Category: Pseudodiari

El año que nació raquítico

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/02/2012

24/01/2012 1

Publicado en Economía Digital, “De 15 en 15″
El año, como los bebés que quieren incordiar, vino de nalgas. Ya teníamos a los facultativos con mascarilla, a la comadrona de turno y al padre supuesto de la criatura, movilizados para, al menos, materializar felizmente el parto. Otra cosa será la crianza, que se antoja compleja. El niño es de poco comer y el tratamiento al que le someten por su atribulado nacer, le quita la poquita hambre que le quedaba. Vaya, que no cogerá peso hasta quien sabe cuando.

El año pasado nació mejor, con unos buenos berridos que auguraban salud. Sin embargo, por allá la primavera o adolescencia de la criatura, el niño rollizo hasta entonces, que entusiasmaba a sus entregados padres, perdió peso y se encaminó en verano hacia una nueva recesión. Entre las fiebres de los deficits y endeudamientos de los periféricos y la descomposición que le produjo una Europa y un euro en mal estado, el pobre 2011 acabó contrahecho y más delgado que una caña. ¡Qué desperdicio de año! Y ahora la perspectiva de otro retoño que acabe igual o peor.

De momento la familia ha cambiado de médico por uno que prometía vitaminas y ha empezado recetando los antibióticos de siempre, los que te dejan machacado y sin ganas de hacer nada. Y es que ante todo, ¡bajar la infección! Ya llegará el turno de los reconstituyentes, afirman impávidos ante el enfermo.

La madre ha perdido los papeles y la autoridad. Llegó la suegra, siempre recta y autoritaria, para enmendarle la plana a quién no ha sabido criar a estos últimos años que han salido complicados. Ella, imbuida de orgullo por pasados éxitos, decide mantener en el régimen estricto al pobre paciente debilitado, contra la sabiduría personal del caldo y del arroz de enfermo. Para no perder los restos de patria potestad tan amenazada por el nuevo directorio, la madre se agacha y obedece, incapaz de quejarse ante las supuestas virtudes sabias de la vieja señora centroeuropea.

No se han cumplido ni tres semanas de vida y los análisis enviados al laboratorio internacional vuelven con malas sensaciones, y peores previsiones. De hecho, se atisba ya en el horizonte, que el hermano 2013 aparecerá casi tan canijo como éste. El clan está deprimido de tan negativos pronósticos que llegan de todas partes, y los más cenizos, los llamados economistas, se recrean en enredar lo que pueden, incapaces de un diagnóstico fiable y, lo peor, de un tratamiento eficaz.

En català

De la mort de la teva generació

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/11/2011

Havíem tingut morts contemporanis, quasi tots accidentats quan érem joves i més irresponsables. Havíem tingut des de llavors una treva estranya, una treva que no varen tenir altres grups de la mateixa edat que varen patir el sida i la droga. A nosaltres, afortunadament, ens va passar prop però no ens va quasi tocar.
Ara però, l’edat ens ha portat les probabilitats de tantes formes de morir abans d’hora. I les probabilitats no fallen, són desgraciadament ciència.
L’altre dia va caure una de les més doloroses, la d’algú que no ho mereixia, o que ho mereixia menys que ningú. La Gemma Martín, després de dos anys d’injusta lluita i patiment, moria en la seva bondat. En una cerimònia emocionant, on família i amics propers la varen fer viva, vam acomiadar la Gemma. Ella fou el reflex real i honest d’ideals que molts hem posat a conservar en el frigorífic, massa atrafegats per una estúpida idea d’èxit en reconeixement i en diners. No crec en generacions i menys en anyades. De tot a tot arreu i sempre, però la teva és la teva, la que reconeixes, la que veus envellir a la vegada, la que reconeixes en errades, manies, records, melodies i imatges. La que quan veus la mort, t’apropa una mica més a la teva.

Fotos econòmiques del juny

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/07/2011

.

S’està configurant un nou mapamundi econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà

Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.

En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon  “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)

Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc  que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.

1 de juny del 2011

.

La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen

Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.

Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.

Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.

És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.

Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.

8 de juny del 2011

.

D’ón ens ve el pessimisme?

“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”

Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.

Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?

És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.

A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat

15 de juny del 2011

.

Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys

Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?

I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.

Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.

Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.

.

22 juny 2011

Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries

Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.

Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.

Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.

Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.

29 de juny del 2011

Apunts romans

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2011

Circumstàncies ocasionals, -o així espero que siguin-, m’han permès gaudir d’una sèrie de caps de setmana romans i italians en general. Saturat de viatges, millor dit d’absurds desplaçaments, aquestes estàncies romanes m’han tornat a la satisfacció de “ser fora”,  de viatjar en puritat.

Aquestes són unes breus notes romanes, no anotades, poc contrastades i per suposat encara menys, racionalitzades.

La Itàlia doble

Definitivament situo Roma al sud. En la Itàlia endarrerida, pausada, tradicional, sovint molesta, de poc esforç i de viure indolent. Cap qualitat  de les que vull o voldria admirar en un país. En tot, comparteixo els valors més laboriosos, innovadors, d’empenta, del nord i puc entendre l’emprenyament històric, ancestral, permanent dels “Padans” vers els conciutadans meridionals.

