Els controladors no m’han afectat ni un mil·límetre la meva activitat o lleure dels darrers dies. Però ha vingut d’un pel: vaig agafar el darrer vol del pont aeri des de Madrid el divendres dia 1 abans del caos. No crec que els controladors aeris siguin especialment sàdics. El conflicte en el que han ficat a mig país és sobretot la conseqüència d’un equivocat enteniment del que són els drets civils, del que és la llibertat i la democràcia. L’absurda tolerància i condescendència, debilitat hauríem de dir, amb determinats col·lectius i de tants anys, ens ha portat a aquesta desprotecció. Tots, no només els governs, en som responsables d’aquest ridícul col·lectiu.
Author:
Els controladors (Aim II)
Posted by – 10/12/2010
Apunts intranscendents matareunions (Aim): Brussel.les (I)
Posted by – 10/12/2010
Brussel.les és una ciutat molt més interessant del que diuen la majoria dels ibèrics que hi viuen o hi ha viscut, visitat i fins i tot (que poden saber!) els passavolants com jo ara. En tot cas està tan plena d’euròcrates, professionals o amateurs, amb un cert punt d’arrogància i autoritarisme institucional, que de vegades pots tenir la temptació d’odiar-la. Brussel.les és la imatge d’una esperança quasi perduda en l’Europa Federal somiada, però també la de la vella, rovellada i sobretot inconscient Europa cada cop més intranscendent al mon. Encara crec que tenim alguna possibilitat d’aixecar-nos d’aquesta migdiada profunda i començar a recuperar un paper rellevant en l’esfera internacional. Llavors ens agradarà més Brussel•les.
Més notes de dimecres
Posted by – 23/11/2010
13/10/2010
Bona tarda. La manca de signes vitals, de reaccions positives en moltes economies, segueix sent preocupant. Però si l’estat del pacient és una mala notícia, pitjor seria constatar que no se l’administra el tractament adequat. Seria perdre les esperances de recuperació.
Això podria passar a l’economia europea en contraposició a l’americana. En els darrers dies, des de dins del Banc Central Europeu, s’escolten veus que demanen alces de tipus d’interès. I és que a Alemanya, les primeres llums de la recuperació desperten la histèria antiinflacionista. Per nosaltres, enclotats a la UVI, no poden ser pitjor les notícies.
Pel contrari, al Estats Units, molt més preocupats pel creixement que per la inflació encara ni intuïda, la Reserva Federal es disposa a endegar nous tractaments de shock a veure si espavilen el malalt.
És l’hora de decisions monetàries i el record recent de l’expansió indiscriminada del crèdit pot, per la llei del pèndol, condemnar a un malalt encara massa dèbil.
20/10/2010
Bona tarda Humberto, El mon econòmic continua perplex, estupefacte diria, contemplant els moviments del govern espanyol. Ara arriben els canvis en el Govern, de fet arriba el “nou govern” i la sorpresa i incomprensió continua.
I és que Zapatero sembla que mai segueix aquella frase de Bill Clinton que li va fer guanyar les eleccions del 1992. It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid).
No, per ell, l’economia va bé i el govern ho fa bé. O que si no que tots els principals responsables econòmics del govern hagin quedat intocats en la remodelació ministerial
El missatge és clar: ni la vicepresidenta i ministre d’economia, ni els inefables Ministres de Foment i d’Indústria, Pepiño Blanco i Miguel Sebastian son millorables. O bé una segona possibilitat. A la vista de les extraordinàries contrapartides que el País Basc ha aconseguit en recolzar els pressupostos el PNB, hauríem de sospitar que en el manteniment de la Troika econòmica potser també hi té a veure la nova aliança parlamentària que ens governa.
27/10/2010
Bona tarda. S’acosten dies de temperatura política creixement elevada. Això malauradament vol dir dosis ingents de demagògia, promeses vagues i de mala baba.
Us admiro als periodistes per l’esforç de destriar, entre tanta palla i tants atacs personals, alguna idea novedosa, alguna declaració feta amb cert esperit constructiu i sobretot per aguantar el tipus com l’aguanteu.
El debat econòmic és un dels que més es contaminen per la batalla de l’escó i el càrrec que hauria de ser pel contrari la batalla del servei públic.
L’Institut d’Estudis Financers, farà avui un esforç per levitar damunt aquest panorama. Entregant aquest vespre els premis a l’Excel·lència Financera en la seva tercera edició volem prioritzar la raó, l’esforç, la qualitat, la feina davant la superficialitat, la frivolitat, les pors i l’arrogància.
Segur que els premiats d’aquesta nit se n’han sortit. El projecte col·lectiu de país, el model econòmic per al futur, cadascun dels nostres plans individuals han d’emmirallar-se amb els excel·lents i tirar endavant.
3/11/2010
Bona tarda. La xifra fa fredat: 566.496 aturats a Catalunya. Repetim 566.496 aturats. Probablement avui, ja dins de novembre uns centenars més.
Aquesta xifra l’hauríem de portar marcada al front perquè representa d’una forma evident el nostre fracàs col·lectiu. No pot ser que demà, demà passat o d’aquí un any l’haguem guardat en algun calaix hermètic de la nostra memòria.
Aquest nombre d’aturats és, com deia, un enorme fracàs. Ho és com a país, com a societat, com a individus que hi formem part. És un fracàs dels empresaris porucs i curts de mires; dels treballadors reaccionaris als canvis; dels governants, incapaços i ineficients. Ho és dels vinculats a l’ensenyament per haver impartit una formació allunyada del segle XXI. Ho és dels legisladors, que mantenen una economia encotillada i allunyada de la globalització. Ho és de les famílies que hem contribuït a crear una joventut desincentivada i poc arriscada.
566.496 aturats. Hem de començar per admetre el fracàs.
10/11/2010
Bona tarda. L’entrevista a Felipe González del diumenge a El País estava farcida de comentaris interessants.
Potser per deformació professional, la referència a la possibilitat de carregar-se la cúpula d’ETA no va ser el comentari que més en va cridar l’atenció. Pel contrari la seva referència a l’article que voldria escriure m’ha fet reflexionar. Deia Felipe: “Voldria escriure: ciutadà de renda mitja busca entitat financera que el tracti com a ciutadà i que el respecti com a client, cuidant el seu estalvi i no fent-lo servir per col·locar productes escombraires o incomprensibles. Ara som instruments d’una banca de producte”.
