Category: Economia

Gran pacte del no fer rés

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

El euro, ad calendas graecas

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Microimpressions d’un país en crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/02/2010

Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano,  màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Per a sostenir què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2009

Bona Tarda.

Si ja tenen l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible, un mamotret de dues-centes pàgines i pretenen llegir-lo…, que els agafi confessats!.

Ens costaria de definir aquesta proposta però al que més es sembla és a un programa electoral diguem-ne fashion. I això per la seva reiteració, desordre, i voluntarisme. Les paraules més utlitzades el el text són evidentment: crearán, mejorarán, garantizarán, promoverán, darán prioridad a, se adoptarán, se aprobarán, recogerán, impulsarán, fomentarán, favorecerán, desarrollarán, establecerán, se asegurarán que, incluirán, generarán, potenciarán, incorporarán, etcètera.

Hi ha alguns capítols que, per la seva inanitat, són memorables. La falta de idees en els de, per exemple, la societat de la informació o en el d’internacionalització constitueixen impressionants monuments funcionarials a la ignorància del que passa i es necessita en les empreses.

En definitiva, un bon document per a la tauleta de nit en temps d’insomni. El mateix insomni que no afecta òbviament al Govern, satisfet de si mateix per haver, finalment, santificat i grapejat el terme sostenibilitat.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   2 de desembre 2009 (16.00 hs.)

De les caixes i de la reforma laboral, ara si.

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

L’hora de la veritat de les fusions de les caixes

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

La darrera lliçó del savi d’Omaha

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/11/2009

Bona tarda,

Ahir varem conèixer una notícia que per força ens ha d’orientar cap on va la nova economia. Una gran inversió en I+D?, el cop d’una mentalitat innovativa?, la intuïció definitiva sobre el futur?.  Tot conflueix probablement en la més important decisió d’inversió, de l’inversor més important del mon, que respon per Warren Buffett.

Efectivament, Warren Buffett va invertir ahir en una operació 18.000 milions d’euros, aproximadament 3 bilions de pessetes, i pot convertir-se en el paradigma de l’economia de l’immediat futur. No, no és biomedicina, no és electrònica avançada, tampoc energies renovables. Es tracta simplement de la compra d’una empresa de trens de mercaderies, la Burlington Northern Santa Fe, que és la propietària d’uns trens mítics de la nostra infància, en  maquetes per suposat.

Alguns diran que l’edat molt avançada del Senyor Buffett és la que explica la seva poca perspicàcia en no entendre de que va el futur i adquirir una empresa tant obsoleta com ens han explicat que és el transport ferroviari. Jo, per si de cas, aquest matí he rebuscat en una armari fins trobar la meva locomotora Märklin Santa Fe, estàndard de la companyia ara controlada per Buffett.  I l’estic abrillantant,  no sigui que, un cop més, el savi d’Omaha tingui raó.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),  5 de novembre 2009 (16.00 hs.)


De la Dehesa o l’optimisme de l’esforç

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/10/2009

Píndola a SER Catalunya,  28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

El millor currículum entre els economistes espanyols és probablement el de Guillermo de la Dehesa. Per això i per la seva qualitat tècnica i humana l’IEF li ha concedit el Premi  2009 a l’Excel•lència en la carrera professional.

El passat dijous, en la cerimònia d’entrega, de la Dehesa va ser rotund i terminant al jutjar la crisis: “Només d’aquestes trompades s’aprèn i en conseqüència s’avança. Per això soc positiu sobre la sortida de la crisi.�

I és veritat, hi ha l’actitud derrotista, fins i tot apocalíptica sobre les conseqüències de la recessió econòmica. Cada dia escoltem o llegim a alguns d’aquests representants del sector “Això és un desastre�.

Afortunadament, al costat del pessimisme, perviuen aquells que com de la Dehesa, veuen la part positiva de tot plegat que és la oportunitat de reformar, innovar, incrementar l’esforç per ser competitiu, canviar en definitiva.

És com sempre el progressisme enfrontat a la reacció, l’empenta confrontada a l’immobilisme. Del resultat d’aquesta batalla de les idees i de les actituds dependrà el tipus de futur que ens espera.