I tot i això. No vull imaginar-me haver circulat aquestes setmanes per un Tori o un Milà i fins i tot per Florència, en comptes d’haver-ho fet per Roma. La sensació de que cada estona és ben aprofitada per descobrir o redescobrir més ciutat, mai repetida per més que tornis a passar per un lloc, compensa plenament aquest caràcter. És la Roma doble que odies en un pas  per estimar amb bogeria en l’altre.

Contrastos humans

Per què he trobat a Roma alguns dels éssers més antipàtics i detestables, i alhora alguns dels personatges humans més entranyables i generosos? Suposo que per la mateixa raó que, girant una cantonada qualsevol pots o meravellar-te amb un petit o gran detall, o fastiguejar-te amb alguna prova que la ciutat eterna pot ser bruta, deixada, pudenta.

Ciutat de contrastos, en els seus molts atractius i els seus molts defectes que, de vegades, veient-los tant obvis, tendeixes a oblidar immediatament. I sobretot en la seva gent. Mai saps si d’una pregunta, una salutació, una bona conversa, podrà sortir el bon tracte o la indiferència més irritant. Els romans, exterminadors de tòpics i clixés.

La Roma maltinguda, la Roma preservada

Una de les “impressions” més recurrents viatjant i circulant per Itàlia és l’enorme diferència en nivell de conservació i preservació del patrimoni entre Itàlia i Espanya ( i per suposat Catalunya). A favor d’Itàlia, si algú en tenia dubtes generats per la ceguera o el patrioterisme barat

Així, potser per l’inacabable inventari del que disposen, et trobes de vegades amb monuments en condicions pitjor que penoses. És possible que el pressupost necessari, des del punt de vista conservacionista, sigui a Itàlia, tendent a infinit. Impossible per tant. Però costa entendre com, de vegades, obrint una porta que hauria d’estar tancada, penetrant en una propietat en teoria prohibida, pots trobar-te davant meravelles de les que et converteixes, per uns instants, en orgullós contemplador i vigilant, i com a tal en ocasional “propietari”. De quina forma i per quina raó no es vigila o no es protegeix el lliure accés en certs llocs és un misteri italià i específicament romà. Un de tants.

Cuina romana, tradició consolidada

Pots menjar molt malament a Roma. Ho puc dir per nombroses experiències i molt decebedores. Pots també, més que menjar-hi bé, menjar-hi amb molta personalitat, amb totes les garanties de la quasi plena satisfacció.

Roma és una ciutat amb una força turística extraordinària. Consultant alguns rànquings sempre es troba entre les cinc o deu ciutats més atractives del món.
No és estrany que la restauració estigui orientada, i plenament influenciada, per les preferències en gustos i localitzacions dels innombrables visitants. Això porta irremissiblement al desastre i així és: una gran majoria d’establiments són cars o de mala qualitat relativa.

Però no és difícil a Roma sortir dels circuits, menjar on els romans ho fan i gaudir d’una de les cuines més admirables, Una certa reiteració en les visites a la ciutat, molts consells de romans i sort, fan que, ara ja sense por a l’errada, les hores de dinar i sopar formin part important de l’alegria, del gaudi, de les estàncies a Roma.

La fe i els descreguts

No falta mai en qualsevol paisatge romà la presència, abundant o més escassa, de religiosos i religioses. Potser només a Cracòvia i altres llocs polonesos perceps més intensament el catolicisme i la militància catòlica. Per al sector descregut, aquesta intensitat religiosa, tot i veure-la bàsicament com quelcom aliè, produeix sensacions positives.
La primera, les immenses oportunitats d’admirar el seu patrimoni, els seus inacabables actius. Església és, a Roma, sinònim d’art. Un art, un patrimoni literalment inacabable. Segona, i a això no hi he arribat tant fàcilment, la possibilitat de valorar i admirar la força, la disciplina i la intensitat de la seva  fe. Contemplar la convicció dels peregrins, desplaçats molts d’ells en penoses condicions a pregar per al Beat Wojtyla no et deixa, – no em deixa a mi -, indiferent, sinó curiós i agnósticament descol•locat.

El recolzament del “Cavaliere”

A la romana via dei Giubbonari, prop del Campo de’ Fiori, es troba una de les nou o deu seus locals a Roma del pd, el Partito Democràtico, instrument en el que varen tractar de fer confluir les principals forces de l’esquerra i centreesquerra polítiques. He passat per davant d’aquesta seu forces vegades i algunes he iniciat una breu conversa amb els seus animosos militants que solen haver plantat, a l’entrada o al carrer, una tauleta per captar signatures o per distribuir pamflets de la darrera campanya, usualment vinculada a algun escàndol Berlusconià.

Doncs bé, en aquest local, en el que encara hi llueix un rètol més petit que l’actual però molt més sòlid, el de l’antic PCI (Partit Comunista Italià), he entès el perquè del manteniment en el poder del “Cavaliere”. I és que mentre el nom pd es presenti  i es contempli encara com una reencarnació del vell PCI, eurocomunista però comunista finalment; mentre el discurs – l’etern “discorso” – de l’oposició sigui semblant al dels voluntariosos militants de Via dei Giubbonari (en sicilià, aquells que treballen les crins dels cavalls) i que mentre Berlusconi manipula els òrgans de l’estat, ells recullin signatures i pintin pancartes per a la propera “mani”, Itàlia podrà estar tranquil•la o intranquil•la però seguirà dominada per l’inefable entabanador.

