Category: Pseudodiari

Divendres d’stress

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/07/2010

Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al  TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.

I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.

Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.

A La Plaza més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.

Gent entre-vista, …aquests darrers dies

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/07/2010

Heribert Barrera

Des de fa uns dies en possessió de 93 anys viscuts. Químic i patriota. Amb ben poques màcules doncs no n’hi ha d’immaculats o immaculades. La seva imatge a la manifestació del dia 10 resumeix la dignitat però també la decadència no recuperable del país. Sota un sol que no l’enlluernava, Barrera es mirava la Catalunya que no podia, que no pot caminar.

Victorio Valle

Catedràtic d’Hisenda Pública. Com Trias Fargas, com Fuentes Quintana, com José Barea, com el recentment desaparegut Alexandre Pedrós. Valle, des de la seva atalaia de Funcas (l’omnipresent Funcas per a tants economistes espanyols) observa com les seves caixes d’estalvi desapareixen, com les entenem ara, del panorama financer del país. Victorio Valle és memòria viva de l’economia espanyola, com a deixeble privilegiat de Fuentes, banquer, reformador, acadèmic, alt funcionari, i gran conversador a l’antiga.

Helena Guardans Cambó

No havia tingut la sort de conèixer-la abans. Helena Guardans gestiona una empresa amb quasi 2.000 empleats, la majoria estrangers voluntàriament a Barcelona. Preocupada per un país i una ciutat que es deterioren. Veu, to i sobre tot idees que surten de l’equilibri, la intel.ligència i d’un camí familiar excepcional. Malauradament un bé escàs.

Antonio Pereira Torres

Mestre però amic, Antonio Torres m’ha ensenyat quasi tot lo rellevant que conec o intueixo per a la meva primera dedicació en els darrers vint anys: l’institut d’estudis financers. Seny, moderació, energia, afany de millora, lideratge, innovació i internacionalisme. Després de tants anys, és un plaer retrobar-lo, encara que, ai!, tant breument.

I ara, què?

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2010

Si els polititzats  lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polítics catalans no han tingut temps en aquest mateix període per, ni esbossat, preparar un mínim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

No és pot dir això, ni és pot dir allò.

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

No és pot dir que creus, ni és pot dir que no creus. No és pot dir que vols guanyar diners, ni que tant et fan els diners. No és pot dir que ets espanyol ni es pot dir que voldries no ser-ho. Ni és pot dir que et sents català, ni que sovint et fa vergonya ser-ho. No és pot dir que molts socialistes ho han fet bé ni que molts convergents ho faran malament. No és pot dir que prefereixes l’Aznar o el Piqué que el Zapatero o el Moratinos. No és pot dir que el Barça (i el Madrid) s’està carregant la Penya, el handbol Granollers, el Reus Esportiu i el Voltregà, la lliga, i en general el no saber qui guanyarà. No és pot dir que penses que es menja millor a Alemanya que a Catalunya (i sobre tot més barat i ben servit), ni es pot dir que creus que els “Bullis” de torn són fum sense substància. No és pot dir que no entens el perquè s’ha fet un nou aeroport tenint-ne un d’igual que hem hagut de quasi tancar, ni és pot dir que no entens perquè tants diners públics en una línia aèria en fallida. No és pot dir que la societat civil i la burgesia són d’un decadent que fa por, ni pots dir que l’esquerra tradicional és reaccionària. No és pot dir que mires la noia en faldilla curta ni que aquell taxista que agafes et sembla un brut monumental i vols baixar. No és pot dir que s’ha de treballar més ni que cal anar més de farra. No és pot dir ni a uns (castellans) ni als altres (catalans) que el català s’està morint o que l’estan matant. No és pot dir quasi bé rés que no digui tothom. Me n’estic atipant.

One Man’s moment. His party’s destiny. Our nation’s future

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/05/2010

Així ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar,  de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern britànic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

Breu passeig per la Barcelona que ens queda

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/05/2010

Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert.  Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.

Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

Decidir

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/02/2010

Jornada de negociació. Fa tres o quatre anys que en parlem però vàrem començar des de postures molt, massa, allunyades. El temps, la realitat, el descobrir que la distància i moltes diferències les imaginàvem, ha fet que ara ja ens trobem molt propers uns dels altres. El que pensàvem serien “deal breakers” no ho han estat i hem perdut molts arguments.

