Havíem tingut morts contemporanis, quasi tots accidentats quan érem joves i més irresponsables. Havíem tingut des de llavors una treva estranya, una treva que no varen tenir altres grups de la mateixa edat que varen patir el sida i la droga. A nosaltres, afortunadament, ens va passar prop però no ens va quasi tocar.
Ara però, l’edat ens ha portat les probabilitats de tantes formes de morir abans d’hora. I les probabilitats no fallen, són desgraciadament ciència.
L’altre dia va caure una de les més doloroses, la d’algú que no ho mereixia, o que ho mereixia menys que ningú. La Gemma Martín, després de dos anys d’injusta lluita i patiment, moria en la seva bondat. En una cerimònia emocionant, on família i amics propers la varen fer viva, vam acomiadar la Gemma. Ella fou el reflex real i honest d’ideals que molts hem posat a conservar en el frigorífic, massa atrafegats per una estúpida idea d’èxit en reconeixement i en diners. No crec en generacions i menys en anyades. De tot a tot arreu i sempre, però la teva és la teva, la que reconeixes, la que veus envellir a la vegada, la que reconeixes en errades, manies, records, melodies i imatges. La que quan veus la mort, t’apropa una mica més a la teva.
Month: noviembre 2011
De la mort de la teva generació
Liberalisme en una conjuntura excepcional
Entre conservadors i socialistes, els liberals sempre hem estat en desavantatge en els debats exclusivament ideològics, partidistes, si es vol demagògics.
Al contrari d’aquelles opcions, el liberalisme no pot obviar l’anàlisi de la realitat en el seu diagnòstic, ajustant el seu discurs al que és possible, no ajustant la realitat al discurs ideològic com usualment fan les opcions reaccionàries. És la raó, no la fe, el que ens mou. La dialèctica liberal, a més, no s’atura aquí. Determinada una resposta ja és el moment per reconsiderar-la, per posar-la en dubte.
Això s’està posant de manifest amb cruesa en l’actual crisi. El debat, tant polític com econòmic, se centra excessivament en l’aplicació mecànica de principis i tòpics sense plantejar-se si són adequats o no, si tenen o no lògica en una conjuntura molt específica, en una situació amb pocs precedents històrics.
La principal discussió en l’àmbit econòmic és entre la necessitat de prioritzar la demanda, i d’aquesta forma el creixement, sense prestar atenció als desequilibris fiscals (posició socialista) versus el dogma de la fixació exclusiva en el dèficit i l’endeutament sense reactivar l’activitat (posició conservadora). Les dues posicions, presents en el debat actual d’economistes i en el debat polític, s’abstrauen dels efectes de l’aplicació de la política econòmica en unes circumstàncies determinades i en un llocs o països concrets. La confrontació de les idees és, en aquest cas, estèril perquè cap dels dos dogmes tenen en compte l’extrema complexitat de la realitat.
Contràriament, el liberalisme polític progressista, el que s’allunya igualment del socialisme que del conservadorisme, vol estar –o hauria d’estar- en la seva anàlisi, intrínsecament vinculat a les condicions d’un país, d’un moment conjuntural, i sobre tot als efectes en els ciutadans, en els seus drets, en les seves oportunitats, que es deriva de qualsevol mesura pública. Fou Isaiah Berlin qui va desenvolupar aquest ple esperit crític i antidogmàtic, també per a la resolució dels problemes econòmics, encara que finalment ell bé deia “La solució única, final i universal als problemes humans és un miratge”[1]
El liberalisme de les llibertats individuals i la igualtat davant la llei o, si es vol, de la tolerància i el pluralisme radical, implica el permanent qüestionament de la realitat i de les polítiques de canvi, i això és el que més ha mancat en els consensos previs a la crisi que ens hi va abocar i en el garbuix posterior dels intents de solució. En la present crisi econòmica, els elements de l’economia global, amb la interconnexió dels agents i fluxos econòmics, i del funcionament propi del sistema productiu i financer, requereixen solucions pragmàtiques, usualment consensuades entre països, que responguin a solucions viables i no només a solucions desitjades.
La sortida de la crisi no és fàcil des de cap punt de sortida ideològic però és impossible si les solucions estan condicionades per paradigmes dogmàtics. No cal només l’austeritat de reduccions pressupostàries o el mantenir impertorbablement les polítiques expansives cercant un creixement improbable quan no estan generant confiança i per tant inversió i sobre tot crèdit a costos assumibles. Cal apropar-se a la solució amb una combinació complexa de pal·liatius i d’incentius que, per sobre de tot, vulguin crear les condicions per a la lliure iniciativa, per assumir riscos, per a la cooperació basada en la confiança, per la competitivitat i la innovació. En una paraula, allò que genera i ha generat prosperitat.
