Category: Lo del dia

Fotos econòmiques del desembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/02/2012

.

De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”

El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.

S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.

El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.

Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.

1 de desembre 2011
.

La cimera europea de la solució o del fracàs

Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.

Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.

És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.

De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.

8 de desembre 2011

.

“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.

L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.

El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.

El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.

El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.

Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.

15 de desembre 2012

.

Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal

Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.

Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.

El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.

A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.

Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.

Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.

22 de desembre 2011
.

Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi

I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).

El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.

El que ha canviat:

• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes

29 de desembre 2011

.

Fotos econòmiques del novembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2011

.

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.

L’episodi grec (píndoles a ElMon a RAC1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/11/2011

.

El fill del xantatgista

Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la  Unió Europea per aconseguir  una bona compensació pel seu país.

No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.

I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.

2 novembre

Cop de teatre amb soroll de sabres darrera

Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.

L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana.  Li costarà tornar a fer el mateix paper.

Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.

Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.

En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.

4 novembre

.

Papandreu: responsabilitat o estratègia?

Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.

L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.

El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?

Ara, després de posar en marxa conjuntament  els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.

Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.

7 novembre

.

Poques novetats efectives en el front de crisi

La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.

Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.

Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.

Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.

Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant

Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!

15 novembre


Fotos econòmiques de l’octubre

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/10/2011

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Fotos econòmiques del setembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/10/2011

.

La política de les cortines de fum

Quan la por paralitza o, pitjor, el buit d’idees i de voluntats, res tan útil i tan mesquí com intentar despistar i entretenir el personal.

Una cosa així sembla haver succeït en les darreres setmanes a Espanya amb reformes constitucionals express, sentències d’alts tribunals per enredar amb les llengües i altres “esdeveniments” que distreuen l’atenció dels contribuents d’unes negríssimes previsions econòmiques per als propers mesos (anys?) i d’una profunda inanitat del govern i d’una oposició que ja es veu coronada.

Hagi estat de forma voluntària (fins i tot com estrategs maquiavèl•lics disposen de poc crèdit) o afortunada, l’episodi de la intranscendent reforma constitucional ens ha tingut ocupats ja tres o quatre setmanes.

Encara ahir, desfilaven per ciutats espanyoles com ànimes en pena, grups numèricament poc impressionants de sindicalistes que d’aquesta forma podien apartar la vista de les retallades pressupostàries, molt més transcendents.

A Catalunya, també al Govern li ha tocat la rifa. Aquests tribunals ociosos els han lliurat en safata de plata, una certa tranquil•litat en forma de sentència lingüística que permet allunyar el ciutadà de les seves ires en perdre reductes de serveis socials.

I entre cortines de fum va passant un temps preciós per arremangar-se i actuar, amagant entre la boirina la profunda mandra i ignorància dels que haurien de tenir a les seves mans eines per a la supervivència.

7 setembre 2011

.

La gestió patrimonial, en els temps difícils

Superats els que creiem els temps  més complicats de la recessió i abans de recuperar l’alè, la segona davallada sembla inevitable. Cóm s’explica tot això als clients?, Cóm es maneguen carteres que ja arribaven exhaustes, marejades, sense empenta i que ara s’han d’aïllar d’una W cada cop més clara i contundent? Moments especialment complicats per als assessors financers i els gestors de carteres de tota mena que s’enfronten a un d’aquells moments de la veritat.

Les autoritats monetàries, que fa pocs mesos iniciaven un cicle de pujades de tipus, es troben ara amb la necessitat de reconsiderar-ho tot i girar a la baixa. En renda fixa, les destruïdes cotitzacions del deute de molts països i les tensions creixents en el mercat corporatiu, plantegen problemes que no es troben en els manuals per a gestionar carteres. En renda variable, les valoracions deixen de tenir sentit arrossegades pels dubtes sobre els bancs i en general per la fugida a la seguretat. Estan les accions ben valorades com ens diuen els models tradicionals o la magnitud de la tragèdia que ens ve a sobre ho fa del tot irrellevant?

La realitat és que l’únic moviment consistent en els mercats és la fugida, “el vol”, cap a la “qualitat”. I això en un parell de divises; el franc suís i la corona noruega, alguns metalls preciosos però per sobre dels altres l’or, i cap al deute sobirà d’alguns països econòmicament mitificats. Tot l’altre es discuteix i les estratègies s’ensorren demostrant la seva intrínseca debilitat. Amb els valors refugi, t’amagues però no mantens el valor de la cartera afectada per inflacions elevades. Les puntuals millores en els beneficis de companyies semblen miratges en economies baquetejades. Al gestor patrimonial, a l’assessor financer, li queden poques pistes a seguir i es troba sol front el perill, però sobre tot front el client..

És ara que caldrà tota la munició de suport corporatiu, i coneixements i competències dels professionals, i l’haver llaurat i sembrat adequadament en anys anteriors. Només aquells que han posat per davant l’interés del client, han estat francs i transparents, i hagin evitat caure en conflictes d’interés, tindran ara en els més complicats moments, la confiança i la paciència del client agraït i que entén la situació.

14 setembre 2011

.

L’impost del Patrimoni com símptoma

L’impost del Patrimoni s’establí a Espanya el 1977. Durant 31 anys, va generar molts més silencis que crítiques. Ara es recupera i és el símptoma de la bena als ulls.

És el símptoma de la manca d’imaginació i idees del govern en retirada, i alhora de l’oposició que tot i criticar la resurrecció de l’impost no s’adhereixen a confirmar que, un cop al govern, retiraran la mesura.

És el símptoma també de l’estretor de mires de tants analistes que jutgen la recuperació de l’impost com si la situació econòmica no fos excepcional, d’emergència diria, i que només acceptat aquesta realitat té sentit el judici sobre l’impost.

Hem estat citats, reptats quasi, a posicionar-nos sobre la recuperació de l’impost del patrimoni, una figura impositiva que detesten per injusta, innecessària, dirien ideològicament abominable. I tot i això, conscients de l’enorme gravetat de la situació i de que per sobre de grans projectes de reforma tocar tancar la ferida, ens hem manifestat partidaris d’aquesta recuperació acotable al temps. Cal fer calaix i en el procés fer el mínim mal possible. Cal enviar missatgers clars de que no tot ha de recaure en els receptors de prestacions. Cal anar de pressa i deixar, com dèiem, les grans reformes per més endavant.

Tot això ho compleix el, per altra banda, desgraciat i antipàtic impost del patrimoni.

21 de setembre del 2011

.

L’economia espanyola en un joc de suma zero

El Banc d’Espanya s’anticipa amb xifres estimades del III trimestre on l’economia espanyola no es belluga. Un quasi creixement nul en el que perdem ocupació, però que detecta sectors i persones guanyadores i perdedores en un infeliç i injust joc de suma zero.

No és cert que la crisi sigui global i per tothom. Ens saludem sovint amb afortunats que t’anuncien envejables creixements de facturació i de beneficis.

Alguns per haver previst adequadament la conjuntura, per haver-se preparat amb vista, transformant-se i obrint-se a l’exterior, o bé perquè beuen en la font inesgotable del turisme o del monopoli.  Altres per purs esforços especulatius en l’immobiliari o en altres actius desvalorats on, qui té liquiditat, té moltes oportunitats.

En l’altre plat de la balança de l’economia sense creixement, aquells enganxats per les banyes de la caiguda del consum i la inversió, pública i privada, perdent il•lusió i guanyant desconfiança dia a dia.

L’economia de suma zero no és l’economia en equilibri, és l’economia aerostàtica que es manté a certa distància del sòl gràcies a deixar anar llast mentre ens quedem sense flama per escalfar l’aire. El risc és que el darrer llast, els tripulants, hagin de saltar per tractar de salvar-se. Llavors ens adonarem del perill d’una economia que no s’enlaira, encara que momentàniament no s’estavelli.

28 setembre 2011

L’economía al ralentí, es cala i no ens queda ningú per ajudar a empentar-la. (Fotos de l’Agost)

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/08/2011

De mal en pitjor

Des de que a inicis d’agost incorporàvem definitivament els americans a les preocupacions de debilitat econòmica, les males notícies –i les males sensacions- s’han anat succeint una darrera l’altra.  Constatació de que els plans de rescat de la zona euro no funcionaven, caiguda d’Itàlia en les xarxes dels presumptes insolvents, davallades generalitzades de les borses, alces de les primes de risc, dades d’activitat i de sentiment econòmic cada cop pitjors i ara també Alemanya amb problemes, tot tipus de disbarats polítics, etc. Un panorama que no respon desgraciadament a una tempesta d’estiu ni a la vella llegenda urbana de que l’agost ha de ser necessàriament dolent per als mercats financers, sinó a la realitat d’una possible segona recessió a l`horitzó. Més enllà, també la constatació de que per sobre de conjuntures, estem davant de quelcom més estructural. El TIME d’aquests dies titulava “The decline and fall of Europe (and maybe the west)”. Ve de lluny però potser ara amb símptomes més evidents.

