De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.

Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.

L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.

Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.

Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades  “consultes independentistes” del nostre país.

Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.

No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.

Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   13 de gener 2010 (16.00 hs.)

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Com en la darrera estada fa un parell d’anys, els radicals contrastos d’aquest país ressalten encara més la constatació de que hi ha una cosa que s’està fent relativament bé: l’orientació decidida vers les infraestructures. A les millores de les carreteres i a les inversions espectaculars als ports, ara s’hi afegeix una aposta decidida per la xarxa de ferrocarrils. Tot plegat pot i està començant a donar resultats visibles en desenvolupament econòmic. Per adobar-ho, els xinesos ja circulen visiblement pel país i poden aviat convertir-se en els primers socis empresarials per davant de França, Espanya i els Americans.

El rei, omnipresent. Com ho estava el seu pare. La premsa, teledirigida en el sentit de la lloança incondicional a Mohammed VI i en el de la manipulació política vers el nou “partit reial” destinat a controlar tot el poder, el PAM (Partit de l’Autenticitat  i la Modernitat) dels amics íntims de Sa Majestat. Tot plegat configurant un debat polític menor i força hipòcrita: lluites intestines pel poder que en definitiva són per les menors o majors simpaties del monarca.

Algunes, poques,  pinzellades d’interès: la pressió islamista continguda amb seny i promocionant mullahs propers al govern, les petites i valentes campanyes de drets humans com les del moviment MALI de Zineb El Rhazoui, la periodista que ha llançat la campanya per abolir l’obligació de no trencar en públic el dejú del Ramadà que ara pot comportar anys de presó; i tot el muntatge del Sahara: la confrontació amb Algèria, el desenvolupament artificial de la ex colònia espanyola, la seva marroquinització (fàcil sobre terreny força erma), la proposta d’autonomia i ara de regionalització de tot el regne, l’acusació al Polisari de mantenir milers de ciutadans marroquins captius en condicions inhumanes (els propis saharahuis evidentment), etc. Ara tot debilitat per la campanya Haidar que han gestionat malament i per la qual es demanen dimissions.

En definitiva, cap intenció real d’avançar vers una monarquia constitucional a l’espanyola com els nostres opinadors esperaven a la mort de Hassan II, el “germà” de Joan Carles I. Encara una societat afrancesada, prou “laica” en la seva aparença pública que manté un país amb certa estructuració i per tant gestionat. Sense evitar però ni la corrupció d’alta volada ni la de petita com vaig tenir l’ocasió de comprovar en dues ocasions en els escassos quatre dies allà, on vaig ser assetjat per sengles policies, afortunadament satisfets amb quantitats molt moderades.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.

Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.

Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.

Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.

- Dia 1

- Dia 2: De bon matí en autobús cap a Alexandria. Trajecte interessant travessant una part important de l’Egipte poblat. Autovia tant salvatge com els carrers del Caire però més perillosa ja que anem a 120/130. Temps per comentar “l’operació Pretòria” que és un altre cop a la credibilitat del país. Quasi quatre hores després arribem a Alexandria, un pel més arreglada que El Caire però deixada i bruta. La nova Biblioteca, pagada bàsicament per Europa i els Emirats, no paga la pena del viatge. En tot cas la visitem amb pressa i ens reunim en la sala d’actes. Satisfacció pel canvis de rumb en les finances que explica el Tresorer. Quan el partit egipci es presenta per ser reconegut membre tornen les demandes d’explicació sobre l’antisemitisme. Els suecs afirmen que neguen l’holocaust, el que ja són paraules majors. Ho tornen a negar tot però sense probes. Finalment accepten fer una declaració pública demà, tant per part del president com per part de la militant més acusada. Refem el camí cap al Caire: tres hores i mitja més d’autocar i semisopem en un club privat amb correctes vistes al Nil. Ocasió per retrobar-nos amb tant coneguts de tot el mon. Al sortir, legions d’occidentals fan el ridícul disfressats (nit de Halloween) anant cap a vàries festes enl el barri diplomàtic.

