Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Per fi, de manera poc volguda, hem de prendre la decisió final i els acords estan ja sobre la taula. I de cop, els veritables sentiments agafen tota la seva dimensió i veiem de que anava tot. Era massa fàcil amagar-se sota petiteses, sota diferències magnificades, sota un cobert protector de irrellevàncies. Ara apareix l’únic que de veritat ens distancia: la por al canvi, els recels, la incertesa malgrat tot, i el poder. El poder que ha de sorgir de lo nou i del que es fusiona.

En un costat la força de la unió, del quasi monopoli, de les tendències potser més globals, la por a l’imperi.  A l’altre cantó, l’orgull del petit, del que vàrem fer del no rés, de la voluntat europea, del que ja coneixem front a la novetat. Dues opcions desiguals en la raó però sobre tot en el sentiment. Arriba, potser afortunadament, l’ultimàtum: pareu de marejar la perdiu i decidiu-vos. Aquest és el termini perquè les condicions ja estan pactades. La negociació deixa de ser el diàleg amb un altre per ser-ho amb tu mateix. Angoixa i dubtes.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Avui però, les notícies d’aquest matí haurien de ser decisives per al futur de Guardiola. Sembla que ahir, acompanyat de la seva esposa i criatures (tres?) va anar a veure un concert al Palau de la Música del grup Manel. Alló va acabar com el rosari de l’aurora amb una part del públic cridant que es quedés en el Barça i no deixant-lo tranquil per fer el que havia anat a fer: escoltar tranquil.lament una actuació musical. Pep porta cada dia personalment els seus nanos al col.legi del meu fill petit que m’havia explicat certes escenes dantesques per al dret a la intimitat i tranquilitat de l’entrenador. Si això va amb el sou que se’l quedin. Afortunadament per a Guardiola, també avui ha saltat la notícia o el rumor de que el Manchester United l’estava considerant per substituir Sir Alex Ferguson com a Manager general del club anglès. I bé, vull dir-li molt clar: Guardiola, no tinguis cap dubte, aprofita aquesta oportunitat immillorable i signa pel ManU. No només recuperaràs la tranquil.litat i la capacitat d’anar pel carrer sense que t’emprenyin sinó que, a més a més, tindràs la millor feina en el mon del futbol amb temps, anys,  per planificar, treballar, equivocar-te, triomfar, tot sense que presidents, candidats, periodistes, nacionalistes de pa torrat i altres futboleros desvagats t’estiguin pressionant tot el sant dia.

Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.

Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   13 de gener 2010 (16.00 hs.)

Copenhaguen va de veres?

Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre,  però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.

Un conte de Nadal

Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a  un altre país per creuar els oceans.  A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.

Ben Shalom Bernanke

Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant  bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Com en la darrera estada fa un parell d’anys, els radicals contrastos d’aquest país ressalten encara més la constatació de que hi ha una cosa que s’està fent relativament bé: l’orientació decidida vers les infraestructures. A les millores de les carreteres i a les inversions espectaculars als ports, ara s’hi afegeix una aposta decidida per la xarxa de ferrocarrils. Tot plegat pot i està començant a donar resultats visibles en desenvolupament econòmic. Per adobar-ho, els xinesos ja circulen visiblement pel país i poden aviat convertir-se en els primers socis empresarials per davant de França, Espanya i els Americans.

El rei, omnipresent. Com ho estava el seu pare. La premsa, teledirigida en el sentit de la lloança incondicional a Mohammed VI i en el de la manipulació política vers el nou “partit reial” destinat a controlar tot el poder, el PAM (Partit de l’Autenticitat  i la Modernitat) dels amics íntims de Sa Majestat. Tot plegat configurant un debat polític menor i força hipòcrita: lluites intestines pel poder que en definitiva són per les menors o majors simpaties del monarca.

Algunes, poques,  pinzellades d’interès: la pressió islamista continguda amb seny i promocionant mullahs propers al govern, les petites i valentes campanyes de drets humans com les del moviment MALI de Zineb El Rhazoui, la periodista que ha llançat la campanya per abolir l’obligació de no trencar en públic el dejú del Ramadà que ara pot comportar anys de presó; i tot el muntatge del Sahara: la confrontació amb Algèria, el desenvolupament artificial de la ex colònia espanyola, la seva marroquinització (fàcil sobre terreny força erma), la proposta d’autonomia i ara de regionalització de tot el regne, l’acusació al Polisari de mantenir milers de ciutadans marroquins captius en condicions inhumanes (els propis saharahuis evidentment), etc. Ara tot debilitat per la campanya Haidar que han gestionat malament i per la qual es demanen dimissions.

En definitiva, cap intenció real d’avançar vers una monarquia constitucional a l’espanyola com els nostres opinadors esperaven a la mort de Hassan II, el “germà” de Joan Carles I. Encara una societat afrancesada, prou “laica” en la seva aparença pública que manté un país amb certa estructuració i per tant gestionat. Sense evitar però ni la corrupció d’alta volada ni la de petita com vaig tenir l’ocasió de comprovar en dues ocasions en els escassos quatre dies allà, on vaig ser assetjat per sengles policies, afortunadament satisfets amb quantitats molt moderades.

