Tag: Alemanya

Fotos econòmiques del novembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/12/2011

.

La síndrome de Alexandros o la crisi dels països pròdigs

Durant un recent programa de ràdio, després d’analitzar amb corresponsals i pretesos experts,-entre els quals pel que sembla erròniament ens incloïen-, les vicissituds dels recents episodis de Papandreu i de Grècia, va aparèixer Alexandros.

Es tractava d’un simpàtic jove grec que, tan bon punt va començar a respondre a preguntes amb soltesa, va causar sensació entre els contertulians presents pel seu excel•lent domini del català, i això, -va afirmar-, sense haver viscut mai aquí.

El més interessant d’Alexandros, qui per altra banda no semblava una gran llumenera, no era però el seu domini del català o d’altres llengües romàniques, sinó el seu discurs i raonaments, impactant i aclaridors de la més crua realitat del que passa i ha passat a Grècia, però també en gran mesura a Portugal, Espanya i Itàlia.

Afirmava el tal Alexandros, amb una confiança i seguretat envejables, que ell, com tants ciutadans grecs estaven absolutament fastiguejats de les mesures d’austeritat imposades pel seu govern i pel “sistema” i del “intolerable intervencionisme d’altres països de l’àrea euro al immiscuir-se en els assumptes del seu país”.

“Quina cara més dura la dels nostres polítics”, declamava Alexandros, “el seu irresponsable comportament abans, amb males polítiques, i ara, agenollant-se davant l’estranger i sotmetent a penalitats el pobre ciutadà grec”.

I és en aquesta actitud, plenament convençut de la completa innocència dels individus del carrer, és on es troba, a Grècia però també en els nostres paratges, una de les paradoxes de la crisi, en ser percebuda com una de les seves més greus conseqüències el que de fet és una de les més importants causes.

La frescor i el convenciment d’Alexandros, i la seva total incapacitat per a entendre i acceptar que, els ciutadans, consumint, invertint i endeutant-se per sobre de les seves possibilitats, han estat uns importants protagonistes de la monumental fallida del país, expliquen algunes de les arrels més sòlides del desastre grec.

Per descomptat que els ciutadans comparteixen responsabilitat amb una classe política inepta i sense vergonya, però, al contrari d’aquesta, prescindible en una democràcia, els ciutadans com Alexandros romanen incòlumes amb la seva  aberrant escala de valors, incapaços d’acceptar la seva responsabilitat en el fracàs col.lectiu, a punt per enfonsar-se amb el seu victimisme estèril.

3 novembre 2011

.

Canvi de govern amb herència enverinada

Recullen els papers personals, potser carreguen els “pen-drive” amb documents que és millor no arribin als ulls dels propers inquilins dels ministeris. Segurament, a títol personal, tenen temps per reconèixer l’embolic que abandonen i sospiren, alleugits, per poder endossar en pocs dies una herència que crema.

Són escenes que, de forma recurrent, es viuen aquests dies en despatxos d’alts càrrecs a Madrid. I és que les enquestes d’opinió no deixen lloc a la menor sorpresa: hi haurà canvi de govern i de responsables de les diferents polítiques. Entre totes aquestes, cap probablement amb tanta transcendència com la cartera econòmica, i en cap com aquesta l’herència serà tant complicada a gestionar i amb un reptes menys envejables.

I en això el principal risc inherent al canvi dels responsables d’Economia (Piqué?, Guindos?, Garicano?,…), precisament aquesta noció d’herència com a justificació de la misèria. La temptació, davant la magnitud i complicació de la tasca per recuperar l’economia, és la de repetidament culpabilitzar la situació heretada per amagar possibles incapacitats, ineficiències o senzillament manca de valor polític per confrontar la llarga llista de mesures, reformes i decisions que cal adoptar per a que tot això comenci a canviar.

Serà en aquells moments de vacil•lació i de pànic dels nouvinguts quan caldrà recordar que, si bé el govern Zapatero ha estat nefast en la seva gestió de política econòmica, les grans debilitats de l’economia espanyola, -manca de competitivitat, model industrial obsolet i sense recanvi, baixa productivitat, sobredimensió de l’administració, mercat laboral ineficient, etc-, no provenen només dels darrers set anys i mig socialistes però de dècades i governs successius, tots incapaços de sobrepassar el curt termini, de planificar i preparar-nos per a l’economia global del segle XXI.