.

Amb comentaris…

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/03/2011

A Figueres, l’any 2011, el comunisme tronat. Rèquiem per dues honorables organitzacions de protecció de la natura (Iaden i Salvem l’Empordà) caigudes, òbviament, en mans de la reacció:

(comunicació enviada per email i penjada a mitjans comarcals que no toquen ni una coma, tramuntanaTV, emporda.info, etc)

.

16, 17, 18 i 19 de Març. VII Cicle de cinema ambiental i solidari: Coneguem l’imperi per dins i per fora

Aquest serà el setè any consecutiu del Cicle de cinema ambiental i solidari. En aquesta ocasió es realitzarà sota el títol “Coneguem l’imperi per dins i per fora”.

Tenim clara la necessitat de superar el sistema capitalista, de construir un model just, autenticament democràtic i sostenible… Per poder aconseguir aquests objectius cal que coneguem l’imperi per tal de conèixer el seu funcionament i els seus punts febles, però… quin imperi?

L’imperi del capitalisme, dels guanyadors econòmics a costa del planeta i de les persones, i sobretot l’imperi dels Estats Units, un dels principals països promotors del sistema.

El coneixerem per “dins” de la mà del director nord americà Michael Moore, expert cinèfil i investigador sobre els problemes als Estats Units, fruit del seu sistema polític-econòmic, i per “fora” a través d’altres pel·lícules que ens mostraran els efectes devastadors de l’imperi del capital a la resta del món, presentant el genocidi a l’ África (Blood in the mobile), la pesca il·legal de dofins al Japó (The Cover), o l’intent de cop d’estat contra un president elegit democràticament (Hugo Chavez) pel poble veneçolà…

Com sempre comptarem amb la sessió infantil com un intent de crear consciència als més joves, de crear sensibilització.

Organitzat per la IAEDEN amb la col·laboració de les associacions GEES, Diòptria i el FICMAC (Festival Internacional de cinema del Medi Ambient de Catalunya).

No us ho perdeu!!

Los líos del alma mater

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/03/2011

La London School of Economics de finales de los 70 e inicios de los 80 era una facultad con una gran presencia de estudiantes extranjeros que pagábamos una matrícula simbólica como la de los estudiantes británicos. Nos convertíamos, -los agradecidos-, en probritánicos de por vida y muy vinculados a la escuela. Thatcher lo cambió todo, con lógica presupuestaria pero torpeza estratégica. La LSE se convirtió rapidamente en una máquina de recaudar fondos. Primero con estudiantes más ricos, también más conservadores, y acudiendo a menudo a los “alumni” o antiguos alumnos. Sin embargo, no pensábamos que llegaran tan lejos como para vender doctorados a uno de los hijos de Gaddafi por millón y medio de libras.  Al actual director le honra haber presentado la dimisión pero deberemos replantearnos algunas preconcebidas ideas sobre la financiación privada de las universidades que en nuestro país, -en el otro extremo-, ni se huele, y en general sobre tantas relaciones con paises detestables  y sospechosos (huy Qatar!).

A través de un LSE alumni group de Linkedin me llega un texto de un compañero desconocido que inicia una discusión sobre este tema. Me parece adecuado y sobre todo ante el espectáculo de desorientación que todos en occidente estamos dando ante los acontecimientos de Líbia y del resto de paises árabes:

> I don’t think anyone is suggesting that this is an LSE only problem. You
> are right that other institutions should be investigated. Presumably the
> LinkedIn pages of Oxford and Cambridge will be debating similar
> questions. The real issue here is that British Universities and British
> Politicians are very eager to get their hands on money of any country
> with a huge balance of payment surplus and to hawk whatever they are
> offering at any price just to get a slice, even if it means being silent
> on human rights and democracy.
>
> This is the fundamental challenge for western nations as they diminish
> globally not just in their military might, but in their economic
> position as well, as other developing nations emerge. Sometimes, the
> softly softly approach works in moving dictators towards more political
> and economic liberalisation. But you need to investigate thoroughly
> their commitment to these issues. While Gaddafi might have toned down
> his anti-western stance for fear of being chased out of Libya by the
> Americans like they did Saddam, he was still creating politically
> instability by financing rebel groups in places like Sierra Leone and
> Liberia, who went on to commit a lot of atrocities in those countries.
> We have seen how he has relied on the same African rebels for support
> against his own people.
>
> Against this backdrop, LSE should have been judicious about who it is
> getting into bed with and not just accept the £1.5m in the hope that
> Gaddafi (or his family) were reforming simply because he was now
> acceptable to western leaders like Blair, who simply wanted to get
> Britains hands on Libyan oil. LSE’s role is to continue to expose,
> critically evaluate and challenge these sorts of political developments,
> not become part of the process by prostituting themselves for money.
> Houghton Street should continue to create space for political and
> economic debate and discussion both inside and outside the lecture
> rooms.

