Month: December 2011

Fotos econòmiques del novembre

Posted by – 02/12/2011

.

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.