconfiança dia a dia.
L’economia de suma zero no és l’economia en equilibri, és l’economia aerostàtica que es manté a certa distància del sòl gràcies a deixar anar llast mentre ens quedem sense flama per escalfar l’aire. El risc és que el darrer llast, els tripulants, hagin de saltar per tractar de salvar-se. Llavors ens adonarem del perill d’una economia que no s’enlaira, encara que momentàniament no s’estavelli.
28 setembre 2011