Florència, Ferrer i Guàrdia, les caixes…

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/10/2009

Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

La amenaza de los tipos de interés

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/10/2009

Aún celebrando el tono más ponderado de algunos responsables políticos en las últimas semanas, y sus loables llamadas al optimismo, las amenazas sobre las economías catalana y española no dejan de agravarse.

Hasta ahora era la “particularidad inmobiliaria” lo que más preocupaba. La economía española, decíamos, estaba lastrada por el hundimiento de la construcción que duplicaba la crisis y nos hacía más vulnerables.

Una vez hemos visto los primeros , pero claros, brotes verdes en algunas economías, ha cambiado radicalmente el centro de nuestras angustias económicas, el “enemigo público número 1″. No es ya la debilidad del mercado de viviendas, ni siquiera la inexistencia en el horizonte de un motor económico de recambio el que debería concentrar la atención de los responsables económicos sino precisamente la propia recuperación avanzada de algunas de las economías europeas más potentes.

Y es que el Banco Central Europeo no permanece impasible ante las noticias positivas que circulan y se acumulan en las economías más dinámicas. El BCE obviamente ha empezado a afilar las armas antiinflación y medita como contraer la liquidez que ha estado inyectando en el sistema y en una posiblemente no muy lejana subida de tipos. Qué peor que una política contractiva para una economía, como la española, que ni tan siquiera ha alcanzado probablemente su nivel de mayor recesión. Una política monetaria adecuada para la recuperación alemana o francesa, quizás letal para la española.

Así, en la propia recuperación de las economías europeas se encuentra al mismo tiempo la esperanza (en que nos arrastren por contagio en su propia expansión) y el gran peligro de que nuestro retraso nos coja a contrapie en la segura alza de tipos. Para aquellos que frenan las medidas para ganar competitividad, que entiendan que el tiempo, más que nunca, avanza en contra de nuestros intereses.

(Comentarios en Onda Cero/La Plaza y en SER Catalunya, 29 y 30 septiembre 2009)

La lògica i justificada pujada de la borsa.

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/09/2009

Sessió de contrast mensual dels mercats en una gestora de fons.

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.

Impertèrrits, malauradament.

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/09/2009

Píndola a SER Catalunya,  16 de setembre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

Enyorant Pedro Solbes

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/09/2009

He de reconèixer que em vaig manifestar clarament en favor de que l’anterior Ministre d’Economia deixés el Govern. El considerava totalment amortitzat, sense il.lusió i reflexes, i amb el greuge principal de que havia trigat mesos en acceptar la recessió. Tot plegat una rèmora.

El nomenament de la Senyora Salgado, -amb una trajectòria pobre en els Ministeri de Sanitat i Consum i en el d’Administracions Públiques, en el paper de la veu del seu amo-,  ens despertà del miratge. Darrera la crisi ministerial hi havia la voluntat de Zapatero de quedar-se amb les mans lliures, i sense tutoria per portar endavant una política efectista i populista de despesa pública incontrolada; en un govern massa júnior i entregat amb plenitud al líder màxim. Crec que a hores d’ara hi ha poca gent que no vegi la jugada que el president del Govern ens va colar.

Amb cinc mesos n’ha tingut prou la vicepresidenta segona per malbaratar les finances estatals i per deixar clar que les mesures expansives, lògiques en l’actual conjuntura, no són sant de la seva devoció, o de la seva comprensió. Darrera aquests posats dignes i moderats, el tàndem econòmic ZP/Salgado està a les portes de ser el més nefast de la història recent. Com trobem a faltar Pedro Solbes!

Mediocritats d’Agost

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/08/2009

Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi,  per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Fi de curs a “La Plaza”

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/07/2009

Fi de temporada a “La Plaza“. Amb Ramon Salabert i l’Àlex Casanovas. Mitja hora de tertúlia sobre notícies que es presenten com a bones però que a mi em semblen el contrari.

Primera. Resultats bancaris presentats com a positius que són preocupants. Avui Caixa Catalunya i Banco Popular però demà seran la resta d’entitats. Preocupants perquè reflecteixen la poca transparència en els comptes del sector financer. Sabem que les provisions especials del Banc d’Espanya han estat positives però també que el calendari de dotacions pot donar una impressió errònia. No és possible que els resultats siguin flors i violes, i que alhora el crèdit estigui paralitzat, s’hagi aprovat un fons gegantí per salvar entitats, i que les reestructuracions i fusions estiguin a l’ordre del dia.