No ha estat una aturada premeditada i de fet hagués pogut transcriure, com en altres ocasions, intervencions en emissores o fer algun comentari de viatge. Ha estat una aturada marcada per la manca de motivació dels temes polítics i econòmics que dominen aquest blog. I potser per la necessitat d’agafar una certa perspectiva perduda sobre determinats temes. La premsa diària em cau progressivament de les mans, les tertúlies anodines, els tòpics dels diaris econòmics in crescendo. El recurs als periòdics estrangers no soluciona la manca d’interès. És qüestió de temporada? Probablement però també d’un país creixentment gris.

Mentre la conjuntura no retorni amb una mica més de tensió aquí van tres recomanacions instantànies de llibres que estic acabant aquests dies i que he llegit acceleradament (el que és sempre bona senyal):

- Winesburg, Ohio,  de Sherwood Anderson;  El cercle de Viena, 2009. (Contes de personatges escrits el 1919 per l’influent narrador americà. Ara en català).

- Animal Spirits, de George Akerlof i Robert Shiller;  Gestión 2000, 2009. (Serà una obra fonamental en la recuperació dels factors emocionals i psicològics en l’anàlisi econòmica).

- L’Empordà dels escriptors, de Jaume Guillamet;  L’Avenç, 2009. (Excel.lent resum de la presència de l’Empordà en l’obra literària de grans escriptors, empordanesos i no)

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Si ja tenen l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible, un mamotret de dues-centes pàgines i pretenen llegir-lo…, que els agafi confessats!.

Ens costaria de definir aquesta proposta però al que més es sembla és a un programa electoral diguem-ne fashion. I això per la seva reiteració, desordre, i voluntarisme. Les paraules més utlitzades el el text són evidentment: crearán, mejorarán, garantizarán, promoverán, darán prioridad a, se adoptarán, se aprobarán, recogerán, impulsarán, fomentarán, favorecerán, desarrollarán, establecerán, se asegurarán que, incluirán, generarán, potenciarán, incorporarán, etcètera.

Hi ha alguns capítols que, per la seva inanitat, són memorables. La falta de idees en els de, per exemple, la societat de la informació o en el d’internacionalització constitueixen impressionants monuments funcionarials a la ignorància del que passa i es necessita en les empreses.

En definitiva, un bon document per a la tauleta de nit en temps d’insomni. El mateix insomni que no afecta òbviament al Govern, satisfet de si mateix per haver, finalment, santificat i grapejat el terme sostenibilitat.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   2 de desembre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

Los funcionarios, en ocasiones de buena fe, se creen de verdad que su pequeño mundo de regulaciones, permisos y normativa diversa de letra pequeña es la realidad. Se equivocan y a veces, por miedo, no se lo decimos. El mercado, la actividad económica, la vida en definitiva, se aleja del Estado cuando éste no le garantiza el marco adecuado para desarrollarse.

En nuestra actividad de asesoramiento financiero la distancia entre la práctica del día a día y la estructura legal es abismal. Se asesora, y por lo tanto se induce al interlocutor cliente a obrar de determinada forma, desde un montón de funciones y entidades. Especialmente desde la sucursal bancaria de la esquina. Y se da este o estos consejos, en muchas ocasiones, sin las suficientes garantías profesionales que, por ejemplo, en medicina exigimos hasta a aquel que nos pone una inyección. Según el supervisor, a partir de ahora sólo asesorarán financieramente unas cuantas entidades que ellos autoricen y registren bajo unas normas vagas que hasta ahora han superado solo diez entidades. Lo cierto es que están consiguiendo alejar la práctica de la legalidad a marchas forzadas. Pero que no se equivoquen: la demanda de asesoramiento financiero personal es imparable. La gente, millones de personas en España,  quiere consejo de calidad e independiente para resolver su porvenir financiero, para sacar provecho a su esforzado ahorro, para evitar los infames resultados de las inversiones financieras personales que obtienen un gran número de ciudadanos. Y lo obtendrán fuera del corsé profesional-regulatorio en el que nos quieren meter funcionarios y políticos que legislaron sin tener ni idea.

De ésto trató la primera jornada, y en parte la segunda, del EFPA Congress 2009 que organizamos en Madrid los pasados 19 y 20 de noviembre, el reflejo puro de que unos cuantos, pocos, funcionarios van por un lado y la profesión, EFPA ya con casi 8.000 miembros, por otro afortunadamente bién distinto.

(Ver una nota de prensa de la primera jornada de EFPA Congress 2009)

Nicaragua: la solució a l’amenaça d’Ortega de romandre indefinidament en el poder és una aliança amb el corrupte major, el “gordo” Alemán. És a dir, un altre desastre. El país que va poder amb Somoza i amb el Sandinisme revolucionari (l’actual és un totalitarisme d’interessos) està ara abocat a dues alternatives tràgiques.

