Category: Pseudodiari

Días sardos y corsos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Cinco días, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos países afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellísima de las costas y montañas. Aquí además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.

Una segunda fácil constatación: la globalización puede con todo, y más en áreas turísticas. El sardo, los diversos dialectos corsos y como no, el catalán del Alghero son crecientemente una ilusión en retroceso; la gastronomía básicamente continental; la música, que decir!.

Por fin, la admiración por la moderación urbanística y por la no destrucción del país al estilo español de los últimos años. Ni mafias, ni “tangenti”?, ni estupideces políticas logran torcer el que supongo consenso claro y determinado para preservar. En otras partes complicadas de Italia como en la Campania, o algo menos en Sicilia también se observa. En ninguna parte la destrucción ha sido tan extensa, profunda y sistemática como en la costa española en los últimos 15 o 20 años.

En todo caso, de los pasos fugaces por muchas partes de las islas un pensamiento permanente: el volver con más calma, para gozar de esas pequeñas maravillas apostadas en tantos rincones, quizás para buscar algún viejo y probablemente olvidado amigo Sardo con quién conocer la forma de pensar de lo que queda de estas islas. Lo que hay de verdad y de mentira en tanta gente sólo entrevista en nuestros pasos rápidos en busca de curvas y velocidad. Faltará, eso si, la  amistad y tolerancia reinante estos días. También unos valores escasos.

Spam

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/05/2009

Fa molts anys eren cartes que arribaven per correu ordinari. Ara és spam del correu electrònic. Si se segueix utilitzant, és que encara dona resultats…

GREETINGS FROM WRIGHT SCOTT.
HELLO…DEAR SIR.

My name is SCOTT.WRIGHT, I am an American soldier’s contractor in peace keeping force in Iraq,serving in the military of the 1st Armored Division in Iraq, as you know insurgents everyday and car bombs are attacks.

We managed to move funds belonging to Saddam Hussein’s family. The total amount is US$ 23MILLION DOLLARS in cash(TWENTY THREE MILLION DOLLARS). We want to move this money to you, so that you may keep our share for us till when we will come over to meet you.We will take 60%, my partner and I.You take 40%. No strings
attached, just help us move it out of Iraq, Iraq is a war zone. We plan on using
diplomatic courier and shipping the money out in three large silver
boxes, using diplomatic immunity.

If you are interested I will send you the full details, my job is to find a good partner that we can trust and that will assist us. Can I trust you? When you receive this letter, kindly send me an e-mail signifying your interest including your most confidential telephone/fax numbers for
quick communication also your contact details. This business is risk free. The boxes can be shipped out in 48hrs.

YOU CAN CONTACT ME THROUGH MY PRIVATE MAIL BOX:capt.wright@cantv.net

Respectfully,
SCOTT WRIGHT.



I parlant d’spams….

Les dues cares de la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 22/05/2009

Ahir a Madrid. Una constatació més de que en el TGV s’aprofita molt el temps però que el pont aeri és més ràpid. I més car. Restaurants plens a vessar. Com avui a Barcelona, fugida massiva de cap de setmana i accessos de sortida de Barcelona col·lapsats. La crisi és fa invisible?. Probablement un altre miratge perquè el creixement del nombre d’aturats és indiscutible, i l’activitat, molt reduïda. Es van configurant dues realitats oposades. En un cantó les empreses que tanquen, projectes abandonats, promocions privades paralitzades, aturats i especialment aquells que ja han perdut la prestació d’atur, i caigudes a plom de les facturacions. En un altre, els projectes amb diners públics tot just sortits de la maquineta de fer bitllets, l’administració pública i els seus funcionaris intocats, els subvencionats, i els treballadors recolzats sindicalment  en sectors consentits i oligopòlics. Dos móns i dues cares de la conjuntura radicalment oposades. Estranya crisi la que genera l’estat de benestar, i especialment el nostre estat de benestar.