10 de novembre 2011

.

L’agonia de Zapatero!

Ja s’acaba el patiment per aquest govern. Avui, al mig del festival de desconfiança amb el país, Zapatero i Salgado llançaven una barreja de SOS desesperats i de justificacions patètiques.

Emissió de deute públic espanyol a 10 anys. S’ha pagat un 7%, tipus que només és comparable al de l’any 97 quan encara teníem la pesseta i desconfiàvem de poder entrar a l’euro des de l’inici. En els mercats secundaris, com no, un tipus similar, el que vol dir una prima de risc de quasi 500 punts bàsics, un nivell que espanta fins i tot als que preferim seguir indicadors de conjuntura més propers a l’activitat econòmica real.

Mentrestant, el president del govern espanyol i la seva ministra d’Economia estaven desapareguts. Unes hores després, Zapatero fent-se l’indignat, reclamava un Banc Central Europeu “com déu mana”, és a dir comprador de tant deute com calgui. La ministra, també probablement de mudances, reapareixia per confirmar-nos que encara els hi queden diners de la partida pressupostaria d’interessos. En una paraula, una bajanada.

Sort, que Sant Màrius, un comerciant i màrtir persa del segle III,  a qui s’ha encomanat tant Itàlia com el Banc Central Europeu, s’ha apiadat del nostre deute i ha dedicat la tarda a comprar-ne de valent.

Anem tancant carpetes i obrim la propera. Els focus estaran centrats la propera setmana amb el que diu i el que deixa de dir el proper govern. Fins avui dominava, el silenci sepulcral. Encara tenen la seva oportunitat. I un cop més es requereix valentia, capacitat i voluntat. Per dir-ho, per fer-ho creure i per posar-ho en marxa.

16 de novembre del 2011

.

La por a l’euro d’un amic americà. Petita història de perquè tampoc agraden els bons alemanys.

Posem que es diu Q, i que ja té una edat, molts anys de treball, i uns bons estalvis. Va marxar als EUA per convicció i per amor. Crec que és ja més americà que d’aquí encara que, cada vegada que torna, pots palpar una nostàlgia que li costa manifestar.

El seu darrer correu electrònic va ser de notable preocupació i por: “Les notícies sobre Itàlia semblen preocupants i Espanya no li va al darrere”, “Et vaig dir fa anys que aquesta història de l’euro acabaria malament”, “Dóna’m la teva opinió professional: ho he de treure tot d’Espanya i portar-ho cap als Estats Units? O, només les lletres i els bons espanyols? I en aquests fons en euros que tinc, no puc perdre-ho tot? ”

Crec que vaig aconseguir calmar-lo. Potser només momentàniament o potser no ha fet cas, ha consultat a un altre amic més alarmista (i potser també més previngut) i ha començat ja a fer els traspassos. No ho sé, però pensar que hi ha una remota possibilitat i no li he donat importància, em preocupa.

La veritat és que hi ha aprensió al risc en l’ésser humà i Q ho és, i més conservador des que ha començat a envellir als Estats Units. L’espectacle d’uns mesos en què la situació econòmica no ha parat de agreujar-se i que, a cada intent europeu de solució, el fiasco ha estat més gran, no pot passar desapercebut a Q. El ja pensa en una bona jubilació a cavall dels Estats Units on té i tindrà els seus fills, i Catalunya, on estem la majoria dels seus amics, les seves aficions i suposo, en el fons, la seva nostàlgia inexplicada. Per Q, l’episodi de l’euro és, abans que res, una crida d’alerta per als seus estalvis, per als seus somnis d’una jubilació en bona posició, còmoda, tan llarga com li toqui en sort sense problemes.

Va començar sent un problema localitzat en un petit país en una cantonada mediterrània. Va passar per altres països menors que també havien estirat més el braç que la màniga i va arribar a alguns dels “grans”, a Espanya, Itàlia, França, … Ara, els inversors donen també l’esquena al deute alemany en euros.
Per a un “americà” i el seu dòlar imperial, l’ocurrència de l’euro sempre li havia donat mala espina. Ara, percep ja un “terror a l’euro”. En molts Q, el resultat és el que la demagògia qualifica com el govern dels mercats. De fet, la por de Q.

