.
El fill del xantatgista
Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea per aconseguir una bona compensació pel seu país.
No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.
I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.
2 novembre
Cop de teatre amb soroll de sabres darrera
Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.
L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana. Li costarà tornar a fer el mateix paper.
Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.
Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.
En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.
4 novembre
.
Papandreu: responsabilitat o estratègia?
Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.
L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.
El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?
Ara, després de posar en marxa conjuntament els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.
Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.
7 novembre
.
Poques novetats efectives en el front de crisi
La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.
Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.
Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.
Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.
Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant
Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!
15 novembre