Category: Comentaris polítics

Fotos econòmiques del novembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2011

.

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.

La lenta agonia de la sobirania nacional a la perifèria europea

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/11/2011

En plena tempesta italiana, l’episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l’inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d’una sobirania nacional que es desfà irremissiblement. (…)

Segueix llegint a EconomiaDigital

L’episodi grec (píndoles a ElMon a RAC1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/11/2011

.

El fill del xantatgista

Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la  Unió Europea per aconseguir  una bona compensació pel seu país.

No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.

I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.

2 novembre

Cop de teatre amb soroll de sabres darrera

Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.

L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana.  Li costarà tornar a fer el mateix paper.

Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.

Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.

En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.

4 novembre

.

Papandreu: responsabilitat o estratègia?

Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.

L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.

El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?

Ara, després de posar en marxa conjuntament  els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.

Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.

7 novembre

.

Poques novetats efectives en el front de crisi

La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.

Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.

Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.

Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.

Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant

Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!

15 novembre


Fotos econòmiques de l’octubre

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/10/2011

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Els llarguíssims propers sis mesos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

Una incògnita menys en el difícil horitzó que s’albira: la data electoral. Encara que sigui només per remarcar els veritables enigmes, -el proper govern-, i, el què és més important, les mesures o polítiques que implementarà qui sigui que assumeixi la primera responsabilitat política del país.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

Reivindicació dels comptables

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/04/2011

Aquesta injuriada professió s’ha convertit en la pedrada que llencen tots aquells que no volen acceptar la inevitabilitat de l’aritmètica per sobre de la ideologia.

En aquests moments, quan les tranyines de les caixes fortes de les administracions no fan sinó densificar-se i quan les retallades pressupostàries són la principal activitat dels que ens governen, diversos col•lectius s’entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.

Des de “l’excepcionalitat cultural” reclamada per teatreros, cineastes i altres artistes protegits, fins la profunda demagògia de la referència insistent a l’estat del benestar de sanitaris i ensenyants, ningú sembla capaç, no ja d’entendre, però de  al menys respectar les regles més simples de l’aritmètica comptable convencional. Aquelles regles inevitables de sumar i restar a les que hem de recórrer quan hem retardat fins la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat, i quan hem promès fins a la sacietat que –com diuen els britànics- “the check is in the mail”, i ja no ens creu ningú.

Llavors, quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l’insult que evidentment els donarà la raó: “sou uns comptables!”, o bé a Catalunya, l’encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Mas: “el govern dels millors….comptables”.

És menyspreu el que la professió comptable desperta en tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre la dels altres. És el menyspreu dels mestres que podrien veure’s obligats a treballar una estona més, el dels metges a qui se’ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en el mòmio públic del que gaudeixen en favor de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades les seves esplèndides –en comoditat i seguretat-  condicions laborals., alienes sempre a les prosaiques visions de qui nomes suma i resta els diners inexistents.

Publicat a EconomiaDigital

Los líos del alma mater

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/03/2011

La London School of Economics de finales de los 70 e inicios de los 80 era una facultad con una gran presencia de estudiantes extranjeros que pagábamos una matrícula simbólica como la de los estudiantes británicos. Nos convertíamos, -los agradecidos-, en probritánicos de por vida y muy vinculados a la escuela. Thatcher lo cambió todo, con lógica presupuestaria pero torpeza estratégica. La LSE se convirtió rapidamente en una máquina de recaudar fondos. Primero con estudiantes más ricos, también más conservadores, y acudiendo a menudo a los “alumni” o antiguos alumnos. Sin embargo, no pensábamos que llegaran tan lejos como para vender doctorados a uno de los hijos de Gaddafi por millón y medio de libras.  Al actual director le honra haber presentado la dimisión pero deberemos replantearnos algunas preconcebidas ideas sobre la financiación privada de las universidades que en nuestro país, -en el otro extremo-, ni se huele, y en general sobre tantas relaciones con paises detestables  y sospechosos (huy Qatar!).

A través de un LSE alumni group de Linkedin me llega un texto de un compañero desconocido que inicia una discusión sobre este tema. Me parece adecuado y sobre todo ante el espectáculo de desorientación que todos en occidente estamos dando ante los acontecimientos de Líbia y del resto de paises árabes:

> I don’t think anyone is suggesting that this is an LSE only problem. You
> are right that other institutions should be investigated. Presumably the
> LinkedIn pages of Oxford and Cambridge will be debating similar
> questions. The real issue here is that British Universities and British
> Politicians are very eager to get their hands on money of any country
> with a huge balance of payment surplus and to hawk whatever they are
> offering at any price just to get a slice, even if it means being silent
> on human rights and democracy.
>
> This is the fundamental challenge for western nations as they diminish
> globally not just in their military might, but in their economic
> position as well, as other developing nations emerge. Sometimes, the
> softly softly approach works in moving dictators towards more political
> and economic liberalisation. But you need to investigate thoroughly
> their commitment to these issues. While Gaddafi might have toned down
> his anti-western stance for fear of being chased out of Libya by the
> Americans like they did Saddam, he was still creating politically
> instability by financing rebel groups in places like Sierra Leone and
> Liberia, who went on to commit a lot of atrocities in those countries.
> We have seen how he has relied on the same African rebels for support
> against his own people.
>
> Against this backdrop, LSE should have been judicious about who it is
> getting into bed with and not just accept the £1.5m in the hope that
> Gaddafi (or his family) were reforming simply because he was now
> acceptable to western leaders like Blair, who simply wanted to get
> Britains hands on Libyan oil. LSE’s role is to continue to expose,
> critically evaluate and challenge these sorts of political developments,
> not become part of the process by prostituting themselves for money.
> Houghton Street should continue to create space for political and
> economic debate and discussion both inside and outside the lecture
> rooms.

Egipte demana enterrar tòpics

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/02/2011

Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.

Avui els militars, sobre els quals manteníem reserves i les seguim mantenint ja que la història dels exercits en política no s’esborra fàcilment, augmenten la seva credibilitat dissolent el parlament i suspenent la constitució. El que en altres circumstàncies serien les mesures d’un cop militar, és ara celebrat per l’oposició. Ens anima escoltar Ayman Nour, líder d’Al Ghad i lluitador liberal, satisfet pel comportament militar.