Segona: El Barça presenta també amb eufòria els seus comptes en la temporada de més èxit esportiu en la seva història. Malgrat els clars rendiments addicionals que li ha donat el triplet i especialment la Champions League, presenten un escàs increment de facturació, beneficis raquítics i major endeutament. Amb tot el país exterioritzant la seva il.lusió continguda en aquest equip de futbol, la gestió del projecte és mediocre. I això que aquests resultats encara no inclouen la “magnífica” operació Ibrahimovic, exemple de l’enginyeria financera-futbolística realitzada amb diners dels socis.

Tercera: Un estudi sobre competitivitat a Catalunya de Xavier Vives i Pankaj Ghemawat d’IESE ens recorda que el nostre mercat natural continua i continuarà essent majoritàriament l’espanyol, contradient les veus creixentment dominants que ens volen fer creure que la dependència espanyola ha desaparegut en el mercat global. Agradi o no als essencialistes, dins o fora de l’actual Govern de la Generalitat, la reconciliació -el terme no és exagerat- amb la resta d’Espanya és imprescindible. Com  a mínim per a les butxaques.

Quarta:  Spanair. Contra tots els missatges d’optimisme que ens col.loca contínuament el seu president, Ferran Soriano, la breu història de la nova Spanair és un rosari de despropòsits. No es troba suficient capital, confronta una vaga del personal aparentment seriosa i ara se li rebel.len les agències de viatge. És una mala notícia per al que havia de ser el gran projecte empresarial privat del país. Privat amb un aclaparador ús del capital públic.

Cinquena: Palau de la Música. És una mala notícia pel país que entitats tan rellevants com el Palau o l’Orfeó Català es vegin involucrades en afers tan poc edificants. És una pèssima notícia l’actuació policial i mediàtica. Ni calia fer tan soroll, ni la premsa havia de dictar sentència. La dimissió del president de la Fundació, que s’aplaudeix com si s’hagués obtingut  la immunitat per ambdues entitats, a mi em sembla la confirmació de la mala notícia i de la pèssima notícia.

Totes aquestes notícies són exemples d’una premsa i uns consumidors de premsa amb l’esperit crític sota mínims. Els redactats que surten dels gabinets de premsa corporatius es reprodueixen sense variar una coma. Hem de sortir llavors els pessimistes patològics per fer-li la punyeta al President Montilla que fa uns dies feia una crida a aixecar l’ànim. No se si és el més indicat. En tot cas, per rematar una temporada infame, aquestes agres reflexions.

20090727.mp3

“Per l’agost es madura, pel setembre, sepultura”

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/07/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 22 de juliol 2009 (21.00 hs.)

Bona nit,

S’apropa l’agost, aquest mes que entre tots estem convertint, en aquest país, en un parèntesi car, irracional i plenament insostenible. I això en una economia que ens agradi o no, no té altre remei que competir amb la d’ altres països que descansen menys.

Però bé, no sembla que hi hagi crisis per a les economies ben recolzadetes en l’Estat del Benestar, ben segures dels drets adquirits, encara que aquests es financin a càrrec de les pensions futures, de l’endeutament que haurà de tornar la propera generació.

És veritat que és de mal gust acabar la temporada apel.lant a la mala consciència, recordant la fràgil prodigalitat del sistema en el que, fonamentalment a Europa, ens hem aposentat.

Em sap greu, però no dir-ho seria fer-se l’orni, el desentès, el boig. I perdonin, però, per aquesta raó i per altres, alguns o molts treballadors, especialment amb contractes precaris, tornaran d’aquest parèntesi del dolce fare niente per trobar-se amb rescissions de contractes, ERE’s i lock-outs

Aquesta, i no altra, podria ser la crua realitat d’una tardor difícil. En tot cas, i de moment, bones vacances.

L’anar tirant del deute

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/07/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 15 de juliol 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

Ha arribat el moment de concentrar els esforços en, sobretot, pensar en la sortida de la crisi, més que en la crisi en si mateixa

Una sortida de la crisi que es preveu llarga i dolorosa. Aquesta és, per exemple, la tesi d’un magnífic article de Martin Wolf, avui en el Financial Times.

