Author:


El año que nació raquítico

Posted by – 06/02/2012

24/01/2012 1

Publicado en Economía Digital, “De 15 en 15″
El año, como los bebés que quieren incordiar, vino de nalgas. Ya teníamos a los facultativos con mascarilla, a la comadrona de turno y al padre supuesto de la criatura, movilizados para, al menos, materializar felizmente el parto. Otra cosa será la crianza, que se antoja compleja. El niño es de poco comer y el tratamiento al que le someten por su atribulado nacer, le quita la poquita hambre que le quedaba. Vaya, que no cogerá peso hasta quien sabe cuando.

El año pasado nació mejor, con unos buenos berridos que auguraban salud. Sin embargo, por allá la primavera o adolescencia de la criatura, el niño rollizo hasta entonces, que entusiasmaba a sus entregados padres, perdió peso y se encaminó en verano hacia una nueva recesión. Entre las fiebres de los deficits y endeudamientos de los periféricos y la descomposición que le produjo una Europa y un euro en mal estado, el pobre 2011 acabó contrahecho y más delgado que una caña. ¡Qué desperdicio de año! Y ahora la perspectiva de otro retoño que acabe igual o peor.

De momento la familia ha cambiado de médico por uno que prometía vitaminas y ha empezado recetando los antibióticos de siempre, los que te dejan machacado y sin ganas de hacer nada. Y es que ante todo, ¡bajar la infección! Ya llegará el turno de los reconstituyentes, afirman impávidos ante el enfermo.

La madre ha perdido los papeles y la autoridad. Llegó la suegra, siempre recta y autoritaria, para enmendarle la plana a quién no ha sabido criar a estos últimos años que han salido complicados. Ella, imbuida de orgullo por pasados éxitos, decide mantener en el régimen estricto al pobre paciente debilitado, contra la sabiduría personal del caldo y del arroz de enfermo. Para no perder los restos de patria potestad tan amenazada por el nuevo directorio, la madre se agacha y obedece, incapaz de quejarse ante las supuestas virtudes sabias de la vieja señora centroeuropea.

No se han cumplido ni tres semanas de vida y los análisis enviados al laboratorio internacional vuelven con malas sensaciones, y peores previsiones. De hecho, se atisba ya en el horizonte, que el hermano 2013 aparecerá casi tan canijo como éste. El clan está deprimido de tan negativos pronósticos que llegan de todas partes, y los más cenizos, los llamados economistas, se recrean en enredar lo que pueden, incapaces de un diagnóstico fiable y, lo peor, de un tratamiento eficaz.

En català

Píndoles a ElMonaRAC1

Posted by – 06/02/2012

Els aperitius del mestre Estapé 02/02/2012

El ministre torna a patinar 27/01/2012

Lagarde, l’àngel custodi de la crisi 25/01/2012

Segon cop de falç en sis dies 03/01/2012

Sobre la reforma financiera

Posted by – 06/02/2012

Dos artículos consecutivos en El Periódico el 31 de enero y en El Economista el 1 de febrero comentando desde otra perspectiva la reforma financiera.

Se pueden leer en el web de IEF

Fotos econòmiques del desembre

Posted by – 06/02/2012

.

De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”

El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.

S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.

El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.

Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.

1 de desembre 2011
.

La cimera europea de la solució o del fracàs

Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.

Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.

És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.

De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.

8 de desembre 2011

.

“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.

L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.

El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.

El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.

El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.

Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.

15 de desembre 2012

.

Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal

Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.

Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.

El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.

A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.

Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.

Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.

22 de desembre 2011
.

Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi

I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).

El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.

El que ha canviat:

• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes

29 de desembre 2011

.

Fotos econòmiques del novembre

Posted by – 02/12/2011

.

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.

De la mort de la teva generació

Posted by – 29/11/2011

Havíem tingut morts contemporanis, quasi tots accidentats quan érem joves i més irresponsables. Havíem tingut des de llavors una treva estranya, una treva que no varen tenir altres grups de la mateixa edat que varen patir el sida i la droga. A nosaltres, afortunadament, ens va passar prop però no ens va quasi tocar.
Ara però, l’edat ens ha portat les probabilitats de tantes formes de morir abans d’hora. I les probabilitats no fallen, són desgraciadament ciència.
L’altre dia va caure una de les més doloroses, la d’algú que no ho mereixia, o que ho mereixia menys que ningú. La Gemma Martín, després de dos anys d’injusta lluita i patiment, moria en la seva bondat. En una cerimònia emocionant, on família i amics propers la varen fer viva, vam acomiadar la Gemma. Ella fou el reflex real i honest d’ideals que molts hem posat a conservar en el frigorífic, massa atrafegats per una estúpida idea d’èxit en reconeixement i en diners. No crec en generacions i menys en anyades. De tot a tot arreu i sempre, però la teva és la teva, la que reconeixes, la que veus envellir a la vegada, la que reconeixes en errades, manies, records, melodies i imatges. La que quan veus la mort, t’apropa una mica més a la teva.

Liberalisme en una conjuntura excepcional

Posted by – 29/11/2011

Entre conservadors i socialistes, els liberals sempre hem estat en desavantatge en els debats exclusivament ideològics, partidistes, si es vol demagògics.

Al contrari d’aquelles opcions, el liberalisme no pot obviar l’anàlisi de la realitat en el seu diagnòstic, ajustant el seu discurs al que és possible, no ajustant la realitat al discurs ideològic com usualment fan les opcions reaccionàries. És la raó, no la fe, el que ens mou.  La dialèctica liberal, a més, no s’atura aquí. Determinada una resposta ja és el moment per reconsiderar-la, per posar-la en dubte.

Això s’està posant de manifest amb cruesa en l’actual crisi. El debat, tant polític com econòmic, se centra excessivament en l’aplicació mecànica de principis i tòpics sense plantejar-se si són adequats o no, si tenen o no lògica en una conjuntura molt específica, en una situació amb pocs precedents històrics.

La principal discussió en l’àmbit econòmic és entre la necessitat de prioritzar la demanda, i d’aquesta forma el creixement, sense prestar atenció als desequilibris fiscals (posició socialista) versus el dogma de la fixació exclusiva en el dèficit i l’endeutament sense reactivar l’activitat (posició conservadora). Les dues posicions, presents en el debat actual d’economistes i en el debat polític, s’abstrauen dels efectes de l’aplicació de la política econòmica en unes circumstàncies determinades i en un llocs o països concrets. La confrontació de les idees és, en aquest cas, estèril perquè cap dels dos dogmes tenen en compte l’extrema complexitat de la realitat.

Contràriament, el liberalisme polític progressista, el que s’allunya igualment del socialisme que del conservadorisme, vol estar –o hauria d’estar- en la seva anàlisi,  intrínsecament vinculat a les condicions d’un país, d’un moment conjuntural, i sobre tot als efectes en els ciutadans, en els seus drets, en les seves oportunitats, que es deriva de qualsevol mesura pública. Fou Isaiah Berlin qui va desenvolupar aquest ple esperit crític i antidogmàtic, també per a la resolució dels problemes econòmics, encara que finalment ell bé deia “La solució única, final i universal als problemes humans és un miratge”[1]

El liberalisme de les llibertats individuals i la igualtat davant la llei o, si es vol, de la tolerància i el pluralisme radical, implica el permanent qüestionament de la realitat i de les polítiques de canvi, i això és el que més ha mancat en els consensos previs a la crisi que ens hi va abocar i en el garbuix posterior dels intents de solució. En la present crisi econòmica, els elements de l’economia global, amb la interconnexió dels agents i fluxos econòmics, i del funcionament propi del sistema productiu i financer, requereixen solucions pragmàtiques, usualment consensuades entre països, que responguin a solucions viables i no només a solucions desitjades.

La sortida de la crisi no és fàcil des de cap punt de sortida ideològic però és impossible si les solucions estan condicionades per paradigmes dogmàtics. No cal només l’austeritat de reduccions pressupostàries o el mantenir impertorbablement les polítiques expansives cercant un creixement improbable quan no estan generant confiança i per tant inversió i sobre tot crèdit a costos assumibles. Cal apropar-se a la solució amb una combinació complexa de pal·liatius i d’incentius que, per sobre de tot, vulguin crear les condicions per a la lliure iniciativa, per assumir riscos, per a la cooperació basada en la confiança, per la competitivitat i la innovació. En una paraula, allò que genera i ha generat  prosperitat.

Per suposat, això és fàcil d’enunciar i molt més difícil d’aplicar. Són però les eines del mètode liberal i de la convicció en la llibertat, les úniques que d’una forma consistent poden evitar la inacció per confrontament, les que afavoreixen la dialèctica per avançar en la sortida de la crisi. De nou, com deia Berlin:  “Tot és el que és: la llibertat és la llibertat, no la igualtat o l’equitat o la justícia o la cultura, o la felicitat humana o la consciència tranquil.la”.[2]

[1] Contra la corriente: ensayos sobre historia de las ideas,   (Cast.) a Fondo de cultura econòmica, 1979

[2] Four Essays on Liberty, Oxford University Press, 1969

Publicat a Liberal.Cat

L’apòstol del contracte laboral únic

Posted by – 18/11/2011

Christopher Pissarides, el professor xipriota de la London School of Economics és l’apòstol d’un mercat laboral simple I flexible per atacar el problema de l’atur.

És una bèstia negra per als sindicats que detesten el que ell proposa, un contracte únic, fàcil de rescindir i fàcil de posar en marxa. A Espanya tenim, des del franquisme, un mercat laboral en les antípodes del que aconsella el Premi Nobel d’Economia 2010. El resultat, un desastre.

Els mercats, però sobre tot els cinc milions d’aturats, estan expectants per saber si Mariano Rajoy,  i qui hagi de ser el seu Ministre d’Economia, opten per la por al canvi i el conservadorisme d’aquest mercat laboral ineficaç i injust, o per seguir el consell de Pissarides.

Una història diferent són les seves opinions i prediccions sobre un possible rescat a Espanya, on no te gaires credencials extres. Veu el que veiem tots: que no es pot continuar amb aquesta desconfiança i aquest cost del deute gaire temps, que dins una unió monetària no hi ha alternativa a l’eliminació del dèficit públic i que malgrat tot, cal buscar-se la vida, en les exportacions, el turisme o el que sigui, per créixer i evitar el desastre d’un rescat.

ElMon a RAC1, 18 de novembre

El papel de una España en crisis en Europa (Aportacions a un debat)

Posted by – 17/11/2011

I.

Bon dia, i per endavant gràcies a El Periódico per convidar-me a participar en aquest debat.

Teniu raó en parlar de la pèrdua d’influència d’Espanya a Europa per la seva actual debilitat econòmica però jo voldria donar una altra perspectiva: la crisi senzillament està accelerant una tendència secular que ha d’acabar amb la quasi completa pèrdua de sobirania d’Espanya. I això fonamentalment perquè la pèrdua de pes específic d’Europa en el context internacional no pot permetre gaire temps més l’olla de grills en la que s’havia convertit la política europea. Si volem que Europa mantingui una certa rellevància el procés és imparable.