La crisi i la quotidianitat

Les vacances, o el que la crisi ha tolerat anomenar vacances, permet si més no, certes pauses per a diferents percepcions de la realitat. Per exemple fer l’esforç per explicar els amics i alguns mitjans perquè els mercats són molt més que uns quants especuladors embogits com reflecteixen alguns mitjans o perquè les pèrdues borsàries afectaran finalment no només a les grans fortunes però a treballadors, professionals i pimes. O el percebre com vivim tots en un ambient de gran irrealitat, creient-nos encara tant solvents i tant segurs com fa uns quants anys, potser en una reacció psicològica d’autodefensa. Ho explicava tot això i més Modest Guinjoan en un article d’aquest dijous 25 d’agost a les pàgines d’economia de La Vanguardia (només en paper ja que pel que sembla no és mereixedor de reproducció en la versió electrònica del diari), citant algunes grans tendències de fons de la nostra economia i la nostra societat reflectides en la restauració i comerç de proximitat. Són, d’acord amb Guinjoan, primer, la pèrdua sagnant d’emprenedoria local que constatem en la presència creixent de xinesos i altres nouvinguts en bars, comerços i altres establiments comercials; segon, l’absoluta divergència entre la taxa d’atur i continuar rebutjant baixes retribucions i horaris complicats; tercer, la distorsió del mercat que implica la nostra resignada i creixent acceptació de productes i serveis de pèssima qualitat, potser si que a preus nominals baixos. Per fi, la deslocalització cultural i tradicional que implica, per exemple, aquesta implantació xinesa. Jo hi afegiria els desequilibris que la crisi ha evidenciat: entre sectors, entre aturats i ocupats, entre treballadors fixos i temporals, entre funcionaris i no. La crisi, evidentment, va per barris.

Sorpreses i incredulitats

Temps d’observació i estones de reflexió lleugera, tornant a entorns coneguts en els que la cadència anual incorpora lleus canvis naturals o modificacions més sobtades, sempre amb la continuïtat de las virtuts però també dels defectes del país. Aquests darrers, més aguditzats en la mala maror de la crisi. Alguns apunts mentals incideixen en la profunda incomprensió de perquè el país no és com voldríem.

No entenc perquè en una ciutat catalana de 50.000 habitants, plena de comerços en decadència, no es troben ni corda per persianes, ni accessoris d’i.phone, ni motos o bicicletes de segona ma, ni altres coses més bàsiques que aquestes, que si pots trobar en la gran superfície o els grans magatzems als que et veuràs obligat a visitar.

No entenc perquè continuen tan buits museus i exposicions ben subvencionats, i gratuïts o amb entrades regalades, i tant plens concerts i actuacions, a preus de Liceu.

No entenc perquè en empreses que no tanquen a l’agost, amb desenes o centenars d’empleats, hi queden de “guàrdia” per servir al seu únic actiu rellevant: els clients, un nombre tan miserable i incapaç de treballadors.

No entenc perquè dos esdeveniments tan importants, -la crisi econòmica i la guerra a Líbia- , es cobreixen tan rematadament malament en els mitjans de comunicació catalans i espanyols. I afegiria, tan ideològica i distorsionadament malament.

No entenc perquè en un restaurant que he visitat unes vegades aquest estiu no troben personal català o espanyol (si be me n’alegro perquè les cambreres eslovaques son atentes i molt efectives). I amb sous ben raonables per a estudiants cercant una ocupació d’estiu.

No entenc perquè els turistes encara envaeixen Barcelona. Per no parlar de zones de la costa. Per preus, serveis, brutícia, pudors, inseguretat, som líders. Arribarà el dia que tot això s’acabi i plorarem per no haver-ho aprofitat prou o per haver-ho destruït.

No entenc perquè la millor fruita, de llarg,  que hem menjat aquest estiu, era espanyola comprada a França. Per cert, a preus similars als que comprem aquí fruita sense sabor. Penso amb recança amb els camions de fruita espanyola atacats pels pagesos francesos. Malaguanyada sobre tot perquè era la de qualitat.

No entenc perquè, amb la construcció aturada i les infraestructures a mig gas, encara seguim carregant-nos tant paisatge, tant país. Restes de corrupció?, mal gust i ignorància?, manca de regulació o mal aplicada?. Probablement una barreja de tot això i el no valorar ni el patrimoni públic ni el privat

No entenc perquè continuen fent-te fora d’assegurances, just quan declares un incident, la possible ocurrència del qual, origina òbviament la contractació de la pòlissa. Amb aquesta arbitrarietat destrueixen poc a poc la cultura de la prevenció i la previsió.

No entenc perquè, estant com estem, canvia tot tan poc i estem tots tan frescos.

Fotos econòmiques del juliol

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

.

Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat

Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que  se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.

Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.

Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.

Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat.  En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”

6 de juliol, 2011

.

Tot en mans d’Alemanya?

Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.

Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.

Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer  per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.

I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?

13 de juliol del 2011

.

Les agències de rating i el tret al missatger

Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.

Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.

Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables,  de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.

Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses-  entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se  i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.

21 de juliol del 2011

.

Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.

Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.

I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.

29 de juliol del 2011

.

Fotos econòmiques del juny

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/07/2011

.

S’està configurant un nou mapamundi econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà

Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.

En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon  “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)

Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc  que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.

1 de juny del 2011

.

La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen

Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.

Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.

Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.

És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.

Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.

8 de juny del 2011

.

D’ón ens ve el pessimisme?

“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”

Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.

Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?

És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.

A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat

15 de juny del 2011

.

Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys

Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?

I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.

Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.

Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.

.

22 juny 2011

Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries

Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.

Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.

Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.

Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.

29 de juny del 2011

Àsia, l’exemple i el mal exemple

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/06/2011

Torno del sud-est asiàtic. Com sempre massa ràpid i sense poder parlar amb tothom que hagués volgut per tractar d’aproximar-me a un cert nivell de comprensió de cap a on va aquesta gent, probablement encara que no ens agradi, cap a on va el món. Aquest cop Manila i Bangkok, però haguessin pogut ser altres ciutats, totes tant semblants en el seu caos, la seva vitalitat, i el seu creixement descomunal. La certesa d’un desenvolupament electritzant, però sense planificació, amb grans desigualtats, gens “sostenible”. Rés de nou.

De fons, relativitzat per la distància……. (Segueix llegint a Economia Digital)

O en castellà

Fotos econòmiques del maig

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/06/2011

.

El Japó hauria de ser el nostre Mestre zen

Estancats i amb perspectiva de llarga durada, la nostra economia cada vegada se sembla més a la Japonesa de les darreres dues dècades. Abans de que ens clonem en Japonesos, convindria aprendre de l’experiència nipona.

Torna el recentment anomenat Ambaixador a Tokyo, Miguel Angel Navarro, visita Barcelona i ens alliçona admirablement de les penúries japoneses. A la crisi immobiliària, va seguir la crisi financera, i l’estancament llarg i penós que ara ha quedat amanit per la catàstrofe natural del terratrèmol, el tsunami i les pèrdues nuclears. Toquem fusta en relació a les desgràcies sísmiques però el seu col•lapse cada cop s’assembla més al nostre.

Diuen que la incapacitat de reacció dels japonesos a la crisi econòmica pot venir del seu excessiu comunitarisme, manca de lideratge, i conformisme, que els ha generat pèrdua de competitivitat, manca de reformes estructurals i un sistema bancari encara ben carregat d’actius dolents. Francament, defectes que en bona part compartim.

Optem per no continuar relatant desgràcies. Tot Japó recorda massa al país que ens va parir. Potser cal, del vell imperi d’orient, aprendre meditació per il•luminar-nos amb els ensenyaments zen derivats de la seva catastròfica crisi.

(4 de maig 2011)

.

‘Brainstorming’ i la pregunta del bilió: Quan es recuperarà l’economia espanyola?

Vuit economistes i analistes financers, i un oient, en una habitació. Intercanvi engrescador d’opinions sobre l’estat de l’immobiliari, la banca, el deute, l’atur, el nivell d’economia submergida. Bones aportacions i observacions intel•ligents.

Finalment però, el nostre interlocutor, un poderós gestor de Hedge Funds nord-americà fa la pregunta del milió, que dic del milió!, el bilió potser: quan creiem que l’economia espanyola estarà creixent al menys al ritme europeu i quan creiem estarà de veritat creant ocupació “estructural”?

El silenci, o quasi, per resposta. Malgrat el brillant brainstorming, les perspectives són tan poc clares, les incògnites (reformes estructurals, eleccions, nivell de contagi de veïns més endollats, balanços bancaris, mercat immobiliari, preu de primeres matèries, etc.) són tan grans, que els economistes i analistes no es mullen.

Vaguetats prudents per sortir del pas i no caure en el to irresponsable dels polítics que omplen pàgines amb promeses frívoles. Aquests dies, fins i tot candidats a ajuntaments en fallida juren la creació de milers de llocs de feina si els fem alcaldes.

Potser millor quedar-se amb la sàvia ignorància del que ens espera.

(12 de maig del 2011)

.

Les #acampadasol i #acampadabcn, merescudes protestes i pèssimes notícies per a l’economia (i per tant, també per als acampats)

Una societat cloroformitzada davant l’atur i en particular davant l’atur juvenil, i una classe política inútil, tenen més que merescudes les fàcils protestes que aquests dies ocupen alguns llocs cèntrics de ciutats espanyoles.