Deia en un post previ que l’occident democràtic no havia fet rés del que calia per recolzar els demòcrates d’aquests països. Probablement no enteníem rés, no entenem rés. Encara aquest divendres, a la seu londinenca de l’Internacional Liberal, es percebia massa por al futur quan analitzàvem les formidables notícies que ens anaven arribant. Una por que no ens hauria de paralitzar quan hi tant a guanyar.

Aquest cap de setmana la premsa espanyola ens decepcionava un cop més amb un tractament molt superficial de la gran revolta a Egipte. Afortunadament no cal que la tinguem en compte perquè és irrellevant. De porucs, ja en tenim masses a casa. Podria triar molts articles i editorials que ens donen pistes de les nostres pròpies errades d’apreciació quan opinem sobre les societats que estan protagonitzant aquests fets excepcionals i magnífics. A Le Monde, l’islamòleg Olivier Roy ens situa brillantment en el post-islam que ell detecta en les revoltes contra els autoritarismes àrabs. A Diari de Girona, Quintà també s’inclina per l’optimisme i en contra dels nostres periscopis sectaris per jutjar els aixecaments.

En definitiva, cal que als reaccionaris ulls que han fet tolerar i recolzar tants dictadors, no els hi donem ara continuïtat amb ulleres esbiaixades i paternalistes, fruit molt probablement d’una miopia occidental i ignorant.

Ràbia mediterrània

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/02/2011

Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.

Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.

De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.

Radicales en campaña

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/12/2010

Partido Radical Nonviolento

Querido Josep,
Ha concluido en la tarde del 24 de diciembre la misión en Nouakchott del Partido Radical Non violento liderada por Marco Pannella. Durante cuatro días la delegación, que incluía también a los parlamentarios co vicepresidentes del Senado del Partido Matteo Mecacci, Rapporteur sobre Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria de la OSCE  (venido directamente de Minsk al día siguiente de las contestadas elecciones Bielorrusas), y Marco Perduca, secretario de la Comisión Especial de Derechos Humanos del Senado italiano, y Stefano Marrella por Radio Radicale, se ha encontrado con las autoridades locales, las ONGs que luchan contra la esclavitud, el cuerpo diplomático y la prensa para promover dos de las más importantes campañas en curso del Partido, la de la Moratoria Universal de la pena de muerte, llevada adelante con Hands Off Cain / Nessuno tocchi caino, y la dirigida contra las mutilaciones genitales femeninas, conducida con No Peace Without Justice / Non c’e’ pace senza giustizia, pero también para seguir de cerca las vicesitudes sufridas por el inscrito Radical Biram Dah Abeid arrestado el pasado 13 de diciembre en Nouakchott.

La misión se ha desarrollado también en el marco de la campaña de HandsOffCain dedicada a ampliar el apoyo a la Resolución de la ONU sobre la Moratoria de la pena capital y la promoción de la aplicación a nivel local. En el largo y cordial encuentro con la Ministra de Asuntos Exteriores Naha Mint Mouknass, la jefa de la diplomacia mauritana ha subrayado lo importante que ha sido para ella confirmar la propia abstención porque en el país, que desde la independencia es una república islámica, conviven diferentes religiones y también diferentes lecturas del Corán que hacen compleja la convivencia entre la tradición legal de la excolonia y la Sharia.
La ministra ha subrayado de todas formas el trato laico de la materia, también porqué desde más de 25 años no han sido ejecutadas las condenas emitidas, y se ha declarado lista a participar personalmente y con una delegación parlamentaria en la conferencia subregional que HandsOffCain quiere organizar para los países africanos prevalentemente musulmanes el año próximo, aunque recordando cómo la amenaza de células terroristas de Al Qaeda le obliga por ahora al mantenimiento de la pena capital.

La Ministra ha subrayado en cambio como Mauritania está presta a jugar un papel de guía en la campaña contra las mutilaciones genitales femeninas, y que dará inmediatamente las instrucciones al Representante permanente de su país en la ONU para que se coordine con los diplomáticos italianos a fin de que el texto venga presentado cuanto antes. Finalmente la señora Ministra, se ha encargado y ha conseguido que la delegación, en ausencia del Ministro de Justicia, pudiera encontrarse con Biram.

Antes de poder alcanzar la cárcel de Nouakchott, Pannella, Mecacci, Perduca y Marrella, se han encontrado con el Secretario general de la seguridad nacional para obtener informaciones acerca del lugar y modalidad del encuentro y para escuchar también la versión del comisario del barrio de Arafat donde habrían tenido lugar los hechos por los cuales surgió el tumulto que la semana pasada provocó los arrestos de una docena de militantes antiesclavistas. El general ha querido subrayar que Mauritania es probablemente el “país árabe” donde las libertades civiles están garantizadas para todos, pero hace falta que las organizaciones estén reconocidas.
Este era uno de los argumentos sobre los cuales muchas de las ONGs que se habían encontrado en Nouakchott reclamaban respuestas claras del Gobierno, de hecho 4 de los 6 grupos del FLERE, Frente por la Liberación de la Esclavitud el Racismo y la Exclusión, aún hoy no han recibido respuesta alguna del Ministerio del Interior acerca de su solicitud de inscripción en el registro de ONGs. El general, que en realidad no es competente en esta materia, ha hecho planteado problemas acerca las investigaciones sobre la “moralidad’” de las organizaciones (según lo que parece ya concluidas, y positivamente) y que de todas formas se informará. Más allá de los aspectos formales. siempre importantes, el jefe de la seguridad nacional mauritana ha querido recordar que “Biram y los suyos” habían podido hasta aquel día decir, escribir y manifestar “libremente” todo aquello que querían, pero que claramente “la violencia no se puede ignorar”. Como testimonio de las presuntas violencias, el general hizo que los Radicales oyeran directamente de boca del comisario del barrio de Arafat lo allí acontecido. Según el policía, que se presentó en uniforme, el día 13 de diciembre se presentaron en su comisaría un grupo de militantes de los Derechos Humanos para denunciar el estado de esclavitud en el que estaban dos niñas de 7 y 13 años por parte de una funcionaria del Banco nacional.