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

Píndoles de final d’any

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/01/2010

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Notre ami, le roi

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/01/2010

Encara calentes les cendres del monumental ridícul que els governs espanyol i marroquí han fet en l’afer Aminatou Haidar, vaig al Marroc cercant Fes, la dita ciutat imperial que des de feia temps volia veure.

Com en la darrera estada fa un parell d’anys, els radicals contrastos d’aquest país ressalten encara més la constatació de que hi ha una cosa que s’està fent relativament bé: l’orientació decidida vers les infraestructures. A les millores de les carreteres i a les inversions espectaculars als ports, ara s’hi afegeix una aposta decidida per la xarxa de ferrocarrils. Tot plegat pot i està començant a donar resultats visibles en desenvolupament econòmic. Per adobar-ho, els xinesos ja circulen visiblement pel país i poden aviat convertir-se en els primers socis empresarials per davant de França, Espanya i els Americans.

El rei, omnipresent. Com ho estava el seu pare. La premsa, teledirigida en el sentit de la lloança incondicional a Mohammed VI i en el de la manipulació política vers el nou “partit reial” destinat a controlar tot el poder, el PAM (Partit de l’Autenticitat  i la Modernitat) dels amics íntims de Sa Majestat. Tot plegat configurant un debat polític menor i força hipòcrita: lluites intestines pel poder que en definitiva són per les menors o majors simpaties del monarca.

Algunes, poques,  pinzellades d’interès: la pressió islamista continguda amb seny i promocionant mullahs propers al govern, les petites i valentes campanyes de drets humans com les del moviment MALI de Zineb El Rhazoui, la periodista que ha llançat la campanya per abolir l’obligació de no trencar en públic el dejú del Ramadà que ara pot comportar anys de presó; i tot el muntatge del Sahara: la confrontació amb Algèria, el desenvolupament artificial de la ex colònia espanyola, la seva marroquinització (fàcil sobre terreny força erma), la proposta d’autonomia i ara de regionalització de tot el regne, l’acusació al Polisari de mantenir milers de ciutadans marroquins captius en condicions inhumanes (els propis saharahuis evidentment), etc. Ara tot debilitat per la campanya Haidar que han gestionat malament i per la qual es demanen dimissions.

En definitiva, cap intenció real d’avançar vers una monarquia constitucional a l’espanyola com els nostres opinadors esperaven a la mort de Hassan II, el “germà” de Joan Carles I. Encara una societat afrancesada, prou “laica” en la seva aparença pública que manté un país amb certa estructuració i per tant gestionat. Sense evitar però ni la corrupció d’alta volada ni la de petita com vaig tenir l’ocasió de comprovar en dues ocasions en els escassos quatre dies allà, on vaig ser assetjat per sengles policies, afortunadament satisfets amb quantitats molt moderades.

Romans, Magiars, Turcs, Habsburgs, Soviètics: Budapest

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

Trepitjar la sòlida i majestàtica Budapest et reconcilia amb l’Europa més autèntica, la construïda pels grans imperis, la sovint destruïda pels grans imperis. Entre  la sucrada Viena i la Praga menor i sobrevalorada pels turistes, Budapest s’imposa senyorial i activa, desacomplexada tot i patir una crisi molt greu. Els hongaresos, directes i de tracte fàcil, molt distants dels seus veïns germànics amb qui costa molt més el diàleg i el pacte. Acollidors i disponibles, visito els amics del bankarképzö, l’Associació de bancs, el Ministeri de Finances, la Universitat Corvinus, el Supervisor dels mercats financers i el Banc Nacional d’Hongria on la vella amiga Júlia Kiraly fa de sotsgovernadora. Sintonia absoluta amb tots ells. Penso en les persones que ocupen els mateixos càrrecs a Espanya i encara hi seria plantejant la primera idea o tractant de que l’escoltin. No se si m’hi trobaria bé en una estància molt llarga però tornar a Budapest i poder fer una passejada a la vora del Danubi amb la vista del Castell i el Palau reial de Buda és un plaer efímer però excepcional.

Memorial Trias Fargas, vint anys després

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/11/2009

L’amic Joan Francesc Pont ho explica molt millor de com ho hagués fet jo en un post del seu blog

Notícies de la corrupció, en directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/10/2009

Convidat en el programa de Cuní per debatre sobre si comprar o llogar la vivenda com antesala del Meeting Point. Amb un professor universitari, un representant dels promotors, una bonafe que demana l’abolició de les hipoteques i la inefable Pilar Rahola. Bé, i un servidor.