Costa Rica: el candidat llibertari, el presumit però viu Otto Guevara, sembla que remunta en els sondejos gràcies a la classe mitja baixa a qui ha convençut de que prioritzarà la seguretat pública. Guevara té punts interessants en el programa per flexibilitzar l’economia i ha triat bé els seus acompanyants de ticket electoral però la força de Liberación Nacional, el partit històric socialdemòcrata és encara molt important.

Panamà: el país està creixent a taxes del 6% (fa un any era el 10%) i l’activitat econòmica és vertiginosa . El President Martinelli, del partit liberal de dretes Cambio Democràtico, en 5 mesos ha arribat al 85% d’aprovació. Malauradament, segons amics seus, ja pensa en la reelecció no constitucional.

Hondures: per a mi un cas flagrant d’injustícia internacional. La campanya “quarta urna” de Zelaya i la seva activitat no era un cop encobert sinó un cop a seques. Els militars. sempre “brutus”, varen fallar en atendre a la constitució però amb males maneres. Això no treu que era el que es tenia que fer. És inconcebible la postura del Govern Espanyol encapçalada per Moratinos, un personatge francament odiat per qualsevol llatinoamericà no Chavista. Ara, uns contra els altres, unes grans famílies contra altres grans famílies, -no ens enganyem això és l’Amèrica Llatina-, busquen una certa reconciliació.

Ahir varem conèixer una notícia que per força ens ha d’orientar cap on va la nova economia. Una gran inversió en I+D?, el cop d’una mentalitat innovativa?, la intuïció definitiva sobre el futur?.  Tot conflueix probablement en la més important decisió d’inversió, de l’inversor més important del mon, que respon per Warren Buffett.

Efectivament, Warren Buffett va invertir ahir en una operació 18.000 milions d’euros, aproximadament 3 bilions de pessetes, i pot convertir-se en el paradigma de l’economia de l’immediat futur. No, no és biomedicina, no és electrònica avançada, tampoc energies renovables. Es tracta simplement de la compra d’una empresa de trens de mercaderies, la Burlington Northern Santa Fe, que és la propietària d’uns trens mítics de la nostra infància, en  maquetes per suposat.

Alguns diran que l’edat molt avançada del Senyor Buffett és la que explica la seva poca perspicàcia en no entendre de que va el futur i adquirir una empresa tant obsoleta com ens han explicat que és el transport ferroviari. Jo, per si de cas, aquest matí he rebuscat en una armari fins trobar la meva locomotora Märklin Santa Fe, estàndard de la companyia ara controlada per Buffett.  I l’estic abrillantant,  no sigui que, un cop més, el savi d’Omaha tingui raó.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),  5 de novembre 2009 (16.00 hs.)

- Dia 1

- Dia 2: De bon matí en autobús cap a Alexandria. Trajecte interessant travessant una part important de l’Egipte poblat. Autovia tant salvatge com els carrers del Caire però més perillosa ja que anem a 120/130. Temps per comentar “l’operació Pretòria” que és un altre cop a la credibilitat del país. Quasi quatre hores després arribem a Alexandria, un pel més arreglada que El Caire però deixada i bruta. La nova Biblioteca, pagada bàsicament per Europa i els Emirats, no paga la pena del viatge. En tot cas la visitem amb pressa i ens reunim en la sala d’actes. Satisfacció pel canvis de rumb en les finances que explica el Tresorer. Quan el partit egipci es presenta per ser reconegut membre tornen les demandes d’explicació sobre l’antisemitisme. Els suecs afirmen que neguen l’holocaust, el que ja són paraules majors. Ho tornen a negar tot però sense probes. Finalment accepten fer una declaració pública demà, tant per part del president com per part de la militant més acusada. Refem el camí cap al Caire: tres hores i mitja més d’autocar i semisopem en un club privat amb correctes vistes al Nil. Ocasió per retrobar-nos amb tant coneguts de tot el mon. Al sortir, legions d’occidentals fan el ridícul disfressats (nit de Halloween) anant cap a vàries festes enl el barri diplomàtic.

- Dia 3: divendres. Festiu al mon islàmic. A les 09.00, obertura del Congrés. Algun bon discurs especialment Alderdice que està exultant per fer el congrés al Mitjà Orient i potser per deixar la presidència i amb el superàvit que li he facilitat. A la sessió administrativa, formalitzar les noves incorporacions: els egipcis (que es sotmeten a un interrogatori de tercer grau i finalment se’n surten), thailandesos, kosovars, radicals italians, mongols, birmans exiliats, opositors de Singapur i l’amic Salinas de Perú. Ingemund Haag, més de 40 anys impartint liberalisme i tolerància, es nomenat Patró i el felicito molt sincerament. Sempre ha parlat molt bé de Ramon Trias. Els candidats al Bureau som renovats per aclamació ja que havia tants caps per tants barrets. Poca emoció. A la TVE Internacional, profussió d’imatges dels empresonats. Cada cop més vergonya. Al menys l’economia americana es recupera!