Sobre la crisi, ja s’ha fet quasi tot el que es podia fer. El sector privat ha fet un gran exercici d’adaptació, les empreses i famílies s’han tornat prudents i restrictives en les despeses, imaginatives per acoblar-se a una situació difícil.

El problema és que el sector públic, al contrari, s’ha fet esplèndid i generós. Ha millorat prestacions, augmentat subvencions a ajuntaments i particulars, i ha fet més gros el pastís del finançament autonòmic per a que tothom quedi relativament content.

És la tesi de Martin Wolf, que aquestes muntanyes de deute que l’Administració està acumulant potser sí que frenaran la caiguda en el pou, però farà llarg, interminable i potser insostenible el camí de la recuperació, la veritable sortida del pou.

Somnis i realitats del finançament

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/07/2009

Castells, Salgado, Ocaña

Castells, Salgado, Ocaña

Tenim ja el desenllaç de l’acord de finançament. S’ha de dir que ja tocava. Tot i que el finançament de les entitats autonòmiques és un tema d’importància, és possible que ho haguem magnificat i alguns ja en tenim ben bé prou. El futur d’un país depèn molt més de la competitivitat, iniciativa i capitalització (humana i econòmica) del sector privat que del volum de recursos d’un del nivells d’administració pública. El que succeix és que els mitjans de comunicació catalans sobredimensionen el pes del sector públic en detriment del privat i donen una impressió esbiaixada. En tot cas, tot això fa referència als nostres impostos i específicament als que tornen cap a aquí (aquest “aquí” també és un terme manipulat) i per això és evidentment transcendent i important.

Per a mi, tot el debat de l’Estatut -del que deriva el del finançament-, es basa en unes certes hipòtesis que, més que errònies, són fruit d’un estat col.lectiu d’hipnosi, potser més ajustadament d’un pensament basat en el desig més que en la realitat. El que en anglès dirien wishful thinking. En primer lloc, ens oblidem molt sovint de la Constitució, i sobre tot de les limitacions imposades a les autonomies de dret comú en relació a les forals, Navarra i País Basc, que gaudeixen de veritable autonomia financera, i per tant autonomia de despesa, i per tant d’autonomia a seques. I no només això. Per la seva pròpia singularitat aquestes autonomíes estan quasi plenament excloses de la solidaritat interterritorial i essent les dues unes autonomies riques o si es vol per sobre la mitja,  el pes d’aquesta solidaritat recau en menys territoris i de forma més intensa. És tant fàcil com això però ens neguem a reconèixer-ho i pensem que, amb aquesta constitució, podrem arribar a canviar sensiblement la situació. En segon lloc, oblidem que tot aquesta troupe d’autonomies de segona divisió de les que formem part estan condemnades, agradi o no a la catalana, a rebre un tracte equivalent i unificat,especialment en el tema del finançament on el marge de negociació amb Catalunya és escàs.

En el debat de l’Estatut tots els partits ens feien creure (amb l’excepció del PP que evidentment ja li va bé l’actual situació de dependència catalana) que a través de l’exercici d’una certa sobirania inexistent podríem anar més enllà del que el text constitucional ens imposa. Està clar que tenim un Tribunal Constitucional polititzat, sense cap prestigi, indigne per prendre decisions. Però legal, emparat per la Constitució i amb tot el dret de sentenciar el que vulgui sobre l’ajust constitucional de l’Estatut. I si no ens agrada, la solució no és continuar creient en el que no és.

Doncs en aquest ambient més de somni que de realitat han arribat, Govern i oposició, al final del camí de la suposada negociació amb el Govern central sobre el finançament. És cert que aquest és un bon acord com amb alta probabilitat defensarà el que afortunadament ha estat el negociador català, el Conseller Castells. Però ho és si acceptem les coses com són. Catalunya guanyarà possiblement amb aquest acord en obtenir un percentatge lleugerament superior del pastís global reduint un pel la nostra aportació solidària o en definitiva que retorni una mica més del nostre esforç fiscal. I dic una part relativament més gran del pastís perquè el truc de Zapatero d’augmentar el tamany del pastís amb endeutament hauria de ser criticat com el que és,  un engany per fer veure que ha trobat la solució a l’entrellat deixant quasi tothom prou content. Així, caldrà destriar de les xifres que finalment es donguin quines responen a l’augment del pot a repartir i quines són guanys reals relatius, calculats percentualment.