A TV3 cada cop et tracten pitjor. Sovint ni et donen el bon dia. Com suposo poca gent els diu que no, s’ho creuen. Sort de les simpàtiques pentinadores i maquilladores.

Doncs el debat va quedar en el no rés, Just arribats, la notícia de la detenció de l’alcalde de Santaco, de Prenafeta i d’Alavedra va agafar tot el protagonisme. Cuní, com bon periodista, exaltat pel directe i no per l’intemporal discussió sobre el totxo, interrumpeix tota l’estona per donar novetats que al menys a mi m’interessen molt més que l’aburridot debat.  L’altermundista, que sembla va crear una campanya titulada “No tendrás una vivienda en tu puta vida”,  primer s’emociona per la coincidència entre el debat sobre la vivenda i la corrupció, i després es lamenta de haver tingut només una oportunitat d’obrir la boca. El promotor, que té Rahola quasi seguda a sobre, crec que agraeix que tot s’acabi tant ràpidament i desfer-se de la potent periodista. El professor universitari que,  s’ho creguin o no, portava txuletes, decideix repartir targetes i diu alguna cosa sobre propaganda d’un seu llibre. Al mig d’un cert caos, acabo el programa parlant de corrupció i de finançament dels partits polítics amb Cuní i Rahola. Crec que vistes les notícies a tots ens interessa molt més que les estimacions sobre els preus dels pisos.

En definitiva una oportunitat d’assabentar-se de l’Operació Pretoria del Jutge Garzón en ple directe televisiu. Hi haurà temps i lloc per comentar llargament el tunel en el que ens estem-estan? ficant.

Teruel

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/10/2009

Teruel existe. Como existe su orografía árida pero con un verde voluntarioso, agazapado tras una quebrada o tras un relieve calizo erosionado con formas imposibles.

Teruel existe y por eso lo han quemado, dejando miseria sobre miseria, abandono sobre abandono.

Teruel existe aunque a veces creas que no existen los turolenses.  Hasta que, casi perdida la esperanza, la sombra de uno de ellos cruze los soportales y tenga tiempo de concederte un saludo.

Teruel existe pero no para aquellos que no soporten el turismo sin turistas, sin ser vistos, sin nada demasiado obvio para visitar y fotografiar o para no alterar su ritmo vital y el tuyo.

Teruel existe como te demuestra Paco “el rejones”, de Jarque de la Val, con su atención no servil, con su profesionalidad de hostelero antiguo, de casta si no es de oficio.

Teruel existe para aquellos que lo ignorábamos y que tarde llegamos a comprobarlo. Para aquellos que teniéndolo cercano lo veíamos lejos y lo mirábamos desinteresados. Para aquellos que, ahora si, lo mantendremos en un lugar privilegiado de nuestro atlas personal.

Florència, Ferrer i Guàrdia, les caixes…

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/10/2009

Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Des del nord d’Irlanda

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/09/2009

Un parell de dies a Belfast i circulant pel nord d’Irlanda. Quines sensacions tant diferents de fa 34 anys, estiu del 75, quan vaig agafar un tren de Dublín a Belfast només per curiositat política. Els amics nacionalistes irlandesos m’empenyien a mirar el conflicte només des del prisma, diguem, catòlic. Travessar els filats controlats per l’exèrcit britànic que tancaven els accessos a diferents parts de la ciutat i que reflexaven l’ambient de guerra, acabava per posicionar-te clarament en un dels costats. Anys després, ja amb perspectives de pau, vaig aprendre a escoltar i entendre les posicions unionistes i situar-les al mateix nivell de bogeria que la contrària, a acceptar l’obvietat de que ningú tenia la raó.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

Mediocritats d’Agost

Posted by Josep Soler-Albertí – 30/08/2009

Tal i com els experts m’anticipaven, Agost és un mes quasi en blanc, un parèntesi,  per aquests divertiments bloguers. Aquests són, resumits, alguns dels posts que hagués volgut escriure aquest mes i que per mandra o manca de prioritat no he escrit.

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Dependències

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/08/2009

Una setmana extra de feina, autoimposada com a penitència per la crisi.

Inútil, portem des de dijous 30 per la tarda incomunicats per e.mail i així, el rendiment de qualsevol activitat cau en picat. Mai havia experimentat, des de que el correu electrònic ha passat a ser el mitjà de comunicació per excel.lència en els negocis, quasi una setmana d’aïllament. La resta del mon desconeix que no t’arriben els missatges i per tant alguns probablement pensen que senzillament ets, som, uns inútils absoluts.