Per suposat, això és fàcil d’enunciar i molt més difícil d’aplicar. Són però les eines del mètode liberal i de la convicció en la llibertat, les úniques que d’una forma consistent poden evitar la inacció per confrontament, les que afavoreixen la dialèctica per avançar en la sortida de la crisi. De nou, com deia Berlin: “Tot és el que és: la llibertat és la llibertat, no la igualtat o l’equitat o la justícia o la cultura, o la felicitat humana o la consciència tranquil.la”.[2]
[1] Contra la corriente: ensayos sobre historia de las ideas, (Cast.) a Fondo de cultura econòmica, 1979
[2] Four Essays on Liberty, Oxford University Press, 1969
L’apòstol del contracte laboral únic
Christopher Pissarides, el professor xipriota de la London School of Economics és l’apòstol d’un mercat laboral simple I flexible per atacar el problema de l’atur.
És una bèstia negra per als sindicats que detesten el que ell proposa, un contracte únic, fàcil de rescindir i fàcil de posar en marxa. A Espanya tenim, des del franquisme, un mercat laboral en les antípodes del que aconsella el Premi Nobel d’Economia 2010. El resultat, un desastre.
Els mercats, però sobre tot els cinc milions d’aturats, estan expectants per saber si Mariano Rajoy, i qui hagi de ser el seu Ministre d’Economia, opten per la por al canvi i el conservadorisme d’aquest mercat laboral ineficaç i injust, o per seguir el consell de Pissarides.
Una història diferent són les seves opinions i prediccions sobre un possible rescat a Espanya, on no te gaires credencials extres. Veu el que veiem tots: que no es pot continuar amb aquesta desconfiança i aquest cost del deute gaire temps, que dins una unió monetària no hi ha alternativa a l’eliminació del dèficit públic i que malgrat tot, cal buscar-se la vida, en les exportacions, el turisme o el que sigui, per créixer i evitar el desastre d’un rescat.
ElMon a RAC1, 18 de novembre
El papel de una España en crisis en Europa (Aportacions a un debat)
I.
Bon dia, i per endavant gràcies a El Periódico per convidar-me a participar en aquest debat.
Teniu raó en parlar de la pèrdua d’influència d’Espanya a Europa per la seva actual debilitat econòmica però jo voldria donar una altra perspectiva: la crisi senzillament està accelerant una tendència secular que ha d’acabar amb la quasi completa pèrdua de sobirania d’Espanya. I això fonamentalment perquè la pèrdua de pes específic d’Europa en el context internacional no pot permetre gaire temps més l’olla de grills en la que s’havia convertit la política europea. Si volem que Europa mantingui una certa rellevància el procés és imparable.
La crisi de l’euro ha manifestat amb cruesa la necessitat que la unió monetària estigui acompanyada per una unió fiscal i econòmica; en definitiva, una unió política. El que ara estem contemplant és la lògica no institucionalitzada encara d’aquesta necessitat que en un futur immediat es traduirà en una modificació dels Tractats de la UE en la direcció de la unificació, i per tant de la pèrdua de sobirania dels estats menors que jugaran un paper secundari en l’Europa unificada.
Ara, mancant com deia el recolzament dels tractats o constitucional, el “poder” o liderat europeu l’assumeixen “oficiosament” els qui tenen la majoria, més estabilitat i a sobre se’ls reclama que solucionin les paperetes de la resta. L’eix francoalemany, potser recolzat per algun satèl•lit com els Països Baixos constitueixen de fet el 50% del PIB de la zona euro i per descomptat manen.
En aquest context, el debat sobiranista a Catalunya, tant en la reclamació com en la negació, es converteix en el repartiment.
II.
Senyora diputada o futura diputada (no ho sé exactament) Batet.
Francament, suposo que es troba vostè en campanya electoral i això la fa estar poc alerta de la conjuntura, però totes aquestes propostes que ens menciona són molt interessants i fa temps que estan sobre papers. Però crec que el que avui s’està debatent a nivell europeu no són tant aquests canvis puntuals sinó una total recomposició de l’estructura europea. El tema que se’ns proposava penso que volia precisament anar en aquesta direcció. Puc estar equivocat. En tot cas, fins i tot aquestes seves propostes en l’àmbit econòmic són ben discutibles.
Permeti’m que faci, una a una, un breu comentari:
1) Els nous mecanismes de finançament de la Unió Europea. Tothom n’està cercant, de nous mecanismes de finançament. A nivell públic i a nivell privat. De moment no se’n troben, perquè quan hi ha escassetat és per a tothom. Sobre la taxa en transaccions financeres, es veu que la idea és llaminera. Llàstima (o afortunadament) que ningú sap com posar-la en marxa efectivament. Si apareix el miracle, dubto que de moment s’assignin els revinguts al pressupost europeu.
2) El Tresor i els Bons Europeus serien una bona opció, però perquè els alemanys ho acceptin (de fet volem aquests bons perquè l’aval alemany els farà de qualitat i segurs) han de tenir compensacions polítiques i això vol dir manar.
3) El mateix que 2)
4) El BCE, un banc d’inversions? Un banc d’inversions es Goldman Sachs, Morgan Stanley, … Francament no entenc què vol dir.