Fàcils protestes perquè juguen hàbilment amb el que pot ser noticiable, s’aprofiten de la prudent tolerància davant l’ocupació de places públiques i utilitzen gastats eslògans reaccionaris. Merescudes protestes perquè el vas de la insatisfacció s’omplia sense que ningú semblés preocupar-se. No només els polítics, a qui, qui més qui menys, ja donem per perduts i amortitzats però també sense cap reacció de sectors socials dels que encara manteníem remotes esperances. No hem reaccionat. Com a molt, alguns tardiament reclamem mesures que afavoreixin l’emigració assistida, darrer recurs d’una generació progressivament arraconada.

Tots som responsables i ara, tot i abominar aquestes protestes animoses però papanates, avergonyits, quedem en silenci ferits d’indignitat.

(18 de maig del 2011)

.

Eleccions, mercats financers i els seus ventrílocs

“És una vergonya la reacció dels mercats al resultat de les eleccions” cridava la innocent tertuliana matinera en un programa de màxima audiència. Doncs bé, no només no és cap vergonya el que pensen el conjunt d’agents econòmics, els mercats,  sinó que aquests no han reaccionat en cap sentit.

El que els “perversos mercats” desitgen és estabilitat i decisions, i les eleccions no canvien rés, al menys fins que els nous consistoris comencin a treballar.  Tampoc són favorables a una convocatòria anticipada d’eleccions, ni necessàriament a un pur canvi de govern, si tot això no comporta un cop de timó favorable. Doncs bé, tot i la indiferència constatada, molts ventrílocs professionals els fan parlar per intentar argumentar a favor de la seva pròpia  opció política

Els mercats, com probablement molts de nosaltres, desconeixen, perquè no ens ho han explicat,  el que el Partit Popular farà amb el seu nou poder municipal i autonòmic, ni el que faria si guanyés les properes generals. Si volem que la percepció sobre el país millori, no n’hi ha prou amb guanyar les eleccions. Cal saber quines mesures proposa el partit que molt probablement pugi al govern i cal també que el futur partit de l’oposició resolgui ràpidament el seu problema de lideratge per crear la futura i necessària alternativa.

Només els ventrílocs dels mercats els fan parlar quan encara no poden dir rés. Ni les eleccions en elles mateixes, i menys per suposat els happenings d’acampades els aporten rés de consistent. Els mercats volen saber, com la Cancellera Merkel, si d’una vegada retallem els nostres encara festius pressupostos o si tendim cap a la jubilació als 70, com els nostres veïns alemanys. Ho faci el PP, el PSOE o la Comissió Europea.

(25 de maig del 2011)

.

“Vente a Alemania, Pepe” d’una vegada.

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2011

L’economia alemanya pot haver posat la directa. Les dades del primer trimestre d’enguany són impressionants: 1,5% de creixement trimestral, quasi un 5% en taxa anualitzada. No són només les exportacions sinó el consum intern i les inversions, suprem signe de confiança dels agents econòmics. Per primera vegada en vint anys, menys de tres milions d’aturats i quasi un milió de llocs de treball disponibles. A Alemanya això és molt proper a la taxa estructural d’atur. El creixement, diuen alguns analistes que tampoc havien previst aquestes dades actuals, podria ser flor d’un trimestre, però la veritat és que els centres comercials de les principals ciutats alemanyes filtren xifres de vendes que sorprenen per la seva fortalesa i les grans fàbriques d’automòbils anuncien augments de producció i facturació de dos dígits…..

(Segueix a EconomiaDigital, clica aquí)

Apunts romans

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2011

Circumstàncies ocasionals, -o així espero que siguin-, m’han permès gaudir d’una sèrie de caps de setmana romans i italians en general. Saturat de viatges, millor dit d’absurds desplaçaments, aquestes estàncies romanes m’han tornat a la satisfacció de “ser fora”,  de viatjar en puritat.

Aquestes són unes breus notes romanes, no anotades, poc contrastades i per suposat encara menys, racionalitzades.

La Itàlia doble

Definitivament situo Roma al sud. En la Itàlia endarrerida, pausada, tradicional, sovint molesta, de poc esforç i de viure indolent. Cap qualitat  de les que vull o voldria admirar en un país. En tot, comparteixo els valors més laboriosos, innovadors, d’empenta, del nord i puc entendre l’emprenyament històric, ancestral, permanent dels “Padans” vers els conciutadans meridionals.

I tot i això. No vull imaginar-me haver circulat aquestes setmanes per un Tori o un Milà i fins i tot per Florència, en comptes d’haver-ho fet per Roma. La sensació de que cada estona és ben aprofitada per descobrir o redescobrir més ciutat, mai repetida per més que tornis a passar per un lloc, compensa plenament aquest caràcter. És la Roma doble que odies en un pas  per estimar amb bogeria en l’altre.

Contrastos humans

Per què he trobat a Roma alguns dels éssers més antipàtics i detestables, i alhora alguns dels personatges humans més entranyables i generosos? Suposo que per la mateixa raó que, girant una cantonada qualsevol pots o meravellar-te amb un petit o gran detall, o fastiguejar-te amb alguna prova que la ciutat eterna pot ser bruta, deixada, pudenta.

Ciutat de contrastos, en els seus molts atractius i els seus molts defectes que, de vegades, veient-los tant obvis, tendeixes a oblidar immediatament. I sobretot en la seva gent. Mai saps si d’una pregunta, una salutació, una bona conversa, podrà sortir el bon tracte o la indiferència més irritant. Els romans, exterminadors de tòpics i clixés.

La Roma maltinguda, la Roma preservada

Una de les “impressions” més recurrents viatjant i circulant per Itàlia és l’enorme diferència en nivell de conservació i preservació del patrimoni entre Itàlia i Espanya ( i per suposat Catalunya). A favor d’Itàlia, si algú en tenia dubtes generats per la ceguera o el patrioterisme barat

Així, potser per l’inacabable inventari del que disposen, et trobes de vegades amb monuments en condicions pitjor que penoses. És possible que el pressupost necessari, des del punt de vista conservacionista, sigui a Itàlia, tendent a infinit. Impossible per tant. Però costa entendre com, de vegades, obrint una porta que hauria d’estar tancada, penetrant en una propietat en teoria prohibida, pots trobar-te davant meravelles de les que et converteixes, per uns instants, en orgullós contemplador i vigilant, i com a tal en ocasional “propietari”. De quina forma i per quina raó no es vigila o no es protegeix el lliure accés en certs llocs és un misteri italià i específicament romà. Un de tants.

Cuina romana, tradició consolidada

Pots menjar molt malament a Roma. Ho puc dir per nombroses experiències i molt decebedores. Pots també, més que menjar-hi bé, menjar-hi amb molta personalitat, amb totes les garanties de la quasi plena satisfacció.

Roma és una ciutat amb una força turística extraordinària. Consultant alguns rànquings sempre es troba entre les cinc o deu ciutats més atractives del món.
No és estrany que la restauració estigui orientada, i plenament influenciada, per les preferències en gustos i localitzacions dels innombrables visitants. Això porta irremissiblement al desastre i així és: una gran majoria d’establiments són cars o de mala qualitat relativa.

Però no és difícil a Roma sortir dels circuits, menjar on els romans ho fan i gaudir d’una de les cuines més admirables, Una certa reiteració en les visites a la ciutat, molts consells de romans i sort, fan que, ara ja sense por a l’errada, les hores de dinar i sopar formin part important de l’alegria, del gaudi, de les estàncies a Roma.

La fe i els descreguts

No falta mai en qualsevol paisatge romà la presència, abundant o més escassa, de religiosos i religioses. Potser només a Cracòvia i altres llocs polonesos perceps més intensament el catolicisme i la militància catòlica. Per al sector descregut, aquesta intensitat religiosa, tot i veure-la bàsicament com quelcom aliè, produeix sensacions positives.
La primera, les immenses oportunitats d’admirar el seu patrimoni, els seus inacabables actius. Església és, a Roma, sinònim d’art. Un art, un patrimoni literalment inacabable. Segona, i a això no hi he arribat tant fàcilment, la possibilitat de valorar i admirar la força, la disciplina i la intensitat de la seva  fe. Contemplar la convicció dels peregrins, desplaçats molts d’ells en penoses condicions a pregar per al Beat Wojtyla no et deixa, – no em deixa a mi -, indiferent, sinó curiós i agnósticament descol•locat.

El recolzament del “Cavaliere”

A la romana via dei Giubbonari, prop del Campo de’ Fiori, es troba una de les nou o deu seus locals a Roma del pd, el Partito Democràtico, instrument en el que varen tractar de fer confluir les principals forces de l’esquerra i centreesquerra polítiques. He passat per davant d’aquesta seu forces vegades i algunes he iniciat una breu conversa amb els seus animosos militants que solen haver plantat, a l’entrada o al carrer, una tauleta per captar signatures o per distribuir pamflets de la darrera campanya, usualment vinculada a algun escàndol Berlusconià.