En el momento del interrogatorio le habría sido impedido a Biram Dah Abeid el asistir y ello habría llevado a un altercado en el que la “agresión” de los militantes habría provocado daños a los policías presentes. Al mismo tiempo, según el comisario, otro grupo de militantes que esperaba fuera habría asaltado el edificio con lanzamiento de piedras (en un barrio donde no hay ni una). La mutua agresión entre los grupos creció tanto que el mismo comisario ha sido herido en la tibia derecha.

El encuentro con Biram pudo tener lugar en las dependencias administrativas de la prisión de Nouakchott, una de las cárceles más pequeñas del país donde estaban presentes una cuarentena de detenidos, todos ellos en espera de juicio y muchos con la acusación de terrorismo. Biram, visiblemente conmovido por la presencia de Pannella y los compañeros Radicales, mostró la herida en la cabeza, ya cicatrizada después de 10 días, y se lamentó de fuertes dolores en la rodilla izquierda. En consecuencia a la detención y los maltratos de la policía (malos tratos, aislamiento en condiciones higiénicas terribles, privación de medicinas y desnudamiento) a Biram aún no le han sido hechas radiografías para comprender la gravedad de lo sucedido.

Si bien la transferencia a la cárcel después de tres días de celda en comisaría
mejoró las condiciones de detención, Biram, que ha vuelto a tomar medicinas pero que aún duerme mal por culpa de dolores en la cabeza y la pierna, cree que es indigno el modo en el que le han hecho ver a su mujer en un vis a vis a través de barras, y el retraso con que le ha sido consentido ver a su abogado (sólo el 23 de diciembre). Pannella ha recordado a Biram que no sólo los presentes que habían llegado a Nouakchott, sino que también todo el Partido, y en particular aquellos que le habían conocido, habían enviado mensajes de solidaridad y cercanía, como Sam Rainsy, presidente del principal partido de la oposición camboyana; el abogado Maliano Demba
Traore, que no había podido unirse a la delegación porque estaba de viaje en
Senegal; o la militante senegalesa antiMGF Kady Khoita. A Biram también se le comunicó que las delegaciones Radicales en el parlamento italiano y el eurodiputado Provera habían presentado interrogaciones urgentes sobre su caso. Haciendo hincapié en la reacción internacional por los arrestos, quedan con él en la cárcel otros 5 de los 12 arrestados, ha decidido di insistir para el proceso porque considera un escándalo que a tres años da la adopción de la ley contra la esclavitud no hubo aún un caso llevado hasta el final. La audiencia preliminar está prevista para el miércoles 29 de diciembre. Como está reglamentariamente previsto no se pudo afrontar en detalle el caso ni, y aquí el reglamento no es para nada claro, hacer una foto con el detenido.

La visita concluyó con una última reunión con los defensores de los Derechos
Humanos, con niñas esclavas recientemente liberadas y  con el encuentro en la residencia del presidente de la Asamblea nacional, Massoud Ould Abo Al-Khair, líder histórico del movimiento antiesclavitud que por primera vez había hecho claras declaraciones contra la detención de Biram. Pannella ha invitado al Presidente tanto al congreso del Partido como a la conferencia de HandsOffCain, mientras Mecacci ha anunciado que hará invitar a una delegación parlamentaria mauritana a la reunión anual que la OSCE tiene con los países norteafricanos sobre cuestiones referidas a la seguridad regional más ampliamente entendida que incluye el tráfico de seres humanos.

Entre los encontrados se ha inscrito al Partido Radical No violento, anunciando ulteriores adhesiones, el Senador Youssouf Sylla, recientemente suspendido del partido de la ministra de Asuntos Exteriores porque WikiLeaks lo daba como “amigo de Israel”.

Todos los encuentros han sido registrados, la conferencia de prensa transmitida en directo por www.radioradicale.it. Amplia documentación fotográfica de la misión se encuentra en las páginas Facebook de Marco Pannella y Marco Perduca, en tanto que en breve estará disponible una nota de prensa en www.radicalparty.org.

Inscripciones o Donación para el 2011

http://www.radicalparty.org/es/donation

Wikileaks i el dret a la informació (Aim IV)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

No sé que més es publicarà derivat de les filtracions de wikileaks però de moment les xafarderies publicades son força més innòcues de les que poden escoltar-se en qualsevol carrer o fins i tot en qualsevol servei o jornada sobre política internacional.  Les “revelacions” són, de moment, soporíferes. És que algú pensava de debò que el gruix de la documentació burocràtica dels serveis exteriors poguessin estar orientades a temes de més nivell?.  Pots creure de veritat que l’opinió sobre Hugo Chávez o sobre Daniel Ortega de responsables diplomatics pugui ser mitjanament positiva? Pel contrari, el tema comença a agafar relleu amb la persecució en tota regla als responsables. Aquí no es dirimeix, de moment, cap amenaça a la seguretat de cap país, però si el control polític o no d’internet. La mala olor de la por a la llibertat d’informació s’ensuma arreu.

Rates i eleccions (Aim III)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

Després de les eleccions catalanes ha crescut el nombre de rates. Les rates que abandonen el vaixell de la desfeta i les rates que, alertades per les provisions que arriben a les bodegues dels guanyadors, s’hi llencen amb gana desmesurada. Una vella però poc edificant  pràctica de la política. Intrínsec a la democràcia representativa? No ho crec. Seria evitable amb un pel més de dignitat, però sobretot transparència i accountability, aquest paraulot saxó al que encara no s’hi ha trobat traducció, probablement per manca d’aplicació real en les nostres contrades.

La prioritat financera del nou govern és prioritzar

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/12/2010

A “L’econòmic” de l’AVUI del passat dissabte 4 de desembre

Més notes de dimecres

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

13/10/2010

Bona tarda. La manca de signes vitals, de reaccions positives en moltes economies, segueix sent preocupant. Però si l’estat del pacient és una mala notícia, pitjor seria constatar que no se l’administra el tractament adequat. Seria perdre les esperances de recuperació.

Això podria passar a l’economia europea en contraposició a l’americana. En els darrers dies, des de dins del Banc Central Europeu, s’escolten veus que demanen alces de tipus d’interès. I és que a Alemanya, les primeres llums de la recuperació desperten la histèria antiinflacionista. Per nosaltres, enclotats a la UVI, no poden ser pitjor les notícies.