- Dia 4: discussió estratègica de com s’ha de reformar el website a primera hora del matí. Després agafo un taxi per donar una volta per la zona d’El Azahar (universitat i mesquita) i El Khalily (mercat). No ho recordava tant brut. Els turistes, com sempre, interessats per unes bestieses que poden trobar en qualsevol “tot a cent” de Barcelona. Ho sento però no ho entenc. Em prenc un tè a la menta i torno al Semiramis, hotel del congrés. Per la tarda, discursos finals, ens donen la paraula als el.lectes per parlar del que farem i primera reunió del Bureau per detectar prioritats. Sopar en un vaixell circulant pel Nil. Correcte. Demà diumenge toca treballar de veritat en el Banc Central i  l’Associació de Bancs.

- Dia 5: feina al mati i sortida a mitja tarda: preguem a Santalitalia que agafem la connexió!

A TV3 cada cop et tracten pitjor. Sovint ni et donen el bon dia. Com suposo poca gent els diu que no, s’ho creuen. Sort de les simpàtiques pentinadores i maquilladores.

Doncs el debat va quedar en el no rés, Just arribats, la notícia de la detenció de l’alcalde de Santaco, de Prenafeta i d’Alavedra va agafar tot el protagonisme. Cuní, com bon periodista, exaltat pel directe i no per l’intemporal discussió sobre el totxo, interrumpeix tota l’estona per donar novetats que al menys a mi m’interessen molt més que l’aburridot debat.  L’altermundista, que sembla va crear una campanya titulada “No tendrás una vivienda en tu puta vida”,  primer s’emociona per la coincidència entre el debat sobre la vivenda i la corrupció, i després es lamenta de haver tingut només una oportunitat d’obrir la boca. El promotor, que té Rahola quasi seguda a sobre, crec que agraeix que tot s’acabi tant ràpidament i desfer-se de la potent periodista. El professor universitari que,  s’ho creguin o no, portava txuletes, decideix repartir targetes i diu alguna cosa sobre propaganda d’un seu llibre. Al mig d’un cert caos, acabo el programa parlant de corrupció i de finançament dels partits polítics amb Cuní i Rahola. Crec que vistes les notícies a tots ens interessa molt més que les estimacions sobre els preus dels pisos.

En definitiva una oportunitat d’assabentar-se de l’Operació Pretoria del Jutge Garzón en ple directe televisiu. Hi haurà temps i lloc per comentar llargament el tunel en el que ens estem-estan? ficant.

Píndola a SER Catalunya,  28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

El millor currículum entre els economistes espanyols és probablement el de Guillermo de la Dehesa. Per això i per la seva qualitat tècnica i humana l’IEF li ha concedit el Premi  2009 a l’Excel•lència en la carrera professional.

El passat dijous, en la cerimònia d’entrega, de la Dehesa va ser rotund i terminant al jutjar la crisis: “Només d’aquestes trompades s’aprèn i en conseqüència s’avança. Per això soc positiu sobre la sortida de la crisi.�

I és veritat, hi ha l’actitud derrotista, fins i tot apocalíptica sobre les conseqüències de la recessió econòmica. Cada dia escoltem o llegim a alguns d’aquests representants del sector “Això és un desastre�.

Afortunadament, al costat del pessimisme, perviuen aquells que com de la Dehesa, veuen la part positiva de tot plegat que és la oportunitat de reformar, innovar, incrementar l’esforç per ser competitiu, canviar en definitiva.

És com sempre el progressisme enfrontat a la reacció, l’empenta confrontada a l’immobilisme. Del resultat d’aquesta batalla de les idees i de les actituds dependrà el tipus de futur que ens espera.

Teruel existe y por eso lo han quemado, dejando miseria sobre miseria, abandono sobre abandono.

Teruel existe aunque a veces creas que no existen los turolenses.  Hasta que, casi perdida la esperanza, la sombra de uno de ellos cruze los soportales y tenga tiempo de concederte un saludo.

Teruel existe pero no para aquellos que no soporten el turismo sin turistas, sin ser vistos, sin nada demasiado obvio para visitar y fotografiar o para no alterar su ritmo vital y el tuyo.

Teruel existe como te demuestra Paco “el rejones”, de Jarque de la Val, con su atención no servil, con su profesionalidad de hostelero antiguo, de casta si no es de oficio.

Teruel existe para aquellos que lo ignorábamos y que tarde llegamos a comprobarlo. Para aquellos que teniéndolo cercano lo veíamos lejos y lo mirábamos desinteresados. Para aquellos que, ahora si, lo mantendremos en un lugar privilegiado de nuestro atlas personal.

Píndola a SER Catalunya,  21 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

Arriba la pluja, la tardor de veritat suposo, i ve de gust baixar el to i sintetitzar una mica l’actualitat per observar-la des d’un altre angle. Veiem els exemples que ens permeten aquest breu comentari d’un minut.

- Destapada la trama d’El Ejido a Almeria. Es parla d’un mínim de 150 milions d’euros robats en aquell ajuntament. L’afer Millet que ens porta de corcoll només és de 10?, 12?