Tertuliant

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/05/2009

(De la tertúlia de  La Plaza, Onda Cero Catalunya, 20 de maig 2009)

Un plaer i un privilegi compartir tertúlia amb dos dels economistes més rellevants del país, Joaquín Trigo i José García Montalvo.  Després de tants anys de freqüentar La Plaza puc dir que aquesta parella és de les més brillants amb les que pots compartir el micròfon. Inconvenient: coincidim massa, fins i tot amb les bromes i la ironia. Això potser fa perdre interès a l’audiència i és que també cal tenir en compte el show.

Evidentment les caixes i el tret de sortida d’avui de Montilla. Els resultats que ningú es creu. L’agonia lenta però concreta dels japonesos. A alguns empresaris se’ls veu el llautó lamentant que a Catalunya hi hagin menys subvencions que a Aragó.  L’economia espanyola i el seu retard cíclic, i l’induït pel Govern. Trigo: didàctic, professoral, mentalment impecable; Montalvo: brillant, ocurrent, incisiu.  Jo comparseixo, tot just apostillo, crec…   Ens acompanya també Francesca Maset, cap de la gestora de Caixa Girona i antiga alumna de l’IEF que demostra perquè s’ha enfilat en els rankings.

Tot plegat una estona pacífica, suggerent, tolerant. Agradable sobre tot. Mentre escric això, tinc la televisió encesa i el debat de TVE, crec 59 segons, és només un ping pong entre periodistes a sou del PP i del PSOE que no deixen un centímetre al dubte, al debat d’ idees. Dogmes químicament purs en la defensa de posicions irreductibles. Parti pris absoluts. No m’hi trobaran.

De les caixes

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 20 maig 2009

Bona nit, aquesta tarda he passat un moment per una de les aules de l’IEF on, un grup d’estudiants, la majoria professionals financers, assisteixen a un postgrau de banca privada. Es trobaven en una estona de descans i he vist que en una cantonada es movien bitllets.  Inicialment he pensat que es tractava d’una porra sobre la final de la Champions de la propera setmana. Quan m’he acostat per saber quins eren els resultats sobre els que es concentraven les apostes, m’he trobat amb la sorpresa. Contràriament al que creia, no era la final Europea del Barça el que s’avaluava en aquella rotllana i la que generava aquella evident expectació.

- “La porra de la final ja està plantejada des de la setmana passada”, em diuen.

- “En la porra que hem començat aquesta tarda després d’escoltar el President Montilla, del que es tracta és d’encertar quines caixes catalanes es fusionaran, de fet, quines amb quines”.

Bé, no hi ha com la intervenció d’una alta autoritat per aixecar la veda dels comentaris i acabar amb els rumors. El que fins fa unes hores era quasi bé una qüestió reservada, ara ja és motiu de porres abrandades. Per cert, un altre dia explicaré en quina de les alternatives es concentraven les apostes.

Democràcia directe

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/05/2009

A Suïssa per l’enèsima reunió entre EFPA i FPSB. El dia després de les eleccions cantonals i federals del 17 de maig. No per conegut és menys extraordinari fullejar la premsa suïssa i veure el nivell de detall al que s’arriba en el debat popular gràcies a les nombrosíssimes consultes populars directes. Eliminació del Jurat Popular en el cantó de Vaux, manteniment de la religió en les escoles grisones, reformes de l’ensenyament en dos o tres cantons, la instauració del passaport biomètric a nivell federal, i tantes altres qüestions que han estat aprovades o refusades pels ciutadans de diversos cantons.

Primera constatació: una participació molt més alta del que creia, entre un 40 i un 50%, en temes que només afecten directament a una minoria. Resum d’un diari Ginebrí, El Temps, 8 pàgines dels diversos referèndums i els seus resultats -molta política i pocs polítics- , 12 pàgines d’economia i finances. La resta, quatre pàgines d’informació diversa i la victòria del suís Federer sobre Rafael Nadal.