- Dia 3: divendres. Festiu al mon islàmic. A les 09.00, obertura del Congrés. Algun bon discurs especialment Alderdice que està exultant per fer el congrés al Mitjà Orient i potser per deixar la presidència i amb el superàvit que li he facilitat. A la sessió administrativa, formalitzar les noves incorporacions: els egipcis (que es sotmeten a un interrogatori de tercer grau i finalment se’n surten), thailandesos, kosovars, radicals italians, mongols, birmans exiliats, opositors de Singapur i l’amic Salinas de Perú. Ingemund Haag, més de 40 anys impartint liberalisme i tolerància, es nomenat Patró i el felicito molt sincerament. Sempre ha parlat molt bé de Ramon Trias. Els candidats al Bureau som renovats per aclamació ja que havia tants caps per tants barrets. Poca emoció. A la TVE Internacional, profussió d’imatges dels empresonats. Cada cop més vergonya. Al menys l’economia americana es recupera!

- Dia 4: discussió estratègica de com s’ha de reformar el website a primera hora del matí. Després agafo un taxi per donar una volta per la zona d’El Azahar (universitat i mesquita) i El Khalily (mercat). No ho recordava tant brut. Els turistes, com sempre, interessats per unes bestieses que poden trobar en qualsevol “tot a cent” de Barcelona. Ho sento però no ho entenc. Em prenc un tè a la menta i torno al Semiramis, hotel del congrés. Per la tarda, discursos finals, ens donen la paraula als el.lectes per parlar del que farem i primera reunió del Bureau per detectar prioritats. Sopar en un vaixell circulant pel Nil. Correcte. Demà diumenge toca treballar de veritat en el Banc Central i  l’Associació de Bancs.

- Dia 5: feina al mati i sortida a mitja tarda: preguem a Santalitalia que agafem la connexió!

A TV3 cada cop et tracten pitjor. Sovint ni et donen el bon dia. Com suposo poca gent els diu que no, s’ho creuen. Sort de les simpàtiques pentinadores i maquilladores.

Doncs el debat va quedar en el no rés, Just arribats, la notícia de la detenció de l’alcalde de Santaco, de Prenafeta i d’Alavedra va agafar tot el protagonisme. Cuní, com bon periodista, exaltat pel directe i no per l’intemporal discussió sobre el totxo, interrumpeix tota l’estona per donar novetats que al menys a mi m’interessen molt més que l’aburridot debat.  L’altermundista, que sembla va crear una campanya titulada “No tendrás una vivienda en tu puta vida”,  primer s’emociona per la coincidència entre el debat sobre la vivenda i la corrupció, i després es lamenta de haver tingut només una oportunitat d’obrir la boca. El promotor, que té Rahola quasi seguda a sobre, crec que agraeix que tot s’acabi tant ràpidament i desfer-se de la potent periodista. El professor universitari que,  s’ho creguin o no, portava txuletes, decideix repartir targetes i diu alguna cosa sobre propaganda d’un seu llibre. Al mig d’un cert caos, acabo el programa parlant de corrupció i de finançament dels partits polítics amb Cuní i Rahola. Crec que vistes les notícies a tots ens interessa molt més que les estimacions sobre els preus dels pisos.

En definitiva una oportunitat d’assabentar-se de l’Operació Pretoria del Jutge Garzón en ple directe televisiu. Hi haurà temps i lloc per comentar llargament el tunel en el que ens estem-estan? ficant.

Píndola a SER Catalunya,  21 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Arriba la pluja, la tardor de veritat suposo, i ve de gust baixar el to i sintetitzar una mica l’actualitat per observar-la des d’un altre angle. Veiem els exemples que ens permeten aquest breu comentari d’un minut.

- Destapada la trama d’El Ejido a Almeria. Es parla d’un mínim de 150 milions d’euros robats en aquell ajuntament. L’afer Millet que ens porta de corcoll només és de 10?, 12?

- A primera pàgina del FT per quart o cinquè cop en un mes. El Santander, primer banc europeu en capitalització borsària ensenya muscle augmentant el dividend del 2010. Per suposat sense ajut públic. I si estiguéssim parlant d’una molt bona gestió?

- Un amic torna de Cuba alarmat per la impunitat que comprova de primera mà. No ha pogut ni visitar un amic comú engarjolat per fer una lleu crítica al govern de Fidel o de Raül. Mil vegades prefereixo les prevencions del Jutge Solaz,-alies el cargol-, que no ha empresonat Millet que la ma llarga del règim Cubà. No ens esquincem les vestidures.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

- Des d’Àsia, la davallada en la qualitat democràtica i en els drets humans és sens dubte el principal focus d’interès. Com a símbol, la darrera sentència contra Aung San Suu Kyi, i la persistència totalitària de la dictadura de la Junta Birmana. Per cert, les Nacions Unides han tornat a amenaçar la Internacional liberal per utilitzar en documents politics la denominació Burma (Birmània) en comptes de l’oficial de Myanmar que recolza la Junta. També el deteriorament dels drets civils a la Xina, al Tibet, a Taiwan i en altres països asiàtics.