La crisi de l’euro ha manifestat amb cruesa la necessitat que la unió monetària estigui acompanyada per una unió fiscal i econòmica; en definitiva, una unió política. El que ara estem contemplant és la lògica no institucionalitzada encara d’aquesta necessitat que en un futur immediat es traduirà en una modificació dels Tractats de la UE en la direcció de la unificació, i per tant de la pèrdua de sobirania dels estats menors que jugaran un paper secundari en l’Europa unificada.

Ara, mancant com deia el recolzament dels tractats o constitucional, el “poder” o liderat europeu l’assumeixen “oficiosament” els qui tenen la majoria, més estabilitat i a sobre se’ls reclama que solucionin les paperetes de la resta. L’eix francoalemany, potser recolzat per algun satèl•lit com els Països Baixos constitueixen de fet el 50% del PIB de la zona euro i per descomptat manen.

En aquest context, el debat sobiranista a Catalunya, tant en la reclamació com en la negació, es converteix en el repartiment.

II.

Senyora diputada o futura diputada (no ho sé exactament) Batet.

Francament, suposo que es troba vostè en campanya electoral i això la fa estar poc alerta de la conjuntura, però totes aquestes propostes que ens menciona són molt interessants i fa temps que estan sobre papers. Però crec que el que avui s’està debatent a nivell europeu no són tant aquests canvis puntuals sinó una total recomposició de l’estructura europea. El tema que se’ns proposava penso que volia precisament anar en aquesta direcció. Puc estar equivocat. En tot cas, fins i tot aquestes seves propostes en l’àmbit econòmic són ben discutibles.

Permeti’m que faci, una a una, un breu comentari:

1) Els nous mecanismes de finançament de la Unió Europea. Tothom n’està cercant, de nous mecanismes de finançament. A nivell públic i a nivell privat. De moment no se’n troben, perquè quan hi ha escassetat és per a tothom. Sobre la taxa en transaccions financeres, es veu que la idea és llaminera. Llàstima (o afortunadament) que ningú sap com posar-la en marxa efectivament. Si apareix el miracle, dubto que de moment s’assignin els revinguts al pressupost europeu.

2) El Tresor i els Bons Europeus serien una bona opció, però perquè els alemanys ho acceptin (de fet volem aquests bons perquè l’aval alemany els farà de qualitat i segurs) han de tenir compensacions polítiques i això vol dir manar.

3) El mateix que 2)

4) El BCE, un banc d’inversions? Un banc d’inversions es Goldman Sachs, Morgan Stanley, … Francament no entenc què vol dir.

5) Harmonitzar la política fiscal. I tant!, però per evitar la competència (que s’hauria de mantenir parcialment com la tenen els estats americans) no sinó per fer eficient la zona euro. Quina por fa la competència!

6) Agència Europea de Qualificació de Riscos independent. I seria independent per Europea (ja n’hi una ara d‘europea i no ho és, d’independent)? O per pública (no veig que això la faci independent sinó tot el contrari). Legislar sobre aquestes agències bé, però deixi que funcionin millor les que existeixen. Per cert, ara són cada vegada més irrellevants.

7) Passar d’austeritat a estímul al creixement. Perdó, però aquí sí sembla estar en campanya. El que s’ha de fer (i és molt complicat) és, dins l’absolutament necessària austeritat, prioritzar allò que pot generar activitat o ajudar a generar-la per sobre de despeses i subsidis que, o són neutres o pitjor, recessives.

Sobre les propostes d’aprofundiment democràtic i d’apropament als ciutadans, totalment d’acord i encara crec que hauríem de ser més ambiciosos.

III.

Voy a intentar dar mi opinión a las cuestiones que lanzaba el “moderador” del debate, Eliseo Oliveras, al principio de esta tarde, aunque del panegírico al Partido Popular que nos ha soltado la diputada (y no sée si candidata ahora) Sra. Montserrat, es difícil recuperarse.
Por supuesto que la inconcreción del Partido Popular como próximo gobierno crea desconfianza. A los mercados financieros pero también a los empresarios, autónomos y a cualquier persona que ha de tomar decisiones económicas de ahorro, inversión, consumo, etc.

Sin embargo, hay muchos otros elementos que también contribuyen a crearla: el gobierno aún en ejercicio ante todo (¿dónde estaban hoy los responsables económicos cuando la prima de riesgo rozaba los 500 puntos?), en sí misma la situación real del país que no mejora, muchos agentes sociales como sindicatos o patronales que se levantan un día y otro pensando solo en su parroquia, o los huelguistas de hoy aunque puedan tener sus razones.
La única ventaja del Partido Popular sobre lo demás es que va a tener, los próximos días y semanas, los focos apuntándole y una oportunidad vital para manifestar sus prioridades, sus medidas y decisiones.

Y esperemos todavía que lo haga de forma valiente y contundente y no haga como la Sra. Dolors Montserrat, que nos ha atizado con sus tópicos y “carrinclonades”.

Buenas tardes a todos. Debat “Entre Todos” a Elperiodico.com

A close overseas’ liberal friend (David Griffiths, in memoriam)

Posted by – 15/11/2011

I had the opportunity to share with David many Liberal International meetings over the years. He was, one of the more active Liberal Brit at LI events, sharing spokemanship with Robert Browne, Sharon Bowles and with a few other colleagues.

We, less politically sophisticated Mediterraneans, had always a lot to learn from David: his acute observations, his sharp and often humorous comments and replicas, his passionate way of defending liberal principles. I have to say that in the endless debates and friendly quarrels with more right wing liberals at LI, we the Catalans, very often took his more progressive side. When not, David’s face always showed a slight but ironical disappointment.

David was my predecessor as LI Treasurer. He was “kind enough” to pass me his complete and huge archive of documents on files and cases. I still can see his relief for getting rid of LI finances and especially of that amount of papers. As a matter of fact, he was tremendously kind in helping me in the first weeks of my “mandate”. Unfortunately, I would not be able to excuse myself for that Saturday afternoon when my repeated questions on “high LI finances” made David be late for his unmisseable weekly soccer match.

We will miss David being around, as we will miss all those liberals like him, scarce these days, whose liberalism is based on deep principles, on timeless values.

Per a recuperar la confiança en el sector bancari

Posted by – 13/11/2011

Discurs en la ceremònia IV Premis IEF a l’Excel·lència Financera.

“És l’agraïment i la salutació d’una institució relativament petita, ara ja amb vint anys de treball i esforç continuat, però que, des del primer dia, quan la varem definir amb Ramon Trias Fargas, volíem que sobretot fos: 1) capdavantera en el que feia i fa (formació i divulgació financera), 2) estigués ben situada internacionalment, i 3) fos útil i estigués compromesa amb el sector bancari i financer de Catalunya….

(seguir llegint)

La lenta agonia de la sobirania nacional a la perifèria europea

Posted by – 11/11/2011

En plena tempesta italiana, l’episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l’inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d’una sobirania nacional que es desfà irremissiblement. (…)

Segueix llegint a EconomiaDigital

L’episodi grec (píndoles a ElMon a RAC1)

Posted by – 04/11/2011

.

El fill del xantatgista

Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la  Unió Europea per aconseguir  una bona compensació pel seu país.

No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.

I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.

2 novembre

Cop de teatre amb soroll de sabres darrera

Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.

L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana.  Li costarà tornar a fer el mateix paper.

Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.

Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.

En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.

4 novembre

.

Papandreu: responsabilitat o estratègia?

Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.

L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.

El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?

Ara, després de posar en marxa conjuntament  els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.

Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.

7 novembre

.

Poques novetats efectives en el front de crisi

La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.

Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.

Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.

Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.

Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant

Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!

15 novembre


Fotos econòmiques de l’octubre

Posted by – 30/10/2011

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Fotos econòmiques del setembre

Posted by – 20/10/2011

.

La política de les cortines de fum

Quan la por paralitza o, pitjor, el buit d’idees i de voluntats, res tan útil i tan mesquí com intentar despistar i entretenir el personal.

Una cosa així sembla haver succeït en les darreres setmanes a Espanya amb reformes constitucionals express, sentències d’alts tribunals per enredar amb les llengües i altres “esdeveniments” que distreuen l’atenció dels contribuents d’unes negríssimes previsions econòmiques per als propers mesos (anys?) i d’una profunda inanitat del govern i d’una oposició que ja es veu coronada.

Hagi estat de forma voluntària (fins i tot com estrategs maquiavèl•lics disposen de poc crèdit) o afortunada, l’episodi de la intranscendent reforma constitucional ens ha tingut ocupats ja tres o quatre setmanes.

Encara ahir, desfilaven per ciutats espanyoles com ànimes en pena, grups numèricament poc impressionants de sindicalistes que d’aquesta forma podien apartar la vista de les retallades pressupostàries, molt més transcendents.

A Catalunya, també al Govern li ha tocat la rifa. Aquests tribunals ociosos els han lliurat en safata de plata, una certa tranquil•litat en forma de sentència lingüística que permet allunyar el ciutadà de les seves ires en perdre reductes de serveis socials.

I entre cortines de fum va passant un temps preciós per arremangar-se i actuar, amagant entre la boirina la profunda mandra i ignorància dels que haurien de tenir a les seves mans eines per a la supervivència.

7 setembre 2011

.

La gestió patrimonial, en els temps difícils

Superats els que creiem els temps  més complicats de la recessió i abans de recuperar l’alè, la segona davallada sembla inevitable. Cóm s’explica tot això als clients?, Cóm es maneguen carteres que ja arribaven exhaustes, marejades, sense empenta i que ara s’han d’aïllar d’una W cada cop més clara i contundent? Moments especialment complicats per als assessors financers i els gestors de carteres de tota mena que s’enfronten a un d’aquells moments de la veritat.

Les autoritats monetàries, que fa pocs mesos iniciaven un cicle de pujades de tipus, es troben ara amb la necessitat de reconsiderar-ho tot i girar a la baixa. En renda fixa, les destruïdes cotitzacions del deute de molts països i les tensions creixents en el mercat corporatiu, plantegen problemes que no es troben en els manuals per a gestionar carteres. En renda variable, les valoracions deixen de tenir sentit arrossegades pels dubtes sobre els bancs i en general per la fugida a la seguretat. Estan les accions ben valorades com ens diuen els models tradicionals o la magnitud de la tragèdia que ens ve a sobre ho fa del tot irrellevant?