Apunts variats

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/01/2011

Sobre la desesperança

Llegint, creixentment interessat, Meditacions en el desert, els textos de Gaziel amargats, rancuniosos, potser per tot això lúcids.

Gaziel va perdre tota esperança i fe en Catalunya, Espanya, l’Europa occidental, els Estats Units i encara no pot entreveure cap altre món, perquè ni l’URSS ni el Japó existeixen per ell. Bona edició de Jordi Amat qui va escriure l’interessant biografia de Trias Fargas, un altre home que en el fons, esperava ben poc dels seus contemporanis.

.

El gegant abandonat

Col.laborador, col.lega, amic. Els anys de relacions professionals, com en les personals, poden acabar de moltes maneres: ignorant, tolerant, detestant, estimant… Al llarg dels anys, tots n’hem viscut de tota mena. Amb el vell gegant nòrdic hi havia hagut a més, agraïment. Ell per la confiança, jo per l’ajuda. Però, circumstàncies empresarials l’apartaren del lloc que tant em complementava.

Ara, més de sis mesos després, em fa unes confidències sobre com ha estat la sortida, la recerca d’una nova ocupació, la nova actitud de la família quan, de cop, has perdut la feina, però sobretot el que ha estat el silenci i trencar qualsevol relació dels que havien estat col.laboradors i companys de feina. Ningú se’n recorda (traient els primers dies de compromís) del marginat. Per egoisme? Per oblit? Per indiferència? Per interès? En tot cas generant una profunda sensació de soledat.

.

Nou govern, govern nou?

Algunes bromes que amagaven desitjos sincers que, aquells amics que tenien condicions i esperança de ser reclamats per al nou equip de govern, veiessin complerts els seus desitjos. Alguns d’ells fins i tot podrien ser “alguns dels millors”.

Una certa decepció de veure reflectit el teu país en un grup d’homes i dones que sempre desitjaries més perfecte i adequat.

Una profunda admiració i comprensió per aquells que han acceptat responsabilitats, no gaire ben compensades, molt exigents i ara, més que mai, rematadament incòmodes i complicades.

Una certa prevenció i esgarrifança d’intuir el retorn o la continuïtat d’algunes pràctiques polítiques i administratives massa sectàries que haguéssim volgut veure desaparèixer.

En definitiva sentiments barrejats però, afortunadament, encara sense indiferència.

.

És el Barça però només és futbol

El futbol és un entreteniment, una activitat menor, una diversió. El Barcelona està fent un joc primorós, té el millor jugador del món i aquests darrers dos anys de gran qualitat poden perllongar-se potser dos, tres més, però segur no indefinidament. Cal gaudir-los. Això si, no cal perdre el sentit crític (ho sembla escoltant programes de ràdio esportiva), una mínima dignitat (ho sembla, observant l’infantilisme galopant d’un gruix important d’espectadors del camp amb aquests “cantiquets” amb els noms dels jugadors que desperten una vergonya aliena indescriptible), ni el sentit de la mesura (estem parlant només d’un club de futbol).

S’entén que en temps de crisis els sentiments religiosos i parareligiosos s’exacerbin, però convé modular-los amb un adequat sentiment de culpa que et demani a crits la penitència.

.

No és això.

- No, no som un país en desenvolupament, més aviat som Alemanya quan intel•ligentment els sindicats cedeixen davant la direcció de Nissan per conservar llocs de treball.

- No, no cal president Mas, fer la gara-gara a aquests pretesos cineastes, ni riure la poca gràcia dels presentadors, ni acceptar les bromes de les subvencions. Ni en privat ni menys en públic.

- No cineastes, ni es juga amb els calers públics ni amb el president del país. Per més Gaudis que repartiu.

- No, ni l’estat autonòmic te la major responsabilitat del dèficit de les Administracions (concretament un 15%) ni les seves despeses haurien de ser les primeres a retallar. Abans es podria començar pels serveis de l’Estat central incomprensiblement mantinguts quan tot s’ha transferit, o per la magnificent duplicació de serveis, o millor dit, multiplicació de serveis en els ajuntaments i, no en parlem, en les diputacions.

- No, no és això del pinganillo de les traduccions el que sobra en el Senat. És el Senat el que sobra.

.

Crisi financera i client particular (Aim, i V)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

La crisi financera aixeca un espectacular nombre de comentaris, receptes, anàlisis i mesures encaminades a solucionar alguns dels múltiples efectes de la crisi. Tenim detectats i inicialment adreçats els problemes del deute públic, dels balanços bancaris, de les agències de qualificació i en general de tots els temes més vinculats a la solvència i al funcionament dels mercats. Però, i els efectes en el darrer eslavó de l’operativa financera que és el client final, l’estalviador i inversor particular? Si bé molta gent està d’acord que probablement son els grans perjudicats, la prioritat actual no són precisament ells. Malgrat que diverses agències independents estan reclamant solucions adreçades a la protecció del client a través de millor assessorament financer i una, més amplia activitat d’alfabetització financera de la població, continuem (especialment a Espanya) sense emprendre seriosament les mesures que evitin o al menys redueixin les possibilitats que tornin a produir-se les arbitrarietats i perjudicis que han patit tantes i tantes famílies i individus. En els darrers dies, en contactes amb premsa i en diverses jornades públiques (Borsadiner i FSR) he tractat de presentar aquest punt de vista. Caldrà més feina.