- A primera pàgina del FT per quart o cinquè cop en un mes. El Santander, primer banc europeu en capitalització borsària ensenya muscle augmentant el dividend del 2010. Per suposat sense ajut públic. I si estiguéssim parlant d’una molt bona gestió?

- Un amic torna de Cuba alarmat per la impunitat que comprova de primera mà. No ha pogut ni visitar un amic comú engarjolat per fer una lleu crítica al govern de Fidel o de Raül. Mil vegades prefereixo les prevencions del Jutge Solaz,-alies el cargol-, que no ha empresonat Millet que la ma llarga del règim Cubà. No ens esquincem les vestidures.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Hasta ahora era la “particularidad inmobiliaria” lo que más preocupaba. La economía española, decíamos, estaba lastrada por el hundimiento de la construcción que duplicaba la crisis y nos hacía más vulnerables.

Una vez hemos visto los primeros , pero claros, brotes verdes en algunas economías, ha cambiado radicalmente el centro de nuestras angustias económicas, el “enemigo público número 1″. No es ya la debilidad del mercado de viviendas, ni siquiera la inexistencia en el horizonte de un motor económico de recambio el que debería concentrar la atención de los responsables económicos sino precisamente la propia recuperación avanzada de algunas de las economías europeas más potentes.

Y es que el Banco Central Europeo no permanece impasible ante las noticias positivas que circulan y se acumulan en las economías más dinámicas. El BCE obviamente ha empezado a afilar las armas antiinflación y medita como contraer la liquidez que ha estado inyectando en el sistema y en una posiblemente no muy lejana subida de tipos. Qué peor que una política contractiva para una economía, como la española, que ni tan siquiera ha alcanzado probablemente su nivel de mayor recesión. Una política monetaria adecuada para la recuperación alemana o francesa, quizás letal para la española.

Así, en la propia recuperación de las economías europeas se encuentra al mismo tiempo la esperanza (en que nos arrastren por contagio en su propia expansión) y el gran peligro de que nuestro retraso nos coja a contrapie en la segura alza de tipos. Para aquellos que frenan las medidas para ganar competitividad, que entiendan que el tiempo, más que nunca, avanza en contra de nuestros intereses.

(Comentarios en Onda Cero/La Plaza y en SER Catalunya, 29 y 30 septiembre 2009)

- S’acosta EFPA Congress 2009. Malgrat el nom, la trobada bianual dels assessors membres d’EFPA España (més de 7.000!). Per promocionar el congrés s’han gravat uns vídeos on alguns parlem de la professió i el seu futur, de la crisi (com no!), i de l’assessorament en general. Per si em voleu escoltar: Video per EFPA Congress

- A Catalunya Ràdio (El Secret de Sílvia Cóppulo, amb  Ramon Adell)  intentant fer pedagogia sobre la necessitat de que la gent es preocupi i sobre tot s’ocupi de les seves finances personals. Es tracta de debatre algunes conclusions d’un informe Europeu que s’han ventilat massa alegrement en alguns mitjans. Les trucades d’oients són variades. Algunes en la línia de demonitzar els bancs que és l’opció fàcil. Altres reconeixen l’èxit quan s’han proposat demanar consell, utilitzar la competència que hi ha en el sector, i en general dedicar-se una mica més. És ben cert que encara falta molta educació financera en els clients (alfabetització financera diuen els britànics) i major capacitació financera en la banda de l’oferta o en els professionals de les entitats financeres, però s’avança.

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.

Bona tarda,

Tan complicat és mantenir un debat obert en aquest país, que el recent anunci de Zapatero de que es disposava a pujar impostos, ha deixat la major part del país impertèrrit.

Ha deixat impertèrrits els economistes que, en una altra demostració d’estar en un fora de joc descomunal, assisteixen, -assistim-, sense aixecar la veu, al creixement galopant del dèficit públic.

Ha deixat impertèrrita l’oposició que, incapaç d’articular una alternativa al desgavell governamental, prefereix fer propostes inconcretes sobre retalls en les despeses públiques. Massa tard, company Rajoy. El mal, l’enfonsament dels comptes públics, ja està fet. I les retallades de despeses que no siguin estructurals són la xocolata del lloro. Ha deixat, com no,  impertèrrita a l’oposició a Catalunya, que en matèria econòmica està desapareguda en combat des de fa molt temps.

Ha deixat impertèrrita la Unió Europea i el seu Pacte d’estabilitat ja dinamitat. Què poden dir si no amen a la puja d’impostos, per tractar de maquillar el difunt encara que sigui una mesura contractiva en una economia necessitada d’expansió.

Potser no ha deixat impertèrrit el Conseller d’Economia i així li ha anat.  Atrevint-se a obrir un civilitzat debat, ja ha rebut uns quants mastegots d’il.luminàries servils del seu  partit.

I és que mentre posis cara de mussol i xiulis despistadament, no se’t veurà tant el llautó i els mastegots els rebrà un altre. Potser haurem de portar el debat dels impostos a Arenys de Munt!