La realitat és que l’únic moviment consistent en els mercats és la fugida, “el vol”, cap a la “qualitat”. I això en un parell de divises; el franc suís i la corona noruega, alguns metalls preciosos però per sobre dels altres l’or, i cap al deute sobirà d’alguns països econòmicament mitificats. Tot l’altre es discuteix i les estratègies s’ensorren demostrant la seva intrínseca debilitat. Amb els valors refugi, t’amagues però no mantens el valor de la cartera afectada per inflacions elevades. Les puntuals millores en els beneficis de companyies semblen miratges en economies baquetejades. Al gestor patrimonial, a l’assessor financer, li queden poques pistes a seguir i es troba sol front el perill, però sobre tot front el client..

És ara que caldrà tota la munició de suport corporatiu, i coneixements i competències dels professionals, i l’haver llaurat i sembrat adequadament en anys anteriors. Només aquells que han posat per davant l’interés del client, han estat francs i transparents, i hagin evitat caure en conflictes d’interés, tindran ara en els més complicats moments, la confiança i la paciència del client agraït i que entén la situació.

14 setembre 2011

.

L’impost del Patrimoni com símptoma

L’impost del Patrimoni s’establí a Espanya el 1977. Durant 31 anys, va generar molts més silencis que crítiques. Ara es recupera i és el símptoma de la bena als ulls.

És el símptoma de la manca d’imaginació i idees del govern en retirada, i alhora de l’oposició que tot i criticar la resurrecció de l’impost no s’adhereixen a confirmar que, un cop al govern, retiraran la mesura.

És el símptoma també de l’estretor de mires de tants analistes que jutgen la recuperació de l’impost com si la situació econòmica no fos excepcional, d’emergència diria, i que només acceptat aquesta realitat té sentit el judici sobre l’impost.

Hem estat citats, reptats quasi, a posicionar-nos sobre la recuperació de l’impost del patrimoni, una figura impositiva que detesten per injusta, innecessària, dirien ideològicament abominable. I tot i això, conscients de l’enorme gravetat de la situació i de que per sobre de grans projectes de reforma tocar tancar la ferida, ens hem manifestat partidaris d’aquesta recuperació acotable al temps. Cal fer calaix i en el procés fer el mínim mal possible. Cal enviar missatgers clars de que no tot ha de recaure en els receptors de prestacions. Cal anar de pressa i deixar, com dèiem, les grans reformes per més endavant.

Tot això ho compleix el, per altra banda, desgraciat i antipàtic impost del patrimoni.

21 de setembre del 2011

.

L’economia espanyola en un joc de suma zero

El Banc d’Espanya s’anticipa amb xifres estimades del III trimestre on l’economia espanyola no es belluga. Un quasi creixement nul en el que perdem ocupació, però que detecta sectors i persones guanyadores i perdedores en un infeliç i injust joc de suma zero.

No és cert que la crisi sigui global i per tothom. Ens saludem sovint amb afortunats que t’anuncien envejables creixements de facturació i de beneficis.

Alguns per haver previst adequadament la conjuntura, per haver-se preparat amb vista, transformant-se i obrint-se a l’exterior, o bé perquè beuen en la font inesgotable del turisme o del monopoli.  Altres per purs esforços especulatius en l’immobiliari o en altres actius desvalorats on, qui té liquiditat, té moltes oportunitats.

En l’altre plat de la balança de l’economia sense creixement, aquells enganxats per les banyes de la caiguda del consum i la inversió, pública i privada, perdent il•lusió i guanyant desconfiança dia a dia.

L’economia de suma zero no és l’economia en equilibri, és l’economia aerostàtica que es manté a certa distància del sòl gràcies a deixar anar llast mentre ens quedem sense flama per escalfar l’aire. El risc és que el darrer llast, els tripulants, hagin de saltar per tractar de salvar-se. Llavors ens adonarem del perill d’una economia que no s’enlaira, encara que momentàniament no s’estavelli.

28 setembre 2011

L’economía al ralentí, es cala i no ens queda ningú per ajudar a empentar-la. (Fotos de l’Agost)

Posted by – 29/08/2011

De mal en pitjor

Des de que a inicis d’agost incorporàvem definitivament els americans a les preocupacions de debilitat econòmica, les males notícies –i les males sensacions- s’han anat succeint una darrera l’altra.  Constatació de que els plans de rescat de la zona euro no funcionaven, caiguda d’Itàlia en les xarxes dels presumptes insolvents, davallades generalitzades de les borses, alces de les primes de risc, dades d’activitat i de sentiment econòmic cada cop pitjors i ara també Alemanya amb problemes, tot tipus de disbarats polítics, etc. Un panorama que no respon desgraciadament a una tempesta d’estiu ni a la vella llegenda urbana de que l’agost ha de ser necessàriament dolent per als mercats financers, sinó a la realitat d’una possible segona recessió a l`horitzó. Més enllà, també la constatació de que per sobre de conjuntures, estem davant de quelcom més estructural. El TIME d’aquests dies titulava “The decline and fall of Europe (and maybe the west)”. Ve de lluny però potser ara amb símptomes més evidents.

La crisi i la quotidianitat

Les vacances, o el que la crisi ha tolerat anomenar vacances, permet si més no, certes pauses per a diferents percepcions de la realitat. Per exemple fer l’esforç per explicar els amics i alguns mitjans perquè els mercats són molt més que uns quants especuladors embogits com reflecteixen alguns mitjans o perquè les pèrdues borsàries afectaran finalment no només a les grans fortunes però a treballadors, professionals i pimes. O el percebre com vivim tots en un ambient de gran irrealitat, creient-nos encara tant solvents i tant segurs com fa uns quants anys, potser en una reacció psicològica d’autodefensa. Ho explicava tot això i més Modest Guinjoan en un article d’aquest dijous 25 d’agost a les pàgines d’economia de La Vanguardia (només en paper ja que pel que sembla no és mereixedor de reproducció en la versió electrònica del diari), citant algunes grans tendències de fons de la nostra economia i la nostra societat reflectides en la restauració i comerç de proximitat. Són, d’acord amb Guinjoan, primer, la pèrdua sagnant d’emprenedoria local que constatem en la presència creixent de xinesos i altres nouvinguts en bars, comerços i altres establiments comercials; segon, l’absoluta divergència entre la taxa d’atur i continuar rebutjant baixes retribucions i horaris complicats; tercer, la distorsió del mercat que implica la nostra resignada i creixent acceptació de productes i serveis de pèssima qualitat, potser si que a preus nominals baixos. Per fi, la deslocalització cultural i tradicional que implica, per exemple, aquesta implantació xinesa. Jo hi afegiria els desequilibris que la crisi ha evidenciat: entre sectors, entre aturats i ocupats, entre treballadors fixos i temporals, entre funcionaris i no. La crisi, evidentment, va per barris.

Sorpreses i incredulitats

Temps d’observació i estones de reflexió lleugera, tornant a entorns coneguts en els que la cadència anual incorpora lleus canvis naturals o modificacions més sobtades, sempre amb la continuïtat de las virtuts però també dels defectes del país. Aquests darrers, més aguditzats en la mala maror de la crisi. Alguns apunts mentals incideixen en la profunda incomprensió de perquè el país no és com voldríem.

No entenc perquè en una ciutat catalana de 50.000 habitants, plena de comerços en decadència, no es troben ni corda per persianes, ni accessoris d’i.phone, ni motos o bicicletes de segona ma, ni altres coses més bàsiques que aquestes, que si pots trobar en la gran superfície o els grans magatzems als que et veuràs obligat a visitar.

No entenc perquè continuen tan buits museus i exposicions ben subvencionats, i gratuïts o amb entrades regalades, i tant plens concerts i actuacions, a preus de Liceu.

No entenc perquè en empreses que no tanquen a l’agost, amb desenes o centenars d’empleats, hi queden de “guàrdia” per servir al seu únic actiu rellevant: els clients, un nombre tan miserable i incapaç de treballadors.

No entenc perquè dos esdeveniments tan importants, -la crisi econòmica i la guerra a Líbia- , es cobreixen tan rematadament malament en els mitjans de comunicació catalans i espanyols. I afegiria, tan ideològica i distorsionadament malament.

No entenc perquè en un restaurant que he visitat unes vegades aquest estiu no troben personal català o espanyol (si be me n’alegro perquè les cambreres eslovaques son atentes i molt efectives). I amb sous ben raonables per a estudiants cercant una ocupació d’estiu.

No entenc perquè els turistes encara envaeixen Barcelona. Per no parlar de zones de la costa. Per preus, serveis, brutícia, pudors, inseguretat, som líders. Arribarà el dia que tot això s’acabi i plorarem per no haver-ho aprofitat prou o per haver-ho destruït.

No entenc perquè la millor fruita, de llarg,  que hem menjat aquest estiu, era espanyola comprada a França. Per cert, a preus similars als que comprem aquí fruita sense sabor. Penso amb recança amb els camions de fruita espanyola atacats pels pagesos francesos. Malaguanyada sobre tot perquè era la de qualitat.

No entenc perquè, amb la construcció aturada i les infraestructures a mig gas, encara seguim carregant-nos tant paisatge, tant país. Restes de corrupció?, mal gust i ignorància?, manca de regulació o mal aplicada?. Probablement una barreja de tot això i el no valorar ni el patrimoni públic ni el privat

No entenc perquè continuen fent-te fora d’assegurances, just quan declares un incident, la possible ocurrència del qual, origina òbviament la contractació de la pòlissa. Amb aquesta arbitrarietat destrueixen poc a poc la cultura de la prevenció i la previsió.

No entenc perquè, estant com estem, canvia tot tan poc i estem tots tan frescos.

Tempesta d’estiu i res a fer?

Posted by – 13/08/2011

(Publicat a EconomiaDigital el 05/08/2011 11:07)

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

Els llarguíssims propers sis mesos

Posted by – 02/08/2011

Una incògnita menys en el difícil horitzó que s’albira: la data electoral. Encara que sigui només per remarcar els veritables enigmes, -el proper govern-, i, el què és més important, les mesures o polítiques que implementarà qui sigui que assumeixi la primera responsabilitat política del país.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

Fotos econòmiques del juliol

Posted by – 02/08/2011

.

Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat

Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que  se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.

Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.

Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.

Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat.  En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”

6 de juliol, 2011

.

Tot en mans d’Alemanya?

Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.

Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.

Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer  per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.

I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?

13 de juliol del 2011

.

Les agències de rating i el tret al missatger

Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.

Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.

Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables,  de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.

Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses-  entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se  i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.

21 de juliol del 2011

.

Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.

Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.

I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.

29 de juliol del 2011

.

Fotos econòmiques del juny

Posted by – 12/07/2011

.

S’està configurant un nou mapamundi econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà

Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.

En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon  “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)

Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc  que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.

1 de juny del 2011

.

La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen

Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.

Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.

Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.

És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.

Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.

8 de juny del 2011

.

D’ón ens ve el pessimisme?

“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”

Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.

Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?

És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.

A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat

15 de juny del 2011

.

Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys

Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?

I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.

Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.

Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.

.

22 juny 2011

Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries

Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.

Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.

Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.

Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.

29 de juny del 2011

Àsia, l’exemple i el mal exemple

Posted by – 23/06/2011

Torno del sud-est asiàtic. Com sempre massa ràpid i sense poder parlar amb tothom que hagués volgut per tractar d’aproximar-me a un cert nivell de comprensió de cap a on va aquesta gent, probablement encara que no ens agradi, cap a on va el món. Aquest cop Manila i Bangkok, però haguessin pogut ser altres ciutats, totes tant semblants en el seu caos, la seva vitalitat, i el seu creixement descomunal. La certesa d’un desenvolupament electritzant, però sense planificació, amb grans desigualtats, gens “sostenible”. Rés de nou.

De fons, relativitzat per la distància……. (Segueix llegint a Economia Digital)

O en castellà

Fotos econòmiques del maig

Posted by – 05/06/2011

.

El Japó hauria de ser el nostre Mestre zen

Estancats i amb perspectiva de llarga durada, la nostra economia cada vegada se sembla més a la Japonesa de les darreres dues dècades. Abans de que ens clonem en Japonesos, convindria aprendre de l’experiència nipona.

Torna el recentment anomenat Ambaixador a Tokyo, Miguel Angel Navarro, visita Barcelona i ens alliçona admirablement de les penúries japoneses. A la crisi immobiliària, va seguir la crisi financera, i l’estancament llarg i penós que ara ha quedat amanit per la catàstrofe natural del terratrèmol, el tsunami i les pèrdues nuclears. Toquem fusta en relació a les desgràcies sísmiques però el seu col•lapse cada cop s’assembla més al nostre.

Diuen que la incapacitat de reacció dels japonesos a la crisi econòmica pot venir del seu excessiu comunitarisme, manca de lideratge, i conformisme, que els ha generat pèrdua de competitivitat, manca de reformes estructurals i un sistema bancari encara ben carregat d’actius dolents. Francament, defectes que en bona part compartim.

Optem per no continuar relatant desgràcies. Tot Japó recorda massa al país que ens va parir. Potser cal, del vell imperi d’orient, aprendre meditació per il•luminar-nos amb els ensenyaments zen derivats de la seva catastròfica crisi.

(4 de maig 2011)

.

‘Brainstorming’ i la pregunta del bilió: Quan es recuperarà l’economia espanyola?

Vuit economistes i analistes financers, i un oient, en una habitació. Intercanvi engrescador d’opinions sobre l’estat de l’immobiliari, la banca, el deute, l’atur, el nivell d’economia submergida. Bones aportacions i observacions intel•ligents.

Finalment però, el nostre interlocutor, un poderós gestor de Hedge Funds nord-americà fa la pregunta del milió, que dic del milió!, el bilió potser: quan creiem que l’economia espanyola estarà creixent al menys al ritme europeu i quan creiem estarà de veritat creant ocupació “estructural”?

El silenci, o quasi, per resposta. Malgrat el brillant brainstorming, les perspectives són tan poc clares, les incògnites (reformes estructurals, eleccions, nivell de contagi de veïns més endollats, balanços bancaris, mercat immobiliari, preu de primeres matèries, etc.) són tan grans, que els economistes i analistes no es mullen.

Vaguetats prudents per sortir del pas i no caure en el to irresponsable dels polítics que omplen pàgines amb promeses frívoles. Aquests dies, fins i tot candidats a ajuntaments en fallida juren la creació de milers de llocs de feina si els fem alcaldes.

Potser millor quedar-se amb la sàvia ignorància del que ens espera.

(12 de maig del 2011)

.

Les #acampadasol i #acampadabcn, merescudes protestes i pèssimes notícies per a l’economia (i per tant, també per als acampats)

Una societat cloroformitzada davant l’atur i en particular davant l’atur juvenil, i una classe política inútil, tenen més que merescudes les fàcils protestes que aquests dies ocupen alguns llocs cèntrics de ciutats espanyoles.

Fàcils protestes perquè juguen hàbilment amb el que pot ser noticiable, s’aprofiten de la prudent tolerància davant l’ocupació de places públiques i utilitzen gastats eslògans reaccionaris. Merescudes protestes perquè el vas de la insatisfacció s’omplia sense que ningú semblés preocupar-se. No només els polítics, a qui, qui més qui menys, ja donem per perduts i amortitzats però també sense cap reacció de sectors socials dels que encara manteníem remotes esperances. No hem reaccionat. Com a molt, alguns tardiament reclamem mesures que afavoreixin l’emigració assistida, darrer recurs d’una generació progressivament arraconada.

Tots som responsables i ara, tot i abominar aquestes protestes animoses però papanates, avergonyits, quedem en silenci ferits d’indignitat.

(18 de maig del 2011)

.

Eleccions, mercats financers i els seus ventrílocs

“És una vergonya la reacció dels mercats al resultat de les eleccions” cridava la innocent tertuliana matinera en un programa de màxima audiència. Doncs bé, no només no és cap vergonya el que pensen el conjunt d’agents econòmics, els mercats,  sinó que aquests no han reaccionat en cap sentit.

El que els “perversos mercats” desitgen és estabilitat i decisions, i les eleccions no canvien rés, al menys fins que els nous consistoris comencin a treballar.  Tampoc són favorables a una convocatòria anticipada d’eleccions, ni necessàriament a un pur canvi de govern, si tot això no comporta un cop de timó favorable. Doncs bé, tot i la indiferència constatada, molts ventrílocs professionals els fan parlar per intentar argumentar a favor de la seva pròpia  opció política

Els mercats, com probablement molts de nosaltres, desconeixen, perquè no ens ho han explicat,  el que el Partit Popular farà amb el seu nou poder municipal i autonòmic, ni el que faria si guanyés les properes generals. Si volem que la percepció sobre el país millori, no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions. Cal saber quines mesures proposa el partit que molt probablement pugi al govern i cal també que el futur partit de l’oposició resolgui ràpidament el seu problema de lideratge per crear la futura i necessària alternativa.

Només els ventrílocs dels mercats els fan parlar quan encara no poden dir rés. Ni les eleccions en elles mateixes, i menys per suposat els happenings d’acampades els aporten rés de consistent. Els mercats volen saber, com la Cancellera Merkel, si d’una vegada retallem els nostres encara festius pressupostos o si tendim cap a la jubilació als 70, com els nostres veïns alemanys. Ho faci el PP, el PSOE o la Comissió Europea.

(25 de maig del 2011)

.

“Vente a Alemania, Pepe” d’una vegada.

Posted by – 16/05/2011

L’economia alemanya pot haver posat la directa. Les dades del primer trimestre d’enguany són impressionants: 1,5% de creixement trimestral, quasi un 5% en taxa anualitzada. No són només les exportacions sinó el consum intern i les inversions, suprem signe de confiança dels agents econòmics. Per primera vegada en vint anys, menys de tres milions d’aturats i quasi un milió de llocs de treball disponibles. A Alemanya això és molt proper a la taxa estructural d’atur. El creixement, diuen alguns analistes que tampoc havien previst aquestes dades actuals, podria ser flor d’un trimestre, però la veritat és que els centres comercials de les principals ciutats alemanyes filtren xifres de vendes que sorprenen per la seva fortalesa i les grans fàbriques d’automòbils anuncien augments de producció i facturació de dos dígits…..

(Segueix a EconomiaDigital, clica aquí)

Apunts romans

Posted by – 12/05/2011

Circumstàncies ocasionals, -o així espero que siguin-, m’han permès gaudir d’una sèrie de caps de setmana romans i italians en general. Saturat de viatges, millor dit d’absurds desplaçaments, aquestes estàncies romanes m’han tornat a la satisfacció de “ser fora”,  de viatjar en puritat.

Aquestes són unes breus notes romanes, no anotades, poc contrastades i per suposat encara menys, racionalitzades.

La Itàlia doble

Definitivament situo Roma al sud. En la Itàlia endarrerida, pausada, tradicional, sovint molesta, de poc esforç i de viure indolent. Cap qualitat  de les que vull o voldria admirar en un país. En tot, comparteixo els valors més laboriosos, innovadors, d’empenta, del nord i puc entendre l’emprenyament històric, ancestral, permanent dels “Padans” vers els conciutadans meridionals.

I tot i això. No vull imaginar-me haver circulat aquestes setmanes per un Tori o un Milà i fins i tot per Florència, en comptes d’haver-ho fet per Roma. La sensació de que cada estona és ben aprofitada per descobrir o redescobrir més ciutat, mai repetida per més que tornis a passar per un lloc, compensa plenament aquest caràcter. És la Roma doble que odies en un pas  per estimar amb bogeria en l’altre.

Contrastos humans

Per què he trobat a Roma alguns dels éssers més antipàtics i detestables, i alhora alguns dels personatges humans més entranyables i generosos? Suposo que per la mateixa raó que, girant una cantonada qualsevol pots o meravellar-te amb un petit o gran detall, o fastiguejar-te amb alguna prova que la ciutat eterna pot ser bruta, deixada, pudenta.

Ciutat de contrastos, en els seus molts atractius i els seus molts defectes que, de vegades, veient-los tant obvis, tendeixes a oblidar immediatament. I sobretot en la seva gent. Mai saps si d’una pregunta, una salutació, una bona conversa, podrà sortir el bon tracte o la indiferència més irritant. Els romans, exterminadors de tòpics i clixés.

La Roma maltinguda, la Roma preservada

Una de les “impressions” més recurrents viatjant i circulant per Itàlia és l’enorme diferència en nivell de conservació i preservació del patrimoni entre Itàlia i Espanya ( i per suposat Catalunya). A favor d’Itàlia, si algú en tenia dubtes generats per la ceguera o el patrioterisme barat

Així, potser per l’inacabable inventari del que disposen, et trobes de vegades amb monuments en condicions pitjor que penoses. És possible que el pressupost necessari, des del punt de vista conservacionista, sigui a Itàlia, tendent a infinit. Impossible per tant. Però costa entendre com, de vegades, obrint una porta que hauria d’estar tancada, penetrant en una propietat en teoria prohibida, pots trobar-te davant meravelles de les que et converteixes, per uns instants, en orgullós contemplador i vigilant, i com a tal en ocasional “propietari”. De quina forma i per quina raó no es vigila o no es protegeix el lliure accés en certs llocs és un misteri italià i específicament romà. Un de tants.

Cuina romana, tradició consolidada

Pots menjar molt malament a Roma. Ho puc dir per nombroses experiències i molt decebedores. Pots també, més que menjar-hi bé, menjar-hi amb molta personalitat, amb totes les garanties de la quasi plena satisfacció.

Roma és una ciutat amb una força turística extraordinària. Consultant alguns rànquings sempre es troba entre les cinc o deu ciutats més atractives del món.
No és estrany que la restauració estigui orientada, i plenament influenciada, per les preferències en gustos i localitzacions dels innombrables visitants. Això porta irremissiblement al desastre i així és: una gran majoria d’establiments són cars o de mala qualitat relativa.