Afortunadament o desgraciada, som a l’agost i tot s’apaga fins setembre. Però aquesta primera setmana sol ser encara relativament activa i l’hem perduda miserablement. El degoteig de gent que marxa de vacances és permanent i ho fan sense poder acabar les coses. Amb feines d’última hora probablement empresonades en el servidor extern, el que segons els interlocutors d’avaries està essent rastrejat per una munió de tecnics sense veu ni rostre.

Temps per reflexionar sobre la tecnodependència que ens fa aparentment forts i eficients, realment dèbils i dependents.

Fi de curs a “La Plaza”

Posted by Josep Soler-Albertí – 28/07/2009

Fi de temporada a “La Plaza“. Amb Ramon Salabert i l’Àlex Casanovas. Mitja hora de tertúlia sobre notícies que es presenten com a bones però que a mi em semblen el contrari.

Primera. Resultats bancaris presentats com a positius que són preocupants. Avui Caixa Catalunya i Banco Popular però demà seran la resta d’entitats. Preocupants perquè reflecteixen la poca transparència en els comptes del sector financer. Sabem que les provisions especials del Banc d’Espanya han estat positives però també que el calendari de dotacions pot donar una impressió errònia. No és possible que els resultats siguin flors i violes, i que alhora el crèdit estigui paralitzat, s’hagi aprovat un fons gegantí per salvar entitats, i que les reestructuracions i fusions estiguin a l’ordre del dia.

Segona: El Barça presenta també amb eufòria els seus comptes en la temporada de més èxit esportiu en la seva història. Malgrat els clars rendiments addicionals que li ha donat el triplet i especialment la Champions League, presenten un escàs increment de facturació, beneficis raquítics i major endeutament. Amb tot el país exterioritzant la seva il.lusió continguda en aquest equip de futbol, la gestió del projecte és mediocre. I això que aquests resultats encara no inclouen la “magnífica” operació Ibrahimovic, exemple de l’enginyeria financera-futbolística realitzada amb diners dels socis.

Tercera: Un estudi sobre competitivitat a Catalunya de Xavier Vives i Pankaj Ghemawat d’IESE ens recorda que el nostre mercat natural continua i continuarà essent majoritàriament l’espanyol, contradient les veus creixentment dominants que ens volen fer creure que la dependència espanyola ha desaparegut en el mercat global. Agradi o no als essencialistes, dins o fora de l’actual Govern de la Generalitat, la reconciliació -el terme no és exagerat- amb la resta d’Espanya és imprescindible. Com  a mínim per a les butxaques.

Quarta:  Spanair. Contra tots els missatges d’optimisme que ens col.loca contínuament el seu president, Ferran Soriano, la breu història de la nova Spanair és un rosari de despropòsits. No es troba suficient capital, confronta una vaga del personal aparentment seriosa i ara se li rebel.len les agències de viatge. És una mala notícia per al que havia de ser el gran projecte empresarial privat del país. Privat amb un aclaparador ús del capital públic.

Cinquena: Palau de la Música. És una mala notícia pel país que entitats tan rellevants com el Palau o l’Orfeó Català es vegin involucrades en afers tan poc edificants. És una pèssima notícia l’actuació policial i mediàtica. Ni calia fer tan soroll, ni la premsa havia de dictar sentència. La dimissió del president de la Fundació, que s’aplaudeix com si s’hagués obtingut  la immunitat per ambdues entitats, a mi em sembla la confirmació de la mala notícia i de la pèssima notícia.

Totes aquestes notícies són exemples d’una premsa i uns consumidors de premsa amb l’esperit crític sota mínims. Els redactats que surten dels gabinets de premsa corporatius es reprodueixen sense variar una coma. Hem de sortir llavors els pessimistes patològics per fer-li la punyeta al President Montilla que fa uns dies feia una crida a aixecar l’ànim. No se si és el més indicat. En tot cas, per rematar una temporada infame, aquestes agres reflexions.

20090727.mp3

Toros

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/07/2009

Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.

El yin també té els seus enemics. Per exemple la part creixent de públic que assisteix com qui va a un acte social per fer-se veure i no per contemplar un espectacle. Així, s’escolten permanentment uns comentaris de vergonya aliena, i aquell silenci respectuós que abans acompanyava les actuacions de José Tomás a Barcelona, ara desapareix, convertida la cursa en un party de la societat més rància. Per acabar-ho d’adobar, aquests afeccionats convertits en fans i groupies, no són imparcials i embogeixen en una tarda de qualitat torera moderada.