Per tant,  l’acord (o el diktat) és bo perquè dins el possible, és millor que l’anterior sistema.  Mentrestant, l’oposició, que amb certa raó està encara ancorada en el discurs anterior,  el que defensaven -o defensen encara-  la resta de partits, manifestarà que aquell impossible, aquell somni, evidentment no s’ha aconseguit. Els ciutadans, confosos amb els canvis de paradigmes dels partits segons els seus requeriments electoralistes, embolicats per xifres complicades i relatives, direm amen o ens indignarem, depenent de quin paper de figurant volem fer a l’auca.

Cajasur en capella

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 1 de juliol 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

Ahir es varen destapar algunes de les cartes que podrien jugar-se en la partida de les caixes catalanes. I el joc, de moment, està a la vista.

Però no ens enganyem. Falten cartes i moltes per completar la mà. No es quedarà tot en l’aliança ja confirmada entre les caixes vallesanes -Terrassa i Sabadell-, o en la reestructuració d’una nova Caixa Catalunya un cop absorbides i digerides Tarragona i Girona. No, l’estratègia del Banc d’Espanya vol anar molt més enllà i afavorir solucions interregionals que podrien crear superiors sinergies  a les de les solapades fusions de caixes del mateix territori.

Això si, el banc supervisor no vol iniciar la seva política de consolidació d’entitats a Catalunya, no sigui que els greuges del PSC amb el PSOE explosionin com avui ens anunciava l’antic regidor socialista Ferran Mascarell en un sorprenent article convergent. On es juga l’èxit de l’estratègia del Banc d’Espanya és a la debilitada Cajasur, la pietosa i eclesiàstica caixa cordovesa. Tant Cajamúrcia com l’aragonesa Ibercaja són candidates del Banc d’Espanya i fan cua per cruspir-se Cajasur front a l’opció interandalusa d’Unicaja.

Restem doncs a l’espera de com acaba el primer serial. Després venen per les “nostres”.

Los argumentos de la socialdemocracia

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/06/2009

Conferencia de Jacques Attalí en el Círculo de Economia. Presenta un libro sobre la crisis muy parecido a otros que pueblan sin gran interés los expositores de las sufridas librerías. La descripción de como se originó, sin un ápice de novedad. Las recetas para salir de ella, tópicos.

Attalí ha tenido una carrera intensa en el sector público y privado pero trufada de acusaciones de corrupción, plagio, mala gestión, y sobre todo de enemigos.  Recientemente sirvió al gobierno Sarkozy presidiendo una Comisión sobre los cambios necesarios en la economía francesa que le granjeó unos cuantos más en su querida izquierda.

A pesar de los malos augurios de un libro poco original,  la intervención del economista francés nos devuelve al Attalí admirado de alguno de sus múltiples artículos y libros. En particular desgranando ideas clave de sus penúltimos libros como “Une brève histoire de l’avenir” donde ejercía de futurólogo brillante, o en “La voie humaine” donde reivindicaba la tradición socialista democràtica ante la presión neocon del momento. Todo con la brillantez que nos cautivó en un libro aparecido en plena crisis de los 70′,  “L’anti-économique“, en la que recién estrenados en el aprendizaje económico, éste se abría a otros campos que convertían la economía en una brillante y deseable ciencia global y multidisciplinar.

Y es que el pensamiento de Attalí, profundamente francés y europeo, navega hoy confortable entre la tempestad de la crisis financiera, que el achaca integramente al sistema y a sus desmanes. Y navega sin oposición, sin voces alternativas, convencido de la necesidad de un gran golpe de timón estatista e interventor.

No son los argumentos bién construidos y sólidos de la socialdemocracia el problema. Lo es la falta de una visión alternativa, la unanimidad, la falta de un debate e interlocutor, la toalla lanzada como rendición desde la esquina de las posiciones más preocupadas por la libertad.

Gambes, escamarlans i plàstic

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/06/2009

Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.