Però no és difícil a Roma sortir dels circuits, menjar on els romans ho fan i gaudir d’una de les cuines més admirables, Una certa reiteració en les visites a la ciutat, molts consells de romans i sort, fan que, ara ja sense por a l’errada, les hores de dinar i sopar formin part important de l’alegria, del gaudi, de les estàncies a Roma.

La fe i els descreguts

No falta mai en qualsevol paisatge romà la presència, abundant o més escassa, de religiosos i religioses. Potser només a Cracòvia i altres llocs polonesos perceps més intensament el catolicisme i la militància catòlica. Per al sector descregut, aquesta intensitat religiosa, tot i veure-la bàsicament com quelcom aliè, produeix sensacions positives.
La primera, les immenses oportunitats d’admirar el seu patrimoni, els seus inacabables actius. Església és, a Roma, sinònim d’art. Un art, un patrimoni literalment inacabable. Segona, i a això no hi he arribat tant fàcilment, la possibilitat de valorar i admirar la força, la disciplina i la intensitat de la seva  fe. Contemplar la convicció dels peregrins, desplaçats molts d’ells en penoses condicions a pregar per al Beat Wojtyla no et deixa, – no em deixa a mi -, indiferent, sinó curiós i agnósticament descol•locat.

El recolzament del “Cavaliere”

A la romana via dei Giubbonari, prop del Campo de’ Fiori, es troba una de les nou o deu seus locals a Roma del pd, el Partito Democràtico, instrument en el que varen tractar de fer confluir les principals forces de l’esquerra i centreesquerra polítiques. He passat per davant d’aquesta seu forces vegades i algunes he iniciat una breu conversa amb els seus animosos militants que solen haver plantat, a l’entrada o al carrer, una tauleta per captar signatures o per distribuir pamflets de la darrera campanya, usualment vinculada a algun escàndol Berlusconià.

Doncs bé, en aquest local, en el que encara hi llueix un rètol més petit que l’actual però molt més sòlid, el de l’antic PCI (Partit Comunista Italià), he entès el perquè del manteniment en el poder del “Cavaliere”. I és que mentre el nom pd es presenti  i es contempli encara com una reencarnació del vell PCI, eurocomunista però comunista finalment; mentre el discurs – l’etern “discorso” – de l’oposició sigui semblant al dels voluntariosos militants de Via dei Giubbonari (en sicilià, aquells que treballen les crins dels cavalls) i que mentre Berlusconi manipula els òrgans de l’estat, ells recullin signatures i pintin pancartes per a la propera “mani”, Itàlia podrà estar tranquil•la o intranquil•la però seguirà dominada per l’inefable entabanador.

.

Fotos econòmiques de l’abril

Posted by – 05/05/2011

Xarxes socials o asocials?

Ahir varem assistir a un debat on hi havia 50 persones a la sala i 260 on line a través d’un sistema de vídeo streaming que a més a més, et permet participar de forma molt més intensa que escalfant la cadira. Ho fas enviant comentaris, preguntes i sobre tot llegint i valorant els dels altres. En definitiva una nova forma de compartir informació, evitar trasllats innecessaris, i ampliar l’espectre comunicatiu.

Però, realment millorem l’eficiència i a la llarga la productivitat amb les xarxes socials? Probablement no ho sabem encara. La nostra experiència és que els mecanismes són tan nous que et fan cometre errades i malgastar molt temps fins que no veus alguna escletxa d’utilitat real. Per altra banda, tendeixes a mantenir els vells canals en paral•lel a l’espera d’estar segur de l’eficàcia dels nous.

Destriar, seleccionar, prioritzar, és probablement, com en tantes coses, imprescindible en noves tecnologies i específicament en xarxes socials. Però, es fa? Ho dubtem. A Twitter, sense anar més lluny, hi ha uns personatges amb desenes de milers de “seguidors” que no diuen, informen, citen, mai res que valgui la pena. S’han convertit en unes icones buides que, nosaltres, el ramat, respectem per no sabem quina raó. De la mateixa manera, podria succeir que aquest seguidisme cec limités molt les grans perspectives que per l’economia de l’immediat futur podrien generar les xarxes.

(7 d’abril 2011)


Les caixes, abans que bancs, immobiliàries

Alguns moviments ens fan pensar que les caixes i alguns bancs s’estan començant a plantejar, ara ja de manera definitiva, la seva activitat immobiliària.  Poques notícies podrien ser millors.

I és que de poc servirà fer-se banc, recórrer al mercat, capitalitzar-se per superar ràtios cada cop més exigents i reduir estructura si sobre cada balanç mantenim l’espasa de Damocles d’una cartera basada en uns actius sense mercat.

És cert, és pot dir, que ja hi ha hagut una intensa política comercial per part d’entitats de crèdit  per desprendre’s d’una bona part dels actius immobiliaris que la crisi ha fet aterrar en els seus actius. Però també és cert que no ha estat suficient per moure el mercat més que d’una forma simbòlica. L’estoc d’immobles encara fa feredat, els augments en les compravendes del 2010 són irrellevants si comparem les transaccions amb els anys preboom (ni pensar-ho amb els anys boom) i el pes d’aquesta inactivitat està llastrant el sistema financer i la resta de l’economia espanyola.

Ara, segons informen algunes notes de premsa i ens comenten alguns bons coneixedors del mercat, algunes entitats han començat a entendre que no n’hi ha prou amb els cartells d’en venda sinó que cal arremangar-se i actuar com desacomplexats empresaris immobiliaris. Això pot implicar de vegades acabar promocions, fer permutes, sortir a l’estranger, assumir certes pèrdues per evitar-ne més i en resum actuar amb una perspectiva i estratègia més complexa que la de pur venedor. Alguns dels millors especialistes del sector ja han estat contractats per les entitats financeres i certes operacions ens fan entreveure un punt de llum en el llarg túnel de l’immobiliari espanyol que és com dir de l’economia d’aquest país.

(14 d’abril 2011)


La revolta dels estalviadors i l’esglai dels malbaratadors

A Alemanya, Finlàndia i en altres països “prestadors” de la Unió Europea comencen a cansar-se del degoteig d’intervencions en els PIGS que acabaran afectant molt seriosament les finances dels seus països. Quin egoisme!, Semblen murmurar els països de la despesa que consideraven els rescats com un dret adquirit a la zona euro.

Sigui per motius electoralistes o sigui per causes de lògica responsabilitat sobre els comptes públics de països que tampoc han quedat indemnes a l’actual crisi, aquest dilluns es llevava amb dures declaracions dels socis governamentals de la Cancellera Merkel, els convulsos liberals encara liderats fins al maig per l’intransigent Westerwelle, indignat pel cost generat i profetitzant, per començar, la fallida definitiva de Grècia.

Més al nord, els pacífics finlandesos votaven també aquest cap de setmana, no tant a un partit d’extrema dreta, sinó a qui els prometia que “la vaca finesa s’ha de munyir a Finlàndia” en referència al cansament de les seves contribucions als perifèrics.

Així, a mesura que determinats països, avançats en el cicle, vagin consolidant la seva recuperació, seran més i més factibles moviments nacionals contraris a contribuir en les operacions de salvament. Llavors, els porquets bocabadats del conte davant els esbufecs del llop, entendran que l’euro no pressuposa disposar d’una polsera del tot inclòs.

(21 d’abril 2011)


La Xina de l’oportunitat i l’amenaça

Embolicats amb els petits i intranscendents detalls de continent i país decadent, de vegades perdem de vista on es cou realment el futur.

Però no pas per gaire estona. La Xina, per bé i per mal, l’ensopeguem per tot arreu. En l’èxit d’empresaris que s’hi aboquen per aprofitar l’empenta consumista i inversionista del país i en el fracàs dels que llencen la tovallola ofegats per la competència sense perdó dels dominadors del segle XXI.

Un col•lega, torna de viatge de Pasqua a la Xina. Intercanviem impressions i, sense sorpresa, en compartim la majoria: la facilitat amb la que el totalitarisme soluciona alguns problemes, la irrefrenable ànsia de fer diners, les immenses diferències socials que es van creant, l’omnipresència de la corrupció i la sensació definitiva que la veritat del moment circula per allà i no pas per aquí.

Fa pocs dies, en una tertúlia econòmica i comentant com el president del Govern espanyol visitant Xina havia evitat qualsevol menció a com es trituren els drets humans en aquell país, se’m va anatematitzar dient que cap empresari acceptaria que ZP fes altra cosa que captar inversions i besar tantes mans xineses com pugui.

Potser si que aquest és el segle XXI que estem deixant construir.

(28 d’abril 2011)

Reivindicació dels comptables

Posted by – 14/04/2011

Aquesta injuriada professió s’ha convertit en la pedrada que llencen tots aquells que no volen acceptar la inevitabilitat de l’aritmètica per sobre de la ideologia.

En aquests moments, quan les tranyines de les caixes fortes de les administracions no fan sinó densificar-se i quan les retallades pressupostàries són la principal activitat dels que ens governen, diversos col•lectius s’entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.

Des de “l’excepcionalitat cultural” reclamada per teatreros, cineastes i altres artistes protegits, fins la profunda demagògia de la referència insistent a l’estat del benestar de sanitaris i ensenyants, ningú sembla capaç, no ja d’entendre, però de  al menys respectar les regles més simples de l’aritmètica comptable convencional. Aquelles regles inevitables de sumar i restar a les que hem de recórrer quan hem retardat fins la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat, i quan hem promès fins a la sacietat que –com diuen els britànics- “the check is in the mail”, i ja no ens creu ningú.

Llavors, quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l’insult que evidentment els donarà la raó: “sou uns comptables!”, o bé a Catalunya, l’encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Mas: “el govern dels millors….comptables”.

És menyspreu el que la professió comptable desperta en tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre la dels altres. És el menyspreu dels mestres que podrien veure’s obligats a treballar una estona més, el dels metges a qui se’ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en el mòmio públic del que gaudeixen en favor de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades les seves esplèndides –en comoditat i seguretat-  condicions laborals., alienes sempre a les prosaiques visions de qui nomes suma i resta els diners inexistents.

Publicat a EconomiaDigital

Fotos econòmiques del març

Posted by – 30/03/2011

.

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Ha nacido Cajabanc

Posted by – 29/03/2011

Amb comentaris…

Posted by – 16/03/2011

A Figueres, l’any 2011, el comunisme tronat. Rèquiem per dues honorables organitzacions de protecció de la natura (Iaden i Salvem l’Empordà) caigudes, òbviament, en mans de la reacció:

(comunicació enviada per email i penjada a mitjans comarcals que no toquen ni una coma, tramuntanaTV, emporda.info, etc)

.