- Des d’Àsia, la davallada en la qualitat democràtica i en els drets humans és sens dubte el principal focus d’interès. Com a símbol, la darrera sentència contra Aung San Suu Kyi, i la persistència totalitària de la dictadura de la Junta Birmana. Per cert, les Nacions Unides han tornat a amenaçar la Internacional liberal per utilitzar en documents politics la denominació Burma (Birmània) en comptes de l’oficial de Myanmar que recolza la Junta. També el deteriorament dels drets civils a la Xina, al Tibet, a Taiwan i en altres països asiàtics.

- L’Iran i per suposat els conflictes a Afganistan i Pakistan.

- A Europa, les indecisions polítiques de la Unió Europea i per suposat, Sèrbia i Kosovo; Rússia i Bielorússia. A l’Amèrica Llatina, el populisme i el creixent retall a les llibertats d’expressió, i el poc respecte a les seves pròpies constitucions de dirigents que volen perpetuar-se.

- Tot el que està vinculat a temes mediambientals. En particular la implementació del CDM (Mecanisme de desenvolupament net de Kyoto), eficiència en el consum d’aigua, reciclatges, control local, pol.lució lumínica i sonora, aplicació efectiva de la legislació, coordinació internacional, etcètera.

- Riscos de les respostes a la crisi financera en proteccionisme,  intervencionisme, i en retards en l’aplicació de mesures en pro de l’eco-eficiència.

- La importància de l’educació com a fonament i arrel  de la llibertat i de la democràcia. En regions del mon on els principis de la democràcia liberal estan més maltractats, específicament a l ‘Àfrica i a l’Orient Mitjà, la introducció d’educació per la democràcia en igualtat es considera essencial per reduir el terrorisme i la violència, per a la igualtat de gènere, per al desenvolupament de societats de llibertat.

- I suposo molts altres temes que per diverses raons no es tractaran en aquesta ocasió. També en les preocupacions hi han prioritats.

Ara Belfast és una ciutat nova, que ha passat per una transformació molt important i positiva i en la que poc a poc les restes de la divisió s’esborren, encara que molt, massa, lentament. Les dues comunitats estan encara massa presents en la ciutat, en els seus llocs de reunió, en les seves celebracions, en les seves costums sectàries, en les seves esglésies.

Reunió a la mansió particular de Lord Alderdice i un agradable aperitiu ofert per Lady Alderdice, com el seu marit una metgessa reputada i avui hospitalària. Sopar a Stormont, l’espectacular parlament nordirlandés, amb els amics David Ford i Gerry Lynch, representants de la veritable Irlanda del Nord no sectària i integrada, i amb els companys del Bureau LI.  Stormont es troba estratègicament situat en un pujol amb una espectacular visió de la ciutat que els britànics varen construir així per reforçar la imatge de poder sobre els nacionalistes irlandesos. Ara la seu que es vol intrapartidària i intracomunitària. Encara amb masses diferències i poques accions comuns.

Dissabte circulant per la costa nord  i nord-oest d’Irlanda. Dia gloriós i una naturalesa espectacular. País civilitzat, equilibrat i en el que l’acció humana l’ha millorat, i era difícil. Espero poder tornar amb més temps i gaudir d’aquest lloc excepcional abans de que el turisme de modes descobreixi aquestes meravelles, però després de la definitiva i real pacificació.

El psiquiatre Alderdice va iniciar-se en política amb l’Alliance Party (Partit de l’Aliança) d’Irlanda del Nord , primer grup polític a l’Ulster creat amb l’objectiu de ser una veritable alternativa a la política sectària i basada en divisions religioses que dominava i encara domina l’escena irlandesa. Va ser líder del partit des de 1987 fins 1998 quan fou elegit el primer Speaker (President) de l’Assemblea d’Irlanda del Nord, càrrec amb una gran dosis de simbolisme i autoritat formal que ocupà fins el 2004. Es pot dir que el paper del partit Alliance i de John Alderdice en el llarg, tortuós però exemplar procés que primer conduí als Acords de Divendres Sant, i després a l’alt nivell d’estabilitat del que gaudeix avui el nord d’Irlanda, fou enormement rellevant per la seva permanent referència interna en favor de la pau, per sobre de qualsevol altre lligam o dependència.

L’experiència de John en resolució de conflictes i el prestigi del que gaudeix, el fan circular permanentment en diverses zones del mon, i  de forma molt particular a l’Orient Mitjà. Segur que trobarà forats per continuar fent-nos gaudir de la seva amistat i mestratge. Ho desitgem.

Aturem el projecte Gamesa amb Salvem l’Empordà !

]]> http://josepsoler.net/2009/09/08/energia-alternativa-alternativa-destructiva/feed/ 2 http://josepsoler.net/2009/09/08/comentari-subjectiu-sobre-el-govern-catala/ http://josepsoler.net/2009/09/08/comentari-subjectiu-sobre-el-govern-catala/#comments Tue, 08 Sep 2009 17:56:17 +0000 Josep Soler-Albertí http://josepsoler.net/?p=99 Què sabem?, què sap qualsevol ciutadà sobre el seu govern, sobre els integrants del seu govern?. Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquí i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.