Faig d’acompanyant ocasional de la meva filla, biòloga estudiant les desgràcies que per algunes espècies  sembla provocar aquest tipus de pesca, certament agressiva.  El tema m’interessa una estona però la deformació professional em fa derivar cap a les bases econòmiques de la pesca, aquesta activitat creixentment subvencionada. Gasoil a una tercera part del preu, grans ajuts per la reconversió de flota (la meitat del preu de l’embarcació?), jubilacions incentivades per l’Estat, amarres gratuïts, etc. I fins i tot així és una activitat residual, en clar retrocés, malpagada per l’esforç que es realitza. A Barcelona a més, sotmesa a un mobbing clar per part del Port Autònom per al que els pescadors són una nosa no rendible. Per exemple disposen d’una llotja que, contrariament a les de la resta de Catalunya, li fa falta un lifting urgent.

Diversitat d’opinions: la biòloga pensa que la nostra costa està en un retrocés natural tràgic. Els pescadors pensen, o volen pensar, que el Mediterrani continua ben viu i generós. Jo no en tinc ni idea però en la única “txurrada” que presencio després de 5 hores arrossegant, em meravello de  la quantitat de peix i marisc llevat, però sobre tot de la quantitat d’escombraries que acompanyen els lluços i les cigales: plàstics de tota mena, llaunes, samarretes, i el pitjor,  tubs de plom i cables telefònics abandonats. Suposo que el Mediterrani és encara viu però els puc assegurar que és un abocador impresentable.

Ha estat una ocasió també per veure de prop les noves bocanes i obres del Port. Molt encara a fer i molt a acabar. El port guanya en capacitat però deixa pendent les connexions de transport. Sembla com si les infraestructures d’aquest país estiguin maleïdes. Quan, després de penes i treballs, s’acaben queden encara fortes incògnites per a la seva viabilitat completa.

La T1 i les carícies de Zapatero a Carod

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 17 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

Diners i pilotes

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Contràriament a la seguretat amb la que observo s’opina en diaris i tertúlies, no he estat encara capaç de fer-me una composició de lloc consistent del que penso sobre la neoirrupció del senyor Florentino Pérez en la galàxia mediàtica del fútbol i si realment té alguna importància. Ahir a “La Plaza“, amb el director i amb el cada dia més liberal Armand Vilaplana ho vaig intentar.

Parteixo de la base de que el fútbol és un espectacle potentíssim. He vist gent enganxada a pantalles de la nostra lliga arreu del món. Recentment als Emirats, a Tailàndia, a Colòmbia, a Finlàndia, al Canadà,…. . I ho estan, segons les franges horàries, de vegades a mig matí, de vegades a la matinada o a l’hora de dinar d’un dia laborable. Rés és comparable en aquest mon globalitzat al fútbol, a la força del fútbol i de les grans lligues, probablement l’anglesa, espanyola i italiana, per aquest ordre.

Com a espectacle potentíssim, seguit per centenars (milers?) de milions de persones, per força ha de moure molts diners. Crec que les xifres actuals són encara baixes en relació a l’expectació que aixeca.

Per altra banda,  l’imparable procés de concentració d’aquesta expectació i per tant dels diners en pocs clubs pot portar el verí de la seva autodestrucció. Si finalment sabem sempre qui serà el guanyador per poder econòmic i de jugadors, es perdrà tot l’interès.

En vista a tot això unes quantes hipòtesis:

- Això és un afer de diners i els colors, sentiments i emocions estan molt bé però la gent vol guanyar. I per guanyar, calen diners, en una proporció molt més alta que la de sentiments. De diners al fútbol quants més millor o al menys quan més efectius, millor.

- La correlació positiva és altíssima: els equips que guanyen es fan grans i rics i els que perden, més petits i pobres. Per tant, s’ha d’invertir. I arriscar. I el que faci calaix sense posar-lo en moviment (Cruyff deia que els diners, a jugar en el camp) està perdut a mig termini. Avui, a Dubai i a a Oaxaca, prefereixen veure el Cristiano Ronaldo que l’Higuaín.

- Les esquinçades de vestidures catalanes d’aquests dies per “l’afer Florentino” són d’ una hipocresia extraordinària.El Barça ha trencat en diverses ocasions els mercats (Cruyff, Maradona, etc) i francament no se perqué la immoralitat està en la franja dels 65 milions de Kaka i no en els 35 milions d’Alves per posar uns exemples. De fet no se que és aquesta immoralitat de la que parlen.

- La condescendència amb la que governs i autoritats fiscals, d’immigració i urbanístiques han tractat sempre els clubs de fútbol, especialment espanyols, és vergonyosa, indignant i, a més, incomprensible.