El Financial Times citava en la seva crònica sobre el contagi a Alemanya: “Is my money safe in Germany it the euro is going to collapse?” O “What will happen to my euro debt?”. L’euro comença a alarmar, on sigui que es trobi, i això és el pitjor que li pot passar als diners.

24 novembre 2011

.

L’economía al ralentí, es cala i no ens queda ningú per ajudar a empentar-la. (Fotos de l’Agost)

Posted by Josep Soler-Albertí – 29/08/2011

De mal en pitjor

Des de que a inicis d’agost incorporàvem definitivament els americans a les preocupacions de debilitat econòmica, les males notícies –i les males sensacions- s’han anat succeint una darrera l’altra.  Constatació de que els plans de rescat de la zona euro no funcionaven, caiguda d’Itàlia en les xarxes dels presumptes insolvents, davallades generalitzades de les borses, alces de les primes de risc, dades d’activitat i de sentiment econòmic cada cop pitjors i ara també Alemanya amb problemes, tot tipus de disbarats polítics, etc. Un panorama que no respon desgraciadament a una tempesta d’estiu ni a la vella llegenda urbana de que l’agost ha de ser necessàriament dolent per als mercats financers, sinó a la realitat d’una possible segona recessió a l`horitzó. Més enllà, també la constatació de que per sobre de conjuntures, estem davant de quelcom més estructural. El TIME d’aquests dies titulava “The decline and fall of Europe (and maybe the west)”. Ve de lluny però potser ara amb símptomes més evidents.

La crisi i la quotidianitat

Les vacances, o el que la crisi ha tolerat anomenar vacances, permet si més no, certes pauses per a diferents percepcions de la realitat. Per exemple fer l’esforç per explicar els amics i alguns mitjans perquè els mercats són molt més que uns quants especuladors embogits com reflecteixen alguns mitjans o perquè les pèrdues borsàries afectaran finalment no només a les grans fortunes però a treballadors, professionals i pimes. O el percebre com vivim tots en un ambient de gran irrealitat, creient-nos encara tant solvents i tant segurs com fa uns quants anys, potser en una reacció psicològica d’autodefensa. Ho explicava tot això i més Modest Guinjoan en un article d’aquest dijous 25 d’agost a les pàgines d’economia de La Vanguardia (només en paper ja que pel que sembla no és mereixedor de reproducció en la versió electrònica del diari), citant algunes grans tendències de fons de la nostra economia i la nostra societat reflectides en la restauració i comerç de proximitat. Són, d’acord amb Guinjoan, primer, la pèrdua sagnant d’emprenedoria local que constatem en la presència creixent de xinesos i altres nouvinguts en bars, comerços i altres establiments comercials; segon, l’absoluta divergència entre la taxa d’atur i continuar rebutjant baixes retribucions i horaris complicats; tercer, la distorsió del mercat que implica la nostra resignada i creixent acceptació de productes i serveis de pèssima qualitat, potser si que a preus nominals baixos. Per fi, la deslocalització cultural i tradicional que implica, per exemple, aquesta implantació xinesa. Jo hi afegiria els desequilibris que la crisi ha evidenciat: entre sectors, entre aturats i ocupats, entre treballadors fixos i temporals, entre funcionaris i no. La crisi, evidentment, va per barris.

Sorpreses i incredulitats

Temps d’observació i estones de reflexió lleugera, tornant a entorns coneguts en els que la cadència anual incorpora lleus canvis naturals o modificacions més sobtades, sempre amb la continuïtat de las virtuts però també dels defectes del país. Aquests darrers, més aguditzats en la mala maror de la crisi. Alguns apunts mentals incideixen en la profunda incomprensió de perquè el país no és com voldríem.

No entenc perquè en una ciutat catalana de 50.000 habitants, plena de comerços en decadència, no es troben ni corda per persianes, ni accessoris d’i.phone, ni motos o bicicletes de segona ma, ni altres coses més bàsiques que aquestes, que si pots trobar en la gran superfície o els grans magatzems als que et veuràs obligat a visitar.

No entenc perquè continuen tan buits museus i exposicions ben subvencionats, i gratuïts o amb entrades regalades, i tant plens concerts i actuacions, a preus de Liceu.