Doncs bé, en aquest local, en el que encara hi llueix un rètol més petit que l’actual però molt més sòlid, el de l’antic PCI (Partit Comunista Italià), he entès el perquè del manteniment en el poder del “Cavaliere”. I és que mentre el nom pd es presenti  i es contempli encara com una reencarnació del vell PCI, eurocomunista però comunista finalment; mentre el discurs – l’etern “discorso” – de l’oposició sigui semblant al dels voluntariosos militants de Via dei Giubbonari (en sicilià, aquells que treballen les crins dels cavalls) i que mentre Berlusconi manipula els òrgans de l’estat, ells recullin signatures i pintin pancartes per a la propera “mani”, Itàlia podrà estar tranquil•la o intranquil•la però seguirà dominada per l’inefable entabanador.

.

Fotos econòmiques de l’abril

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2011

Xarxes socials o asocials?

Ahir varem assistir a un debat on hi havia 50 persones a la sala i 260 on line a través d’un sistema de vídeo streaming que a més a més, et permet participar de forma molt més intensa que escalfant la cadira. Ho fas enviant comentaris, preguntes i sobre tot llegint i valorant els dels altres. En definitiva una nova forma de compartir informació, evitar trasllats innecessaris, i ampliar l’espectre comunicatiu.

Però, realment millorem l’eficiència i a la llarga la productivitat amb les xarxes socials? Probablement no ho sabem encara. La nostra experiència és que els mecanismes són tan nous que et fan cometre errades i malgastar molt temps fins que no veus alguna escletxa d’utilitat real. Per altra banda, tendeixes a mantenir els vells canals en paral•lel a l’espera d’estar segur de l’eficàcia dels nous.

Destriar, seleccionar, prioritzar, és probablement, com en tantes coses, imprescindible en noves tecnologies i específicament en xarxes socials. Però, es fa? Ho dubtem. A Twitter, sense anar més lluny, hi ha uns personatges amb desenes de milers de “seguidors” que no diuen, informen, citen, mai res que valgui la pena. S’han convertit en unes icones buides que, nosaltres, el ramat, respectem per no sabem quina raó. De la mateixa manera, podria succeir que aquest seguidisme cec limités molt les grans perspectives que per l’economia de l’immediat futur podrien generar les xarxes.

(7 d’abril 2011)


Les caixes, abans que bancs, immobiliàries

Alguns moviments ens fan pensar que les caixes i alguns bancs s’estan començant a plantejar, ara ja de manera definitiva, la seva activitat immobiliària.  Poques notícies podrien ser millors.

I és que de poc servirà fer-se banc, recórrer al mercat, capitalitzar-se per superar ràtios cada cop més exigents i reduir estructura si sobre cada balanç mantenim l’espasa de Damocles d’una cartera basada en uns actius sense mercat.

És cert, és pot dir, que ja hi ha hagut una intensa política comercial per part d’entitats de crèdit  per desprendre’s d’una bona part dels actius immobiliaris que la crisi ha fet aterrar en els seus actius. Però també és cert que no ha estat suficient per moure el mercat més que d’una forma simbòlica. L’estoc d’immobles encara fa feredat, els augments en les compravendes del 2010 són irrellevants si comparem les transaccions amb els anys preboom (ni pensar-ho amb els anys boom) i el pes d’aquesta inactivitat està llastrant el sistema financer i la resta de l’economia espanyola.

Ara, segons informen algunes notes de premsa i ens comenten alguns bons coneixedors del mercat, algunes entitats han començat a entendre que no n’hi ha prou amb els cartells d’en venda sinó que cal arremangar-se i actuar com desacomplexats empresaris immobiliaris. Això pot implicar de vegades acabar promocions, fer permutes, sortir a l’estranger, assumir certes pèrdues per evitar-ne més i en resum actuar amb una perspectiva i estratègia més complexa que la de pur venedor. Alguns dels millors especialistes del sector ja han estat contractats per les entitats financeres i certes operacions ens fan entreveure un punt de llum en el llarg túnel de l’immobiliari espanyol que és com dir de l’economia d’aquest país.

(14 d’abril 2011)


La revolta dels estalviadors i l’esglai dels malbaratadors

A Alemanya, Finlàndia i en altres països “prestadors” de la Unió Europea comencen a cansar-se del degoteig d’intervencions en els PIGS que acabaran afectant molt seriosament les finances dels seus països. Quin egoisme!, Semblen murmurar els països de la despesa que consideraven els rescats com un dret adquirit a la zona euro.

Sigui per motius electoralistes o sigui per causes de lògica responsabilitat sobre els comptes públics de països que tampoc han quedat indemnes a l’actual crisi, aquest dilluns es llevava amb dures declaracions dels socis governamentals de la Cancellera Merkel, els convulsos liberals encara liderats fins al maig per l’intransigent Westerwelle, indignat pel cost generat i profetitzant, per començar, la fallida definitiva de Grècia.

Més al nord, els pacífics finlandesos votaven també aquest cap de setmana, no tant a un partit d’extrema dreta, sinó a qui els prometia que “la vaca finesa s’ha de munyir a Finlàndia” en referència al cansament de les seves contribucions als perifèrics.

Així, a mesura que determinats països, avançats en el cicle, vagin consolidant la seva recuperació, seran més i més factibles moviments nacionals contraris a contribuir en les operacions de salvament. Llavors, els porquets bocabadats del conte davant els esbufecs del llop, entendran que l’euro no pressuposa disposar d’una polsera del tot inclòs.

(21 d’abril 2011)


La Xina de l’oportunitat i l’amenaça

Embolicats amb els petits i intranscendents detalls de continent i país decadent, de vegades perdem de vista on es cou realment el futur.

Però no pas per gaire estona. La Xina, per bé i per mal, l’ensopeguem per tot arreu. En l’èxit d’empresaris que s’hi aboquen per aprofitar l’empenta consumista i inversionista del país i en el fracàs dels que llencen la tovallola ofegats per la competència sense perdó dels dominadors del segle XXI.

Un col•lega, torna de viatge de Pasqua a la Xina. Intercanviem impressions i, sense sorpresa, en compartim la majoria: la facilitat amb la que el totalitarisme soluciona alguns problemes, la irrefrenable ànsia de fer diners, les immenses diferències socials que es van creant, l’omnipresència de la corrupció i la sensació definitiva que la veritat del moment circula per allà i no pas per aquí.

Fa pocs dies, en una tertúlia econòmica i comentant com el president del Govern espanyol visitant Xina havia evitat qualsevol menció a com es trituren els drets humans en aquell país, se’m va anatematitzar dient que cap empresari acceptaria que ZP fes altra cosa que captar inversions i besar tantes mans xineses com pugui.

Potser si que aquest és el segle XXI que estem deixant construir.

(28 d’abril 2011)

Reivindicació dels comptables

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/04/2011

Aquesta injuriada professió s’ha convertit en la pedrada que llencen tots aquells que no volen acceptar la inevitabilitat de l’aritmètica per sobre de la ideologia.

En aquests moments, quan les tranyines de les caixes fortes de les administracions no fan sinó densificar-se i quan les retallades pressupostàries són la principal activitat dels que ens governen, diversos col•lectius s’entesten a creure que ells sempre han de sortir menys perjudicats que els altres, que ells tenen aparentment més drets que el veí, que per a ells les retallades han de passar de llarg.

Des de “l’excepcionalitat cultural” reclamada per teatreros, cineastes i altres artistes protegits, fins la profunda demagògia de la referència insistent a l’estat del benestar de sanitaris i ensenyants, ningú sembla capaç, no ja d’entendre, però de  al menys respectar les regles més simples de l’aritmètica comptable convencional. Aquelles regles inevitables de sumar i restar a les que hem de recórrer quan hem retardat fins la indecència els pagaments, quan ja no ens volen fiar ni les germanetes de la caritat, i quan hem promès fins a la sacietat que –com diuen els britànics- “the check is in the mail”, i ja no ens creu ningú.

Llavors, quan tot sembla acabat, els queda encara el recurs suprem, el gir dialèctic refermador, l’insult que evidentment els donarà la raó: “sou uns comptables!”, o bé a Catalunya, l’encara més feridora frase vinculada a la categorització governamental del president Mas: “el govern dels millors….comptables”.

És menyspreu el que la professió comptable desperta en tots aquests valents defensors de la seva prioritat per sobre la dels altres. És el menyspreu dels mestres que podrien veure’s obligats a treballar una estona més, el dels metges a qui se’ls podria exigir una breu ampliació de la seva presència en el mòmio públic del que gaudeixen en favor de les seves dedicacions privades o, és el menyspreu del funcionari inamovible que podria veure lleugerament empitjorades les seves esplèndides –en comoditat i seguretat-  condicions laborals., alienes sempre a les prosaiques visions de qui nomes suma i resta els diners inexistents.

Publicat a EconomiaDigital

Fotos econòmiques del març

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/03/2011

.

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Ha nacido Cajabanc

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/03/2011

Fotos econòmiques del febrer

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/02/2011

Sempre ens quedarà la senyora Merkel

Amb més xifres esgarrifoses de l’atur, l’economia espanyola espera ordres i transfusions de sang de la visita Mr.Marshall de la Canceller alemanya

Setmana de contrastos a l’economia espanyola que, quan tot just brindava pel pacte social, es topa de nassos amb les pèssimes notícies de l’ocupació i amb algunes caixes que es declaren fartes de tant pim-pam-pum.