Wikileaks i el dret a la informació (Aim IV)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

No sé que més es publicarà derivat de les filtracions de wikileaks però de moment les xafarderies publicades son força més innòcues de les que poden escoltar-se en qualsevol carrer o fins i tot en qualsevol servei o jornada sobre política internacional.  Les “revelacions” són, de moment, soporíferes. És que algú pensava de debò que el gruix de la documentació burocràtica dels serveis exteriors poguessin estar orientades a temes de més nivell?.  Pots creure de veritat que l’opinió sobre Hugo Chávez o sobre Daniel Ortega de responsables diplomatics pugui ser mitjanament positiva? Pel contrari, el tema comença a agafar relleu amb la persecució en tota regla als responsables. Aquí no es dirimeix, de moment, cap amenaça a la seguretat de cap país, però si el control polític o no d’internet. La mala olor de la por a la llibertat d’informació s’ensuma arreu.

Apunts intranscendents matareunions (Aim): Brussel.les (I)

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/12/2010

Brussel.les és una ciutat molt més interessant del que diuen la majoria dels ibèrics que hi viuen o hi ha viscut, visitat i fins i tot (que poden saber!) els passavolants com jo ara. En tot cas està tan plena d’euròcrates, professionals o amateurs, amb un cert punt d’arrogància i autoritarisme institucional, que de vegades pots tenir la temptació d’odiar-la. Brussel.les és la imatge d’una esperança quasi perduda en l’Europa Federal somiada, però també la de la vella, rovellada i sobretot inconscient Europa cada cop més intranscendent al mon. Encara crec que tenim alguna possibilitat d’aixecar-nos d’aquesta migdiada profunda i començar a recuperar un paper rellevant en l’esfera internacional. Llavors ens agradarà més Brussel•les.

Mes i mig

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Mes i mig sense “entrades” en aquest blog, mena de calaix de sastre d’apunts potser no prou meditats però segur sentits a una hora o una altra. El que havia de ser excusa per una breu dedicació sistematitzada, ha estat superat per les conseqüències de creure que el temps s’estira amb flexibilitat infinita i, tard o d’hora, claudiques deixant a banda coses poc importants però, pitjor, coses essencials.

Potser és més aviat que no tinc rés a dir, rés a expressar en aquest dietari de petites vanitats, de taller personal, d’exabruptes, de reflexes del que em passa per davant.

És però, temps d’eleccions i per tant de xerrameca incontinguda. Ja m’hi he afegit (al guirigall fenomenal) en tertúlies i xerrades amb amics. Crec que no és pas el voler afegir soroll a la fressa desafinada de l’ambient sinó una mena d’autoexigència de remarcar el que de bo i dolent he presenciat aquests quatre anys abans del “choice and change” que ens ofereix el vot. I de remarcar, amb els testimonis de les visites  de cada dia (funcionen les estadístiques d’aquest programari? cóm és que no s’han reduït les visites en aquest temps de sequera?) el que penso dels propers exercicis democràtics i dels que aspiren a manar o a fer-ho veure. No fer-ho i per anticipat em semblaria més aviat poc digne, si és que hi han dignitats i indignitats en aquest divertiment.

Deu dies d’oca a oca

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/09/2010

- A Praga per obrir EFPA Txèquia. Un dia i mig per comprovar la manca de cortesia i tacte centreeuropeu quan t’esforces per recolzar-los (fruit de tants anys d’egoisme comunista?) . Per empitjorar el viatge un solemne maltractament de Vueling als clients. Simpàtica companyia quan va començar, creixentment detestable a mesura que monopolitza Barcelona o molts destins de Barcelona. La ciutat? Fa anys que ha perdut tot l’interès per la sobreabundància turística. Llàstima.

- Dinem a Copenhaguen sortint del Consell Executiu d’EFPA. Carta amb preus moderats -impensables a Barcelona-  en el segon país més ric d’Europa. Els alemanys, que fins ara menyspreaven els contractes amb menys valor afegit i que nosaltres aprofitàvem, saben que ara són més competitius que nosaltres també a aquests nivells baixos. Dinamarca i Alemanya, per posar només un parell d’exemples, han fet un ajust contundent en els darrers anys mentre nosaltres jugàvem al G8.

- Liverpool en el congrés Lib-Dem. Constato que la centralitat de Londres és més forta que la de París i per suposat que la de Madrid. Les “segones ciutats” estan, al Regne Unit, a anys llum de la capital. En tot cas lloable esforç de rehabilitació d’una ciutat que era poc més que l’espectre de la primera revolució industrial.

- A Bilbao per una presentació a la Cambra de Comerç i, perquè no dir-ho, per un excel•lent i honrat sopar sense les bestieses dels restaurants moderns que ens aclaparen. Una curiositat impensable a casa nostra: els 35 convocats a la presentació havien arribat, estaven asseguts i esperaven educadament, quan encara faltaven tres minuts per les sis, hora de convocatòria.

Coses del país que no se com explicar a estrangers

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/08/2010

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

Divendres d’stress

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/07/2010

Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al  TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.

I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.

Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.

A La Plaza, més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.