Pel contrari, al Estats Units, molt més preocupats pel creixement que per la inflació encara ni intuïda, la Reserva Federal es disposa a endegar nous tractaments de shock a veure si espavilen el malalt.

És l’hora de decisions monetàries i el record recent de l’expansió indiscriminada del crèdit pot, per la llei del pèndol, condemnar a un malalt encara massa dèbil.

20/10/2010

Bona tarda Humberto, El mon econòmic continua perplex, estupefacte diria, contemplant els moviments del govern espanyol. Ara arriben els canvis en el Govern, de fet arriba el “nou govern” i la sorpresa i incomprensió continua.

I és que Zapatero sembla que mai segueix aquella frase de Bill Clinton que li va fer guanyar les eleccions del 1992. It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid).

No, per ell, l’economia va bé i el govern ho fa bé. O que si no que tots els principals responsables econòmics del govern hagin quedat intocats en la remodelació ministerial

El missatge és clar: ni la vicepresidenta i ministre d’economia, ni els inefables Ministres de Foment i d’Indústria, Pepiño Blanco i Miguel Sebastian son millorables. O bé una segona possibilitat. A la vista de les extraordinàries contrapartides que el País Basc ha aconseguit en recolzar els pressupostos el PNB, hauríem de sospitar que en el manteniment de la Troika econòmica potser també hi té a veure la nova aliança parlamentària que ens governa.

27/10/2010

Bona tarda. S’acosten dies de temperatura política creixement elevada. Això malauradament vol dir dosis ingents de demagògia, promeses vagues i de mala baba.

Us admiro als periodistes per l’esforç de destriar, entre tanta palla i tants atacs personals, alguna idea novedosa, alguna declaració feta amb cert esperit constructiu i sobretot per aguantar el tipus com l’aguanteu.

El debat econòmic és un dels que més es contaminen per la batalla de l’escó i el càrrec que hauria de ser pel contrari la batalla del servei públic.

L’Institut d’Estudis Financers, farà avui un esforç per levitar damunt aquest panorama. Entregant aquest vespre els premis a l’Excel·lència Financera en la seva tercera edició volem prioritzar la raó, l’esforç, la qualitat, la feina davant la superficialitat, la frivolitat, les pors i l’arrogància.

Segur que els premiats d’aquesta nit se n’han sortit. El projecte col·lectiu de país, el model econòmic per al futur, cadascun dels nostres plans individuals han d’emmirallar-se amb els excel·lents i tirar endavant.

3/11/2010

Bona tarda. La xifra fa fredat: 566.496 aturats a Catalunya. Repetim 566.496 aturats. Probablement avui, ja dins de novembre uns centenars més.

Aquesta xifra l’hauríem de portar marcada al front perquè representa d’una forma evident el nostre fracàs col·lectiu. No pot ser que demà, demà passat o d’aquí un any l’haguem guardat en algun calaix hermètic de la nostra memòria.

Aquest nombre d’aturats és, com deia, un enorme fracàs. Ho és com a país, com a societat, com a individus que hi formem part. És un fracàs dels empresaris porucs i curts de mires; dels treballadors reaccionaris als canvis; dels governants, incapaços i ineficients. Ho és dels vinculats a l’ensenyament per haver impartit una formació allunyada del segle XXI. Ho és dels legisladors, que mantenen una economia encotillada i allunyada de la globalització. Ho és de les famílies que hem contribuït a crear una joventut desincentivada i poc arriscada.

566.496 aturats. Hem de començar per admetre el fracàs.

10/11/2010

Bona tarda. L’entrevista a Felipe González del diumenge a El País estava farcida de comentaris interessants.

Potser per deformació professional, la referència a la possibilitat de carregar-se la cúpula d’ETA no va ser el comentari que més en va cridar l’atenció. Pel contrari la seva referència a l’article que voldria escriure m’ha fet reflexionar. Deia Felipe: “Voldria escriure: ciutadà de renda mitja busca entitat financera que el tracti com a ciutadà i que el respecti com a client, cuidant el seu estalvi i no fent-lo servir per col·locar productes escombraires o incomprensibles. Ara som instruments d’una banca de producte”.

Si l’antic president del govern espanyol, una persona curada d’espants i amb una visió global més que notable, té aquesta perspectiva és que alguna cosa s’està fent francament malament en el sector financer.

Aquesta equivocació es podria resumir en no posar al client per sobre de tot, en no personalitzar les solucions, en no oferir-li suficient consell i assessorament. Jo personalment penso que hem millorat però que queda molt però molt, massa, per fer.

17/11/2010

Bona tarda. Les campanyes electorals son temps de contrastos. De grans promeses i de grans silencis.

Usualment es remarca més l’abundància de promeses que majoritàriament quedaran en això, promeses, somnis potser, que mai es faran efectives. En tot cas estem tant avisats que dubto que gaire gent es faci encara il·lusions.

A mi em preocupen més els silencis. I em preocupen perquè molt sovint si que són l’avís de que es faran efectius. Els silencis de les campanyes electorals es fan realitat en males notícies que s’amaguen quan la prioritat es la cerca del vot o be és fan realitat quan es confirma que aquella acció política, aquella mesura, amagada pel silenci per incòmoda o poc popular efectivament no es portarà a terme i això és sempre una mala noticia.

Aquests dies, el silenci sobre Spanair dels candidats ens ha d’espantar. El silenci sobre el fracàs d’un projecte, sobre uns diners públics, sinó malversats, si ben inútils.

Comentaris a SER Catalunya,  L’economia al dia

Benvolguts amics, alemanys i catalans, europeus tots

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Benvolguts amics, benvolgudes amigues alemanys i catalans, europeus tots,
Benvolguts companys liberals,

Vàrem establir el memorial  Ramon Trias Fargas  fa 15 anys, per recordar el fundador i inspirador del liberalisme català modern.

Abans d’aquesta nit, hem atorgat el premi a 13 persones i una institució notables. Entre ells i en una posició molt rellevant a Hans Dietrich Genscher el 1997. Tots ells, llavors i ara, són i van ser, molt mereixedors del Premi. Són i van ser formidables defensors i partidaris dels valors de la democràcia, el liberalisme, els drets civils i humans i la llibertat econòmica. Tots aquests principis que estan tan vinculats a la figura i la personalitat de Ramon Trias Fargas.