Prop d’aquí, a l’altra vora de la Mediterrània, arriben notícies que oscil•len entre la confiança de que no ens trobem davant un altra revolució iraniana i la preocupació pels enfrontaments, cada cop més violents, al Caire. Dèiem fa uns dies que si volíem veure la part positiva penséssim en el turisme que s’enfonsarà en els països amb conflictes i ens pot beneficiar a nosaltres. Però l’economia no vol incerteses polítiques i els aixecaments democràtics ho són.

En tot cas, segueix mancant plasma en l’economia espanyola i del nostre grup sanguini, el de la recuperació, només n’hi ha a l’exterior i molt especialment a Alemanya. Benvinguda doncs Canceller i que es confirmin les promeses (o eren només somnis?) de llocs de treball per a joves, de nous fons Europeus de rescat, de turistes per aquest estiu i de moltes compres per a les nostres exportacions.

(2 de febrer de 2011)


Els ajuntaments reapareixen: Què hi ha de lo meu?

Érem pocs i … de la voràgine “reclamista” sorgeixen de cop, -si bé els esperàvem-, els ajuntaments i resta de corporacions locals.

L’alcalde de Madrid, i ara Comandant en cap de les forces municipalistes, es queixa de les “cessions” a la Generalitat, tot just abans que les “cessions” es converteixin en “cafè per tothom”. Massa tard Alcalde! De fet, el “comandant endeutat” reclama amb això els seus propis privilegis que l’han de salvar de la suspensió de pagaments.

Des de Catalunya, un altre alt oficial, l’alcalde de Sabadell i president de la Federació de Municipis reclama “només la compensació pels serveis que oferim en substitució de l’Estat”. Una forma com una altra de justificar uns reemborsaments ex post.

A la crisi li creixen els nans.

(9 de febrer del 2011)


“Les borses” i “la borsa” s’escalfen

Algunes vestidures esquinçades a Wall street. La NYSE es fusiona, o millor és absorbida per la borsa alemanya, i es reanima la idea, congelada amb la crisi, de la gran consolidació dels principals mercats financers del món en unes poques grans aliances.

Mentrestant, BME va pel camí de quedar-se sola. Aïllada? Més aviat com a negoci rendible, a resguard de la competència i en disposició de merèixer. És a dir, de trobar una parella amb la butxaca plena. Què millor que un bon monopoli per a aterrar en una gran morterada? En tot cas, borses calentes com correspon a perspectives de més negociació i de més operacions corporatives, a nivell mundial.

Però no són només les borses, sinó “la borsa” la que adquireix tons cada cop més pujats. S’esperen bones dades de beneficis i els tipus es mantindran baixos.

Amb multiplicadors atractius, la borsa hauria de descomptar un millor futur. No obstant això, encara hi ha núvols foscos que ens poden aigualir la festa, o al menys aquest alegre interludi.

(16 de febrer del 2011)


El turisme, un cop més el turisme

El turisme ens facilita una de les poques imatges positives extretes de la confusió general.

Més ràpidament del que pensàvem, el turisme a Espanya comença a aprofitar-se dels riscos nord-africans. En primer lloc les Canàries, que estan en temporada alta, però la primavera també arribarà amb més visites, ocupacions i despesa per a les regions peninsulars i les Balears.

Ja cal que a Catalunya no ens oblidem d’aquest turisme que ens ha de treure algunes castanyes del foc. I és que un cop més ajornarem la reconversió del sector i comptarem els caps i els barrets sense fer masses preguntes per a quina de les “S” (Sun, Sand i Sex) ens visiten.

(23 de febrer del 2011)

Apunts variats

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/01/2011

Sobre la desesperança

Llegint, creixentment interessat, Meditacions en el desert, els textos de Gaziel amargats, rancuniosos, potser per tot això lúcids.

Gaziel va perdre tota esperança i fe en Catalunya, Espanya, l’Europa occidental, els Estats Units i encara no pot entreveure cap altre món, perquè ni l’URSS ni el Japó existeixen per ell. Bona edició de Jordi Amat qui va escriure l’interessant biografia de Trias Fargas, un altre home que en el fons, esperava ben poc dels seus contemporanis.

.

El gegant abandonat

Col.laborador, col.lega, amic. Els anys de relacions professionals, com en les personals, poden acabar de moltes maneres: ignorant, tolerant, detestant, estimant… Al llarg dels anys, tots n’hem viscut de tota mena. Amb el vell gegant nòrdic hi havia hagut a més, agraïment. Ell per la confiança, jo per l’ajuda. Però, circumstàncies empresarials l’apartaren del lloc que tant em complementava.

Ara, més de sis mesos després, em fa unes confidències sobre com ha estat la sortida, la recerca d’una nova ocupació, la nova actitud de la família quan, de cop, has perdut la feina, però sobretot el que ha estat el silenci i trencar qualsevol relació dels que havien estat col.laboradors i companys de feina. Ningú se’n recorda (traient els primers dies de compromís) del marginat. Per egoisme? Per oblit? Per indiferència? Per interès? En tot cas generant una profunda sensació de soledat.

.

Nou govern, govern nou?

Algunes bromes que amagaven desitjos sincers que, aquells amics que tenien condicions i esperança de ser reclamats per al nou equip de govern, veiessin complerts els seus desitjos. Alguns d’ells fins i tot podrien ser “alguns dels millors”.

Una certa decepció de veure reflectit el teu país en un grup d’homes i dones que sempre desitjaries més perfecte i adequat.

Una profunda admiració i comprensió per aquells que han acceptat responsabilitats, no gaire ben compensades, molt exigents i ara, més que mai, rematadament incòmodes i complicades.

Una certa prevenció i esgarrifança d’intuir el retorn o la continuïtat d’algunes pràctiques polítiques i administratives massa sectàries que haguéssim volgut veure desaparèixer.

En definitiva sentiments barrejats però, afortunadament, encara sense indiferència.

.

És el Barça però només és futbol

El futbol és un entreteniment, una activitat menor, una diversió. El Barcelona està fent un joc primorós, té el millor jugador del món i aquests darrers dos anys de gran qualitat poden perllongar-se potser dos, tres més, però segur no indefinidament. Cal gaudir-los. Això si, no cal perdre el sentit crític (ho sembla escoltant programes de ràdio esportiva), una mínima dignitat (ho sembla, observant l’infantilisme galopant d’un gruix important d’espectadors del camp amb aquests “cantiquets” amb els noms dels jugadors que desperten una vergonya aliena indescriptible), ni el sentit de la mesura (estem parlant només d’un club de futbol).

S’entén que en temps de crisis els sentiments religiosos i parareligiosos s’exacerbin, però convé modular-los amb un adequat sentiment de culpa que et demani a crits la penitència.

.

No és això.

- No, no som un país en desenvolupament, més aviat som Alemanya quan intel•ligentment els sindicats cedeixen davant la direcció de Nissan per conservar llocs de treball.

- No, no cal president Mas, fer la gara-gara a aquests pretesos cineastes, ni riure la poca gràcia dels presentadors, ni acceptar les bromes de les subvencions. Ni en privat ni menys en públic.

- No cineastes, ni es juga amb els calers públics ni amb el president del país. Per més Gaudis que repartiu.

- No, ni l’estat autonòmic te la major responsabilitat del dèficit de les Administracions (concretament un 15%) ni les seves despeses haurien de ser les primeres a retallar. Abans es podria començar pels serveis de l’Estat central incomprensiblement mantinguts quan tot s’ha transferit, o per la magnificent duplicació de serveis, o millor dit, multiplicació de serveis en els ajuntaments i, no en parlem, en les diputacions.

- No, no és això del pinganillo de les traduccions el que sobra en el Senat. És el Senat el que sobra.

.

Fotos econòmiques del gener

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/01/2011

Ens faltava la inflació!

Ens faltava la inflació. No teníem suficient amb l’atur desbocat, un consum desanimat, un crèdit restringit, un sistema financer sota sospita, un dèficit públic en el punt de mira dels mercats, l’habitatge sense resoldre i en definitiva un creixement nul.

Ha arribat la inflació per esmicolar la “incompetitivitat” de l’economia espanyola i per augurar-nos “l’stagflació” que s’ha d’evitar de qualsevol manera.

Érem pocs i… S’hauran d’incrementar els salaris, actualitzar les pensions i tornar a patir l’espasa de Damocles dels preus que pot agitar-se encara més aquest any pels impostos i per les generalitzades pujades dels preus públics amb les que ens han donat la benvinguda aquest any.

Mentre tant celebrem alguns positius resultats empresarials i les usuals millors, encara que mediocres i contradictòries, notícies econòmiques internacionals.

El llistó del pessimisme està molt alt. Ni esperem ni desitgem pujar-lo més durant l’any. O si?

(5 de gener del 2011)


Eufòria consistent o passatgera?

Aquest dimecres dia 12, les borses han deixat anar la pressió continguda per la por i el pessimisme i han iniciat, o potser només assajat, una recuperació potent.

El crit de la cancellera Merkel que Alemanya farà tot el que faci falta (“whatever is necessary“) ha estat el toc de corneta que ha fet saltar els ressorts d’uns valors massa castigats, però insuficient per cantar victòria.