Gent entre-vista, …aquests darrers dies

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/07/2010

Heribert Barrera

Des de fa uns dies en possessió de 93 anys viscuts. Químic i patriota. Amb ben poques màcules doncs no n’hi ha d’immaculats o immaculades. La seva imatge a la manifestació del dia 10 resumeix la dignitat però també la decadència no recuperable del país. Sota un sol que no l’enlluernava, Barrera es mirava la Catalunya que no podia, que no pot caminar.

Victorio Valle

Catedràtic d’Hisenda Pública. Com Trias Fargas, com Fuentes Quintana, com José Barea, com el recentment desaparegut Alexandre Pedrós. Valle, des de la seva atalaia de Funcas (l’omnipresent Funcas per a tants economistes espanyols) observa com les seves caixes d’estalvi desapareixen, com les entenem ara, del panorama financer del país. Victorio Valle és memòria viva de l’economia espanyola, com a deixeble privilegiat de Fuentes, banquer, reformador, acadèmic, alt funcionari, i gran conversador a l’antiga.

Helena Guardans Cambó

No havia tingut la sort de conèixer-la abans. Helena Guardans gestiona una empresa amb quasi 2.000 empleats, la majoria estrangers voluntàriament a Barcelona. Preocupada per un país i una ciutat que es deterioren. Veu, to i sobre tot idees que surten de l’equilibri, la intel.ligència i d’un camí familiar excepcional. Malauradament un bé escàs.

Antonio Pereira Torres

Mestre però amic, Antonio Torres m’ha ensenyat quasi tot lo rellevant que conec o intueixo per a la meva primera dedicació en els darrers vint anys: l’institut d’estudis financers. Seny, moderació, energia, afany de millora, lideratge, innovació i internacionalisme. Després de tants anys, és un plaer retrobar-lo, encara que, ai!, tant breument.

I ara, què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Si els polititzats  lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

No és pot dir això, ni és pot dir allò.

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

Breu passeig per la Barcelona que ens queda

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/05/2010

Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert.  Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.

Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

Decidir

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/02/2010

Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Romans, Magiars, Turcs, Habsburgs, Soviètics: Budapest

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre  la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del bankarképzö, l’Associació de bancs, el Ministeri de Finances, la Universitat Corvinus, el Supervisor dels mercats financers i el Banc Nacional d’Hongria on la vella amiga Júlia Kiraly fa de sotsgovernadora. Sintonia absoluta amb tots ells. Penso en les persones que ocupen els mateixos càrrecs a Espanya i encara hi seria plantejant la primera idea o tractant de que l’escoltin. No se si m’hi trobaria bé en una estància molt llarga però tornar a Budapest i poder fer una passejada a la vora del Danubi amb la vista del Castell i el Palau reial de Buda és un plaer efímer però excepcional.

Memorial Trias Fargas, vint anys després

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/11/2009

L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog

Notícies de la corrupció, en directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/10/2009

Convidat en el programa de Cuní per debatre sobre si comprar o llogar la vivenda com antesala del Meeting Point. Amb un professor universitari, un representant dels promotors, una bonafe que demana l’abolició de les hipoteques i la inefable Pilar Rahola. Bé, i un servidor.

A TV3 cada cop et tracten pitjor. Sovint ni et donen el bon dia. Com suposo poca gent els diu que no, s’ho creuen. Sort de les simpàtiques pentinadores i maquilladores.

Doncs el debat va quedar en el no rés, Just arribats, la notícia de la detenció de l’alcalde de Santaco, de Prenafeta i d’Alavedra va agafar tot el protagonisme. Cuní, com bon periodista, exaltat pel directe i no per l’intemporal discussió sobre el totxo, interrumpeix tota l’estona per donar novetats que al menys a mi m’interessen molt més que l’aburridot debat.  L’altermundista, que sembla va crear una campanya titulada “No tendrás una vivienda en tu puta vida”,  primer s’emociona per la coincidència entre el debat sobre la vivenda i la corrupció, i després es lamenta de haver tingut només una oportunitat d’obrir la boca. El promotor, que té Rahola quasi seguda a sobre, crec que agraeix que tot s’acabi tant ràpidament i desfer-se de la potent periodista. El professor universitari que,  s’ho creguin o no, portava txuletes, decideix repartir targetes i diu alguna cosa sobre propaganda d’un seu llibre. Al mig d’un cert caos, acabo el programa parlant de corrupció i de finançament dels partits polítics amb Cuní i Rahola. Crec que vistes les notícies a tots ens interessa molt més que les estimacions sobre els preus dels pisos.

En definitiva una oportunitat d’assabentar-se de l’Operació Pretoria del Jutge Garzón en ple directe televisiu. Hi haurà temps i lloc per comentar llargament el tunel en el que ens estem-estan? ficant.

Teruel

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/10/2009

Teruel existe. Como existe su orografía árida pero con un verde voluntarioso, agazapado tras una quebrada o tras un relieve calizo erosionado con formas imposibles.

Teruel existe y por eso lo han quemado, dejando miseria sobre miseria, abandono sobre abandono.

Teruel existe aunque a veces creas que no existen los turolenses.  Hasta que, casi perdida la esperanza, la sombra de uno de ellos cruze los soportales y tenga tiempo de concederte un saludo.