Si l’antic president del govern espanyol, una persona curada d’espants i amb una visió global més que notable, té aquesta perspectiva és que alguna cosa s’està fent francament malament en el sector financer.
Aquesta equivocació es podria resumir en no posar al client per sobre de tot, en no personalitzar les solucions, en no oferir-li suficient consell i assessorament. Jo personalment penso que hem millorat però que queda molt però molt, massa, per fer.
17/11/2010
Bona tarda. Les campanyes electorals son temps de contrastos. De grans promeses i de grans silencis.
Usualment es remarca més l’abundància de promeses que majoritàriament quedaran en això, promeses, somnis potser, que mai es faran efectives. En tot cas estem tant avisats que dubto que gaire gent es faci encara il·lusions.
A mi em preocupen més els silencis. I em preocupen perquè molt sovint si que són l’avís de que es faran efectius. Els silencis de les campanyes electorals es fan realitat en males notícies que s’amaguen quan la prioritat es la cerca del vot o be és fan realitat quan es confirma que aquella acció política, aquella mesura, amagada pel silenci per incòmoda o poc popular efectivament no es portarà a terme i això és sempre una mala noticia.
Aquests dies, el silenci sobre Spanair dels candidats ens ha d’espantar. El silenci sobre el fracàs d’un projecte, sobre uns diners públics, sinó malversats, si ben inútils.
Comentaris a SER Catalunya, L’economia al dia
Benvolguts amics, alemanys i catalans, europeus tots
Posted by – 23/11/2010
Benvolguts amics, benvolgudes amigues alemanys i catalans, europeus tots,
Benvolguts companys liberals,
Vàrem establir el memorial Ramon Trias Fargas fa 15 anys, per recordar el fundador i inspirador del liberalisme català modern.
Abans d’aquesta nit, hem atorgat el premi a 13 persones i una institució notables. Entre ells i en una posició molt rellevant a Hans Dietrich Genscher el 1997. Tots ells, llavors i ara, són i van ser, molt mereixedors del Premi. Són i van ser formidables defensors i partidaris dels valors de la democràcia, el liberalisme, els drets civils i humans i la llibertat econòmica. Tots aquests principis que estan tan vinculats a la figura i la personalitat de Ramon Trias Fargas.
No obstant això, l’historial de la Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit en els seus 52 anys d’existència, és probablement superior a tot el que s’ha produït al voltant de liberalisme en la història recent. No hi ha dubte per a nosaltres que si una institució realment mereix aquest premi o qualsevol premi basat en un treball realitzat per la llibertat, aquesta és la Fundació Friedrich Naumann per la Llibertat, la FNS.
La Fundació Naumann va ser creada el 1958 per Theodor Heuss, el primer president de la República Federal d’Alemanya. La fundació porta el nom de Friedrich Naumann (1860-1919), pioner en la política liberal a Alemanya. El Senyor Naumann va creure que per a que la democràcia funcioni de la millor manera, és necessària l’educació cívica per crear una ciutadania políticament informada i educada que sap com participar en els processos democràtics i com donar la seva opinió sobre la direcció del seu país.
La FNS té com a objectiu promoure el principi de la llibertat necessària per a la dignitat de la persona i en tots els àmbits de la societat, tant a Alemanya com a l’estranger. Amb la salvaguarda i el desenvolupament dels seus projectes estatutaris (l’educació cívica i el diàleg, el patrocini del talent, la investigació i la consultoria política, el treball d’arxiu), la Fundació Friedrich Naumann vol contribuir a donar forma al futur. I per descomptat ho fa.
En la seva constitució, la FNS és explícita: “la Fundació actua sobre la base del liberalisme”. Més tard, el 1993, la Fundació va aprovar els principis polítics que descriuen àmpliament el que entenen com a “base del liberalisme”, mentre es defineix a si mateixa com “la fundació d’idees sobre la llibertat i de la formació en llibertat”, que és una perfecta expressió dels conceptes negatius i positius de llibertat d’Isaiah Berlin
Però esmentem alguns dels principis en els quals FNS basa el seu liberalisme i per tant, la seva acció:
- Una societat oberta i cívica, on tots els ciutadans puguin viure junts lliurament, veient com la seva llibertat s’amplia i restringint el paper de l’Estat a allò essencial.
- La llibertat i la responsabilitat individual han de ser totalment inseparables.
- La promoció dels drets individuals i civils, en particular la llibertat d’opinió com un camí cap al progrés.
- El respecte a la propietat privada, que tan sovint s’oblida i ens avergonyeix recordar.
- La igualtat d’oportunitats des de l’inici, per afavorir la competència i el pluralisme.
- La democràcia, però entenent que la democràcia és triar i canviar, però no garanteix, per si mateixa, la llibertat.
- L’Estat de Dret i el respecte dels interessos de grups i minories, amb massa freqüència ignorats per les majories.
- Una cultura oberta i un mercat mundial basat en la cooperació, la liberalització dels mercats, la unitat europea, però no a costa de la diversitat.
La Fundació Friedrich Naumann està empenyent aquests principis des de la seva fundació fa 52 anys. I ho està fent a tot el món, en més de 60 països a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, a través de fòrums, diàlegs, l’educació i altres accions, recolzant iniciatives locals, regionals i nacionals per avançar, per exemple, en els drets de les minories, en el control democràtic de les forces de seguretat i l’enfortiment de coalicions internacionals de drets humans.
A més, contribueix al desenvolupament d’estructures democràtiques i constitucionals mitjançant el suport als partits i grups liberals. Una sòlida xarxa d’associacions de partits democràtics, d’organitzacions de drets humans i d’establiments acadèmics constitueixen la base de l’activitat de la fundació a l’estranger. La idea central de la fundació, tant a Alemanya com a l’estranger, és l’enfortiment efectiu de la llibertat i de la responsabilitat. I això no són, creieu-me, només paraules.
He tingut moltes vegades la oportunitat i el privilegi de veure i donar fe del treball de la FNS en diverses parts del món, com a columna vertebral del liberalisme en el món, de la pròpia Internacional Liberal i de les diverses xarxes regionals de grups i partits liberals.