Diferents elements determinaran, en els pròxims dies, si la recuperació pot sustentar-se o no. Així, la resposta dels prestadors a les properes emissions portugueses i espanyoles (tant les sobiranes com les corporatives amb molta atenció a les bancàries), i la confirmació o no de l’augment del Fons Europeu de rescat de l’euro, seran en definitiva les que marquin la pauta per poder o no consolidar o millorar aquests nivells en els índexs. La nostra pròxima “fotografia” ens començarà a treure de dubtes.

(12 de gener 2011)


L’efecte Nissan i el canvi en la mentalitat col•lectiva

Quan el passat dijous es va conèixer que els sindicats de Nissan negociaven retalls salarials i increments de jornada per preservar la viabilitat de les plantes catalanes molts s’esquinçaven les vestidures.

Encara vint-i-quatre hores abans de que la casa matriu japonesa confirmés que la Pick-up es produiria a Montcada i a la Zona Franca en reconeixement de l’esforç sindical, les enquestes radiofòniques votaven que “mai” i “sota cap condició” es pot acceptar treballar més per menys diners.

Doncs això és precisament el que, per exemple els alemanys, han fet i disciplinadament en els darrers anys. Per això creixen per sobre del 3% mentre nosaltres decreixem o el seu atur es redueix des de l’actual 7% mentre el nostre encara creix des del terrorífic 20%.

No hi ha miracles i si volem recuperar competitivitat les rendes efectives han de baixar i  millor que ho facin de la manera més ben repartida possible. No com ara.

El cas Nissan no és només salvar un parell de milers de llocs de treball, és el camí d’un molt necessari canvi de mentalitat col•lectiva.

(19 de gener 2011)


Tot són batalles per evitar ser dels que paguen els costos de la crisi.

La setmana ens mostra nous episodis de la permanent lluita per a que la crisi la paguin sencera els altres.

L’enfonsament de l’immobiliari va generar de seguida uns potencials candidats a empassar-se els costos de la fi de la bombolla. Els promotors endeutats, els bancs prestamistes, els propietaris d’immobles i el govern al rescat (els impostos dels ciutadans finalment) ha jugat les seves cartes respectives per tractar d’assumir, cadascun, el mínim cost de la desferra.

La qüestió de les caixes no deixa de ser una prolongació d’aquest “push”. El govern ha vist que no es pot permetre pagar-ho tot i vol el sacrifici de les caixes, les entitats més embolicades, amb el suport implícit de part de la banca  i amb la possibilitat de salvar pel camí els sobrendeutats promotors i als pseudopropietaris encadenats a la hipoteca.

¿Què són sinó també aquestes negatives dels sindicats a acceptar condicions laborals a la baixa per als maquinistes de rodalies de RENFE, o per als bancaris de CatalunyaCaixa, indignats perquè una entitat afectada vol reduir un 5% els sous per evitar més aturats? Són finalment batalles per a que paguin els altres, en aquest cas els aturats sobre els que recau el 100% de l’ajust laboral, i així evitar redistribuir els costos de la crisi amb altres (amb tots?) els col•lectius, salarials i rendistes.

La crisi econòmica exacerbara l’egoisme social i aquests dies les notícies donen repetida fe d’aquesta lluita que ara està arribant a la seva fase més sagnant.

(26 gener del 2011)

Crisi financera i client particular (Aim, i V)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

La crisi financera aixeca un espectacular nombre de comentaris, receptes, anàlisis i mesures encaminades a solucionar alguns dels múltiples efectes de la crisi. Tenim detectats i inicialment adreçats els problemes del deute públic, dels balanços bancaris, de les agències de qualificació i en general de tots els temes més vinculats a la solvència i al funcionament dels mercats. Però, i els efectes en el darrer eslavó de l’operativa financera que és el client final, l’estalviador i inversor particular? Si bé molta gent està d’acord que probablement son els grans perjudicats, la prioritat actual no són precisament ells. Malgrat que diverses agències independents estan reclamant solucions adreçades a la protecció del client a través de millor assessorament financer i una, més amplia activitat d’alfabetització financera de la població, continuem (especialment a Espanya) sense emprendre seriosament les mesures que evitin o al menys redueixin les possibilitats que tornin a produir-se les arbitrarietats i perjudicis que han patit tantes i tantes famílies i individus. En els darrers dies, en contactes amb premsa i en diverses jornades públiques (Borsadiner i FSR) he tractat de presentar aquest punt de vista. Caldrà més feina.

Wikileaks i el dret a la informació (Aim IV)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

No sé que més es publicarà derivat de les filtracions de wikileaks però de moment les xafarderies publicades son força més innòcues de les que poden escoltar-se en qualsevol carrer o fins i tot en qualsevol servei o jornada sobre política internacional.  Les “revelacions” són, de moment, soporíferes. És que algú pensava de debò que el gruix de la documentació burocràtica dels serveis exteriors poguessin estar orientades a temes de més nivell?.  Pots creure de veritat que l’opinió sobre Hugo Chávez o sobre Daniel Ortega de responsables diplomatics pugui ser mitjanament positiva? Pel contrari, el tema comença a agafar relleu amb la persecució en tota regla als responsables. Aquí no es dirimeix, de moment, cap amenaça a la seguretat de cap país, però si el control polític o no d’internet. La mala olor de la por a la llibertat d’informació s’ensuma arreu.

La prioritat financera del nou govern és prioritzar

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/12/2010

A “L’econòmic” de l’AVUI del passat dissabte 4 de desembre

Més notes de dimecres

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

13/10/2010

Bona tarda. La manca de signes vitals, de reaccions positives en moltes economies, segueix sent preocupant. Però si l’estat del pacient és una mala notícia, pitjor seria constatar que no se l’administra el tractament adequat. Seria perdre les esperances de recuperació.

Això podria passar a l’economia europea en contraposició a l’americana. En els darrers dies, des de dins del Banc Central Europeu, s’escolten veus que demanen alces de tipus d’interès. I és que a Alemanya, les primeres llums de la recuperació desperten la histèria antiinflacionista. Per nosaltres, enclotats a la UVI, no poden ser pitjor les notícies.

Pel contrari, al Estats Units, molt més preocupats pel creixement que per la inflació encara ni intuïda, la Reserva Federal es disposa a endegar nous tractaments de shock a veure si espavilen el malalt.

És l’hora de decisions monetàries i el record recent de l’expansió indiscriminada del crèdit pot, per la llei del pèndol, condemnar a un malalt encara massa dèbil.

20/10/2010

Bona tarda Humberto, El mon econòmic continua perplex, estupefacte diria, contemplant els moviments del govern espanyol. Ara arriben els canvis en el Govern, de fet arriba el “nou govern” i la sorpresa i incomprensió continua.

I és que Zapatero sembla que mai segueix aquella frase de Bill Clinton que li va fer guanyar les eleccions del 1992. It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid).

No, per ell, l’economia va bé i el govern ho fa bé. O que si no que tots els principals responsables econòmics del govern hagin quedat intocats en la remodelació ministerial

El missatge és clar: ni la vicepresidenta i ministre d’economia, ni els inefables Ministres de Foment i d’Indústria, Pepiño Blanco i Miguel Sebastian son millorables. O bé una segona possibilitat. A la vista de les extraordinàries contrapartides que el País Basc ha aconseguit en recolzar els pressupostos el PNB, hauríem de sospitar que en el manteniment de la Troika econòmica potser també hi té a veure la nova aliança parlamentària que ens governa.

27/10/2010

Bona tarda. S’acosten dies de temperatura política creixement elevada. Això malauradament vol dir dosis ingents de demagògia, promeses vagues i de mala baba.

Us admiro als periodistes per l’esforç de destriar, entre tanta palla i tants atacs personals, alguna idea novedosa, alguna declaració feta amb cert esperit constructiu i sobretot per aguantar el tipus com l’aguanteu.

El debat econòmic és un dels que més es contaminen per la batalla de l’escó i el càrrec que hauria de ser pel contrari la batalla del servei públic.

L’Institut d’Estudis Financers, farà avui un esforç per levitar damunt aquest panorama. Entregant aquest vespre els premis a l’Excel·lència Financera en la seva tercera edició volem prioritzar la raó, l’esforç, la qualitat, la feina davant la superficialitat, la frivolitat, les pors i l’arrogància.

Segur que els premiats d’aquesta nit se n’han sortit. El projecte col·lectiu de país, el model econòmic per al futur, cadascun dels nostres plans individuals han d’emmirallar-se amb els excel·lents i tirar endavant.

3/11/2010

Bona tarda. La xifra fa fredat: 566.496 aturats a Catalunya. Repetim 566.496 aturats. Probablement avui, ja dins de novembre uns centenars més.

Aquesta xifra l’hauríem de portar marcada al front perquè representa d’una forma evident el nostre fracàs col·lectiu. No pot ser que demà, demà passat o d’aquí un any l’haguem guardat en algun calaix hermètic de la nostra memòria.