Però, en tot cas, existeixen aquestes opinions o impressions esbiaixades, sobre cadascun del membres del Govern de Catalunya. No meditada sinó aquella que espontàniament sorgeix fruit de la impressió personal.  Aquesta és la meva d’una forma sintètica.

- President Montilla: el seu origen en relació a la posició que ocupa és encara la gran notícia d’aquest govern. Motiu d’orgull. Inspira tranquil.litat i feina. No està mal en aquests temps. No n’hi ha prou en aquests temps.

- Vicepresident Carod-Rovira. Reuneix en la seva persona algunes qualitats que preferiríem no veure en algú que es manifesta obertament Catalanista. Quasi l’antítesi de la Catalunya oberta i liberal que voldríem fos el nostre país. Certes dosis de bona voluntat.

- Conseller Saura (Interior, R.I., i Participació).  Aversió als seus antecedents (o present?) ideològics. La trista realitat dels Mossos i la manera poc digne en la que els ha defensat ho marca tot. Probablement el membre del Govern que em causa la pitjor impressió. I vergonya.

- Conseller Castells (Economia i Finances).  Ponderació, independència i eficàcia. Podria fer de Ministre d’Economia del govern espanyol i  manaria més . Fonamental en aquest Govern. Manté a distància  l’oposició.

- Conseller Ausàs (Governació i A. P.). No en se gaire rés però suposo que manté alguns projectes, -llei electoral, nova estructura territorial-, a la figuera. Probablement per sort.  Una zona gris d’un govern massa gris.

- Conseller Nadal (Política Territorial i O.P.). Encara molta gent en parla molt bé. Fou bon alcalde, crec. Conseller creixentment criticat: Carmel, projectes aturats, prioritats ridícules. Finalment, des del meu petit observatori personal, el responsable de la bestiesa més recent de l’Administració Catalana que és el desdoblament innecessari i destructor de la carretera de Figueres a La Bisbal que ha, literalment, trencat l’Empordà.

- Consellera Tura (Justícia). Una impressió de creixent professionalitat. Ho té tot en contra. Una administració de justícia estatal que no respecta l’autonomia, centralment controlada, i profundament ineficaç i malgrat tot, se’n surt prou bé.  I se l’enyora a Interior.

- Conseller Maragall (Educació). Va apuntar on convenia amb el seu projecte de llei d’Educació però el tret només ha encertat de rebot. Les forces ferotgement reaccionàries dels mestres i professors s’han encarregat d’aigualir la reforma que pot acabar en el no rés. Ens hagués passat a tots. Ells són massa forts.

- Conseller Tresserras (Cultura). No el conec de rés. Amb molt bona premsa. Alguns amics allunyats d’aquest Govern l’alaben. No he sabut observar-li la més mínima mesura positiva. Potser ni negativa. Per cert, el català segueix agonitzant lànguidament i ha desmuntat peça per peça Catalunya Ràdio.

- Consellera Geli (Salut). Puc dir poc des del punt de vista personal però un altre galliner difícil sembla  més o menys controlat. A canvi de què?

- Conseller Llena (Agricultura, Alimentació i A.R.). El desconec i soc molt escèptic sobre el poder real d’una administració que, en agricultura, no controli ni gestioni la única cosa important: el Feoga (fons comunitaris).

- Consellera Serna (Treball). Les vegades que la he sentit parlar m’ha semblat d’un amateurisme notable.

- Conseller Huguet (Innovació, Universitats i Empresa). Passo. Per diferents i desagradables raons.

- Consellera Capdevila (Acció Social i Ciutadania). No se que fa ni el que fa el seu departament. Un cop vaig voler parlar amb un seu col.laborador per un tema que , crec, els interessava. No hi va haver manera.

- Conseller Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). El personatge és simpàtic. El polític fa anys que es troba en un partit equivocat.

He de reconèixer que em vaig manifestar clarament en favor de que l’anterior Ministre d’Economia deixés el Govern. El considerava totalment amortitzat, sense il.lusió i reflexes, i amb el greuge principal de que havia trigat mesos en acceptar la recessió. Tot plegat una rèmora.

El nomenament de la Senyora Salgado, -amb una trajectòria pobre en els Ministeri de Sanitat i Consum i en el d’Administracions Públiques, en el paper de la veu del seu amo-,  ens despertà del miratge. Darrera la crisi ministerial hi havia la voluntat de Zapatero de quedar-se amb les mans lliures, i sense tutoria per portar endavant una política efectista i populista de despesa pública incontrolada; en un govern massa júnior i entregat amb plenitud al líder màxim. Crec que a hores d’ara hi ha poca gent que no vegi la jugada que el president del Govern ens va colar.

Amb cinc mesos n’ha tingut prou la vicepresidenta segona per malbaratar les finances estatals i per deixar clar que les mesures expansives, lògiques en l’actual conjuntura, no són sant de la seva devoció, o de la seva comprensió. Darrera aquests posats dignes i moderats, el tàndem econòmic ZP/Salgado està a les portes de ser el més nefast de la història recent. Com trobem a faltar Pedro Solbes!