- No tinc la menor idea de com ha finançat el Real Madrid els recents fitxatges però cal tenir en compte que la majoria dels caps de risc de crèdit bancaris que varen aprovar els estratosfèrics crèdits a les immobiliàries ara quebrades o quasi, segueixen en els seus llocs i tant campants.

- No tinc la menor idea si, des d’un punt de vista empresarial, pot ser i sobre tot si serà una bona operació. Tinc però la sospita que ningú ho sap. Ja ho veurem.

Tertúlia La Plaza del 16 de juny 2009

Iraq, objectiu inversor

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/06/2009

Ja ho havia anunciat l’abril de l’any passat. Ara ho reafirma més convençut. Mark Mobius, pioner i considerat el més important gestor de carteres en mercats emergents considera a Iraq un prioritari objectiu d’inversió per als seus fons (més de 5,4 bilions de pessetes o 40.000 milions de dòlars).

El responsable de Templeton Asset Management (Franklin Resources Inc) porta molt temps en els mercat, havent sobreviscut les pitjors èpoques. La seva metodologia d’inversió no ha canviat substancialment al llarg dels anys. Jo el vaig escoltar i saludar fa més de 15 anys i em va impressionar com molt pocs  financers ho han fet. Pragmatisme però anticipació li han donat la fama que avui el situa entre els 10 grans inversors dels darrers 50 anys. No és en absolut un kamikaze amb ànsies de donar-se a conèixer dient barbaritats.

Per tant, el posicionament de Mobius en relació a Iraq es basa en el convenciment que el país està assolint un alt nivell d’estabilitat, imperi de la llei, respecte a la propietat. Té un bon futur en definitiva. Contra el llocs comuns i prejudicis, contra la premsa desinformada o desinformadora, contra la fugida populista de les tropes de Zapatero; la posició de Mark Mobius ressalta que, malgrat moltes errades els primers anys, l’operació Iraquiana dels Americans ha estat finalment un èxit. Iraq s’està convertint en una raonable democràcia i en un lloc on et podràs guanyar la vida raonablement i en pau.

En el país del costat, el nuclearitzat Iran, la revolució verda de les dones en suport del candidat moderat Hossein Moussavi té a aquestes hores encara alguna possibilitat de derrotar el terror de l’actual president recolzat per una majoria d’homes. Amb un potencial humà immens, com Iraq, a Iran només li falta desenpallegar-se dels dictadors, dels ofuscats, dels repressors. Llavors, al costat de la llibertat, arribaran també les inversions de Mobius, les inversions de l’estalvi internacional.

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

I si fossim optimistes?

Posted by Josep Soler-Albertí – 03/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 3 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit, I si fóssim optimistes?

Potser és cert que l’actual crisi és la més important des del ‘29 No ho nego, però el món ha canviat molt. Les notícies giren diversos cops per dia. El que abans prenia mesos, ara és resolt – o espatllat – en hores. Res és igual que fa 80 anys, o que en fa 30 en la crisi del petroli. Els meus fills, coses que jo feia – o faig – fa pocs anys els hi semblen prehistòriques.

Governs, empresaris, treballadors estan actuant en aquesta crisi de forma radicalment diferent de com ho haguéssin fet fa uns anys. Els governs han pres mesures, – algunes potser inadequades -, amb una rapidesa impensable fa uns anys. Les empreses han canviat processos, productes o formes de distribució en dies. I les que no ho han fet, ja no existeixen.

En les darreres setmanes hi ha hagut més que brots verds i a més a més cal explicar-ho, i fins i tot, celebrar-ho. I si finalment ens equivoquem i la catàstrofe i la fi del món arriba, escolta! No serà la primera vegada que fiquem la pota, però de pessimistes apocalíptics ja en tenim masses.