Aquest nombre d’aturats és, com deia, un enorme fracàs. Ho és com a país, com a societat, com a individus que hi formem part. És un fracàs dels empresaris porucs i curts de mires; dels treballadors reaccionaris als canvis; dels governants, incapaços i ineficients. Ho és dels vinculats a l’ensenyament per haver impartit una formació allunyada del segle XXI. Ho és dels legisladors, que mantenen una economia encotillada i allunyada de la globalització. Ho és de les famílies que hem contribuït a crear una joventut desincentivada i poc arriscada.

566.496 aturats. Hem de començar per admetre el fracàs.

10/11/2010

Bona tarda. L’entrevista a Felipe González del diumenge a El País estava farcida de comentaris interessants.

Potser per deformació professional, la referència a la possibilitat de carregar-se la cúpula d’ETA no va ser el comentari que més en va cridar l’atenció. Pel contrari la seva referència a l’article que voldria escriure m’ha fet reflexionar. Deia Felipe: “Voldria escriure: ciutadà de renda mitja busca entitat financera que el tracti com a ciutadà i que el respecti com a client, cuidant el seu estalvi i no fent-lo servir per col·locar productes escombraires o incomprensibles. Ara som instruments d’una banca de producte”.

Si l’antic president del govern espanyol, una persona curada d’espants i amb una visió global més que notable, té aquesta perspectiva és que alguna cosa s’està fent francament malament en el sector financer.

Aquesta equivocació es podria resumir en no posar al client per sobre de tot, en no personalitzar les solucions, en no oferir-li suficient consell i assessorament. Jo personalment penso que hem millorat però que queda molt però molt, massa, per fer.

17/11/2010

Bona tarda. Les campanyes electorals son temps de contrastos. De grans promeses i de grans silencis.

Usualment es remarca més l’abundància de promeses que majoritàriament quedaran en això, promeses, somnis potser, que mai es faran efectives. En tot cas estem tant avisats que dubto que gaire gent es faci encara il·lusions.

A mi em preocupen més els silencis. I em preocupen perquè molt sovint si que són l’avís de que es faran efectius. Els silencis de les campanyes electorals es fan realitat en males notícies que s’amaguen quan la prioritat es la cerca del vot o be és fan realitat quan es confirma que aquella acció política, aquella mesura, amagada pel silenci per incòmoda o poc popular efectivament no es portarà a terme i això és sempre una mala noticia.

Aquests dies, el silenci sobre Spanair dels candidats ens ha d’espantar. El silenci sobre el fracàs d’un projecte, sobre uns diners públics, sinó malversats, si ben inútils.

Comentaris a SER Catalunya,  L’economia al dia

Dear German and Catalan, all European, friends,

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Dear German and Catalan, all European, friends; dear fellow liberals,

We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.

Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.

Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history.  There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.

The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.

FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.

In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.

But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:

-         An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials

-         Freedom and responsibility being totally inseparable

-         The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.

-         The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember

-         Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism

-         Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom

-         The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.

-         An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity;  but not at the expense of diversity

The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.

Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.

I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties

I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.

I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.

I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town,  just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.

Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union

But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.

For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.

Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.

Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms.  Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.

And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse,  member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.

Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS.  For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.

Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple

Thank you very much

Josep Soler-Albertí

Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia

Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional

(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)

Per a Liberal Matters

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/09/2010

The controlled demolition of the recent Spanish experience in decentralization and self government

In the last thirty years, we had become accustomed to being praised as an outstanding example of peaceful, effective transition to democracy and, especially, for having achieved a radical transformation from a centralist State to a strongly decentralized one.

The Constitutional pact of 1978, although it was at first only grudgingly accepted by the most conservative sectors of Spanish society, was a political paradigm,  apparently a model of stability and durability, and an outstanding example of its kind.

The Statutes of Autonomy for the “historical nationalities” of Catalonia, Euskadi (Basque Country) and Galicia – extended, with diverse formats and widely varying levels of support for their full implementation, indiscriminately to all other regions of Spain, despite their lack of a distinctive sense of national identity – have until very recently been considered admirable instruments for decentralization and for devolution of historical self-government. Moreover, and what is probably the most important consideration, they were applied with some conviction and viewed as dynamic constitutional elements that in the future would enable progressive advances towards self government among the Spanish nationalities, and the federalization of the central State.

Today, thirty-two years after the approval of the Spanish Constitution of 1978, and thirty-five years after the death of the dictator, this system, the agreement reached by a large majority of the citizens of Spain, in their various nationalities, is in profound crisis. The events of recent years have torpedoed the pact, and there is a very real danger of its total disintegration.

The most serious and direct responsibility for this situation can be ascribed to the conservative – and as such, most centralist – Spain, through its reiterated and restrictive application of rules and legislation regarding power sharing and through various appeals made to the Spanish Constitutional Court , and also via ferocious campaigns in the media, harking back to the most authoritarian and inflexible Spain, with overtones of neonationalism and, indeed, of the Civil War. On the other hand, the most progressive, liberal sectors of Spanish society, which were the main agents of the transition, have made a very muted response to the resurgence of reactionary Spain, all too often preferring to look the other way, almost always for reasons of electoral convenience. Catalonia, especially, is the focus of attention in this crisis, and the target of incomprehension and mistrust, due to its steadfast belief in the need for better self government,  particularly with respect to a more equitable system of funding and to achieving competences immune to the arbitrary interpretations of the central Government.

The outcome could not be less fortunate. In Catalonia, the broad social majority in favour of the status quo established under the 1979 Statute of Autonomy, and subsequently by that of 2006, which improved aspects of the former regarding local powers and financing, is turning into a new majority that is ceasing to believe in the Constitution, in the pact that made it possible, and is adopting increasingly secessionist attitudes. It is the retrograde, anti-liberal process we have witnessed in recent years, culminating in the sentence by the Spanish Constitutional Court (1) crippling the 2006 Statute, which has provoked this severe and abrupt change in the opinions of Catalan citizens, and which raises serious doubts in Catalonia and in Spain regarding their future relationship and coexistence.

Henceforth, unfortunately, the “Spanish case” may cease to signify the most praiseworthy example of a consensus-based process of decentralization, becoming, rather, a case in point of the fragility of a certain model, showing how the frivolity of certain political forces may readily erode an accord and the agreement among the diverse nationalities making up a complex State. And all for the sake of making the intolerance of the majority the new political paradigm.

Josep Soler
Economist, LI Bureau Member, Executive vice president LiD (Catalonia)

_____________________________________________________________________________________________

[1]          The most important of these, against the constitutionality of the 2006 Statute, has led to a very restrictive judgment being handed down in July 2010, limiting essential aspects of the Statute. This judgment was made by a Court that is widely discredited due to its increasing politicization and because the term of the majority of the incumbent judges has expired; in some cases, they should have been replaced years ago. This Statute was previously approved by the Spanish Parliament, the Catalonian Parliament and by popular referendum.

_________________________________________________________________________________________

El derribo controlado de la reciente experiencia española en descentralización y autonomías

Nos habíamos acostumbrado en los últimos treinta años, a sentirnos halagados como ejemplo notable de transición pacífica y efectiva a la democracia y especialmente de radical transformación desde un estado centralista a uno fuertemente descentralizado.

De hecho el pacto constitucional de 1978, aunque fuera inicialmente aceptado demasiado a regañadientes por los sectores más conservadores de la sociedad y política española, constituía un paradigma político que parecía estar marcado por la estabilidad, la perdurabilidad y su carácter ejemplarizante.

Los estatutos de autonomía de Cataluña, Euskadi y Galicia – las nacionalidades históricas –  que,  con formatos y sobretodo voluntades aplicativas distintas, se han hecho extensivos indiscriminadamente a las restantes regiones españolas sin sensibilidad nacional propia y diferencial, han sido hasta muy recientemente admirables instrumentos de descentralización y devolución de autogobiernos históricos. Además, y es probablemente lo más importante, se aplicaban con relativa convicción y se entendían como piezas constitucionales dinámicas que iban en el futuro a permitir avances progresivos en el autogobierno de las nacionalidades y en la federalización del estado central.

Hoy, treinta y dos años después de la aprobación de las constitución española de 1978 y treinta y cinco desde la muerte del dictador, el sistema, el pacto en definitiva de una amplia mayoría de los ciudadanos españoles de sus diversas nacionalidades está en una crisis profunda tras ser torpedeado en los últimos años, y situándose al borde del naufragio más absoluto.

Las más seria y directa responsabilidad cabe adjudicarla a la España conservadora – y como tal más centralista –  a través de una reiterada aplicación restrictiva de la legislación y normativa de reparto de competencias y vía diversos recursos de anticonstitucionalidad , pero también a través de potentes campañas mediáticas de vuelta al pasado de la España más rancia, inmovilista, neonacionalista y, porque no decirlo, guerracivilista. Por su parte, los sectores más progresistas y liberales de la sociedad española, que fueron los principales protagonistas de la transición, han mantenido, ante el renacimiento de la España reaccionaria, actitudes muy tibias que demasiado a menudo preferían mirar hacia otro lado por razones casi siempre electoralistas. Ha sido especialmente Catalunya, para centrar y fijar el foco principal de la crisis, el centro de la incomprensión y el recelo, y ello por sus firmes convicciones de mejora del autogobierno, especialmente en pos de una financiación más justa y de unas competencias no sometidas a la aleatoriedad interpretativa del Gobierno central.