Aquesta vegada i en tantes ocasions, la revenda és fonamentalment un fenomen mediàtic. En arribar a la plaça, les entrades es venien amb un molt lleuger sobrepreu. Rés a veure amb els milers d’euros que algun flipat diuen que pagà uns díes abans. En tot cas, plaça plena fins vessar. És però, flor d’un dia, o millor dit flor d’en Tomás, perqué em temo que això s’acaba.  No caldran ni les signatures, ni les declaracions de vila antitaurina, ni pronunciaments dels parlaments. Jo crec que els toros moriran en un parell de generacions. Com a molt.

Vaig començar a anar a les curses de braus, sempre amb parents, quan era un nen. Ara no puc portar els meus, gràcies a tots aquells que volen preservar la sensibilitat dels altres. He tingut  moments racionalistes que quasi bé em fan decidir no tornar mai més. Altres d’identificació amb l’art, amb la profunditat de la relació del toro amb el torero, indescriptibles. Globalment, un curiós, com en tantes altres coses, i en aquest cas animat un xic més del normal, per un irrefrenable esperit de contradicció.

Gambes, escamarlans i plàstic

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/06/2009

Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.

Faig d’acompanyant ocasional de la meva filla, biòloga estudiant les desgràcies que per algunes espècies  sembla provocar aquest tipus de pesca, certament agressiva.  El tema m’interessa una estona però la deformació professional em fa derivar cap a les bases econòmiques de la pesca, aquesta activitat creixentment subvencionada. Gasoil a una tercera part del preu, grans ajuts per la reconversió de flota (la meitat del preu de l’embarcació?), jubilacions incentivades per l’Estat, amarres gratuïts, etc. I fins i tot així és una activitat residual, en clar retrocés, malpagada per l’esforç que es realitza. A Barcelona a més, sotmesa a un mobbing clar per part del Port Autònom per al que els pescadors són una nosa no rendible. Per exemple disposen d’una llotja que, contrariament a les de la resta de Catalunya, li fa falta un lifting urgent.

Diversitat d’opinions: la biòloga pensa que la nostra costa està en un retrocés natural tràgic. Els pescadors pensen, o volen pensar, que el Mediterrani continua ben viu i generós. Jo no en tinc ni idea però en la única “txurrada” que presencio després de 5 hores arrossegant, em meravello de  la quantitat de peix i marisc llevat, però sobre tot de la quantitat d’escombraries que acompanyen els lluços i les cigales: plàstics de tota mena, llaunes, samarretes, i el pitjor,  tubs de plom i cables telefònics abandonats. Suposo que el Mediterrani és encara viu però els puc assegurar que és un abocador impresentable.

Ha estat una ocasió també per veure de prop les noves bocanes i obres del Port. Molt encara a fer i molt a acabar. El port guanya en capacitat però deixa pendent les connexions de transport. Sembla com si les infraestructures d’aquest país estiguin maleïdes. Quan, després de penes i treballs, s’acaben queden encara fortes incògnites per a la seva viabilitat completa.

La T1 i les carícies de Zapatero a Carod

Posted by Josep Soler-Albertí – 17/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 17 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

No voldria pas aigualir la festa. De fet, d’aquí a una estona l’estaré utilitzant, de camí a una ciutat europea, i potser estaré bocabadat per (he anotat aquest matí alguns comentaris) la “solució arquitectònica” o per la “fantàstica senyalèctica” o potser només per l’orgull del que estrena sabates noves.

Potser si que em meravellarà però voldria retrocedir dos anys i escaig, el març del 2007, en l’acte d’IESE. 700 o 800 representants de la nostra apreciada “societat civil catalana” reclamaven el traspàs dela gestió de l’aeroport o bé, els més moderats del ja moderat fòrum, com a mínim una certa descentralització d’AENA.

Doncs ni rastre d’una cosa ni de l’altra. Ni se l’espera, vista la suficiència governamental en l’acte d’inauguració on els polítics catalans hi assistien amb cares de jubilats el dia que s’obra el casal del poble. Només cal veure els somriures de primera comunió del president de la Generalitat i del cap de l’oposició, o les afectuoses carícies de Zapatero a Carod, o aquest passejar altiu d’en Pepe Blanco.Tot preciós però d’aquelles reclamacions unànimes, el més calent a l’aigüera.