16, 17, 18 i 19 de Març. VII Cicle de cinema ambiental i solidari: Coneguem l’imperi per dins i per fora

Aquest serà el setè any consecutiu del Cicle de cinema ambiental i solidari. En aquesta ocasió es realitzarà sota el títol “Coneguem l’imperi per dins i per fora”.

Tenim clara la necessitat de superar el sistema capitalista, de construir un model just, autenticament democràtic i sostenible… Per poder aconseguir aquests objectius cal que coneguem l’imperi per tal de conèixer el seu funcionament i els seus punts febles, però… quin imperi?

L’imperi del capitalisme, dels guanyadors econòmics a costa del planeta i de les persones, i sobretot l’imperi dels Estats Units, un dels principals països promotors del sistema.

El coneixerem per “dins” de la mà del director nord americà Michael Moore, expert cinèfil i investigador sobre els problemes als Estats Units, fruit del seu sistema polític-econòmic, i per “fora” a través d’altres pel·lícules que ens mostraran els efectes devastadors de l’imperi del capital a la resta del món, presentant el genocidi a l’ África (Blood in the mobile), la pesca il·legal de dofins al Japó (The Cover), o l’intent de cop d’estat contra un president elegit democràticament (Hugo Chavez) pel poble veneçolà…

Com sempre comptarem amb la sessió infantil com un intent de crear consciència als més joves, de crear sensibilització.

Organitzat per la IAEDEN amb la col·laboració de les associacions GEES, Diòptria i el FICMAC (Festival Internacional de cinema del Medi Ambient de Catalunya).

No us ho perdeu!!

Los líos del alma mater

Posted by – 07/03/2011

La London School of Economics de finales de los 70 e inicios de los 80 era una facultad con una gran presencia de estudiantes extranjeros que pagábamos una matrícula simbólica como la de los estudiantes británicos. Nos convertíamos, -los agradecidos-, en probritánicos de por vida y muy vinculados a la escuela. Thatcher lo cambió todo, con lógica presupuestaria pero torpeza estratégica. La LSE se convirtió rapidamente en una máquina de recaudar fondos. Primero con estudiantes más ricos, también más conservadores, y acudiendo a menudo a los “alumni” o antiguos alumnos. Sin embargo, no pensábamos que llegaran tan lejos como para vender doctorados a uno de los hijos de Gaddafi por millón y medio de libras.  Al actual director le honra haber presentado la dimisión pero deberemos replantearnos algunas preconcebidas ideas sobre la financiación privada de las universidades que en nuestro país, -en el otro extremo-, ni se huele, y en general sobre tantas relaciones con paises detestables  y sospechosos (huy Qatar!).

A través de un LSE alumni group de Linkedin me llega un texto de un compañero desconocido que inicia una discusión sobre este tema. Me parece adecuado y sobre todo ante el espectáculo de desorientación que todos en occidente estamos dando ante los acontecimientos de Líbia y del resto de paises árabes:

> I don’t think anyone is suggesting that this is an LSE only problem. You
> are right that other institutions should be investigated. Presumably the
> LinkedIn pages of Oxford and Cambridge will be debating similar
> questions. The real issue here is that British Universities and British
> Politicians are very eager to get their hands on money of any country
> with a huge balance of payment surplus and to hawk whatever they are
> offering at any price just to get a slice, even if it means being silent
> on human rights and democracy.
>
> This is the fundamental challenge for western nations as they diminish
> globally not just in their military might, but in their economic
> position as well, as other developing nations emerge. Sometimes, the
> softly softly approach works in moving dictators towards more political
> and economic liberalisation. But you need to investigate thoroughly
> their commitment to these issues. While Gaddafi might have toned down
> his anti-western stance for fear of being chased out of Libya by the
> Americans like they did Saddam, he was still creating politically
> instability by financing rebel groups in places like Sierra Leone and
> Liberia, who went on to commit a lot of atrocities in those countries.
> We have seen how he has relied on the same African rebels for support
> against his own people.
>
> Against this backdrop, LSE should have been judicious about who it is
> getting into bed with and not just accept the £1.5m in the hope that
> Gaddafi (or his family) were reforming simply because he was now
> acceptable to western leaders like Blair, who simply wanted to get
> Britains hands on Libyan oil. LSE’s role is to continue to expose,
> critically evaluate and challenge these sorts of political developments,
> not become part of the process by prostituting themselves for money.
> Houghton Street should continue to create space for political and
> economic debate and discussion both inside and outside the lecture
> rooms.

Fotos econòmiques del febrer

Posted by – 26/02/2011

Sempre ens quedarà la senyora Merkel

Amb més xifres esgarrifoses de l’atur, l’economia espanyola espera ordres i transfusions de sang de la visita Mr.Marshall de la Canceller alemanya

Setmana de contrastos a l’economia espanyola que, quan tot just brindava pel pacte social, es topa de nassos amb les pèssimes notícies de l’ocupació i amb algunes caixes que es declaren fartes de tant pim-pam-pum.

Prop d’aquí, a l’altra vora de la Mediterrània, arriben notícies que oscil•len entre la confiança de que no ens trobem davant un altra revolució iraniana i la preocupació pels enfrontaments, cada cop més violents, al Caire. Dèiem fa uns dies que si volíem veure la part positiva penséssim en el turisme que s’enfonsarà en els països amb conflictes i ens pot beneficiar a nosaltres. Però l’economia no vol incerteses polítiques i els aixecaments democràtics ho són.

En tot cas, segueix mancant plasma en l’economia espanyola i del nostre grup sanguini, el de la recuperació, només n’hi ha a l’exterior i molt especialment a Alemanya. Benvinguda doncs Canceller i que es confirmin les promeses (o eren només somnis?) de llocs de treball per a joves, de nous fons Europeus de rescat, de turistes per aquest estiu i de moltes compres per a les nostres exportacions.

(2 de febrer de 2011)


Els ajuntaments reapareixen: Què hi ha de lo meu?

Érem pocs i … de la voràgine “reclamista” sorgeixen de cop, -si bé els esperàvem-, els ajuntaments i resta de corporacions locals.

L’alcalde de Madrid, i ara Comandant en cap de les forces municipalistes, es queixa de les “cessions” a la Generalitat, tot just abans que les “cessions” es converteixin en “cafè per tothom”. Massa tard Alcalde! De fet, el “comandant endeutat” reclama amb això els seus propis privilegis que l’han de salvar de la suspensió de pagaments.

Des de Catalunya, un altre alt oficial, l’alcalde de Sabadell i president de la Federació de Municipis reclama “només la compensació pels serveis que oferim en substitució de l’Estat”. Una forma com una altra de justificar uns reemborsaments ex post.

A la crisi li creixen els nans.

(9 de febrer del 2011)


“Les borses” i “la borsa” s’escalfen

Algunes vestidures esquinçades a Wall street. La NYSE es fusiona, o millor és absorbida per la borsa alemanya, i es reanima la idea, congelada amb la crisi, de la gran consolidació dels principals mercats financers del món en unes poques grans aliances.

Mentrestant, BME va pel camí de quedar-se sola. Aïllada? Més aviat com a negoci rendible, a resguard de la competència i en disposició de merèixer. És a dir, de trobar una parella amb la butxaca plena. Què millor que un bon monopoli per a aterrar en una gran morterada? En tot cas, borses calentes com correspon a perspectives de més negociació i de més operacions corporatives, a nivell mundial.

Però no són només les borses, sinó “la borsa” la que adquireix tons cada cop més pujats. S’esperen bones dades de beneficis i els tipus es mantindran baixos.

Amb multiplicadors atractius, la borsa hauria de descomptar un millor futur. No obstant això, encara hi ha núvols foscos que ens poden aigualir la festa, o al menys aquest alegre interludi.

(16 de febrer del 2011)


El turisme, un cop més el turisme

El turisme ens facilita una de les poques imatges positives extretes de la confusió general.

Més ràpidament del que pensàvem, el turisme a Espanya comença a aprofitar-se dels riscos nord-africans. En primer lloc les Canàries, que estan en temporada alta, però la primavera també arribarà amb més visites, ocupacions i despesa per a les regions peninsulars i les Balears.

Ja cal que a Catalunya no ens oblidem d’aquest turisme que ens ha de treure algunes castanyes del foc. I és que un cop més ajornarem la reconversió del sector i comptarem els caps i els barrets sense fer masses preguntes per a quina de les “S” (Sun, Sand i Sex) ens visiten.

(23 de febrer del 2011)

Egipte demana enterrar tòpics

Posted by – 13/02/2011

Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.

Avui els militars, sobre els quals manteníem reserves i les seguim mantenint ja que la història dels exercits en política no s’esborra fàcilment, augmenten la seva credibilitat dissolent el parlament i suspenent la constitució. El que en altres circumstàncies serien les mesures d’un cop militar, és ara celebrat per l’oposició. Ens anima escoltar Ayman Nour, líder d’Al Ghad i lluitador liberal, satisfet pel comportament militar.

Deia en un post previ que l’occident democràtic no havia fet rés del que calia per recolzar els demòcrates d’aquests països. Probablement no enteníem rés, no entenem rés. Encara aquest divendres, a la seu londinenca de l’Internacional Liberal, es percebia massa por al futur quan analitzàvem les formidables notícies que ens anaven arribant. Una por que no ens hauria de paralitzar quan hi tant a guanyar.

Aquest cap de setmana la premsa espanyola ens decepcionava un cop més amb un tractament molt superficial de la gran revolta a Egipte. Afortunadament no cal que la tinguem en compte perquè és irrellevant. De porucs, ja en tenim masses a casa. Podria triar molts articles i editorials que ens donen pistes de les nostres pròpies errades d’apreciació quan opinem sobre les societats que estan protagonitzant aquests fets excepcionals i magnífics. A Le Monde, l’islamòleg Olivier Roy ens situa brillantment en el post-islam que ell detecta en les revoltes contra els autoritarismes àrabs. A Diari de Girona, Quintà també s’inclina per l’optimisme i en contra dels nostres periscopis sectaris per jutjar els aixecaments.

En definitiva, cal que als reaccionaris ulls que han fet tolerar i recolzar tants dictadors, no els hi donem ara continuïtat amb ulleres esbiaixades i paternalistes, fruit molt probablement d’una miopia occidental i ignorant.

Ràbia mediterrània

Posted by – 01/02/2011

Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.

Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.

De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.

Más allá de la crisis

Posted by – 31/01/2011

Antón Costas, Rafael Argullol, Josep Piqué y Francisco Pérez ofrecieron el jueves 27 de enero en el Círculo de Economía una tertulia evitando lugares comunes sobre los orígenes, realidades y salida de la crisis que nos afecta desde, -aquí si hay discrepancias-, el 2008 o desde mucho antes.