No obstant això, l’historial de la Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit en els seus 52 anys d’existència, és probablement superior a tot el que s’ha produït al voltant de liberalisme en la història recent. No hi ha dubte per a nosaltres que si una institució realment mereix aquest premi o qualsevol premi basat en un treball realitzat per la llibertat, aquesta és la Fundació Friedrich Naumann per la Llibertat, la FNS.

La Fundació Naumann va ser creada el 1958 per Theodor Heuss, el primer president de la República Federal d’Alemanya. La fundació porta el nom de Friedrich Naumann (1860-1919), pioner en la política liberal a Alemanya.  El Senyor Naumann va creure que per a que la democràcia funcioni de la millor manera, és necessària l’educació cívica per crear una ciutadania políticament informada i educada que sap com participar en els processos democràtics i com donar la seva opinió sobre la direcció del seu país.

La FNS té com a objectiu promoure el principi de la llibertat necessària per a la dignitat de la persona i en tots els àmbits de la societat, tant a Alemanya com a l’estranger. Amb la salvaguarda i el desenvolupament dels seus projectes estatutaris (l’educació cívica i el diàleg, el patrocini del talent,  la investigació i la consultoria política, el treball d’arxiu), la Fundació Friedrich Naumann vol contribuir a donar forma al futur. I per descomptat ho fa.

En la seva constitució, la FNS és explícita: “la Fundació actua sobre la base del liberalisme”. Més tard, el 1993, la Fundació va aprovar els principis polítics que descriuen àmpliament el que entenen com a “base del liberalisme”, mentre es defineix a si mateixa com “la fundació d’idees sobre la llibertat i de la formació en llibertat”, que és una perfecta expressió dels conceptes negatius i positius de llibertat d’Isaiah Berlin

Però esmentem alguns dels principis en els quals FNS basa el seu liberalisme i per tant, la seva acció:

-         Una societat oberta i cívica, on tots els ciutadans puguin viure junts lliurament, veient com  la seva llibertat s’amplia i restringint el paper de l’Estat a allò essencial.

-         La llibertat i la responsabilitat individual han de ser totalment inseparables.

-         La promoció dels drets individuals i civils, en particular la llibertat d’opinió com un camí cap al progrés.

-         El respecte a la propietat privada, que tan sovint s’oblida i ens avergonyeix recordar.

-         La igualtat d’oportunitats des de l’inici, per afavorir la competència i el pluralisme.

-         La democràcia, però entenent que la democràcia és triar i canviar, però no garanteix, per si mateixa, la llibertat.

-         L’Estat de Dret i el respecte dels interessos de grups i minories, amb massa freqüència ignorats per les majories.

-         Una cultura oberta i un mercat mundial basat en la cooperació, la liberalització dels mercats, la unitat europea, però no a costa de la diversitat.

La Fundació Friedrich Naumann està empenyent aquests principis des de la seva fundació fa 52 anys. I ho està fent a tot el món, en més de 60 països a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, a través de fòrums, diàlegs, l’educació i altres accions, recolzant iniciatives locals, regionals i nacionals per avançar, per exemple, en els drets de les minories, en el control democràtic de les forces de seguretat i l’enfortiment de coalicions internacionals de drets humans.

A més, contribueix al desenvolupament d’estructures democràtiques i constitucionals mitjançant el suport als partits i grups liberals. Una sòlida xarxa d’associacions de partits democràtics, d’organitzacions de drets humans i d’establiments acadèmics constitueixen la base de l’activitat de la fundació a l’estranger. La idea central de la fundació, tant a Alemanya com a l’estranger, és l’enfortiment efectiu de la llibertat i de la responsabilitat. I això no són, creieu-me, només paraules.

He tingut moltes vegades la oportunitat i el privilegi de veure i donar fe del treball de la FNS en diverses parts del món, com a columna vertebral del liberalisme en el món, de la pròpia Internacional Liberal i de les diverses xarxes regionals de grups i partits liberals.

He vist la FNS a Amèrica Central en la seva lluita contra dictadors, donant suport a les alternatives democràtiques, formant els dirigents, oferint mediació per aconseguir resultats liberals positius. Vaig veure el seu treball en acció en altres parts no fàcils del continent, a Mèxic, a Argentina, en tota l’Amèrica Llatina, però sempre contribuint al força impressionant desenvolupament polític de la zona en els últims 20 anys i, per descomptat, ara en la lluita contra el risc de populisme i de tendències involucionistes a la regió.

He observat la FNS a Àsia, desenvolupant un treball increïble per a les democràcies de Taiwan, Tailàndia, Filipines i altres. Ajudant els lluitadors per la llibertat de Singapur, Cambodja, Hong Kong, Malàisia o Indonèsia.   He estat amb ells i gràcies a ells en els campaments de refugiats de la frontera amb Birmània a Tailàndia on es troben, ens uns desafortunants refugis, milers de víctimes de la pitjor dictadura a Àsia; o als carrers de Kaohsiung  fent campanya contra el Kuomintang i en favor de la llibertat de Taiwan.

Vaig tenir l’oportunitat de veure a la Fundació en l’acció a l’Àfrica, on estan tractant intensament  d’ajudar a la fixació d’estructures democràtiques i  l’imperi de la llei per reforçar el desenvolupament econòmic que tant necessiten. Els he vist en acció al Senegal, a l’Àfrica del Sud, a Tanzània, a Egipte, lloc on tots tenim un joc polític molt seriós per jugar per al futur de l’estabilitat mundial. A Ciutat del Cap, fa tot just uns dies que tenia, per exemple, l’oportunitat de comprovar els extraordinaris resultats de la formació de futurs líders democràtics que pertanyen a l’única alternativa real i liberal als corruptes del Congrés Nacional Africà, l’Aliança Democràtica de Helen Zille, la notable Premier de la província del Cap Occidental.

Per descomptat que els he vist diverses vegades a Europa, principalment a l’Europa Central i Oriental, fins i tot abans de la caiguda del mur, contribuent intensament a l’avanç de les noves democràcies cap a estructures més liberals i lliures, i cap a la Unió Europea.