I és que amb una companyia de bandera (catalana) en camí de ser absorbida per la nefasta filial d’Ibèria; amb una altra, Spanair, descapitalitzada després de ser comprada per un euro als antics propietaris i amb un futur incert; amb la forta caiguda del tràfic aeri en general i amb l’AVE menjant-se una part important dels passatgers interiors, no estic segur que estem per masses focs d’artifici. Potser ens haurem de resignar a tancar l’antiga i ara sobrant T2 i a acceptar la T1 com un nou i bon , fins i tot excel.lent, embolcall del nostre aeroport de sempre. Subsidiari, de destinacions limitades, d’accessos publics justos, però còmode, proper a la ciutat i amb un bon nivell d’us gràcies especialment a les incontenibles ànsies de viatjar (el “going places”) dels catalans

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Reaccions

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Cádiz y el bicentenario de la Pepa

Posted by Josep Soler-Albertí – 10/06/2009

Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa María. Campos de girasoles incentivados por la política agraria común que, al  menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular;  la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Dia D

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

Avui fa 65 anys del que per mi és l’aconteixement més important del segle XX. El desembarcament, i subseqüent batalla, de  Normandia. Un acte de guerra evidentment interessat però també d’enorme generositat. No cal dir que els Europeus som avui lliures, molt lliures, gràcies a aquesta extraordinària operació militar, gràcies finalment als milers de soldats morts i ferits estadounidencs, britànics i, no ho oblidem, canadencs.

A 24 hores de la principal manifestació democràtica del continent, unes eleccions al Parlament Europeu, la memòria del dia D i del que va desencadenar hauria d’estar molt present i davant de tot. Les paraules d’Eisenhower a la seva tropa “aportareu la seguretat a un mon lliure” segueixen sobrevolant quasi tot el que tenim els Europeus en benestar, llibertat i felicitat.

I massa sovint ho oblidem. Fins i tot els liberals que hauríem de tenir-ho gravat al front. Quan, menys de tres anys després del dia D, un grup de liberals reunits l’abril de 1947 a Wadham College d’Oxford fundaren l’Internacional Liberal, eren conscients de que ho feien gràcies a la intervenció nord-americana. “At a time of disorder, poverty, famine and fear caused by two World Wars“.

Per XVIIena vegada

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/06/2009

XVIIena entrega dels Títols CEFA i CIIA. Quan un projecte, un esdeveniment, una celebració, de fet un aniversari es repeteix consecutivament 17 anys ja és en si un motiu d’alegria. 18 anys des d’una gestió quasi impossible d’Alfonso i meva amb el vell i savi Claudio Boada que efectivament va ser decisiu perquè poguéssim fer el programa a Barcelona des del primer dia. Varem ser els únics tres que hi creiem.

Amb els titulats d’avui ja són prop de 750, la majoria professionals financers en exercici, el 55% de tot Espanya. Paraules interessants del nou Secretari de Política Financera (Caiguda d’ingressos, caixes, dificultats d’endeutament en els mercats. Quina papereta!) sobre la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Una ocasió de reveure’ns amb col.legues, amics i perquè no, amb coneguts i saludats.

Días sardos y corsos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Cinco días, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos países afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellísima de las costas y montañas. Aquí además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.

Una segunda fácil constatación: la globalización puede con todo, y más en áreas turísticas. El sardo, los diversos dialectos corsos y como no, el catalán del Alghero son crecientemente una ilusión en retroceso; la gastronomía básicamente continental; la música, que decir!.

Por fin, la admiración por la moderación urbanística y por la no destrucción del país al estilo español de los últimos años. Ni mafias, ni “tangenti”?, ni estupideces políticas logran torcer el que supongo consenso claro y determinado para preservar. En otras partes complicadas de Italia como en la Campania, o algo menos en Sicilia también se observa. En ninguna parte la destrucción ha sido tan extensa, profunda y sistemática como en la costa española en los últimos 15 o 20 años.

En todo caso, de los pasos fugaces por muchas partes de las islas un pensamiento permanente: el volver con más calma, para gozar de esas pequeñas maravillas apostadas en tantos rincones, quizás para buscar algún viejo y probablemente olvidado amigo Sardo con quién conocer la forma de pensar de lo que queda de estas islas. Lo que hay de verdad y de mentira en tanta gente sólo entrevista en nuestros pasos rápidos en busca de curvas y velocidad. Faltará, eso si, la  amistad y tolerancia reinante estos días. También unos valores escasos.

