Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.
I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.
Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.
A La Plaza més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.
No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.
Comparteixo amb una immensa majoria del país l’admiració per la feina de l’entrenador del Barcelona, 
Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del 
Píndola a SER Catalunya, 28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)
Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.
Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquí i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.
Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi, per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.
lar-se a una situació difícil.
Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.
Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.
La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la 
Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia, estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf. D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.