No entenc perquè en empreses que no tanquen a l’agost, amb desenes o centenars d’empleats, hi queden de “guàrdia” per servir al seu únic actiu rellevant: els clients, un nombre tan miserable i incapaç de treballadors.

No entenc perquè dos esdeveniments tan importants, -la crisi econòmica i la guerra a Líbia- , es cobreixen tan rematadament malament en els mitjans de comunicació catalans i espanyols. I afegiria, tan ideològica i distorsionadament malament.

No entenc perquè en un restaurant que he visitat unes vegades aquest estiu no troben personal català o espanyol (si be me n’alegro perquè les cambreres eslovaques son atentes i molt efectives). I amb sous ben raonables per a estudiants cercant una ocupació d’estiu.

No entenc perquè els turistes encara envaeixen Barcelona. Per no parlar de zones de la costa. Per preus, serveis, brutícia, pudors, inseguretat, som líders. Arribarà el dia que tot això s’acabi i plorarem per no haver-ho aprofitat prou o per haver-ho destruït.

No entenc perquè la millor fruita, de llarg,  que hem menjat aquest estiu, era espanyola comprada a França. Per cert, a preus similars als que comprem aquí fruita sense sabor. Penso amb recança amb els camions de fruita espanyola atacats pels pagesos francesos. Malaguanyada sobre tot perquè era la de qualitat.

No entenc perquè, amb la construcció aturada i les infraestructures a mig gas, encara seguim carregant-nos tant paisatge, tant país. Restes de corrupció?, mal gust i ignorància?, manca de regulació o mal aplicada?. Probablement una barreja de tot això i el no valorar ni el patrimoni públic ni el privat

No entenc perquè continuen fent-te fora d’assegurances, just quan declares un incident, la possible ocurrència del qual, origina òbviament la contractació de la pòlissa. Amb aquesta arbitrarietat destrueixen poc a poc la cultura de la prevenció i la previsió.

No entenc perquè, estant com estem, canvia tot tan poc i estem tots tan frescos.

Fotos econòmiques del juliol

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

.

Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat

Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que  se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.

Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.

Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.

Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat.  En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”

6 de juliol, 2011

.

Tot en mans d’Alemanya?

Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.

Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.

Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer  per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.

I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?

13 de juliol del 2011

.

Les agències de rating i el tret al missatger

Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.

Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.

Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables,  de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.

Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses-  entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se  i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.

21 de juliol del 2011

.

Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.

Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.

I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.

29 de juliol del 2011

.

Fotos econòmiques de l’abril

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2011

Xarxes socials o asocials?

Ahir varem assistir a un debat on hi havia 50 persones a la sala i 260 on line a través d’un sistema de vídeo streaming que a més a més, et permet participar de forma molt més intensa que escalfant la cadira. Ho fas enviant comentaris, preguntes i sobre tot llegint i valorant els dels altres. En definitiva una nova forma de compartir informació, evitar trasllats innecessaris, i ampliar l’espectre comunicatiu.

Però, realment millorem l’eficiència i a la llarga la productivitat amb les xarxes socials? Probablement no ho sabem encara. La nostra experiència és que els mecanismes són tan nous que et fan cometre errades i malgastar molt temps fins que no veus alguna escletxa d’utilitat real. Per altra banda, tendeixes a mantenir els vells canals en paral•lel a l’espera d’estar segur de l’eficàcia dels nous.

Destriar, seleccionar, prioritzar, és probablement, com en tantes coses, imprescindible en noves tecnologies i específicament en xarxes socials. Però, es fa? Ho dubtem. A Twitter, sense anar més lluny, hi ha uns personatges amb desenes de milers de “seguidors” que no diuen, informen, citen, mai res que valgui la pena. S’han convertit en unes icones buides que, nosaltres, el ramat, respectem per no sabem quina raó. De la mateixa manera, podria succeir que aquest seguidisme cec limités molt les grans perspectives que per l’economia de l’immediat futur podrien generar les xarxes.

(7 d’abril 2011)


Les caixes, abans que bancs, immobiliàries

Alguns moviments ens fan pensar que les caixes i alguns bancs s’estan començant a plantejar, ara ja de manera definitiva, la seva activitat immobiliària.  Poques notícies podrien ser millors.