5) Harmonitzar la política fiscal. I tant!, però per evitar la competència (que s’hauria de mantenir parcialment com la tenen els estats americans) no sinó per fer eficient la zona euro. Quina por fa la competència!
6) Agència Europea de Qualificació de Riscos independent. I seria independent per Europea (ja n’hi una ara d‘europea i no ho és, d’independent)? O per pública (no veig que això la faci independent sinó tot el contrari). Legislar sobre aquestes agències bé, però deixi que funcionin millor les que existeixen. Per cert, ara són cada vegada més irrellevants.
7) Passar d’austeritat a estímul al creixement. Perdó, però aquí sí sembla estar en campanya. El que s’ha de fer (i és molt complicat) és, dins l’absolutament necessària austeritat, prioritzar allò que pot generar activitat o ajudar a generar-la per sobre de despeses i subsidis que, o són neutres o pitjor, recessives.
Sobre les propostes d’aprofundiment democràtic i d’apropament als ciutadans, totalment d’acord i encara crec que hauríem de ser més ambiciosos.
III.
Voy a intentar dar mi opinión a las cuestiones que lanzaba el “moderador” del debate, Eliseo Oliveras, al principio de esta tarde, aunque del panegírico al Partido Popular que nos ha soltado la diputada (y no sée si candidata ahora) Sra. Montserrat, es difícil recuperarse.
Por supuesto que la inconcreción del Partido Popular como próximo gobierno crea desconfianza. A los mercados financieros pero también a los empresarios, autónomos y a cualquier persona que ha de tomar decisiones económicas de ahorro, inversión, consumo, etc.
Sin embargo, hay muchos otros elementos que también contribuyen a crearla: el gobierno aún en ejercicio ante todo (¿dónde estaban hoy los responsables económicos cuando la prima de riesgo rozaba los 500 puntos?), en sí misma la situación real del país que no mejora, muchos agentes sociales como sindicatos o patronales que se levantan un día y otro pensando solo en su parroquia, o los huelguistas de hoy aunque puedan tener sus razones.
La única ventaja del Partido Popular sobre lo demás es que va a tener, los próximos días y semanas, los focos apuntándole y una oportunidad vital para manifestar sus prioridades, sus medidas y decisiones.
Y esperemos todavía que lo haga de forma valiente y contundente y no haga como la Sra. Dolors Montserrat, que nos ha atizado con sus tópicos y “carrinclonades”.
Buenas tardes a todos. Debat “Entre Todos” a Elperiodico.com
A close overseas’ liberal friend (David Griffiths, in memoriam)
I had the opportunity to share with David many Liberal International meetings over the years. 
He was, one of the more active Liberal Brit at LI events, sharing spokemanship with Robert Browne, Sharon Bowles and with a few other colleagues.
We, less politically sophisticated Mediterraneans, had always a lot to learn from David: his acute observations, his sharp and often humorous comments and replicas, his passionate way of defending liberal principles. I have to say that in the endless debates and friendly quarrels with more right wing liberals at LI, we the Catalans, very often took his more progressive side. When not, David’s face always showed a slight but ironical disappointment.
David was my predecessor as LI Treasurer. He was “kind enough” to pass me his complete and huge archive of documents on files and cases. I still can see his relief for getting rid of LI finances and especially of that amount of papers. As a matter of fact, he was tremendously kind in helping me in the first weeks of my “mandate”. Unfortunately, I would not be able to excuse myself for that Saturday afternoon when my repeated questions on “high LI finances” made David be late for his unmisseable weekly soccer match.
We will miss David being around, as we will miss all those liberals like him, scarce these days, whose liberalism is based on deep principles, on timeless values.
Per a recuperar la confiança en el sector bancari
Discurs en la ceremònia IV Premis IEF a l’Excel·lència Financera.
“És l’agraïment i la salutació d’una institució relativament petita, ara ja amb vint anys de treball i esforç continuat, però que, des del primer dia, quan la varem definir amb Ramon Trias Fargas, volíem que sobretot fos: 1) capdavantera en el que feia i fa (formació i divulgació financera), 2) estigués ben situada internacionalment, i 3) fos útil i estigués compromesa amb el sector bancari i financer de Catalunya….
La lenta agonia de la sobirania nacional a la perifèria europea
En plena tempesta italiana, l’episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l’inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d’una sobirania nacional que es desfà irremissiblement. (…)
L’episodi grec (píndoles a ElMon a RAC1)
.
El fill del xantatgista
Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea per aconseguir una bona compensació pel seu país.
No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.
I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.
2 novembre
Cop de teatre amb soroll de sabres darrera
Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.
L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana. Li costarà tornar a fer el mateix paper.
Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.
Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.
En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.
4 novembre
.
Papandreu: responsabilitat o estratègia?
Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.
L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.
El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?
Ara, després de posar en marxa conjuntament els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.
Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.
7 novembre
.
Poques novetats efectives en el front de crisi
La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.
Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.
Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.
Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.
Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant
Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!
15 novembre