Les dues cares de la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/05/2009

Ahir a Madrid. Una constatació més de que en el TGV s’aprofita molt el temps però que el pont aeri és més ràpid. I més car. Restaurants plens a vessar. Com avui a Barcelona, fugida massiva de cap de setmana i accessos de sortida de Barcelona col·lapsats. La crisi és fa invisible?. Probablement un altre miratge perquè el creixement del nombre d’aturats és indiscutible, i l’activitat, molt reduïda. Es van configurant dues realitats oposades. En un cantó les empreses que tanquen, projectes abandonats, promocions privades paralitzades, aturats i especialment aquells que ja han perdut la prestació d’atur, i caigudes a plom de les facturacions. En un altre, els projectes amb diners públics tot just sortits de la maquineta de fer bitllets, l’administració pública i els seus funcionaris intocats, els subvencionats, i els treballadors recolzats sindicalment  en sectors consentits i oligopòlics. Dos móns i dues cares de la conjuntura radicalment oposades. Estranya crisi la que genera l’estat de benestar, i especialment el nostre estat de benestar.

Tertuliant

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/05/2009

(De la tertúlia de  La Plaza, Onda Cero Catalunya, 20 de maig 2009)

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.

De les caixes

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 20 maig 2009

Bona nit, aquesta tarda he passat un moment per una de les aules de l’IEF on, un grup d’estudiants, la majoria professionals financers, assisteixen a un postgrau de banca privada. Es trobaven en una estona de descans i he vist que en una cantonada es movien bitllets.  Inicialment he pensat que es tractava d’una porra sobre la final de la Champions de la propera setmana. Quan m’he acostat per saber quins eren els resultats sobre els que es concentraven les apostes, m’he trobat amb la sorpresa. Contràriament al que creia, no era la final Europea del Barça el que s’avaluava en aquella rotllana i la que generava aquella evident expectació.

- “La porra de la final ja està plantejada des de la setmana passada”, em diuen.

- “En la porra que hem començat aquesta tarda després d’escoltar el President Montilla, del que es tracta és d’encertar quines caixes catalanes es fusionaran, de fet, quines amb quines”.

Bé, no hi ha com la intervenció d’una alta autoritat per aixecar la veda dels comentaris i acabar amb els rumors. El que fins fa unes hores era quasi bé una qüestió reservada, ara ja és motiu de porres abrandades. Per cert, un altre dia explicaré en quina de les alternatives es concentraven les apostes.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)

Els reptes Andorrans

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Divendres a Andorra. El país dels Pirineus té per primera vegada des de la constitució tres reptes imponents a la vegada. En primer lloc la crisi econòmica que, com a tot veí, també li toca via comerç, turisme i banca, els tres motors de l’economia Andorrana. Segon, la transformació des de la condició de paradís fiscal a la de país de baixa tributació que el Copríncep Sarkozy ha imposat a traïció. Finalment la difícil composició de la Sindicatura que ha sortit de les darreres eleccions que no fa fàcil l’elecció del Cap de Govern. De fet, encara es considera la possibilitat de que hi hagi un any de Govern liberal en funcions si no es pot trencar l’empat que els electors –i el sistema electoral, com no-, ha imposat.
Converses amb uns quants Andorrans i amb uns quants residents. Preocupació generalitzada. Derivada, diria, de la incertesa. Però alhora, es comença a percebre un canvi d’actitud important, de concienciació sobre la necessitat d’encarar el futur de forma més transparent i obrint-se al món. Les grans fortunes Andorranes ja fa temps que lògicament tenen més interessos fora que dins. Ara és l’hora dels bancs, que en aquests anys han atresorat un know how important i que ara l’han d’exportar.

Amb Cuní

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/05/2009

Segon dia de rebaixes al Congrés dels Diputats

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 13 maig 2009

Bona nit, segon dia de rebaixes al Congrés. Aquesta vegada en atenció als grups més minoritaris de la cambra i com quasi sempre el Senyor Zapatero, en atenció al “populacho”. Dels brindis al sol per recuperar l’immobiliari, el sector de l’automòbil i les ajudes a les pimes que ja guanyen diners reduint l’impost de societats, avui li ha tocat al transport de passatgers. Al turisme, amb una tímida mesura per reduir les taxes d’aeroport. Però alerta, desballestada la construcció, amb la indústria en plena segona reconversió, hauríem de fer més cas al sector turístic, l’hauríem de cuidar més. És el que ens queda encara que de vegades sigui molest canviant els nostres paisatges més propers. Amb una simple passejada pel centre de Barcelona te n’adones que no només no el cuidem sinó que el maltractem. Benaurada doncs la diputada canària que ha fet que el prestidigitador president del govern es treies un conillet de la txistera, petit i raquític, però conill finalment.