Però és clar que especialment els vaig veure i seguir fa 35 anys aquí, a Barcelona i a Madrid, contribuint activament a la nostra transició a la democràcia. Ajudant al procés democràtic en general, però intentant també que les idees, els valors i les forces liberals es tinguessin en compte en els dies pre i post constitucionals. Per a nosaltres, joves llavors, amb poc coneixement sobre les pràctiques polítiques i menys hàbils encara, la presència, la formació i especialment les oportunitats que ens va oferir la FNS aquells dies mereixen el nostre reconeixement més intens i la nostra gratitud permanent. Un agraïment a la FNS, a la generositat alemanya, a la solidaritat alemanya.

Perquè va ser gràcies a la FNS que nosaltres, joves liberals llavors, liberals de certa edat ara, vàrem entendre que hi havia molt més en política que les repugnants restes de les forces moribundes totalitàries o que la, omnipresent i tot poderosa oposició marxista. Hi havia els conceptes o concepte de la llibertat i la FNS estava aquí per ensenyar-ho, com havia estat ensenyant-ho, abans i després en tants llocs. Vam tenir la sort i l’oportunitat d’assistir, a Gummersbach, a Estrasburg, a Berlín, més tard a Sintra, a les nostres primeres lliçons, però crucials en política, juntament amb companys joves de tot Europa. Lliçons d’educació cívica, de responsabilitat personal.

Alguns de nosaltres, admetem-ho, probablement no es vàrem graduar. La nostra carrera política ha estat escassa en termes electorals pràctics. Tot i això, hem après lliçons.  Amb aquestes lliçons hem tractat de contribuir de manera modesta a la configuració del nostre país. Com per a tants liberals a tot el món, la contribució de la FNS fou essencial.

I, finalment, permetin-me dirigir unes paraules al President de la FNS, el Senyor Wolfgang Gerhardt, antic líder del Partit Democràtic Lliure (FDP), el partit liberal a Alemanya. Wolfgang ha estat membre del Parlament de l’Estat federat de Hesse, membre del Bundestag des de 1994, president del grup parlamentari, líder de l’oposició i ara president de la FNS. Permetin-me dir només algunes coses sobre Wolfgang Gerhardt.

En primer lloc hauria estat ell mateix, a títol personal, un excel·lent candidat per al nostre premi. I qui sap si haurem de demanar-li que torni aviat. Tothom està d’acord que és un gran successor d’Otto Graf Lambsdorff, l’antic líder liberal i durant molts anys President de la FNS.  Jo personalment, he tingut la sort de compartir amb ell la pertinença al Bureau Polític de la Internacional Liberal en els últims anys i aquest és un enorme privilegi.

Wolfgang, moltes gràcies a tu i als teus col·legues de la FNS per ser aquí, per rebre el premi, però especialment pel vostre treball constant per la llibertat. Gràcies, moltes gràcies.

Josep Soler Albertí

Vicepresident executiu, Fundació Llibertat i Democràcia

Tresorer i membre del Bureau, Internacional Liberal

(Acte de lliurament del Memorial Ramon Trias Fargas 2010 ; Barcelona, 17 de novembre 2010; Presentació de l’entitat premiada: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit

(Traducció de l’original anglès)


Dear German and Catalan, all European, friends,

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Dear German and Catalan, all European, friends; dear fellow liberals,

We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.

Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.

Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history.  There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.

The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.

FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.

In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.

But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:

-         An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials

-         Freedom and responsibility being totally inseparable

-         The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.

-         The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember

-         Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism

-         Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom

-         The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.

-         An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity;  but not at the expense of diversity

The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.

Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.

I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties

I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.

I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.

I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town,  just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.

Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union

But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.

For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.

Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.

Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms.  Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.

And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse,  member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.

Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS.  For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.

Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple

Thank you very much

Josep Soler-Albertí

Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia

Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional

(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)

I ara, què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Si els polititzats  lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Elemental benvolgut Watson

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Elemental qualificar de règim autoritari, corrupte, militarista i de total impunitat en la seva violació dels drets humans, a la República Popular Xinesa. Elemental però rar el que va dir l’altre dia amb claredat Graham Watson, el vell amic de les nostres primeres expedicions liberals a Europa a meitat dels 70′, de visita a Barcelona per presentar l’interessant llibre sobre la Xina del jove liberal però sobiranista, Roger Albinyana.

Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.

Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.

Tenim un problema

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

I un problema greu. Si un dissident cubà, per parlar del seu país en una ràdio pública de Catalunya, hi ha d’anar acompanyat d’un comissari polític del règim dictatorial dels Castro, és que ideològicament no estem sans. Ni sans ni estalvis d’un profund complex de dependència de l’esquerra més tronada i reaccionària que encara avui, ja el 2010, veu positiu el règim totalitari, ofegador de les més mínimes llibertats i sobre tot idiota -per ineficient, castrador i generador de misèria-  que fa més de 50 anys està enfonsant els Cubans que no han pogut marxar.

L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.

Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.

Ferhat i l’oblidada Cabília

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/04/2010

Tant propera, en meridià sud des de Menorca poc més de dues-centes milles, i tant llunyana per als que només ens mirem el melic cada cop més provincià. La vella Cabília espera que, algun dia, canviem la prioritat del petroli que ens tanca els ulls de la solidaritat mediterrània i per nosaltres els catalans, de l’amistat entre pobles dependents.

Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades  “consultes independentistes” del nostre país.

Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.

Los perros de La Moneda

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/04/2010

Las noches ya refrescan en este inicio del otoño santiagueño. Paseo sin destino prefijado tras una cena temprana y agradable. Las piernas me llevan a la Moneda. Recuerdo que en otras ocasiones estaban Lagos, Bachelet, ahora Piñera. Pero siempre unos perros, también ahora, de raza indefinida merodeando el Palacio que parece un cuartel grande. ¿Esperan que a cierta hora les saquen unas sobras del Gobierno? ¿Consideran más seguros a los guardias armados que permanentemente rodean el edificio que el resto de ciudadanos, para mantener su libertad callejera?

No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.

La cançó enfadosa del TC

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”

Posted by Josep Soler-Albertí – 24/02/2010

No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Pim, pam, pum, al dissident

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

7 a 2, a Ascó

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/01/2010

No se rés d’energia nuclear i soc incapaç d’argumentar a favor o en contra de la seguretat de l’anomenat magatzem o cementiri de residus nuclears. Però he tractat d’escoltar amb prou atenció.