- L’Iran i per suposat els conflictes a Afganistan i Pakistan.

- A Europa, les indecisions polítiques de la Unió Europea i per suposat, Sèrbia i Kosovo; Rússia i Bielorússia. A l’Amèrica Llatina, el populisme i el creixent retall a les llibertats d’expressió, i el poc respecte a les seves pròpies constitucions de dirigents que volen perpetuar-se.

- Tot el que està vinculat a temes mediambientals. En particular la implementació del CDM (Mecanisme de desenvolupament net de Kyoto), eficiència en el consum d’aigua, reciclatges, control local, pol.lució lumínica i sonora, aplicació efectiva de la legislació, coordinació internacional, etcètera.

- Riscos de les respostes a la crisi financera en proteccionisme,  intervencionisme, i en retards en l’aplicació de mesures en pro de l’eco-eficiència.

- La importància de l’educació com a fonament i arrel  de la llibertat i de la democràcia. En regions del mon on els principis de la democràcia liberal estan més maltractats, específicament a l ‘Àfrica i a l’Orient Mitjà, la introducció d’educació per la democràcia en igualtat es considera essencial per reduir el terrorisme i la violència, per a la igualtat de gènere, per al desenvolupament de societats de llibertat.

- I suposo molts altres temes que per diverses raons no es tractaran en aquesta ocasió. També en les preocupacions hi han prioritats.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.

Però, en tot cas, existeixen aquestes opinions o impressions esbiaixades, sobre cadascun del membres del Govern de Catalunya. No meditada sinó aquella que espontàniament sorgeix fruit de la impressió personal.  Aquesta és la meva d’una forma sintètica.

- President Montilla: el seu origen en relació a la posició que ocupa és encara la gran notícia d’aquest govern. Motiu d’orgull. Inspira tranquil.litat i feina. No està mal en aquests temps. No n’hi ha prou en aquests temps.

- Vicepresident Carod-Rovira. Reuneix en la seva persona algunes qualitats que preferiríem no veure en algú que es manifesta obertament Catalanista. Quasi l’antítesi de la Catalunya oberta i liberal que voldríem fos el nostre país. Certes dosis de bona voluntat.

- Conseller Saura (Interior, R.I., i Participació).  Aversió als seus antecedents (o present?) ideològics. La trista realitat dels Mossos i la manera poc digne en la que els ha defensat ho marca tot. Probablement el membre del Govern que em causa la pitjor impressió. I vergonya.

- Conseller Castells (Economia i Finances).  Ponderació, independència i eficàcia. Podria fer de Ministre d’Economia del govern espanyol i  manaria més . Fonamental en aquest Govern. Manté a distància  l’oposició.

- Conseller Ausàs (Governació i A. P.). No en se gaire rés però suposo que manté alguns projectes, -llei electoral, nova estructura territorial-, a la figuera. Probablement per sort.  Una zona gris d’un govern massa gris.

- Conseller Nadal (Política Territorial i O.P.). Encara molta gent en parla molt bé. Fou bon alcalde, crec. Conseller creixentment criticat: Carmel, projectes aturats, prioritats ridícules. Finalment, des del meu petit observatori personal, el responsable de la bestiesa més recent de l’Administració Catalana que és el desdoblament innecessari i destructor de la carretera de Figueres a La Bisbal que ha, literalment, trencat l’Empordà.

- Consellera Tura (Justícia). Una impressió de creixent professionalitat. Ho té tot en contra. Una administració de justícia estatal que no respecta l’autonomia, centralment controlada, i profundament ineficaç i malgrat tot, se’n surt prou bé.  I se l’enyora a Interior.

- Conseller Maragall (Educació). Va apuntar on convenia amb el seu projecte de llei d’Educació però el tret només ha encertat de rebot. Les forces ferotgement reaccionàries dels mestres i professors s’han encarregat d’aigualir la reforma que pot acabar en el no rés. Ens hagués passat a tots. Ells són massa forts.