Han fallado los mecanismos autorreguladores del capitalismo”, afirmaba Costas refiriéndose a la regulación pero sobretodo a los valores, “No todo vale o al menos no todo valía”, añadía. “Ha dominado la cultura de la posesión y la desmesura, provocando la desaparición de un contrato social con los ciudadanos” afirmaba Argullol. Y “Eso ha generado el ciudadano en crisis, falto de referentes, de coordenadas, dominado por el capitalista especulador (en occidente) y el capitalista totalitario (en el capitalismo emergente)”.

La crisis en España se ha visto especialmente agravada por los factores internos, por nuestros desequilibrios: endeudamiento, déficit exterior, falta de productividad… Ahora hemos de superar el exceso de stocks (viviendas) y de  capacidad productiva”, exponía Fco. Pérez en su intervención. Por fin, Piqué proclamaba: “Pagamos ahora los años de dinero a precios negativos” y puntualizaba “15 millones de trabajadores no funcionarios cubren a 3 millones de funcionarios, 9 millones de pensionistas y 4 millones de parados, quizás demasiado”.

Entre muchas ideas sugerentes, Argullol concluía: “No es preocupante la globalización sino la desoccidentalización o pérdida de los valores democráticos europeos que daban fortaleza moral al capitalismo”, afirmando también: “Hemos sido todos, ciudadanos avestruz, evitando ver que la crisis ya estaba latente hace diez o quince años”.

Retazos de inteligencia y ponderación que compensan tanta frivolidad suelta.

Apunts variats

Posted by – 29/01/2011

Sobre la desesperança

Llegint, creixentment interessat, Meditacions en el desert, els textos de Gaziel amargats, rancuniosos, potser per tot això lúcids.

Gaziel va perdre tota esperança i fe en Catalunya, Espanya, l’Europa occidental, els Estats Units i encara no pot entreveure cap altre món, perquè ni l’URSS ni el Japó existeixen per ell. Bona edició de Jordi Amat qui va escriure l’interessant biografia de Trias Fargas, un altre home que en el fons, esperava ben poc dels seus contemporanis.

.

El gegant abandonat

Col.laborador, col.lega, amic. Els anys de relacions professionals, com en les personals, poden acabar de moltes maneres: ignorant, tolerant, detestant, estimant… Al llarg dels anys, tots n’hem viscut de tota mena. Amb el vell gegant nòrdic hi havia hagut a més, agraïment. Ell per la confiança, jo per l’ajuda. Però, circumstàncies empresarials l’apartaren del lloc que tant em complementava.

Ara, més de sis mesos després, em fa unes confidències sobre com ha estat la sortida, la recerca d’una nova ocupació, la nova actitud de la família quan, de cop, has perdut la feina, però sobretot el que ha estat el silenci i trencar qualsevol relació dels que havien estat col.laboradors i companys de feina. Ningú se’n recorda (traient els primers dies de compromís) del marginat. Per egoisme? Per oblit? Per indiferència? Per interès? En tot cas generant una profunda sensació de soledat.

.

Nou govern, govern nou?

Algunes bromes que amagaven desitjos sincers que, aquells amics que tenien condicions i esperança de ser reclamats per al nou equip de govern, veiessin complerts els seus desitjos. Alguns d’ells fins i tot podrien ser “alguns dels millors”.

Una certa decepció de veure reflectit el teu país en un grup d’homes i dones que sempre desitjaries més perfecte i adequat.

Una profunda admiració i comprensió per aquells que han acceptat responsabilitats, no gaire ben compensades, molt exigents i ara, més que mai, rematadament incòmodes i complicades.

Una certa prevenció i esgarrifança d’intuir el retorn o la continuïtat d’algunes pràctiques polítiques i administratives massa sectàries que haguéssim volgut veure desaparèixer.

En definitiva sentiments barrejats però, afortunadament, encara sense indiferència.

.

És el Barça però només és futbol

El futbol és un entreteniment, una activitat menor, una diversió. El Barcelona està fent un joc primorós, té el millor jugador del món i aquests darrers dos anys de gran qualitat poden perllongar-se potser dos, tres més, però segur no indefinidament. Cal gaudir-los. Això si, no cal perdre el sentit crític (ho sembla escoltant programes de ràdio esportiva), una mínima dignitat (ho sembla, observant l’infantilisme galopant d’un gruix important d’espectadors del camp amb aquests “cantiquets” amb els noms dels jugadors que desperten una vergonya aliena indescriptible), ni el sentit de la mesura (estem parlant només d’un club de futbol).

S’entén que en temps de crisis els sentiments religiosos i parareligiosos s’exacerbin, però convé modular-los amb un adequat sentiment de culpa que et demani a crits la penitència.

.

No és això.

- No, no som un país en desenvolupament, més aviat som Alemanya quan intel•ligentment els sindicats cedeixen davant la direcció de Nissan per conservar llocs de treball.

- No, no cal president Mas, fer la gara-gara a aquests pretesos cineastes, ni riure la poca gràcia dels presentadors, ni acceptar les bromes de les subvencions. Ni en privat ni menys en públic.

- No cineastes, ni es juga amb els calers públics ni amb el president del país. Per més Gaudis que repartiu.

- No, ni l’estat autonòmic te la major responsabilitat del dèficit de les Administracions (concretament un 15%) ni les seves despeses haurien de ser les primeres a retallar. Abans es podria començar pels serveis de l’Estat central incomprensiblement mantinguts quan tot s’ha transferit, o per la magnificent duplicació de serveis, o millor dit, multiplicació de serveis en els ajuntaments i, no en parlem, en les diputacions.

- No, no és això del pinganillo de les traduccions el que sobra en el Senat. És el Senat el que sobra.

.

Fotos econòmiques del gener

Posted by – 28/01/2011

Ens faltava la inflació!

Ens faltava la inflació. No teníem suficient amb l’atur desbocat, un consum desanimat, un crèdit restringit, un sistema financer sota sospita, un dèficit públic en el punt de mira dels mercats, l’habitatge sense resoldre i en definitiva un creixement nul.

Ha arribat la inflació per esmicolar la “incompetitivitat” de l’economia espanyola i per augurar-nos “l’stagflació” que s’ha d’evitar de qualsevol manera.

Érem pocs i… S’hauran d’incrementar els salaris, actualitzar les pensions i tornar a patir l’espasa de Damocles dels preus que pot agitar-se encara més aquest any pels impostos i per les generalitzades pujades dels preus públics amb les que ens han donat la benvinguda aquest any.

Mentre tant celebrem alguns positius resultats empresarials i les usuals millors, encara que mediocres i contradictòries, notícies econòmiques internacionals.

El llistó del pessimisme està molt alt. Ni esperem ni desitgem pujar-lo més durant l’any. O si?

(5 de gener del 2011)


Eufòria consistent o passatgera?

Aquest dimecres dia 12, les borses han deixat anar la pressió continguda per la por i el pessimisme i han iniciat, o potser només assajat, una recuperació potent.

El crit de la cancellera Merkel que Alemanya farà tot el que faci falta (“whatever is necessary“) ha estat el toc de corneta que ha fet saltar els ressorts d’uns valors massa castigats, però insuficient per cantar victòria.

Diferents elements determinaran, en els pròxims dies, si la recuperació pot sustentar-se o no. Així, la resposta dels prestadors a les properes emissions portugueses i espanyoles (tant les sobiranes com les corporatives amb molta atenció a les bancàries), i la confirmació o no de l’augment del Fons Europeu de rescat de l’euro, seran en definitiva les que marquin la pauta per poder o no consolidar o millorar aquests nivells en els índexs. La nostra pròxima “fotografia” ens començarà a treure de dubtes.

(12 de gener 2011)


L’efecte Nissan i el canvi en la mentalitat col•lectiva

Quan el passat dijous es va conèixer que els sindicats de Nissan negociaven retalls salarials i increments de jornada per preservar la viabilitat de les plantes catalanes molts s’esquinçaven les vestidures.

Encara vint-i-quatre hores abans de que la casa matriu japonesa confirmés que la Pick-up es produiria a Montcada i a la Zona Franca en reconeixement de l’esforç sindical, les enquestes radiofòniques votaven que “mai” i “sota cap condició” es pot acceptar treballar més per menys diners.

Doncs això és precisament el que, per exemple els alemanys, han fet i disciplinadament en els darrers anys. Per això creixen per sobre del 3% mentre nosaltres decreixem o el seu atur es redueix des de l’actual 7% mentre el nostre encara creix des del terrorífic 20%.

No hi ha miracles i si volem recuperar competitivitat les rendes efectives han de baixar i  millor que ho facin de la manera més ben repartida possible. No com ara.

El cas Nissan no és només salvar un parell de milers de llocs de treball, és el camí d’un molt necessari canvi de mentalitat col•lectiva.

(19 de gener 2011)


Tot són batalles per evitar ser dels que paguen els costos de la crisi.

La setmana ens mostra nous episodis de la permanent lluita per a que la crisi la paguin sencera els altres.

L’enfonsament de l’immobiliari va generar de seguida uns potencials candidats a empassar-se els costos de la fi de la bombolla. Els promotors endeutats, els bancs prestamistes, els propietaris d’immobles i el govern al rescat (els impostos dels ciutadans finalment) ha jugat les seves cartes respectives per tractar d’assumir, cadascun, el mínim cost de la desferra.

La qüestió de les caixes no deixa de ser una prolongació d’aquest “push”. El govern ha vist que no es pot permetre pagar-ho tot i vol el sacrifici de les caixes, les entitats més embolicades, amb el suport implícit de part de la banca  i amb la possibilitat de salvar pel camí els sobrendeutats promotors i als pseudopropietaris encadenats a la hipoteca.

¿Què són sinó també aquestes negatives dels sindicats a acceptar condicions laborals a la baixa per als maquinistes de rodalies de RENFE, o per als bancaris de CatalunyaCaixa, indignats perquè una entitat afectada vol reduir un 5% els sous per evitar més aturats? Són finalment batalles per a que paguin els altres, en aquest cas els aturats sobre els que recau el 100% de l’ajust laboral, i així evitar redistribuir els costos de la crisi amb altres (amb tots?) els col•lectius, salarials i rendistes.

La crisi econòmica exacerbara l’egoisme social i aquests dies les notícies donen repetida fe d’aquesta lluita que ara està arribant a la seva fase més sagnant.