Spam

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/05/2009

Fa molts anys eren cartes que arribaven per correu ordinari. Ara és spam del correu electrònic. Si se segueix utilitzant, és que encara dona resultats…

GREETINGS FROM WRIGHT SCOTT.
HELLO…DEAR SIR.

My name is SCOTT.WRIGHT, I am an American soldier’s contractor in peace keeping force in Iraq,serving in the military of the 1st Armored Division in Iraq, as you know insurgents everyday and car bombs are attacks.

We managed to move funds belonging to Saddam Hussein’s family. The total amount is US$ 23MILLION DOLLARS in cash(TWENTY THREE MILLION DOLLARS). We want to move this money to you, so that you may keep our share for us till when we will come over to meet you.We will take 60%, my partner and I.You take 40%. No strings
attached, just help us move it out of Iraq, Iraq is a war zone. We plan on using
diplomatic courier and shipping the money out in three large silver
boxes, using diplomatic immunity.

If you are interested I will send you the full details, my job is to find a good partner that we can trust and that will assist us. Can I trust you? When you receive this letter, kindly send me an e-mail signifying your interest including your most confidential telephone/fax numbers for
quick communication also your contact details. This business is risk free. The boxes can be shipped out in 48hrs.

YOU CAN CONTACT ME THROUGH MY PRIVATE MAIL BOX:capt.wright@cantv.net

Respectfully,
SCOTT WRIGHT.



I parlant d’spams….

Les dues cares de la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/05/2009

Ahir a Madrid. Una constatació més de que en el TGV s’aprofita molt el temps però que el pont aeri és més ràpid. I més car. Restaurants plens a vessar. Com avui a Barcelona, fugida massiva de cap de setmana i accessos de sortida de Barcelona col·lapsats. La crisi és fa invisible?. Probablement un altre miratge perquè el creixement del nombre d’aturats és indiscutible, i l’activitat, molt reduïda. Es van configurant dues realitats oposades. En un cantó les empreses que tanquen, projectes abandonats, promocions privades paralitzades, aturats i especialment aquells que ja han perdut la prestació d’atur, i caigudes a plom de les facturacions. En un altre, els projectes amb diners públics tot just sortits de la maquineta de fer bitllets, l’administració pública i els seus funcionaris intocats, els subvencionats, i els treballadors recolzats sindicalment  en sectors consentits i oligopòlics. Dos móns i dues cares de la conjuntura radicalment oposades. Estranya crisi la que genera l’estat de benestar, i especialment el nostre estat de benestar.

Tertuliant

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/05/2009

(De la tertúlia de  La Plaza, Onda Cero Catalunya, 20 de maig 2009)

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.

De les caixes

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 20 maig 2009

Bona nit, aquesta tarda he passat un moment per una de les aules de l’IEF on, un grup d’estudiants, la majoria professionals financers, assisteixen a un postgrau de banca privada. Es trobaven en una estona de descans i he vist que en una cantonada es movien bitllets.  Inicialment he pensat que es tractava d’una porra sobre la final de la Champions de la propera setmana. Quan m’he acostat per saber quins eren els resultats sobre els que es concentraven les apostes, m’he trobat amb la sorpresa. Contràriament al que creia, no era la final Europea del Barça el que s’avaluava en aquella rotllana i la que generava aquella evident expectació.

- “La porra de la final ja està plantejada des de la setmana passada”, em diuen.

- “En la porra que hem començat aquesta tarda després d’escoltar el President Montilla, del que es tracta és d’encertar quines caixes catalanes es fusionaran, de fet, quines amb quines”.

Bé, no hi ha com la intervenció d’una alta autoritat per aixecar la veda dels comentaris i acabar amb els rumors. El que fins fa unes hores era quasi bé una qüestió reservada, ara ja és motiu de porres abrandades. Per cert, un altre dia explicaré en quina de les alternatives es concentraven les apostes.

Democràcia directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/05/2009

A Suïssa per l’enèsima reunió entre EFPA i FPSB. El dia després de les eleccions cantonals i federals del 17 de maig. No per conegut és menys extraordinari fullejar la premsa suïssa i veure el nivell de detall al que s’arriba en el debat popular gràcies a les nombrosíssimes consultes populars directes. Eliminació del Jurat Popular en el cantó de Vaux, manteniment de la religió en les escoles grisones, reformes de l’ensenyament en dos o tres cantons, la instauració del passaport biomètric a nivell federal, i tantes altres qüestions que han estat aprovades o refusades pels ciutadans de diversos cantons.