- Conseller Tresserras (Cultura). No el conec de rés. Amb molt bona premsa. Alguns amics allunyats d’aquest Govern l’alaben. No he sabut observar-li la més mínima mesura positiva. Potser ni negativa. Per cert, el català segueix agonitzant lànguidament i ha desmuntat peça per peça Catalunya Ràdio.

- Consellera Geli (Salut). Puc dir poc des del punt de vista personal però un altre galliner difícil sembla  més o menys controlat. A canvi de què?

- Conseller Llena (Agricultura, Alimentació i A.R.). El desconec i soc molt escèptic sobre el poder real d’una administració que, en agricultura, no controli ni gestioni la única cosa important: el Feoga (fons comunitaris).

- Consellera Serna (Treball). Les vegades que la he sentit parlar m’ha semblat d’un amateurisme notable.

- Conseller Huguet (Innovació, Universitats i Empresa). Passo. Per diferents i desagradables raons.

- Consellera Capdevila (Acció Social i Ciutadania). No se que fa ni el que fa el seu departament. Un cop vaig voler parlar amb un seu col.laborador per un tema que , crec, els interessava. No hi va haver manera.

- Conseller Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). El personatge és simpàtic. El polític fa anys que es troba en un partit equivocat.

He de reconèixer que em vaig manifestar clarament en favor de que l’anterior Ministre d’Economia deixés el Govern. El considerava totalment amortitzat, sense il.lusió i reflexes, i amb el greuge principal de que havia trigat mesos en acceptar la recessió. Tot plegat una rèmora.

El nomenament de la Senyora Salgado, -amb una trajectòria pobre en els Ministeri de Sanitat i Consum i en el d’Administracions Públiques, en el paper de la veu del seu amo-,  ens despertà del miratge. Darrera la crisi ministerial hi havia la voluntat de Zapatero de quedar-se amb les mans lliures, i sense tutoria per portar endavant una política efectista i populista de despesa pública incontrolada; en un govern massa júnior i entregat amb plenitud al líder màxim. Crec que a hores d’ara hi ha poca gent que no vegi la jugada que el president del Govern ens va colar.

Amb cinc mesos n’ha tingut prou la vicepresidenta segona per malbaratar les finances estatals i per deixar clar que les mesures expansives, lògiques en l’actual conjuntura, no són sant de la seva devoció, o de la seva comprensió. Darrera aquests posats dignes i moderats, el tàndem econòmic ZP/Salgado està a les portes de ser el més nefast de la història recent. Com trobem a faltar Pedro Solbes!

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Castells, Salgado, Ocaña

Tenim ja el desenllaç de l’acord de finançament. S’ha de dir que ja tocava. Tot i que el finançament de les entitats autonòmiques és un tema d’importància, és possible que ho haguem magnificat i alguns ja en tenim ben bé prou. El futur d’un país depèn molt més de la competitivitat, iniciativa i capitalització (humana i econòmica) del sector privat que del volum de recursos d’un del nivells d’administració pública. El que succeix és que els mitjans de comunicació catalans sobredimensionen el pes del sector públic en detriment del privat i donen una impressió esbiaixada. En tot cas, tot això fa referència als nostres impostos i específicament als que tornen cap a aquí (aquest “aquí” també és un terme manipulat) i per això és evidentment transcendent i important.

Per a mi, tot el debat de l’Estatut -del que deriva el del finançament-, es basa en unes certes hipòtesis que, més que errònies, són fruit d’un estat col.lectiu d’hipnosi, potser més ajustadament d’un pensament basat en el desig més que en la realitat. El que en anglès dirien wishful thinking. En primer lloc, ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja,  el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. És tant fàcil com això però ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació. En segon lloc, oblidem que tot aquesta troupe d’autonomies de segona divisió de les que formem part estan condemnades, agradi o no a la catalana, a rebre un tracte equivalent i unificat,especialment en el tema del finançament on el marge de negociació amb Catalunya és escàs.

En el debat de l’Estatut tots els partits ens feien creure (amb l’excepció del PP que evidentment ja li va bé l’actual situació de dependència catalana) que a través de l’exercici d’una certa sobirania inexistent podríem anar més enllà del que el text constitucional ens imposa. Està clar que tenim un Tribunal Constitucional polititzat, sense cap prestigi, indigne per prendre decisions. Però legal, emparat per la Constitució i amb tot el dret de sentenciar el que vulgui sobre l’ajust constitucional de l’Estatut. I si no ens agrada, la solució no és continuar creient en el que no és.