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Pepiño

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/01/2010

Bona tarda. Alguns amics socialistes, amb dècades de militància, mantinguda o abandonada, recorden encara a un membre de les Juventudes Socialistas del PSOE, desgarbat, tímid, amb aspecte d’estudiant repipi però aplicat. Es deia, es diu, José Blanco i era o és conegut com Pepiño per als seus companys de generació.

Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.

Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   13 de gener 2010 (16.00 hs.)

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Europa, el “camarot” dels Marx

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/01/2010

La irrupció de la fotografia del comediant britànic Rowan Atkinson, en el seu paper de Mr. Bean, en el website de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea simbolitza, amb tota crueltat, la trista marxa d’Europa en els darrers temps.  Potser amb la presidència semestral Espanyola personificada per un desconcertat Zapatero, aquesta lànguida Europa arribarà al zenit de la seva pèrdua de prestigi. Els editorials dels principals diaris del continent ja s’han avançat amb comentaris entre jocosos i preocupats, convençuts que el President del Govern Espanyol veu en aquest “rol” la darrera possibilitat de salvar la seva carrera.

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Dues visions oposades de la llibertat

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/12/2009

Ahir vespre (dimecres, 2 de desembre), vaig trobar i llegir un article de Vicenç Navarro, “La llibertat segons el liberalisme” publicat a eldebat.cat. Em va semblar un atac retrògrad al liberalisme, o al que ell pensa és liberalisme, i a més a més un festival d’errades, dogmes i invectives demagògiques.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Memorial Trias Fargas, vint anys després

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/11/2009

L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog

A l’Amèrica Central, els liberals ensenyen les urpes

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/11/2009

La Internacional Liberal ha adoptat un perfil més contundent amb Van Baalen a la presidència. La recent gira centreamericana ha estat la primera ocasió per mostrar-lo. A Nicaragua i a Hondures, dos llocs rellevants i calents en el punt de mira del Chavisme, la IL ha estat clara fins el punt de ser preexpulsats a Managua i radicals a Tegucigalpa. És un primer pas per perdre els complexos i manifestar sense embuts el que ens diferencía de col.lectivistes i conservadors.

Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.

Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.

Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.

Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.

Dies d’Egipte

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/10/2009

- Dia 1: l’arribada al Caire és espectacular per als que, per raons incomprensibles, ens agraden les ciutats gegants, caòtiques, contaminades, inabastables. El tràfic lluita per cada centímetre i els carrils pintats però inexistents. Alitàlia ja ens ha robat una hora i el tràfic una altra sobre el que era previsible. Arribo 10 minuts abans de que comenci la reunió del Bureau  de la IL. Es tracten temes formals i demanem explicacions als egipcis sobre les acusacions del WSJ d’antisemitisme. Ho neguen tot però així com les declaracions estan documentades, els desmentits no. Ho deixem per a la reunió de demà a Alexandria de l’Executiu. Sopar libanès que no aprofitem al barrejar-se amb la reunió. En tot cas és important que la IL es reuneixi en un lloc políticament tant cèntric i ideològicament tant llunyà. Servirà per quelcom?

- Dia 2: De bon matí en autobús cap a Alexandria. Trajecte interessant travessant una part important de l’Egipte poblat. Autovia tant salvatge com els carrers del Caire però més perillosa ja que anem a 120/130. Temps per comentar “l’operació Pretòria” que és un altre cop a la credibilitat del país. Quasi quatre hores després arribem a Alexandria, un pel més arreglada que El Caire però deixada i bruta. La nova Biblioteca, pagada bàsicament per Europa i els Emirats, no paga la pena del viatge. En tot cas la visitem amb pressa i ens reunim en la sala d’actes. Satisfacció pel canvis de rumb en les finances que explica el Tresorer. Quan el partit egipci es presenta per ser reconegut membre tornen les demandes d’explicació sobre l’antisemitisme. Els suecs afirmen que neguen l’holocaust, el que ja són paraules majors. Ho tornen a negar tot però sense probes. Finalment accepten fer una declaració pública demà, tant per part del president com per part de la militant més acusada. Refem el camí cap al Caire: tres hores i mitja més d’autocar i semisopem en un club privat amb correctes vistes al Nil. Ocasió per retrobar-nos amb tant coneguts de tot el mon. Al sortir, legions d’occidentals fan el ridícul disfressats (nit de Halloween) anant cap a vàries festes enl el barri diplomàtic.

- Dia 3: divendres. Festiu al mon islàmic. A les 09.00, obertura del Congrés. Algun bon discurs especialment Alderdice que està exultant per fer el congrés al Mitjà Orient i potser per deixar la presidència i amb el superàvit que li he facilitat. A la sessió administrativa, formalitzar les noves incorporacions: els egipcis (que es sotmeten a un interrogatori de tercer grau i finalment se’n surten), thailandesos, kosovars, radicals italians, mongols, birmans exiliats, opositors de Singapur i l’amic Salinas de Perú. Ingemund Haag, més de 40 anys impartint liberalisme i tolerància, es nomenat Patró i el felicito molt sincerament. Sempre ha parlat molt bé de Ramon Trias. Els candidats al Bureau som renovats per aclamació ja que havia tants caps per tants barrets. Poca emoció. A la TVE Internacional, profussió d’imatges dels empresonats. Cada cop més vergonya. Al menys l’economia americana es recupera!

- Dia 4: discussió estratègica de com s’ha de reformar el website a primera hora del matí. Després agafo un taxi per donar una volta per la zona d’El Azahar (universitat i mesquita) i El Khalily (mercat). No ho recordava tant brut. Els turistes, com sempre, interessats per unes bestieses que poden trobar en qualsevol “tot a cent” de Barcelona. Ho sento però no ho entenc. Em prenc un tè a la menta i torno al Semiramis, hotel del congrés. Per la tarda, discursos finals, ens donen la paraula als el.lectes per parlar del que farem i primera reunió del Bureau per detectar prioritats. Sopar en un vaixell circulant pel Nil. Correcte. Demà diumenge toca treballar de veritat en el Banc Central i  l’Associació de Bancs.

- Dia 5: feina al mati i sortida a mitja tarda: preguem a Santalitalia que agafem la connexió!