He vist la FNS a Amèrica Central en la seva lluita contra dictadors, donant suport a les alternatives democràtiques, formant els dirigents, oferint mediació per aconseguir resultats liberals positius. Vaig veure el seu treball en acció en altres parts no fàcils del continent, a Mèxic, a Argentina, en tota l’Amèrica Llatina, però sempre contribuint al força impressionant desenvolupament polític de la zona en els últims 20 anys i, per descomptat, ara en la lluita contra el risc de populisme i de tendències involucionistes a la regió.
He observat la FNS a Àsia, desenvolupant un treball increïble per a les democràcies de Taiwan, Tailàndia, Filipines i altres. Ajudant els lluitadors per la llibertat de Singapur, Cambodja, Hong Kong, Malàisia o Indonèsia. He estat amb ells i gràcies a ells en els campaments de refugiats de la frontera amb Birmània a Tailàndia on es troben, ens uns desafortunants refugis, milers de víctimes de la pitjor dictadura a Àsia; o als carrers de Kaohsiung fent campanya contra el Kuomintang i en favor de la llibertat de Taiwan.
Vaig tenir l’oportunitat de veure a la Fundació en l’acció a l’Àfrica, on estan tractant intensament d’ajudar a la fixació d’estructures democràtiques i l’imperi de la llei per reforçar el desenvolupament econòmic que tant necessiten. Els he vist en acció al Senegal, a l’Àfrica del Sud, a Tanzània, a Egipte, lloc on tots tenim un joc polític molt seriós per jugar per al futur de l’estabilitat mundial. A Ciutat del Cap, fa tot just uns dies que tenia, per exemple, l’oportunitat de comprovar els extraordinaris resultats de la formació de futurs líders democràtics que pertanyen a l’única alternativa real i liberal als corruptes del Congrés Nacional Africà, l’Aliança Democràtica de Helen Zille, la notable Premier de la província del Cap Occidental.
Per descomptat que els he vist diverses vegades a Europa, principalment a l’Europa Central i Oriental, fins i tot abans de la caiguda del mur, contribuent intensament a l’avanç de les noves democràcies cap a estructures més liberals i lliures, i cap a la Unió Europea.
Però és clar que especialment els vaig veure i seguir fa 35 anys aquí, a Barcelona i a Madrid, contribuint activament a la nostra transició a la democràcia. Ajudant al procés democràtic en general, però intentant també que les idees, els valors i les forces liberals es tinguessin en compte en els dies pre i post constitucionals. Per a nosaltres, joves llavors, amb poc coneixement sobre les pràctiques polítiques i menys hàbils encara, la presència, la formació i especialment les oportunitats que ens va oferir la FNS aquells dies mereixen el nostre reconeixement més intens i la nostra gratitud permanent. Un agraïment a la FNS, a la generositat alemanya, a la solidaritat alemanya.
Perquè va ser gràcies a la FNS que nosaltres, joves liberals llavors, liberals de certa edat ara, vàrem entendre que hi havia molt més en política que les repugnants restes de les forces moribundes totalitàries o que la, omnipresent i tot poderosa oposició marxista. Hi havia els conceptes o concepte de la llibertat i la FNS estava aquí per ensenyar-ho, com havia estat ensenyant-ho, abans i després en tants llocs. Vam tenir la sort i l’oportunitat d’assistir, a Gummersbach, a Estrasburg, a Berlín, més tard a Sintra, a les nostres primeres lliçons, però crucials en política, juntament amb companys joves de tot Europa. Lliçons d’educació cívica, de responsabilitat personal.
Alguns de nosaltres, admetem-ho, probablement no es vàrem graduar. La nostra carrera política ha estat escassa en termes electorals pràctics. Tot i això, hem après lliçons. Amb aquestes lliçons hem tractat de contribuir de manera modesta a la configuració del nostre país. Com per a tants liberals a tot el món, la contribució de la FNS fou essencial.
I, finalment, permetin-me dirigir unes paraules al President de la FNS, el Senyor Wolfgang Gerhardt, antic líder del Partit Democràtic Lliure (FDP), el partit liberal a Alemanya. Wolfgang ha estat membre del Parlament de l’Estat federat de Hesse, membre del Bundestag des de 1994, president del grup parlamentari, líder de l’oposició i ara president de la FNS. Permetin-me dir només algunes coses sobre Wolfgang Gerhardt.
En primer lloc hauria estat ell mateix, a títol personal, un excel·lent candidat per al nostre premi. I qui sap si haurem de demanar-li que torni aviat. Tothom està d’acord que és un gran successor d’Otto Graf Lambsdorff, l’antic líder liberal i durant molts anys President de la FNS. Jo personalment, he tingut la sort de compartir amb ell la pertinença al Bureau Polític de la Internacional Liberal en els últims anys i aquest és un enorme privilegi.
Wolfgang, moltes gràcies a tu i als teus col·legues de la FNS per ser aquí, per rebre el premi, però especialment pel vostre treball constant per la llibertat. Gràcies, moltes gràcies.
Josep Soler Albertí
Vicepresident executiu, Fundació Llibertat i Democràcia
Tresorer i membre del Bureau, Internacional Liberal
(Acte de lliurament del Memorial Ramon Trias Fargas 2010 ; Barcelona, 17 de novembre 2010; Presentació de l’entitat premiada: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit
(Traducció de l’original anglès)
Dear German and Catalan, all European, friends,
Posted by – 23/11/2010
Dear German and Catalan, all European, friends; dear fellow liberals,
We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.
Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.
Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history. There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.
The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.
FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.
In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.
But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:
- An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials
- Freedom and responsibility being totally inseparable
- The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.
- The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember
- Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism
- Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom
- The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.
- An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity; but not at the expense of diversity
The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.
Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.
I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties
I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.
I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.
I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town, just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.
Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union
But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.
For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.
Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.
Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms. Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.
And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse, member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.
Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS. For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.
Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple
Thank you very much
Josep Soler-Albertí
Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia
Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional
(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)
Mes i mig
Posted by – 23/11/2010
Mes i mig sense “entrades” en aquest blog, mena de calaix de sastre d’apunts potser no prou meditats però segur sentits a una hora o una altra. El que havia de ser excusa per una breu dedicació sistematitzada, ha estat superat per les conseqüències de creure que el temps s’estira amb flexibilitat infinita i, tard o d’hora, claudiques deixant a banda coses poc importants però, pitjor, coses essencials.
Potser és més aviat que no tinc rés a dir, rés a expressar en aquest dietari de petites vanitats, de taller personal, d’exabruptes, de reflexes del que em passa per davant.
És però, temps d’eleccions i per tant de xerrameca incontinguda. Ja m’hi he afegit (al guirigall fenomenal) en tertúlies i xerrades amb amics. Crec que no és pas el voler afegir soroll a la fressa desafinada de l’ambient sinó una mena d’autoexigència de remarcar el que de bo i dolent he presenciat aquests quatre anys abans del “choice and change” que ens ofereix el vot. I de remarcar, amb els testimonis de les visites de cada dia (funcionen les estadístiques d’aquest programari? cóm és que no s’han reduït les visites en aquest temps de sequera?) el que penso dels propers exercicis democràtics i dels que aspiren a manar o a fer-ho veure. No fer-ho i per anticipat em semblaria més aviat poc digne, si és que hi han dignitats i indignitats en aquest divertiment.
Notes de dimecres sobre el curs de la crisi
Posted by – 07/10/2010
Dimecres, 08/09/2010
Bona tarda i bon retorn de vacances. I és que els responsables d’un programa d’economia com vosaltres necessiteu realment molts ànims perquè la situació no està precisament per tirar coets o per obrir una ampolla de cava.
La crisi financera i les restriccions creditícies, l’ombra de la propera vaga general, la reactivació que no arriba i un entorn polític que enreda tot el que pot.
Per exemple, fa un parell de dies, la ministra d’Economia es manifestava disposada i diria, encantada en fixar el nou impost per als bancs per així, teòricament, finançar les futures crisis financeres.
Doncs bé, aquest s’ho tenen merescut de la senyora Salgado referint-se als bancs no té gens ni mica en compte l’enorme facilitat amb que les entitats financeres repercuteixen aquest tipus de sobrecost suplementari en els seus clients. Així, em temo que el s’ho tenen merescut acabarà recaient en els dipositants, deutors, usuaris de caixes i targetes, en forma de comissions i despeses més altes.
Com us deia, molta sort en aquesta feina d’interpretar la realitat econòmica de cada dia. La necessiteu.
Dimecres, 15/09/2010
Bona tarda. Ja fa temps que se’n parla i és motiu de preocupació. Sembla que, per tractar-se d’administracions públiques, tinguin la sortida de la seva crisi interna més fàcil i assequible.
Després de les caixes d’estalvi i de tantes empreses, constructores i no, arriba amb tot el seu dramatisme la crisi financera dels ajuntaments. Alguns en pitjor i alguns en millor situació. Tots força ofegats per la caiguda d’ingressos derivada de l’aturada de llicències i per unes despeses recurrents o ampliades en el terreny social. Però sobretot, per l’errònia creença de que el mon és immutable i que el boom constructiu havia de tenir vida eterna.
El Govern mentrestant s’entreté i ens entreté amb els habituals canvis d’opinió, en aquest cas sobre poder o no poder endeutar-se, un miratge en la major part dels casos.
No hauríem, com s’ha fet en el cas de les caixes, afrontar decididament la reestructuració i les fusions, si fusions, en el cas dels ajuntaments?
Dimecres, 22/09/2010
Bona tarda. Massa sovint, quan comentem o analitzem l’actualitat política I en particular la política econòmica, ho fem de manera binària: zero o un, blanc o negre, a favor o en contra. Crec que tots hem de reconèixer que és un error. Les polítiques governamentals han de jutjar-se en els seus matisos, en les seves prioritats.
Això és el que aquest passat dilluns he tingut oportunitat d’observar i sentir al Regne Unit. Escoltant el vice primer ministre, Nick Clegg o el Business Secretary, Vince Cable, te n’adones que el debat és molt més útil si es focalitza en les prioritats i les conseqüències de cada decisió. En el cas britànic, més que les retallades pressupostàries es discuteix en què, fins quan i sobretot a quins col•lectius afecten.
El nostre Govern, ara campió de la proposta per establir una taxa financera, una taxa Tobin renovada, i l’oposició desapareguda i absent, no semblen interlocutors vàlids per fer un debat mitjanament intel•ligent com el britànic.
Dimecres; 29/09/2010
Bona tarda, potser ha estat l’ex president Pujol la persona més clarivident aquests dies previs a la vaga general. Pujol ens ha advertit de que la vaga general no podrà derrotar el Govern perquè senzillament no està en mans del Govern renunciar a les seves decisions.
Jo crec que la vaga general s’hauria de fer contra nosaltres mateixos, contra la nostra incapacitat de generar ocupació, de ser productius i poder competir, contra la nostra incapacitat de canviar el model educatiu i per tant de no generar més aturats o infraocupats. Contra el nostre immobilisme i contra el no saber canviar les coses. Contra el pensar de la mateixa manera que fa trenta anys.
Contra totes aquestes coses convindria organitzar una vaga general.
Dimecres, 6/10/2010
Bona tarda. Quien avisa no es traidor, ens diu MAFO, l’inefable governador del Banc d’Espanya, en advertir el Govern de que cal anar pensant en un pla B. És a dir, anar pensant en que fem si les previsions voluntaristes de recuperació del Govern no es compleixen, si seguim sense invertir i consumir, sense crear llocs de treball, sense poder accedir al crèdit suficient, sense guanyar diners.
De les reflexions del Governador ens podríem quedar, no amb el debat prematur de si caldrà o no establir noves mesures, de si les previsions es compliran o no, -tot això encara no ho sabem-, però amb que cal pensar millor, que, com i amb quines conseqüències es fa una retallada pressupostària o un augment d’impostos. No tot és el mateix i cal assignar prioritats, minimitzar les conseqüències negatives i; en la mesura del possible, consensuar.
MAFO aconsella començar a pensar en una segona ronda d’ajustaments i sembla una bona idea. La crisi és una desgràcia però la improvisació l’empitjora.
