L’hora de la veritat de les fusions de les caixes
Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’Ãmposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.
Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio BotÃn, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.
El govern “tolera” la reforma del mercat de treball
Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabà vem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre paÃs occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgrà cia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest paÃs.
Diversos integrants d’aquest frÃvol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessà ries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el trà gic retard en escometre el que és imprescindible.
PÃndoles a SER Catalunya (L’economia al dia), 18 i 25 de novembre 2009 (16.00 hs.)
PÃndola a SER Catalunya, 28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)
Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de DublÃn a Belfast només per curiositat polÃtica. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit brità nic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrà ria, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.
Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquà i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.
Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi, per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.
lar-se a una situació difÃcil.
Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.
Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, grà cies al Patró, l’amable i professional LluÃs Talló, i a la seva magnÃfica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.
La primera vegada que vaig veure Ralf Dahrendorf fou en una reunió de la 
Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democrà cia,  està vem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf. D’aquesta forma s’unÃen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polÃtic contemporà ni més rellevants per alguns dels que ens declarem partÃcips del liberalisme crÃtic i adogmà tic.
Ja ho havia anunciat l’abril de l’any passat. Ara ho reafirma més convençut. Mark Mobius, pioner i considerat el més important gestor de carteres en mercats emergents considera a Iraq un prioritari objectiu d’inversió per als seus fons (més de 5,4 bilions de pessetes o 40.000 milions de dòlars).
PÃndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)
Cinco dÃas, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos paÃses afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellÃsima de las costas y montañas. Aquà además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.
Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.
Detesto les crÃtiques sistemà tiques a partits, eleccions i politics. Puc arribar a reaccionar de forma inadequada a alguns d’aquests comentaris menyspreadors que tant abunden en el nostre paÃs, i és que el nostre sistema de llibertats (si bé restringides) i la democrà cia (tutelada) són massa importants per frivolitats. En tot cas, no crec que tinguem polÃtics ni millors ni pitjors que la resta del paÃs.