No estic segur que el conjunt dels ciutadans estiguin més capacitats que els seus representants electes per decidir sobre temes tant variats però sí que aquest sistema afavoreix el debat seriós, la implicació en la política i l’intercanvi de punts de vista, molt més que la contemplació dels duels de a veure qui la diu més grossa. Una altra constatació òbvia però amb enveja: la fortalesa del federalisme o confederalisme suís. Alguns cantons posen a votació reformes dràstiques de l’educació, la justícia, l’administració, etc, sense rés a veure amb el que és vigent als altres cantons. I per suposat no passa rés.. Bé, passa que exerceixen la seva sobirania en perfecte harmonia amb la resta del país.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)

EFPA Andorra?

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

A partir del próximo septiembre, a cuatro meses escasos vista, importante reducción en mi protagonismo personal en el proyecto EFPA. Ya era hora. No será, ni de lejos, un mutis por el foro. Ni EFPA ni yo mismo nos lo podemos permitir todavía, pero sí cedo la responsabilidad principal (estaba a punto de escribir “suprema�, tics autoritarios!). He estado en el proyecto antes que se materializara. En todas las reuniones previas y en las fundaciones formales de diciembre del 2000 de EFPA y EFPA España. Y desde entonces o la he tutelado o la he dirigido. Ahora quiero pasar a un segundo plano.

EFPA Europa es ahora una realidad sólida. No es todavía una realidad indestructible, debe cuidarse, pero tiene vida propia. Cuando en el 2004 tomé la presidencia, teníamos varios pleitos, un patrimonio negativo y muy pocas certificaciones. Ahora tenemos unas correctas reservas, estamos en cinco o seis países más y creo que tenemos una estructura y unos proyectos consistentes. Me gustaría que el último Board que presida, este septiembre, sea en Andorra y firmando la constitución de EFPA Andorra. Creo que va por buen camino.

S’obren les “notes”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/05/2009

Això havia de ser un butlletí electrònic. Redactat cada mes o cada dos mesos. Quan tenia la capçalera em vaig adonar que això d’un butlletí electrònic començava a ser prehistòric. Un paper destinat a ser spam en la xarxa de correus cada cop més empipadora i plena d’escombraria.

Els blogs m’impressionaven. Ho veia com una obligació afegida i de fet me’n trec d’obligacions darrerament. Però finalment he caigut.

Per tant, les “Notes” seran només una categoria, personalitzada això si, del blog personal. Accedint per la categoria “Notes liberals” us estalviareu tots els altres texts, fotos, comentaris, vídeos, àudios, etc. I si no hi accediu, us estalviareu fins i tot les “Notes”

El què, el per què i el com?

El què: apuntar amb brevetat el meu dia a dia de la Internacional Liberal, de les seves activitats, dels seus objectius, de la seva major o menor esfera d’influència, i tots aquells altres comentaris que girin al voltant del pensament més o menys liberal. Potser de vegades pecarà de massa personal, però aquesta és la única visió que tinc.

El per què: sobre tot, el per què ara. És cert, massa temps des de que em vaig incorporar al Bureau de la Internacional (2 anys!) i massa temps des de que, regularment, assisteixo als seus congressos i executius (trenta anys!). Hauria d’haver intentat convèncer-me abans però què es pot fer? En tot cas, espero aportar-vos alguna cosa en informació liberal i espero que tingui continuïtat.

El com: amb apunts breus en aquesta secció (categoria en diuen) del blog. Tot plegat tractaré de que sigui de bon llegir, i només aquells temes que penso poden aportar alguna idea. Amb una perspectiva diferent del propi butlletí intern de la internacional, al que no pretenc ni traduir, ni substituir, sinó complementar des de la meva perspectiva, des de la perspectiva catalana.

Per cert, escriuré com parlo, sense deixar res en el tinter, amb certa incorrecció política i de vegades – tractaré que poques – potser molestant algú. Demano respectuosament disculpes. Però ara comencem.