Comentaris a SER Catalunya, L’economia al diaDicen y digo
Posted by – 05/10/2010
Dicen….
Post publicado el 04-10-2010 a las 12:21 por Victor Alvargonzález de Profim
Los asesores financieros independientes -insisto: independientes- basamos nuestro trabajo en una filosofía muy simple: un asesor financiero debe trabajar para su cliente, no para un banco o una caja de ahorros. El asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor. Vende los productos que “fabrica” esa entidad financiera. Al ser arte y parte pierde objetividad y entra en un claro conflicto de intereses: lo que le interesa vender al banco o caja no suele coincidir con lo que le interesa comprar al cliente.
En los últimos años, acuciados por falta de liquidez, bancos y cajas se han lanzado a promocionar depósitos a plazo. El 90% de los ahorradores piensa que invertir en depósitos aprovechando la sed de pasivo de bancos y cajas ha sido una buena inversión. Las entidades financieras se han ocupado de que la gente piense que es así. De nuevo se ha demostrado cierta la famosa frase de que si repites miles de veces una mentira acaba siendo verdad. Pero en realidad sigue siendo mentira.
La inversión más rentable para el inversor prudente no han sido los depósitos. Han sido los fondos de inversión de renta fija más conservadores, es decir, los que invierten en deuda pública de los países más solventes -desgraciadamente no entramos nosotros, que estamos en el “selecto” grupo de lo que “cariñosamente” los anglosajones llaman PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia e “Spain”)- y/o en deuda (bonos) emitida por empresas de alta calidad crediticia (tipo Telefónica, Unilever, Endesa, etc.), lo que se denomina Deuda Corporativa. Los dos son tipos de fondos adecuados para inversores conservadores y su riesgo a medio plazo es perfectamente comparable al de los depósitos, sobre todo en épocas de tipos de interés a la baja.
Y como una imagen vale más que mil palabras -en este caso una cifra-, veamos la rentabilidad que han obtenido estos fondos desde que se inició la crisis financiera.
Y ahora veamos lo que han dado los depósitos. Hablamos de rentabilidades “de verdad”, que son las que comunican las entidades al Banco de España. Se puede confundir a los ahorradores con la letra pequeña, pero no es conveniente hacerlo con la autoridad monetaria. Y, además, no se considera rentabilidad real la que va acompañada de, por ejemplo, la obligación de comprar otros productos de la entidad, porque ¿Qué pasa si el depósito es muy interesante pero el plan de pensiones pierde dinero?
Los números cantan. La gente que ha depositado su confianza en el “asesoramiento” de los bancos ha incurrido en lo que los economistas llamamos “coste de oportunidad”, es decir, no han perdido dinero, pero han dejado de ganarlo. Han sido años perdidos de rentabilidad. Comprar fondos del estilo de los comentados es tan sencillo como hacer un depósito y encima tienen un mejor tratamiento fiscal. Bancos y cajas, con su dominio del mercado, son responsables de años de rentabilidad perdida para quienes más lo necesitan: las personas conservadoras que lo son porque viven de sus rentas. Qué bonito, ¿no?
Digo….
Apreciado Víctor,
Poco espacio el que me deja el de “comentarios” a tu post “Los años perdidos”. Sin embargo lo quiero utilizar para, estando de acuerdo en el fondo de tu comentario de que los inversores españoles han perdido años de rentabilidad por absurdas recomendaciones conservadoras (provocadas también por su escaso interés en adquirir algo de cultura financiera, digámoslo todo!), disentir firmemente de tu afirmación de que “el asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor”. No és su situación laboral el que le hace o le quita su condición de asesor sino su profesionalidad y su ética.
Siento decirte, como tu ya sabes, que no hemos resuelto el problema de la independencia con estas EAFI’s minoritarias y con escasa cuota de mercado que por otra parte pueden cobrar retrocesiones que las hacen si cabe más dependientes todavía que aquellos cuya retribución está mayoritariamente prefijada y no depende del variable de los productos vendidos. Por supuesto que el asesoramiento en su forma más “pura” debería estar libre de todo conlicto de intereses. Pero esto hoy es una utopía para el 99,9% de los patrimonios y ahorros en España. De momento, el esfuerzo por la capacitación profesional, por el comportamiento ético y transparente es lo que nos ha de ocupar. El asesoramiento hoy se realiza en las sucursales bancarias, en las oficinas de banca personal y privada, en los despachos de mediadores de seguros y de profesionales de otras areas, en los parquets bursátiles de sociedades y agencias, etc. Allí es donde se asesoran, nos gusten o no, los ahorradores españoles y es donde debemos procurar que reciban la mejor información con el consejo más adecuado.
El supervisor y el mercado se han de dar cuenta que la regulación de las EAFI’s no soluciona el problema, más bién lo enmascara. No podemos despreciar a la mayor parte de los profesionales y de paso a sus clientes con un simplista “son vendedores”. Todos lo somos y el negocio está donde está y no donde quisiéramos.
Un saludo cordial
Josep Soler
(vicepresidente y fundador de EFPA Europa)
Deu dies d’oca a oca
Posted by – 29/09/2010
- A Praga per obrir EFPA Txèquia. Un dia i mig per comprovar la manca de cortesia i tacte centreeuropeu quan t’esforces per recolzar-los (fruit de tants anys d’egoisme comunista?) . Per empitjorar el viatge un solemne maltractament de Vueling als clients. Simpàtica companyia quan va començar, creixentment detestable a mesura que monopolitza Barcelona o molts destins de Barcelona. La ciutat? Fa anys que ha perdut tot l’interès per la sobreabundància turística. Llàstima.
- Dinem a Copenhaguen sortint del Consell Executiu d’EFPA. Carta amb preus moderats -impensables a Barcelona- en el segon país més ric d’Europa. Els alemanys, que fins ara menyspreaven els contractes amb menys valor afegit i que nosaltres aprofitàvem, saben que ara són més competitius que nosaltres també a aquests nivells baixos. Dinamarca i Alemanya, per posar només un parell d’exemples, han fet un ajust contundent en els darrers anys mentre nosaltres jugàvem al G8.