Teruel existe pero no para aquellos que no soporten el turismo sin turistas, sin ser vistos, sin nada demasiado obvio para visitar y fotografiar o para no alterar su ritmo vital y el tuyo.

Teruel existe como te demuestra Paco “el rejones”, de Jarque de la Val, con su atención no servil, con su profesionalidad de hostelero antiguo, de casta si no es de oficio.

Teruel existe para aquellos que lo ignorábamos y que tarde llegamos a comprobarlo. Para aquellos que teniéndolo cercano lo veíamos lejos y lo mirábamos desinteresados. Para aquellos que, ahora si, lo mantendremos en un lugar privilegiado de nuestro atlas personal.

Florència, Ferrer i Guàrdia, les caixes…

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/10/2009

Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Mediocritats d’Agost

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/08/2009

Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi,  per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Dependències

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/08/2009

Una setmana extra de feina, autoimposada com a penitència per la crisi.

Inútil, portem des de dijous 30 per la tarda incomunicats per e.mail i així, el rendiment de qualsevol activitat cau en picat. Mai havia experimentat, des de que el correu electrònic ha passat a ser el mitjà de comunicació per excel.lència en els negocis, quasi una setmana d’aïllament. La resta del mon desconeix que no t’arriben els missatges i per tant alguns probablement pensen que senzillament ets, som, uns inútils absoluts.

Afortunadament o desgraciada, som a l’agost i tot s’apaga fins setembre. Però aquesta primera setmana sol ser encara relativament activa i l’hem perduda miserablement. El degoteig de gent que marxa de vacances és permanent i ho fan sense poder acabar les coses. Amb feines d’última hora probablement empresonades en el servidor extern, el que segons els interlocutors d’avaries està essent rastrejat per una munió de tecnics sense veu ni rostre.

Temps per reflexionar sobre la tecnodependència que ens fa aparentment forts i eficients, realment dèbils i dependents.

Fi de curs a “La Plaza”

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/07/2009

Fi de temporada a “La Plaza“. Amb Ramon Salabert i l’Àlex Casanovas. Mitja hora de tertúlia sobre notícies que es presenten com a bones però que a mi em semblen el contrari.

Primera. Resultats bancaris presentats com a positius que són preocupants. Avui Caixa Catalunya i Banco Popular però demà seran la resta d’entitats. Preocupants perquè reflecteixen la poca transparència en els comptes del sector financer. Sabem que les provisions especials del Banc d’Espanya han estat positives però també que el calendari de dotacions pot donar una impressió errònia. No és possible que els resultats siguin flors i violes, i que alhora el crèdit estigui paralitzat, s’hagi aprovat un fons gegantí per salvar entitats, i que les reestructuracions i fusions estiguin a l’ordre del dia.

Segona: El Barça presenta també amb eufòria els seus comptes en la temporada de més èxit esportiu en la seva història. Malgrat els clars rendiments addicionals que li ha donat el triplet i especialment la Champions League, presenten un escàs increment de facturació, beneficis raquítics i major endeutament. Amb tot el país exterioritzant la seva il.lusió continguda en aquest equip de futbol, la gestió del projecte és mediocre. I això que aquests resultats encara no inclouen la “magnífica” operació Ibrahimovic, exemple de l’enginyeria financera-futbolística realitzada amb diners dels socis.

Tercera: Un estudi sobre competitivitat a Catalunya de Xavier Vives i Pankaj Ghemawat d’IESE ens recorda que el nostre mercat natural continua i continuarà essent majoritàriament l’espanyol, contradient les veus creixentment dominants que ens volen fer creure que la dependència espanyola ha desaparegut en el mercat global. Agradi o no als essencialistes, dins o fora de l’actual Govern de la Generalitat, la reconciliació -el terme no és exagerat- amb la resta d’Espanya és imprescindible. Com  a mínim per a les butxaques.

Quarta:  Spanair. Contra tots els missatges d’optimisme que ens col.loca contínuament el seu president, Ferran Soriano, la breu història de la nova Spanair és un rosari de despropòsits. No es troba suficient capital, confronta una vaga del personal aparentment seriosa i ara se li rebel.len les agències de viatge. És una mala notícia per al que havia de ser el gran projecte empresarial privat del país. Privat amb un aclaparador ús del capital públic.

Cinquena: Palau de la Música. És una mala notícia pel país que entitats tan rellevants com el Palau o l’Orfeó Català es vegin involucrades en afers tan poc edificants. És una pèssima notícia l’actuació policial i mediàtica. Ni calia fer tan soroll, ni la premsa havia de dictar sentència. La dimissió del president de la Fundació, que s’aplaudeix com si s’hagués obtingut  la immunitat per ambdues entitats, a mi em sembla la confirmació de la mala notícia i de la pèssima notícia.

Totes aquestes notícies són exemples d’una premsa i uns consumidors de premsa amb l’esperit crític sota mínims. Els redactats que surten dels gabinets de premsa corporatius es reprodueixen sense variar una coma. Hem de sortir llavors els pessimistes patològics per fer-li la punyeta al President Montilla que fa uns dies feia una crida a aixecar l’ànim. No se si és el més indicat. En tot cas, per rematar una temporada infame, aquestes agres reflexions.

