Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

Los funcionarios, en ocasiones de buena fe, se creen de verdad que su pequeño mundo de regulaciones, permisos y normativa diversa de letra pequeña es la realidad. Se equivocan y a veces, por miedo, no se lo decimos. El mercado, la actividad económica, la vida en definitiva, se aleja del Estado cuando éste no le garantiza el marco adecuado para desarrollarse.

En nuestra actividad de asesoramiento financiero la distancia entre la práctica del día a día y la estructura legal es abismal. Se asesora, y por lo tanto se induce al interlocutor cliente a obrar de determinada forma, desde un montón de funciones y entidades. Especialmente desde la sucursal bancaria de la esquina. Y se da este o estos consejos, en muchas ocasiones, sin las suficientes garantías profesionales que, por ejemplo, en medicina exigimos hasta a aquel que nos pone una inyección. Según el supervisor, a partir de ahora sólo asesorarán financieramente unas cuantas entidades que ellos autoricen y registren bajo unas normas vagas que hasta ahora han superado solo diez entidades. Lo cierto es que están consiguiendo alejar la práctica de la legalidad a marchas forzadas. Pero que no se equivoquen: la demanda de asesoramiento financiero personal es imparable. La gente, millones de personas en España,  quiere consejo de calidad e independiente para resolver su porvenir financiero, para sacar provecho a su esforzado ahorro, para evitar los infames resultados de las inversiones financieras personales que obtienen un gran número de ciudadanos. Y lo obtendrán fuera del corsé profesional-regulatorio en el que nos quieren meter funcionarios y políticos que legislaron sin tener ni idea.

De ésto trató la primera jornada, y en parte la segunda, del EFPA Congress 2009 que organizamos en Madrid los pasados 19 y 20 de noviembre, el reflejo puro de que unos cuantos, pocos, funcionarios van por un lado y la profesión, EFPA ya con casi 8.000 miembros, por otro afortunadamente bién distinto.

(Ver una nota de prensa de la primera jornada de EFPA Congress 2009)

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

- S’acosta EFPA Congress 2009. Malgrat el nom, la trobada bianual dels assessors membres d’EFPA España (més de 7.000!). Per promocionar el congrés s’han gravat uns vídeos on alguns parlem de la professió i el seu futur, de la crisi (com no!), i de l’assessorament en general. Per si em voleu escoltar: Video per EFPA Congress

- A Catalunya Ràdio (El Secret de Sílvia Cóppulo, amb  Ramon Adell)  intentant fer pedagogia sobre la necessitat de que la gent es preocupi i sobre tot s’ocupi de les seves finances personals. Es tracta de debatre algunes conclusions d’un informe Europeu que s’han ventilat massa alegrement en alguns mitjans. Les trucades d’oients són variades. Algunes en la línia de demonitzar els bancs que és l’opció fàcil. Altres reconeixen l’èxit quan s’han proposat demanar consell, utilitzar la competència que hi ha en el sector, i en general dedicar-se una mica més. És ben cert que encara falta molta educació financera en els clients (alfabetització financera diuen els britànics) i major capacitació financera en la banda de l’oferta o en els professionals de les entitats financeres, però s’avança.

EFPA Europa es ahora una realidad sólida. No es todavía una realidad indestructible, debe cuidarse, pero tiene vida propia. Cuando en el 2004 tomé la presidencia, teníamos varios pleitos, un patrimonio negativo y muy pocas certificaciones. Ahora tenemos unas correctas reservas, estamos en cinco o seis países más y creo que tenemos una estructura y unos proyectos consistentes. Me gustaría que el último Board que presida, este septiembre, sea en Andorra y firmando la constitución de EFPA Andorra. Creo que va por buen camino.