(26 gener del 2011)

Radicales en campaña

Posted by – 30/12/2010

Partido Radical Nonviolento

Querido Josep,
Ha concluido en la tarde del 24 de diciembre la misión en Nouakchott del Partido Radical Non violento liderada por Marco Pannella. Durante cuatro días la delegación, que incluía también a los parlamentarios co vicepresidentes del Senado del Partido Matteo Mecacci, Rapporteur sobre Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria de la OSCE  (venido directamente de Minsk al día siguiente de las contestadas elecciones Bielorrusas), y Marco Perduca, secretario de la Comisión Especial de Derechos Humanos del Senado italiano, y Stefano Marrella por Radio Radicale, se ha encontrado con las autoridades locales, las ONGs que luchan contra la esclavitud, el cuerpo diplomático y la prensa para promover dos de las más importantes campañas en curso del Partido, la de la Moratoria Universal de la pena de muerte, llevada adelante con Hands Off Cain / Nessuno tocchi caino, y la dirigida contra las mutilaciones genitales femeninas, conducida con No Peace Without Justice / Non c’e’ pace senza giustizia, pero también para seguir de cerca las vicesitudes sufridas por el inscrito Radical Biram Dah Abeid arrestado el pasado 13 de diciembre en Nouakchott.

La misión se ha desarrollado también en el marco de la campaña de HandsOffCain dedicada a ampliar el apoyo a la Resolución de la ONU sobre la Moratoria de la pena capital y la promoción de la aplicación a nivel local. En el largo y cordial encuentro con la Ministra de Asuntos Exteriores Naha Mint Mouknass, la jefa de la diplomacia mauritana ha subrayado lo importante que ha sido para ella confirmar la propia abstención porque en el país, que desde la independencia es una república islámica, conviven diferentes religiones y también diferentes lecturas del Corán que hacen compleja la convivencia entre la tradición legal de la excolonia y la Sharia.
La ministra ha subrayado de todas formas el trato laico de la materia, también porqué desde más de 25 años no han sido ejecutadas las condenas emitidas, y se ha declarado lista a participar personalmente y con una delegación parlamentaria en la conferencia subregional que HandsOffCain quiere organizar para los países africanos prevalentemente musulmanes el año próximo, aunque recordando cómo la amenaza de células terroristas de Al Qaeda le obliga por ahora al mantenimiento de la pena capital.

La Ministra ha subrayado en cambio como Mauritania está presta a jugar un papel de guía en la campaña contra las mutilaciones genitales femeninas, y que dará inmediatamente las instrucciones al Representante permanente de su país en la ONU para que se coordine con los diplomáticos italianos a fin de que el texto venga presentado cuanto antes. Finalmente la señora Ministra, se ha encargado y ha conseguido que la delegación, en ausencia del Ministro de Justicia, pudiera encontrarse con Biram.

Antes de poder alcanzar la cárcel de Nouakchott, Pannella, Mecacci, Perduca y Marrella, se han encontrado con el Secretario general de la seguridad nacional para obtener informaciones acerca del lugar y modalidad del encuentro y para escuchar también la versión del comisario del barrio de Arafat donde habrían tenido lugar los hechos por los cuales surgió el tumulto que la semana pasada provocó los arrestos de una docena de militantes antiesclavistas. El general ha querido subrayar que Mauritania es probablemente el “país árabe” donde las libertades civiles están garantizadas para todos, pero hace falta que las organizaciones estén reconocidas.
Este era uno de los argumentos sobre los cuales muchas de las ONGs que se habían encontrado en Nouakchott reclamaban respuestas claras del Gobierno, de hecho 4 de los 6 grupos del FLERE, Frente por la Liberación de la Esclavitud el Racismo y la Exclusión, aún hoy no han recibido respuesta alguna del Ministerio del Interior acerca de su solicitud de inscripción en el registro de ONGs. El general, que en realidad no es competente en esta materia, ha hecho planteado problemas acerca las investigaciones sobre la “moralidad’” de las organizaciones (según lo que parece ya concluidas, y positivamente) y que de todas formas se informará. Más allá de los aspectos formales. siempre importantes, el jefe de la seguridad nacional mauritana ha querido recordar que “Biram y los suyos” habían podido hasta aquel día decir, escribir y manifestar “libremente” todo aquello que querían, pero que claramente “la violencia no se puede ignorar”. Como testimonio de las presuntas violencias, el general hizo que los Radicales oyeran directamente de boca del comisario del barrio de Arafat lo allí acontecido. Según el policía, que se presentó en uniforme, el día 13 de diciembre se presentaron en su comisaría un grupo de militantes de los Derechos Humanos para denunciar el estado de esclavitud en el que estaban dos niñas de 7 y 13 años por parte de una funcionaria del Banco nacional.

En el momento del interrogatorio le habría sido impedido a Biram Dah Abeid el asistir y ello habría llevado a un altercado en el que la “agresión” de los militantes habría provocado daños a los policías presentes. Al mismo tiempo, según el comisario, otro grupo de militantes que esperaba fuera habría asaltado el edificio con lanzamiento de piedras (en un barrio donde no hay ni una). La mutua agresión entre los grupos creció tanto que el mismo comisario ha sido herido en la tibia derecha.

El encuentro con Biram pudo tener lugar en las dependencias administrativas de la prisión de Nouakchott, una de las cárceles más pequeñas del país donde estaban presentes una cuarentena de detenidos, todos ellos en espera de juicio y muchos con la acusación de terrorismo. Biram, visiblemente conmovido por la presencia de Pannella y los compañeros Radicales, mostró la herida en la cabeza, ya cicatrizada después de 10 días, y se lamentó de fuertes dolores en la rodilla izquierda. En consecuencia a la detención y los maltratos de la policía (malos tratos, aislamiento en condiciones higiénicas terribles, privación de medicinas y desnudamiento) a Biram aún no le han sido hechas radiografías para comprender la gravedad de lo sucedido.

Si bien la transferencia a la cárcel después de tres días de celda en comisaría
mejoró las condiciones de detención, Biram, que ha vuelto a tomar medicinas pero que aún duerme mal por culpa de dolores en la cabeza y la pierna, cree que es indigno el modo en el que le han hecho ver a su mujer en un vis a vis a través de barras, y el retraso con que le ha sido consentido ver a su abogado (sólo el 23 de diciembre). Pannella ha recordado a Biram que no sólo los presentes que habían llegado a Nouakchott, sino que también todo el Partido, y en particular aquellos que le habían conocido, habían enviado mensajes de solidaridad y cercanía, como Sam Rainsy, presidente del principal partido de la oposición camboyana; el abogado Maliano Demba
Traore, que no había podido unirse a la delegación porque estaba de viaje en
Senegal; o la militante senegalesa antiMGF Kady Khoita. A Biram también se le comunicó que las delegaciones Radicales en el parlamento italiano y el eurodiputado Provera habían presentado interrogaciones urgentes sobre su caso. Haciendo hincapié en la reacción internacional por los arrestos, quedan con él en la cárcel otros 5 de los 12 arrestados, ha decidido di insistir para el proceso porque considera un escándalo que a tres años da la adopción de la ley contra la esclavitud no hubo aún un caso llevado hasta el final. La audiencia preliminar está prevista para el miércoles 29 de diciembre. Como está reglamentariamente previsto no se pudo afrontar en detalle el caso ni, y aquí el reglamento no es para nada claro, hacer una foto con el detenido.

La visita concluyó con una última reunión con los defensores de los Derechos
Humanos, con niñas esclavas recientemente liberadas y  con el encuentro en la residencia del presidente de la Asamblea nacional, Massoud Ould Abo Al-Khair, líder histórico del movimiento antiesclavitud que por primera vez había hecho claras declaraciones contra la detención de Biram. Pannella ha invitado al Presidente tanto al congreso del Partido como a la conferencia de HandsOffCain, mientras Mecacci ha anunciado que hará invitar a una delegación parlamentaria mauritana a la reunión anual que la OSCE tiene con los países norteafricanos sobre cuestiones referidas a la seguridad regional más ampliamente entendida que incluye el tráfico de seres humanos.

Entre los encontrados se ha inscrito al Partido Radical No violento, anunciando ulteriores adhesiones, el Senador Youssouf Sylla, recientemente suspendido del partido de la ministra de Asuntos Exteriores porque WikiLeaks lo daba como “amigo de Israel”.

Todos los encuentros han sido registrados, la conferencia de prensa transmitida en directo por www.radioradicale.it. Amplia documentación fotográfica de la misión se encuentra en las páginas Facebook de Marco Pannella y Marco Perduca, en tanto que en breve estará disponible una nota de prensa en www.radicalparty.org.

Inscripciones o Donación para el 2011

http://www.radicalparty.org/es/donation

Crisi financera i client particular (Aim, i V)

Posted by – 10/12/2010

La crisi financera aixeca un espectacular nombre de comentaris, receptes, anàlisis i mesures encaminades a solucionar alguns dels múltiples efectes de la crisi. Tenim detectats i inicialment adreçats els problemes del deute públic, dels balanços bancaris, de les agències de qualificació i en general de tots els temes més vinculats a la solvència i al funcionament dels mercats. Però, i els efectes en el darrer eslavó de l’operativa financera que és el client final, l’estalviador i inversor particular? Si bé molta gent està d’acord que probablement son els grans perjudicats, la prioritat actual no són precisament ells. Malgrat que diverses agències independents estan reclamant solucions adreçades a la protecció del client a través de millor assessorament financer i una, més amplia activitat d’alfabetització financera de la població, continuem (especialment a Espanya) sense emprendre seriosament les mesures que evitin o al menys redueixin les possibilitats que tornin a produir-se les arbitrarietats i perjudicis que han patit tantes i tantes famílies i individus. En els darrers dies, en contactes amb premsa i en diverses jornades públiques (Borsadiner i FSR) he tractat de presentar aquest punt de vista. Caldrà més feina.

Wikileaks i el dret a la informació (Aim IV)

Posted by – 10/12/2010

No sé que més es publicarà derivat de les filtracions de wikileaks però de moment les xafarderies publicades son força més innòcues de les que poden escoltar-se en qualsevol carrer o fins i tot en qualsevol servei o jornada sobre política internacional.  Les “revelacions” són, de moment, soporíferes. És que algú pensava de debò que el gruix de la documentació burocràtica dels serveis exteriors poguessin estar orientades a temes de més nivell?.  Pots creure de veritat que l’opinió sobre Hugo Chávez o sobre Daniel Ortega de responsables diplomatics pugui ser mitjanament positiva? Pel contrari, el tema comença a agafar relleu amb la persecució en tota regla als responsables. Aquí no es dirimeix, de moment, cap amenaça a la seguretat de cap país, però si el control polític o no d’internet. La mala olor de la por a la llibertat d’informació s’ensuma arreu.

Rates i eleccions (Aim III)

Posted by – 10/12/2010

Després de les eleccions catalanes ha crescut el nombre de rates. Les rates que abandonen el vaixell de la desfeta i les rates que, alertades per les provisions que arriben a les bodegues dels guanyadors, s’hi llencen amb gana desmesurada. Una vella però poc edificant  pràctica de la política. Intrínsec a la democràcia representativa? No ho crec. Seria evitable amb un pel més de dignitat, però sobretot transparència i accountability, aquest paraulot saxó al que encara no s’hi ha trobat traducció, probablement per manca d’aplicació real en les nostres contrades.