20090727.mp3

Toros

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/07/2009

Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.

El yin també té els seus enemics. Per exemple la part creixent de públic que assisteix com qui va a un acte social per fer-se veure i no per contemplar un espectacle. Així, s’escolten permanentment uns comentaris de vergonya aliena, i aquell silenci respectuós que abans acompanyava les actuacions de José Tomás a Barcelona, ara desapareix, convertida la cursa en un party de la societat més rància. Per acabar-ho d’adobar, aquests afeccionats convertits en fans i groupies, no són imparcials i embogeixen en una tarda de qualitat torera moderada.

Aquesta vegada i en tantes ocasions, la revenda és fonamentalment un fenomen mediàtic. En arribar a la plaça, les entrades es venien amb un molt lleuger sobrepreu. Rés a veure amb els milers d’euros que algun flipat diuen que pagà uns díes abans. En tot cas, plaça plena fins vessar. És però, flor d’un dia, o millor dit flor d’en Tomás, perqué em temo que això s’acaba.  No caldran ni les signatures, ni les declaracions de vila antitaurina, ni pronunciaments dels parlaments. Jo crec que els toros moriran en un parell de generacions. Com a molt.

Vaig començar a anar a les curses de braus, sempre amb parents, quan era un nen. Ara no puc portar els meus, gràcies a tots aquells que volen preservar la sensibilitat dels altres. He tingut  moments racionalistes que quasi bé em fan decidir no tornar mai més. Altres d’identificació amb l’art, amb la profunditat de la relació del toro amb el torero, indescriptibles. Globalment, un curiós, com en tantes altres coses, i en aquest cas animat un xic més del normal, per un irrefrenable esperit de contradicció.

Gambes, escamarlans i plàstic

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/06/2009

Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.

Faig d’acompanyant ocasional de la meva filla, biòloga estudiant les desgràcies que per algunes espècies  sembla provocar aquest tipus de pesca, certament agressiva.  El tema m’interessa una estona però la deformació professional em fa derivar cap a les bases econòmiques de la pesca, aquesta activitat creixentment subvencionada. Gasoil a una tercera part del preu, grans ajuts per la reconversió de flota (la meitat del preu de l’embarcació?), jubilacions incentivades per l’Estat, amarres gratuïts, etc. I fins i tot així és una activitat residual, en clar retrocés, malpagada per l’esforç que es realitza. A Barcelona a més, sotmesa a un mobbing clar per part del Port Autònom per al que els pescadors són una nosa no rendible. Per exemple disposen d’una llotja que, contrariament a les de la resta de Catalunya, li fa falta un lifting urgent.

Diversitat d’opinions: la biòloga pensa que la nostra costa està en un retrocés natural tràgic. Els pescadors pensen, o volen pensar, que el Mediterrani continua ben viu i generós. Jo no en tinc ni idea però en la única “txurrada” que presencio després de 5 hores arrossegant, em meravello de  la quantitat de peix i marisc llevat, però sobre tot de la quantitat d’escombraries que acompanyen els lluços i les cigales: plàstics de tota mena, llaunes, samarretes, i el pitjor,  tubs de plom i cables telefònics abandonats. Suposo que el Mediterrani és encara viu però els puc assegurar que és un abocador impresentable.

Ha estat una ocasió també per veure de prop les noves bocanes i obres del Port. Molt encara a fer i molt a acabar. El port guanya en capacitat però deixa pendent les connexions de transport. Sembla com si les infraestructures d’aquest país estiguin maleïdes. Quan, després de penes i treballs, s’acaben queden encara fortes incògnites per a la seva viabilitat completa.

La T1 i les carícies de Zapatero a Carod

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 17 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Reaccions

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Cádiz y el bicentenario de la Pepa

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/06/2009

Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa María. Campos de girasoles incentivados por la política agraria común que, al  menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular;  la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Dia D

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

Avui fa 65 anys del que per mi és l’aconteixement més important del segle XX. El desembarcament, i subseqüent batalla, de  Normandia. Un acte de guerra evidentment interessat però també d’enorme generositat. No cal dir que els Europeus som avui lliures, molt lliures, gràcies a aquesta extraordinària operació militar, gràcies finalment als milers de soldats morts i ferits estadounidencs, britànics i, no ho oblidem, canadencs.

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

Per XVIIena vegada

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

XVIIena entrega dels Títols CEFA i CIIA. Quan un projecte, un esdeveniment, una celebració, de fet un aniversari es repeteix consecutivament 17 anys ja és en si un motiu d’alegria. 18 anys des d’una gestió quasi impossible d’Alfonso i meva amb el vell i savi Claudio Boada que efectivament va ser decisiu perquè poguéssim fer el programa a Barcelona des del primer dia. Varem ser els únics tres que hi creiem.

Amb els titulats d’avui ja són prop de 750, la majoria professionals financers en exercici, el 55% de tot Espanya. Paraules interessants del nou Secretari de Política Financera (Caiguda d’ingressos, caixes, dificultats d’endeutament en els mercats. Quina papereta!) sobre la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Una ocasió de reveure’ns amb col.legues, amics i perquè no, amb coneguts i saludats.