Doncs en aquest ambient més de somni que de realitat han arribat, Govern i oposició, al final del camí de la suposada negociació amb el Govern central sobre el finançament. És cert que aquest és un bon acord com amb alta probabilitat defensarà el que afortunadament ha estat el negociador català, el Conseller Castells. Però ho és si acceptem les coses com són. Catalunya guanyarà possiblement amb aquest acord en obtenir un percentatge lleugerament superior del pastís global reduint un pel la nostra aportació solidària o en definitiva que retorni una mica més del nostre esforç fiscal. I dic una part relativament més gran del pastís perquè el truc de Zapatero d’augmentar el tamany del pastís amb endeutament hauria de ser criticat com el que és,  un engany per fer veure que ha trobat la solució a l’entrellat deixant quasi tothom prou content. Així, caldrà destriar de les xifres que finalment es donguin quines responen a l’augment del pot a repartir i quines són guanys reals relatius, calculats percentualment.

Per tant,  l’acord (o el diktat) és bo perquè dins el possible, és millor que l’anterior sistema.  Mentrestant, l’oposició, que amb certa raó està encara ancorada en el discurs anterior,  el que defensaven -o defensen encara-  la resta de partits, manifestarà que aquell impossible, aquell somni, evidentment no s’ha aconseguit. Els ciutadans, confosos amb els canvis de paradigmes dels partits segons els seus requeriments electoralistes, embolicats per xifres complicades i relatives, direm amen o ens indignarem, depenent de quin paper de figurant volem fer a l’auca.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Honduresâ€?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards�, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Lord Dahrendorf, el Baró Dahrendorf of Clare Market (la localització a Londres de la LSE) era, va estar, força distant. La seva presència, mirada i ironia em va recordar Ramon Trias Fargas. Em vaig presentar com a aprenent de liberal (jo era llavors el vicepresident de LYMEC, les joventuts europees liberals).  Recordo que usualment se’m treia  de sobre amb alguna recomanació de lectures. Una d’elles, encara tinc l’edició d’Oxford , els Four essays on liberty d’Isaiah Berlin.

Des de llavors, Dahrendorf ha estat “el referent intel.lectual” de la Internacional Liberal malgrat que ell ha preferit un compromís més aviat tebi. Fou parlamentari Alemany i Europeu adscrit al partit i grup parlamentari liberal però en la House of Lords va preferir actuar com a independent. El que alguns liberals li criticaven, un discurs ambigu en ocasions i potser massa proper a la socialdemocràcia, jo crec que era el que el feia atractiu i l’apropava a l’actitud iconoclasta de Berlin. En el seu darrer llibre: “La libertad a prueba. Los intelectuales frente la tentación totalitaria“,  Dahrendorf es situa ja plenament al costat de Berlin. Com en el moment de la mort.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

El responsable de Templeton Asset Management (Franklin Resources Inc) porta molt temps en els mercat, havent sobreviscut les pitjors èpoques. La seva metodologia d’inversió no ha canviat substancialment al llarg dels anys. Jo el vaig escoltar i saludar fa més de 15 anys i em va impressionar com molt pocs  financers ho han fet. Pragmatisme però anticipació li han donat la fama que avui el situa entre els 10 grans inversors dels darrers 50 anys. No és en absolut un kamikaze amb ànsies de donar-se a conèixer dient barbaritats.

Per tant, el posicionament de Mobius en relació a Iraq es basa en el convenciment que el país està assolint un alt nivell d’estabilitat, imperi de la llei, respecte a la propietat. Té un bon futur en definitiva. Contra el llocs comuns i prejudicis, contra la premsa desinformada o desinformadora, contra la fugida populista de les tropes de Zapatero; la posició de Mark Mobius ressalta que, malgrat moltes errades els primers anys, l’operació Iraquiana dels Americans ha estat finalment un èxit. Iraq s’està convertint en una raonable democràcia i en un lloc on et podràs guanyar la vida raonablement i en pau.

En el país del costat, el nuclearitzat Iran, la revolució verda de les dones en suport del candidat moderat Hossein Moussavi té a aquestes hores encara alguna possibilitat de derrotar el terror de l’actual president recolzat per una majoria d’homes. Amb un potencial humà immens, com Iraq, a Iran només li falta desenpallegar-se dels dictadors, dels ofuscats, dels repressors. Llavors, al costat de la llibertat, arribaran també les inversions de Mobius, les inversions de l’estalvi internacional.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!