- Liverpool en el congrés Lib-Dem. Constato que la centralitat de Londres és més forta que la de París i per suposat que la de Madrid. Les “segones ciutats” estan, al Regne Unit, a anys llum de la capital. En tot cas lloable esforç de rehabilitació d’una ciutat que era poc més que l’espectre de la primera revolució industrial.
- A Bilbao per una presentació a la Cambra de Comerç i, perquè no dir-ho, per un excel•lent i honrat sopar sense les bestieses dels restaurants moderns que ens aclaparen. Una curiositat impensable a casa nostra: els 35 convocats a la presentació havien arribat, estaven asseguts i esperaven educadament, quan encara faltaven tres minuts per les sis, hora de convocatòria.
Per a Liberal Matters
Posted by – 11/09/2010
The controlled demolition of the recent Spanish experience in decentralization and self government
In the last thirty years, we had become accustomed to being praised as an outstanding example of peaceful, effective transition to democracy and, especially, for having achieved a radical transformation from a centralist State to a strongly decentralized one.
The Constitutional pact of 1978, although it was at first only grudgingly accepted by the most conservative sectors of Spanish society, was a political paradigm, apparently a model of stability and durability, and an outstanding example of its kind.
The Statutes of Autonomy for the “historical nationalities” of Catalonia, Euskadi (Basque Country) and Galicia – extended, with diverse formats and widely varying levels of support for their full implementation, indiscriminately to all other regions of Spain, despite their lack of a distinctive sense of national identity – have until very recently been considered admirable instruments for decentralization and for devolution of historical self-government. Moreover, and what is probably the most important consideration, they were applied with some conviction and viewed as dynamic constitutional elements that in the future would enable progressive advances towards self government among the Spanish nationalities, and the federalization of the central State.
Today, thirty-two years after the approval of the Spanish Constitution of 1978, and thirty-five years after the death of the dictator, this system, the agreement reached by a large majority of the citizens of Spain, in their various nationalities, is in profound crisis. The events of recent years have torpedoed the pact, and there is a very real danger of its total disintegration.
The most serious and direct responsibility for this situation can be ascribed to the conservative – and as such, most centralist – Spain, through its reiterated and restrictive application of rules and legislation regarding power sharing and through various appeals made to the Spanish Constitutional Court , and also via ferocious campaigns in the media, harking back to the most authoritarian and inflexible Spain, with overtones of neonationalism and, indeed, of the Civil War. On the other hand, the most progressive, liberal sectors of Spanish society, which were the main agents of the transition, have made a very muted response to the resurgence of reactionary Spain, all too often preferring to look the other way, almost always for reasons of electoral convenience. Catalonia, especially, is the focus of attention in this crisis, and the target of incomprehension and mistrust, due to its steadfast belief in the need for better self government, particularly with respect to a more equitable system of funding and to achieving competences immune to the arbitrary interpretations of the central Government.
The outcome could not be less fortunate. In Catalonia, the broad social majority in favour of the status quo established under the 1979 Statute of Autonomy, and subsequently by that of 2006, which improved aspects of the former regarding local powers and financing, is turning into a new majority that is ceasing to believe in the Constitution, in the pact that made it possible, and is adopting increasingly secessionist attitudes. It is the retrograde, anti-liberal process we have witnessed in recent years, culminating in the sentence by the Spanish Constitutional Court (1) crippling the 2006 Statute, which has provoked this severe and abrupt change in the opinions of Catalan citizens, and which raises serious doubts in Catalonia and in Spain regarding their future relationship and coexistence.
Henceforth, unfortunately, the “Spanish case” may cease to signify the most praiseworthy example of a consensus-based process of decentralization, becoming, rather, a case in point of the fragility of a certain model, showing how the frivolity of certain political forces may readily erode an accord and the agreement among the diverse nationalities making up a complex State. And all for the sake of making the intolerance of the majority the new political paradigm.
Josep Soler
Economist, LI Bureau Member, Executive vice president LiD (Catalonia)
_____________________________________________________________________________________________
[1] The most important of these, against the constitutionality of the 2006 Statute, has led to a very restrictive judgment being handed down in July 2010, limiting essential aspects of the Statute. This judgment was made by a Court that is widely discredited due to its increasing politicization and because the term of the majority of the incumbent judges has expired; in some cases, they should have been replaced years ago. This Statute was previously approved by the Spanish Parliament, the Catalonian Parliament and by popular referendum.
_________________________________________________________________________________________
El derribo controlado de la reciente experiencia española en descentralización y autonomías
Nos habíamos acostumbrado en los últimos treinta años, a sentirnos halagados como ejemplo notable de transición pacífica y efectiva a la democracia y especialmente de radical transformación desde un estado centralista a uno fuertemente descentralizado.
De hecho el pacto constitucional de 1978, aunque fuera inicialmente aceptado demasiado a regañadientes por los sectores más conservadores de la sociedad y política española, constituía un paradigma político que parecía estar marcado por la estabilidad, la perdurabilidad y su carácter ejemplarizante.
Los estatutos de autonomía de Cataluña, Euskadi y Galicia – las nacionalidades históricas – que, con formatos y sobretodo voluntades aplicativas distintas, se han hecho extensivos indiscriminadamente a las restantes regiones españolas sin sensibilidad nacional propia y diferencial, han sido hasta muy recientemente admirables instrumentos de descentralización y devolución de autogobiernos históricos. Además, y es probablemente lo más importante, se aplicaban con relativa convicción y se entendían como piezas constitucionales dinámicas que iban en el futuro a permitir avances progresivos en el autogobierno de las nacionalidades y en la federalización del estado central.
Hoy, treinta y dos años después de la aprobación de las constitución española de 1978 y treinta y cinco desde la muerte del dictador, el sistema, el pacto en definitiva de una amplia mayoría de los ciudadanos españoles de sus diversas nacionalidades está en una crisis profunda tras ser torpedeado en los últimos años, y situándose al borde del naufragio más absoluto.