I és que de poc servirà fer-se banc, recórrer al mercat, capitalitzar-se per superar ràtios cada cop més exigents i reduir estructura si sobre cada balanç mantenim l’espasa de Damocles d’una cartera basada en uns actius sense mercat.

És cert, és pot dir, que ja hi ha hagut una intensa política comercial per part d’entitats de crèdit  per desprendre’s d’una bona part dels actius immobiliaris que la crisi ha fet aterrar en els seus actius. Però també és cert que no ha estat suficient per moure el mercat més que d’una forma simbòlica. L’estoc d’immobles encara fa feredat, els augments en les compravendes del 2010 són irrellevants si comparem les transaccions amb els anys preboom (ni pensar-ho amb els anys boom) i el pes d’aquesta inactivitat està llastrant el sistema financer i la resta de l’economia espanyola.

Ara, segons informen algunes notes de premsa i ens comenten alguns bons coneixedors del mercat, algunes entitats han començat a entendre que no n’hi ha prou amb els cartells d’en venda sinó que cal arremangar-se i actuar com desacomplexats empresaris immobiliaris. Això pot implicar de vegades acabar promocions, fer permutes, sortir a l’estranger, assumir certes pèrdues per evitar-ne més i en resum actuar amb una perspectiva i estratègia més complexa que la de pur venedor. Alguns dels millors especialistes del sector ja han estat contractats per les entitats financeres i certes operacions ens fan entreveure un punt de llum en el llarg túnel de l’immobiliari espanyol que és com dir de l’economia d’aquest país.

(14 d’abril 2011)


La revolta dels estalviadors i l’esglai dels malbaratadors

A Alemanya, Finlàndia i en altres països “prestadors” de la Unió Europea comencen a cansar-se del degoteig d’intervencions en els PIGS que acabaran afectant molt seriosament les finances dels seus països. Quin egoisme!, Semblen murmurar els països de la despesa que consideraven els rescats com un dret adquirit a la zona euro.

Sigui per motius electoralistes o sigui per causes de lògica responsabilitat sobre els comptes públics de països que tampoc han quedat indemnes a l’actual crisi, aquest dilluns es llevava amb dures declaracions dels socis governamentals de la Cancellera Merkel, els convulsos liberals encara liderats fins al maig per l’intransigent Westerwelle, indignat pel cost generat i profetitzant, per començar, la fallida definitiva de Grècia.

Més al nord, els pacífics finlandesos votaven també aquest cap de setmana, no tant a un partit d’extrema dreta, sinó a qui els prometia que “la vaca finesa s’ha de munyir a Finlàndia” en referència al cansament de les seves contribucions als perifèrics.

Així, a mesura que determinats països, avançats en el cicle, vagin consolidant la seva recuperació, seran més i més factibles moviments nacionals contraris a contribuir en les operacions de salvament. Llavors, els porquets bocabadats del conte davant els esbufecs del llop, entendran que l’euro no pressuposa disposar d’una polsera del tot inclòs.

(21 d’abril 2011)


La Xina de l’oportunitat i l’amenaça

Embolicats amb els petits i intranscendents detalls de continent i país decadent, de vegades perdem de vista on es cou realment el futur.

Però no pas per gaire estona. La Xina, per bé i per mal, l’ensopeguem per tot arreu. En l’èxit d’empresaris que s’hi aboquen per aprofitar l’empenta consumista i inversionista del país i en el fracàs dels que llencen la tovallola ofegats per la competència sense perdó dels dominadors del segle XXI.

Un col•lega, torna de viatge de Pasqua a la Xina. Intercanviem impressions i, sense sorpresa, en compartim la majoria: la facilitat amb la que el totalitarisme soluciona alguns problemes, la irrefrenable ànsia de fer diners, les immenses diferències socials que es van creant, l’omnipresència de la corrupció i la sensació definitiva que la veritat del moment circula per allà i no pas per aquí.

Fa pocs dies, en una tertúlia econòmica i comentant com el president del Govern espanyol visitant Xina havia evitat qualsevol menció a com es trituren els drets humans en aquell país, se’m va anatematitzar dient que cap empresari acceptaria que ZP fes altra cosa que captar inversions i besar tantes mans xineses com pugui.

Potser si que aquest és el segle XXI que estem deixant construir.

(28 d’abril 2011)

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.