Notícies de la corrupció, en directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/10/2009

Convidat en el programa de Cuní per debatre sobre si comprar o llogar la vivenda com antesala del Meeting Point. Amb un professor universitari, un representant dels promotors, una bonafe que demana l’abolició de les hipoteques i la inefable Pilar Rahola. Bé, i un servidor.

A TV3 cada cop et tracten pitjor. Sovint ni et donen el bon dia. Com suposo poca gent els diu que no, s’ho creuen. Sort de les simpàtiques pentinadores i maquilladores.

Doncs el debat va quedar en el no rés, Just arribats, la notícia de la detenció de l’alcalde de Santaco, de Prenafeta i d’Alavedra va agafar tot el protagonisme. Cuní, com bon periodista, exaltat pel directe i no per l’intemporal discussió sobre el totxo, interrumpeix tota l’estona per donar novetats que al menys a mi m’interessen molt més que l’aburridot debat.  L’altermundista, que sembla va crear una campanya titulada “No tendrás una vivienda en tu puta vida”,  primer s’emociona per la coincidència entre el debat sobre la vivenda i la corrupció, i després es lamenta de haver tingut només una oportunitat d’obrir la boca. El promotor, que té Rahola quasi seguda a sobre, crec que agraeix que tot s’acabi tant ràpidament i desfer-se de la potent periodista. El professor universitari que,  s’ho creguin o no, portava txuletes, decideix repartir targetes i diu alguna cosa sobre propaganda d’un seu llibre. Al mig d’un cert caos, acabo el programa parlant de corrupció i de finançament dels partits polítics amb Cuní i Rahola. Crec que vistes les notícies a tots ens interessa molt més que les estimacions sobre els preus dels pisos.

En definitiva una oportunitat d’assabentar-se de l’Operació Pretoria del Jutge Garzón en ple directe televisiu. Hi haurà temps i lloc per comentar llargament el tunel en el que ens estem-estan? ficant.

Contrastos i relativitats

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/10/2009

Píndola a SER Catalunya,  21 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Arriba la pluja, la tardor de veritat suposo, i ve de gust baixar el to i sintetitzar una mica l’actualitat per observar-la des d’un altre angle. Veiem els exemples que ens permeten aquest breu comentari d’un minut.

- Destapada la trama d’El Ejido a Almeria. Es parla d’un mínim de 150 milions d’euros robats en aquell ajuntament. L’afer Millet que ens porta de corcoll només és de 10?, 12?

- A primera pàgina del FT per quart o cinquè cop en un mes. El Santander, primer banc europeu en capitalització borsària ensenya muscle augmentant el dividend del 2010. Per suposat sense ajut públic. I si estiguéssim parlant d’una molt bona gestió?

- Un amic torna de Cuba alarmat per la impunitat que comprova de primera mà. No ha pogut ni visitar un amic comú engarjolat per fer una lleu crítica al govern de Fidel o de Raül. Mil vegades prefereixo les prevencions del Jutge Solaz,-alies el cargol-, que no ha empresonat Millet que la ma llarga del règim Cubà. No ens esquincem les vestidures.

Florència, Ferrer i Guàrdia, les caixes…

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/10/2009

Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Impertèrrits, malauradament.

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/09/2009

Píndola a SER Catalunya,  16 de setembre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

“Sobre la classe política i els sistemes electorals”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/09/2009

Per commemorar l’11 de setembre, encara que amb retard, rés em sembla millor que reproduir aquest article a l’Avui de Xavier Roig, del mateix dia 11. El comparteixo.

Què preocupa els liberals?

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Les resolucions presentades pels diversos partits, organitzacions i grups membres de la Internacional Liberal de cara al proper Congrés, ens donen certa orientació de les prioritats, de les preocupacions dels liberals. Aquestes són algunes.

- Des d’Àsia, la davallada en la qualitat democràtica i en els drets humans és sens dubte el principal focus d’interès. Com a símbol, la darrera sentència contra Aung San Suu Kyi, i la persistència totalitària de la dictadura de la Junta Birmana. Per cert, les Nacions Unides han tornat a amenaçar la Internacional liberal per utilitzar en documents politics la denominació Burma (Birmània) en comptes de l’oficial de Myanmar que recolza la Junta. També el deteriorament dels drets civils a la Xina, al Tibet, a Taiwan i en altres països asiàtics.

- L’Iran i per suposat els conflictes a Afganistan i Pakistan.

- A Europa, les indecisions polítiques de la Unió Europea i per suposat, Sèrbia i Kosovo; Rússia i Bielorússia. A l’Amèrica Llatina, el populisme i el creixent retall a les llibertats d’expressió, i el poc respecte a les seves pròpies constitucions de dirigents que volen perpetuar-se.

- Tot el que està vinculat a temes mediambientals. En particular la implementació del CDM (Mecanisme de desenvolupament net de Kyoto), eficiència en el consum d’aigua, reciclatges, control local, pol.lució lumínica i sonora, aplicació efectiva de la legislació, coordinació internacional, etcètera.

- Riscos de les respostes a la crisi financera en proteccionisme,  intervencionisme, i en retards en l’aplicació de mesures en pro de l’eco-eficiència.

- La importància de l’educació com a fonament i arrel  de la llibertat i de la democràcia. En regions del mon on els principis de la democràcia liberal estan més maltractats, específicament a l ‘Àfrica i a l’Orient Mitjà, la introducció d’educació per la democràcia en igualtat es considera essencial per reduir el terrorisme i la violència, per a la igualtat de gènere, per al desenvolupament de societats de llibertat.

- I suposo molts altres temes que per diverses raons no es tractaran en aquesta ocasió. També en les preocupacions hi han prioritats.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Alderdice

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/09/2009

El nom de John Alderdice, Baró Alderdice of Knock com el va instituí la Reina Isabel, probablement no és el conegut que la seva biografia mereixeria. Ha estat, i ho serà fins el proper Congrés del Caire aquest octubre, President de la Internacional Liberal. Fou elegit la primavera del 2005. He tingut la sort de compartir i col.laborar amb Lord Alderdice des de que em vaig incorporar al Bureau polític de la Internacional, ara fa tres anys. Ha estat un aprenentatge  de concòrdia, tolerància i d’arbitratge de conflictes, excepcional.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.