El resultado no puede ser más indeseado. En Cataluña, la amplia mayoría social a favor del status quo establecido por el Estatuto de Autonomía del 1979 y posteriormente por el del 2006 que mejoraba los aspectos competenciales y financieros del primero, se está tornando en una nueva mayoría que está dejando de creer en la Constitución, en el pacto que la hizo posible y adoptando posturas crecientemente secesionistas. Ha sido el proceso involutivo y antiliberal de los últimos años que ha desembocado y culminado en la sentencia del Tribunal Constitucional Español (1) dinamitando el Estatuto del 2006 el que ha provocado ese serio y brusco viraje en los sentimientos de los ciudadanos catalanes que abre para España y para Cataluña profundos interrogantes sobre su vinculación y convivencia futuras

Desgraciadamente a partir de ahora, el “caso español” va a dejar quizás  de significar el ejemplo más imitable de un proceso consensuado de descentralización para convertir-se en ejemplo de la fragilidad de un modelo, de como la frivolidad de determinadas fuerzas políticas pueden llegar a erosionar con facilidad un pacto y el consenso entre las diversas nacionalidades que constituyen un Estado. Todo para erigir la intolerancia de la mayoría en el nuevo paradigma político.

Josep Soler
Economist, LI Bureau Member, Executive vice president LiD (Catalonia)

_________________________________________________________________________________________

[1] El más trascendente, contra la constitucionalidad del Estatuto del 2006, ha desembocado en julio del 2010  a un fallo muy restrictivo, recortando aspectos esenciales del Estatuto. El fallo ha sido emitido por un Tribunal tremendamente desprestigiado por su politización y por estar constituido por una mayoría de jueces que deberían haber sido sustituidos hace, en muchos casos, años. Dicho Estatuto había sido aprobado por el Parlamento Español, Catalán y refrendado en referendum popular.

________________________________________________________________________________________

Article que em demanen i es publicarà en la revista quatrimestral de la Internacional Liberal, Liberal Matters, que centrarà el seu proper número en temes de descentralització. Com no, volen que digui alguna cosa de “l’exemple català”. En mala hora…

Divendres d’stress

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/07/2010

Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al  TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.

I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.

Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.

A La Plaza, més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.

No és pot dir això, ni és pot dir allò.

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.

D’artesans i destralers

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.

Improvisadas y a regañadientes

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Més Europa i menys Espanya

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

La parella del desprestigi galopant

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

La banca, us agradi o no, som tots

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.

En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.

Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.

Més “picoteig”

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/04/2010

Reverències occidentals a la Xina

Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.

Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.

Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.

Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.

Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.

Nerviosismes

Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.

La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.

Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.

Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix.  Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.

(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)

Picotejant

Posted by Josep Soler-Albertí – 25/03/2010

Plans necessaris però mal invertits

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

Gran pacte del no fer rés

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

Decidir

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/02/2010

Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

Guardiola al Manchester United

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/01/2010

Comparteixo amb una immensa majoria del país l’admiració per la feina de l’entrenador del Barcelona, Josep Guardiola. Els seus èxits són una illa rodejada d’inanitat i mediocritat, els colors dominants en el país. El que no comparteixo és el delit per saber què farà o deixarà de fer la propera temporada. Tothom és reemplaçable i un entrenador de futbol més, encara que estiguem d’acord en que ho ha fet bé. Es veritat que s’ha trobat amb un probablement irrepetible grup de jugadors, els més importants provinents de la pedrera del club català. Tot i això, el “Míster” blaugrana ha demostrat criteri, temprança i força psicològica. El tema de les tàctiques i alineacions em dona la impressió que és la part més fàcil. Per això tothom té les seves. Entre d’altres declaracions assenyades recordo el, per ara, més intel.ligent comentari en relació a les properes eleccions catalanes. A la pregunta d’un periodista sobre que li semblava la candidatura al Parlament de l’encara president del Barça, Guardiola, sense amoïnar-se va respondre: “Esperem a que presenti programa i el que vol fer. Llavors l’escoltarem”. De tan òbvia, la resposta és impecable i ningú encara li ha dit tan clar al popular advocat o ex advocat de la família Echevarria amb pretensions de redemptor polític.

Avui però, les notícies d’aquest matí haurien de ser decisives per al futur de Guardiola. Sembla que ahir, acompanyat de la seva esposa i criatures (tres?) va anar a veure un concert al Palau de la Música del grup Manel. Alló va acabar com el rosari de l’aurora amb una part del públic cridant que es quedés en el Barça i no deixant-lo tranquil per fer el que havia anat a fer: escoltar tranquil.lament una actuació musical. Pep porta cada dia personalment els seus nanos al col.legi del meu fill petit que m’havia explicat certes escenes dantesques per al dret a la intimitat i tranquilitat de l’entrenador. Si això va amb el sou que se’l quedin. Afortunadament per a Guardiola, també avui ha saltat la notícia o el rumor de que el Manchester United l’estava considerant per substituir Sir Alex Ferguson com a Manager general del club anglès. I bé, vull dir-li molt clar: Guardiola, no tinguis cap dubte, aprofita aquesta oportunitat immillorable i signa pel ManU. No només recuperaràs la tranquil.litat i la capacitat d’anar pel carrer sense que t’emprenyin sinó que, a més a més, tindràs la millor feina en el mon del futbol amb temps, anys,  per planificar, treballar, equivocar-te, triomfar, tot sense que presidents, candidats, periodistes, nacionalistes de pa torrat i altres futboleros desvagats t’estiguin pressionant tot el sant dia.

“Parada y fonda”

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/12/2009

65 entrades, posts li diuen, en uns sis mesos. Les estadístiques,  -força incomprensibles per altra banda-, anuncien 10.000 visites i unes 40.000 pàgines. No gaire suposo però per alguns comentaris més del que esperava. El més positiu?, l’hàbit progressiu de fer aquesta petita i desordenada mena de diari que ara he interromput durant més de tres setmanes.

No ha estat una aturada premeditada i de fet hagués pogut transcriure, com en altres ocasions, intervencions en emissores o fer algun comentari de viatge. Ha estat una aturada marcada per la manca de motivació dels temes polítics i econòmics que dominen aquest blog. I potser per la necessitat d’agafar una certa perspectiva perduda sobre determinats temes. La premsa diària em cau progressivament de les mans, les tertúlies anodines, els tòpics dels diaris econòmics in crescendo. El recurs als periòdics estrangers no soluciona la manca d’interès. És qüestió de temporada? Probablement però també d’un país creixentment gris.

Mentre la conjuntura no retorni amb una mica més de tensió aquí van tres recomanacions instantànies de llibres que estic acabant aquests dies i que he llegit acceleradament (el que és sempre bona senyal):

- Winesburg, Ohio,  de Sherwood Anderson;  El cercle de Viena, 2009. (Contes de personatges escrits el 1919 per l’influent narrador americà. Ara en català).

- Animal Spirits, de George Akerlof i Robert Shiller;  Gestión 2000, 2009. (Serà una obra fonamental en la recuperació dels factors emocionals i psicològics en l’anàlisi econòmica).

- L’Empordà dels escriptors, de Jaume Guillamet;  L’Avenç, 2009. (Excel.lent resum de la presència de l’Empordà en l’obra literària de grans escriptors, empordanesos i no)

Per a sostenir què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2009

Bona Tarda.

Si ja tenen l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible, un mamotret de dues-centes pàgines i pretenen llegir-lo…, que els agafi confessats!.

Ens costaria de definir aquesta proposta però al que més es sembla és a un programa electoral diguem-ne fashion. I això per la seva reiteració, desordre, i voluntarisme. Les paraules més utlitzades el el text són evidentment: crearán, mejorarán, garantizarán, promoverán, darán prioridad a, se adoptarán, se aprobarán, recogerán, impulsarán, fomentarán, favorecerán, desarrollarán, establecerán, se asegurarán que, incluirán, generarán, potenciarán, incorporarán, etcètera.

Hi ha alguns capítols que, per la seva inanitat, són memorables. La falta de idees en els de, per exemple, la societat de la informació o en el d’internacionalització constitueixen impressionants monuments funcionarials a la ignorància del que passa i es necessita en les empreses.

En definitiva, un bon document per a la tauleta de nit en temps d’insomni. El mateix insomni que no afecta òbviament al Govern, satisfet de si mateix per haver, finalment, santificat i grapejat el terme sostenibilitat.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   2 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Romans, Magiars, Turcs, Habsburgs, Soviètics: Budapest

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre  la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del bankarképzö, l’Associació de bancs, el Ministeri de Finances, la Universitat Corvinus, el Supervisor dels mercats financers i el Banc Nacional d’Hongria on la vella amiga Júlia Kiraly fa de sotsgovernadora. Sintonia absoluta amb tots ells. Penso en les persones que ocupen els mateixos càrrecs a Espanya i encara hi seria plantejant la primera idea o tractant de que l’escoltin. No se si m’hi trobaria bé en una estància molt llarga però tornar a Budapest i poder fer una passejada a la vora del Danubi amb la vista del Castell i el Palau reial de Buda és un plaer efímer però excepcional.