Las más seria y directa responsabilidad cabe adjudicarla a la España conservadora – y como tal más centralista – a través de una reiterada aplicación restrictiva de la legislación y normativa de reparto de competencias y vía diversos recursos de anticonstitucionalidad , pero también a través de potentes campañas mediáticas de vuelta al pasado de la España más rancia, inmovilista, neonacionalista y, porque no decirlo, guerracivilista. Por su parte, los sectores más progresistas y liberales de la sociedad española, que fueron los principales protagonistas de la transición, han mantenido, ante el renacimiento de la España reaccionaria, actitudes muy tibias que demasiado a menudo preferían mirar hacia otro lado por razones casi siempre electoralistas. Ha sido especialmente Catalunya, para centrar y fijar el foco principal de la crisis, el centro de la incomprensión y el recelo, y ello por sus firmes convicciones de mejora del autogobierno, especialmente en pos de una financiación más justa y de unas competencias no sometidas a la aleatoriedad interpretativa del Gobierno central.
El resultado no puede ser más indeseado. En Cataluña, la amplia mayoría social a favor del status quo establecido por el Estatuto de Autonomía del 1979 y posteriormente por el del 2006 que mejoraba los aspectos competenciales y financieros del primero, se está tornando en una nueva mayoría que está dejando de creer en la Constitución, en el pacto que la hizo posible y adoptando posturas crecientemente secesionistas. Ha sido el proceso involutivo y antiliberal de los últimos años que ha desembocado y culminado en la sentencia del Tribunal Constitucional Español (1) dinamitando el Estatuto del 2006 el que ha provocado ese serio y brusco viraje en los sentimientos de los ciudadanos catalanes que abre para España y para Cataluña profundos interrogantes sobre su vinculación y convivencia futuras
Desgraciadamente a partir de ahora, el “caso español” va a dejar quizás de significar el ejemplo más imitable de un proceso consensuado de descentralización para convertir-se en ejemplo de la fragilidad de un modelo, de como la frivolidad de determinadas fuerzas políticas pueden llegar a erosionar con facilidad un pacto y el consenso entre las diversas nacionalidades que constituyen un Estado. Todo para erigir la intolerancia de la mayoría en el nuevo paradigma político.
Josep Soler
Economist, LI Bureau Member, Executive vice president LiD (Catalonia)
_________________________________________________________________________________________
[1] El más trascendente, contra la constitucionalidad del Estatuto del 2006, ha desembocado en julio del 2010 a un fallo muy restrictivo, recortando aspectos esenciales del Estatuto. El fallo ha sido emitido por un Tribunal tremendamente desprestigiado por su politización y por estar constituido por una mayoría de jueces que deberían haber sido sustituidos hace, en muchos casos, años. Dicho Estatuto había sido aprobado por el Parlamento Español, Catalán y refrendado en referendum popular.
________________________________________________________________________________________
Article que em demanen i es publicarà en la revista quatrimestral de la Internacional Liberal, Liberal Matters, que centrarà el seu proper número en temes de descentralització. Com no, volen que digui alguna cosa de “l’exemple català”. En mala hora…
Coses del país que no se com explicar a estrangers
Posted by – 18/08/2010
Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.
La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats– som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.
Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.
Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”, totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.
Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.
Figueres, qui t’ha vist i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial. La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.
Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.
TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.
Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.
“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure
S’esgoten les reserves de confiança
Posted by – 20/07/2010
Bona tarda, estic una mica decebut de començar aquest comentari amb un sense canvis però les coses són com són.
En aquest parèntesi estival que heu tingut, obligats per la programació de la pilota, la situació econòmica ha variat poc. Si, és veritat, un munt de catalans empipats han sortit al carrer i, també per la pilota, un munt d’espanyols entusiasmats han aclamat als gladiadors de la samarreta vermella, però en el fons de la butxaca encara el mateix forat per on s’escolen les poques reserves que ens queden. Sobretot, d’optimisme i de confiança.
M’arriba el consens econòmic de PricewaterhouseCoopers del 2on trimestre on, entre altres dades fruit d’un consens d’experts empresarials i econòmics, apareixen indicadors de confiança sobre l’economia espanyola.
Doncs bé, a força de no materialitzar-se les previsions de millora emeses els trimestres anteriors, els enquestats són creixentment pessimistes. No han llençat la tovallola però, creieu-me, falta poc.
(A SER Catalunya, el 15 de juliol 2010)
Gent entre-vista, …aquests darrers dies
Posted by – 20/07/2010
Heribert Barrera
Des de fa uns dies en possessió de 93 anys viscuts. Químic i patriota. Amb ben poques màcules doncs no n’hi ha d’immaculats o immaculades. La seva imatge a la manifestació del dia 10 resumeix la dignitat però també la decadència no recuperable del país. Sota un sol que no l’enlluernava, Barrera es mirava la Catalunya que no podia, que no pot caminar.
Victorio Valle
Catedràtic d’Hisenda Pública. Com Trias Fargas, com Fuentes Quintana, com José Barea, com el recentment desaparegut Alexandre Pedrós. Valle, des de la seva atalaia de Funcas (l’omnipresent Funcas per a tants economistes espanyols) observa com les seves caixes d’estalvi desapareixen, com les entenem ara, del panorama financer del país. Victorio Valle és memòria viva de l’economia espanyola, com a deixeble privilegiat de Fuentes, banquer, reformador, acadèmic, alt funcionari, i gran conversador a l’antiga.
Helena Guardans Cambó
No havia tingut la sort de conèixer-la abans. Helena Guardans gestiona una empresa amb quasi 2.000 empleats, la majoria estrangers voluntàriament a Barcelona. Preocupada per un país i una ciutat que es deterioren. Veu, to i sobre tot idees que surten de l’equilibri, la intel.ligència i d’un camí familiar excepcional. Malauradament un bé escàs.
Antonio Pereira Torres
Mestre però amic, Antonio Torres m’ha ensenyat quasi tot lo rellevant que conec o intueixo per a la meva primera dedicació en els darrers vint anys: l’institut d’estudis financers. Seny, moderació, energia, afany de millora, lideratge, innovació i internacionalisme. Després de tants anys, és un plaer retrobar-lo, encara que, ai!, tant breument.
I ara, què?
Posted by – 01/07/2010
Si els polititzats lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.
De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?
Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.
Elemental benvolgut Watson
Posted by – 01/07/2010
Elemental qualificar de règim autoritari, corrupte, militarista i de total impunitat en la seva violació dels drets humans, a la República Popular Xinesa. Elemental però rar el que va dir l’altre dia amb claredat Graham Watson, el vell amic de les nostres primeres expedicions liberals a Europa a meitat dels 70′, de visita a Barcelona per presentar l’interessant llibre sobre la Xina del jove liberal però sobiranista, Roger Albinyana.
Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.
Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.
Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa
Posted by – 14/06/2010
Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar: “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.
Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi. Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.
Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.
“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.
Breu dietari “a la memòria”
Posted by – 13/06/2010
L’Europa visitada: jubilats i japonesos.
En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.
“Voyeur” de la petita política.
M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.
La reconversió bancària no il•lusiona.
Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.
El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana
De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.
Israel
L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.
(Maig i Juny 2010)
Borsa: optimisme o desvari?
Posted by – 26/05/2010
Avui farem un esforç i no parlarem de cap entremaliadura del Govern, però si d’una de les seves conseqüències, en aquest cas positiva. Les anàlisis i les previsions de borsa normalment pequen d’utilitzar la mateixa referència temporal de l’anàlisi de conjuntura. I això no funciona. La borsa s’avança, de vegades més i de vegades menys, als esdeveniments, especialment a aquells que es pensa es poden produir amb una certesa notable.
Així aquests dies, una borsa espanyola sobrepassada per la dràstica pèrdua de confiança en els països europeus més dèbils i a Espanya en particular, i pel degoteig imparable de males notícies, probablement ja ho ha descomptat gaire bé tot. La majoria de les desgràcies, les efectives i les resultants del desconcert governamental i social, estan possiblement incorporades a uns preus francament llaminers.
La borsa espanyola presenta avui algunes ràtios envejables: una rendibilitat per dividend per sobre del 6% i un PER (preu per benefici) de 8 que és quasi un mínim històric. Si tenim en compte que una gran part del benefici de les principals empreses de l’IBEX es genera fora d’Espanya, a mig termini es necessitaria una absoluta catàstrofe mundial per no pensar que les perspectives de la borsa espanyola són bones.
És cert que, davant qualsevol recaiguda del malalt, ja podem anar proclamant que la borsa està a bon preu. Si els mercats s’entossudeixen a retirar-nos la paraula, podem dir missa.
Dins del pessimisme generalitzat del moment, deixeu-me però que, de forma il•lusòria o amb certa base i sense que serveixi de precedent, em deixi portar per una dosi del tant necessari optimisme.
No és pot dir això, ni és pot dir allò.
Posted by – 20/05/2010
No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.
D’artesans i destralers
Posted by – 20/05/2010
La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.
I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.
Tenim un problema
Posted by – 20/05/2010
I un problema greu. Si un dissident cubà, per parlar del seu país en una ràdio pública de Catalunya, hi ha d’anar acompanyat d’un comissari polític del règim dictatorial dels Castro, és que ideològicament no estem sans. Ni sans ni estalvis d’un profund complex de dependència de l’esquerra més tronada i reaccionària que encara avui, ja el 2010, veu positiu el règim totalitari, ofegador de les més mínimes llibertats i sobre tot idiota -per ineficient, castrador i generador de misèria- que fa més de 50 anys està enfonsant els Cubans que no han pogut marxar.
L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.
Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.
Improvisadas y a regañadientes
Posted by – 12/05/2010
Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.
Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.
¿Dónde están las necesarias reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.
(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)
Més Europa i menys Espanya
Posted by – 12/05/2010
Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.
Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.
En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:
- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.
- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.
- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.
- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.
- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.
- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.
- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.
- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.
One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future
Posted by – 08/05/2010
Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar, de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.
Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.
En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.
Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.
Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.
Breu passeig per la Barcelona que ens queda
Posted by – 06/05/2010
Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert. Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.
Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.
El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.
Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.
Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.
La parella del desprestigi galopant
Posted by – 05/05/2010
Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.
A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.
Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.
En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.
(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)
No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa
En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.
(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)
Ferhat i l’oblidada Cabília
Posted by – 28/04/2010
Tant propera, en meridià sud des de Menorca poc més de dues-centes milles, i tant llunyana per als que només ens mirem el melic cada cop més provincià. La vella Cabília espera que, algun dia, canviem la prioritat del petroli que ens tanca els ulls de la solidaritat mediterrània i per nosaltres els catalans, de l’amistat entre pobles dependents.
Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades “consultes independentistes” del nostre país.
Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.
Los perros de La Moneda
Posted by – 21/04/2010
Las noches ya refrescan en este inicio del otoño santiagueño. Paseo sin destino prefijado tras una cena temprana y agradable. Las piernas me llevan a la Moneda. Recuerdo que en otras ocasiones estaban Lagos, Bachelet, ahora Piñera. Pero siempre unos perros, también ahora, de raza indefinida merodeando el Palacio que parece un cuartel grande. ¿Esperan que a cierta hora les saquen unas sobras del Gobierno? ¿Consideran más seguros a los guardias armados que permanentemente rodean el edificio que el resto de ciudadanos, para mantener su libertad callejera?
No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.
La banca, us agradi o no, som tots
Posted by – 15/04/2010
El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.
En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.
Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.
La cançó enfadosa del TC
Posted by – 15/04/2010
Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.
No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.
Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.
Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta i a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.
Més “picoteig”
Posted by – 08/04/2010
Reverències occidentals a la Xina
Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.
Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.
Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.
Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.
Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.
Nerviosismes
Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.
La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.
Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.
Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix. Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.
(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)
Picotejant
Posted by – 25/03/2010
Plans necessaris però mal invertits
Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.
Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.
Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general, de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.
MAFO i el pas dels dies.
Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.
Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.
Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus, cal una transformació radical”.
Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.
Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.
El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.
Finalment però, la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.
Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.
Del sirtaki al fado
Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.
Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.
Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.
I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!
(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)
“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”
Posted by – 24/02/2010
No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.
Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.
Gran pacte del no fer rés
Posted by – 18/02/2010
Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.
El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.
La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 17 de febrer 2010 (16.00 hs.)
Pim, pam, pum, al dissident
Posted by – 18/02/2010
Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!
Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.
Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!
Decidir
Posted by – 12/02/2010
Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.
Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.
En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi. A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.
El euro, ad calendas graecas
Posted by – 08/02/2010
Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.
La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.
Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.
Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.
Microimpressions d’un país en crisi
Posted by – 07/02/2010
Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano, màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.
Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?
País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.