País de “manis”

El gran debat de l’estiu polític català ha estat si la futura manifestació de protesta per la futura decisió del Tribunal Constitucional s’ha de fer abans o després de sortir la sentència. Ja sorprèn que un país, un govern, tingui la manifestació com a arma principal  o única de protesta política. Però si a més, el tacticisme és centra exclusivament en el timing de la “mani”, la sensació de misèria política nacional agafa proporcions gegantesques.

El nou “malalt d’Europa”.

Durant anys, les elits polítiques catalanes i espanyoles mantenien el tòpic de que França era el malalt d’Europa, el país que feia impossible la veritable integració Europea i que impedia sortir -nos de la decadència del vell continent en el terreny econòmic. Itàlia no era el malalt sinó  ja directament el cadàver. Doncs bé, cada dia que passa ens estem imposant com la veritable gangrena a extirpar en el difícil devanir econòmic continental. No es que es trigués en acceptar la inevitabilitat de la crisi, és que encara hem d’obrir la farmaciola per guarir el malat. No ens ha d’estranyar que siguem, a hores d’ara, una de les poques economies  sense bones notícies.

La canícula de les llibertats

Trist i desgraciat agost per a les llibertats i els drets humans. Massa ocupats per les festes de Gràcia, les meduses mediterrànies, la sobredosi de Michael Jackson i la síndrome postvacacional; la nostra premsa més propera no ha dedicat gaire espai a les repetides preses de pel a les llibertats civils. De Marroc a Birmània, de la Xina a Hondures i sobre tot Veneçuela, passant per Cuba, Bolívia, Malàisia, Cambodja, etcètera, les restriccions a la llibertat s’implementen amb impunitat i sense vergonya. A Espanya a més, la “doctrina Moratinos” de suport als dictadors sempre que es declarin progressistes avança inexorablement amb una opinió pública cada cop més escorada vers el populisme.

Popurri d’estiu

- Que malament i que car es menja en la gran majoria de restaurants d’aquest país!. La progressiva desaparició de la cuina domèstica ens està fent acceptar qualsevulla basòfia en estovalles. Quan en els mercats veus els productes dels que encara disposem et fas creus de l’habilitat per transformar-los en plats cuinats tant dolents.

- Agost sense precedents en la memòria en quant a dies de sol i bona mar. Canvi climàtic?. Normalitat?.

- L’acer inoxidable i el control electrònic de la temperatura ha fet pujar el nivell promig dels nostres vins de forma notable. La gent que es dedica a la vinya, aquí a l’Empordà, està pregant per a que caigui pedra abans de la verema. L’assegurança pagarà millor.

- La Costa Brava (100 anys fent-la malbé!) encara té racons (molts en el Cap de Creus) quasi paradisíacs. El gasoil i la benzina massa barates dels presumits l’amenacen per mar i l’avarícia i la lletjor per terra.

- Provença:  bon nivell cultural en un estiu plé d’exposicions (la Picasso-Cézanne d’Aix és magnífica) però un pèssim i decadent servei.

- Tres nois d’Israel allotjats una nit a casa no entenen els insults que dues nits seguides han hagut de patir per Barcelona només per comentar la seva nacionalitat. Les explicacions que fem esdevenen excuses.

- Certs comentaris elitistes en contra em decideixen a llegir la trilogia Larsson. Plego a meitat de la segona per avorriment i torno als assaigs.  De les poquíssimes novel.les llegides en els darrers anys. Resultat: escàs entreteniment i nivell de còmic. Els elitistes potser tenien raó.

- Com vaig anticipar en un post anterior estava cantat que la “immoralitat del Madrid” en quan a fitxatges seria superada pel Barça “ètic” de Laporta. L’intercanvi de delanters centre pagant 50 mil.lions o més, i la compra d’un desconegut ukrainés per vint-i-cinc són de jutjat de guàrdia.

Inútil, portem des de dijous 30 per la tarda incomunicats per e.mail i així, el rendiment de qualsevol activitat cau en picat. Mai havia experimentat, des de que el correu electrònic ha passat a ser el mitjà de comunicació per excel.lència en els negocis, quasi una setmana d’aïllament. La resta del mon desconeix que no t’arriben els missatges i per tant alguns probablement pensen que senzillament ets, som, uns inútils absoluts.

Afortunadament o desgraciada, som a l’agost i tot s’apaga fins setembre. Però aquesta primera setmana sol ser encara relativament activa i l’hem perduda miserablement. El degoteig de gent que marxa de vacances és permanent i ho fan sense poder acabar les coses. Amb feines d’última hora probablement empresonades en el servidor extern, el que segons els interlocutors d’avaries està essent rastrejat per una munió de tecnics sense veu ni rostre.

Temps per reflexionar sobre la tecnodependència que ens fa aparentment forts i eficients, realment dèbils i dependents.