Primera constatació: una participació molt més alta del que creia, entre un 40 i un 50%, en temes que només afecten directament a una minoria. Resum d’un diari Ginebrí, El Temps, 8 pàgines dels diversos referèndums i els seus resultats -molta política i pocs polítics- , 12 pàgines d’economia i finances. La resta, quatre pàgines d’informació diversa i la victòria del suís Federer sobre Rafael Nadal.

No estic segur que el conjunt dels ciutadans estiguin més capacitats que els seus representants electes per decidir sobre temes tant variats però sí que aquest sistema afavoreix el debat seriós, la implicació en la política i l’intercanvi de punts de vista, molt més que la contemplació dels duels de a veure qui la diu més grossa. Una altra constatació òbvia però amb enveja: la fortalesa del federalisme o confederalisme suís. Alguns cantons posen a votació reformes dràstiques de l’educació, la justícia, l’administració, etc, sense rés a veure amb el que és vigent als altres cantons. I per suposat no passa rés.. Bé, passa que exerceixen la seva sobirania en perfecte harmonia amb la resta del país.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)

EFPA Andorra?

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

A partir del próximo septiembre, a cuatro meses escasos vista, importante reducción en mi protagonismo personal en el proyecto EFPA. Ya era hora. No será, ni de lejos, un mutis por el foro. Ni EFPA ni yo mismo nos lo podemos permitir todavía, pero sí cedo la responsabilidad principal (estaba a punto de escribir “suprema?, tics autoritarios!). He estado en el proyecto antes que se materializara. En todas las reuniones previas y en las fundaciones formales de diciembre del 2000 de EFPA y EFPA España. Y desde entonces o la he tutelado o la he dirigido. Ahora quiero pasar a un segundo plano.

EFPA Europa es ahora una realidad sólida. No es todavía una realidad indestructible, debe cuidarse, pero tiene vida propia. Cuando en el 2004 tomé la presidencia, teníamos varios pleitos, un patrimonio negativo y muy pocas certificaciones. Ahora tenemos unas correctas reservas, estamos en cinco o seis países más y creo que tenemos una estructura y unos proyectos consistentes. Me gustaría que el último Board que presida, este septiembre, sea en Andorra y firmando la constitución de EFPA Andorra. Creo que va por buen camino.

S’obren les “notes”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/05/2009

Això havia de ser un butlletí electrònic. Redactat cada mes o cada dos mesos. Quan tenia la capçalera em vaig adonar que això d’un butlletí electrònic començava a ser prehistòric. Un paper destinat a ser spam en la xarxa de correus cada cop més empipadora i plena d’escombraria.

Els blogs m’impressionaven. Ho veia com una obligació afegida i de fet me’n trec d’obligacions darrerament. Però finalment he caigut.

Per tant, les “Notes” seran només una categoria, personalitzada això si, del blog personal. Accedint per la categoria “Notes liberals” us estalviareu tots els altres texts, fotos, comentaris, vídeos, àudios, etc. I si no hi accediu, us estalviareu fins i tot les “Notes”

El què, el per què i el com?

El què: apuntar amb brevetat el meu dia a dia de la Internacional Liberal, de les seves activitats, dels seus objectius, de la seva major o menor esfera d’influència, i tots aquells altres comentaris que girin al voltant del pensament més o menys liberal. Potser de vegades pecarà de massa personal, però aquesta és la única visió que tinc.

El per què: sobre tot, el per què ara. És cert, massa temps des de que em vaig incorporar al Bureau de la Internacional (2 anys!) i massa temps des de que, regularment, assisteixo als seus congressos i executius (trenta anys!). Hauria d’haver intentat convèncer-me abans però què es pot fer? En tot cas, espero aportar-vos alguna cosa en informació liberal i espero que tingui continuïtat.

El com: amb apunts breus en aquesta secció (categoria en diuen) del blog. Tot plegat tractaré de que sigui de bon llegir, i només aquells temes que penso poden aportar alguna idea. Amb una perspectiva diferent del propi butlletí intern de la internacional, al que no pretenc ni traduir, ni substituir, sinó complementar des de la meva perspectiva, des de la perspectiva catalana.

Per cert, escriuré com parlo, sense deixar res en el tinter, amb certa incorrecció política i de vegades – tractaré que poques – potser molestant algú. Demano respectuosament disculpes. Però ara comencem.