Dos artículos consecutivos en El Periódico el 31 de enero y en El Economista el 1 de febrero comentando desde otra perspectiva la reforma financiera.
Tag: bancs
Per a recuperar la confiança en el sector bancari
Posted by – 13/11/2011
Discurs en la ceremònia IV Premis IEF a l’Excel·lència Financera.
“És l’agraïment i la salutació d’una institució relativament petita, ara ja amb vint anys de treball i esforç continuat, però que, des del primer dia, quan la varem definir amb Ramon Trias Fargas, volíem que sobretot fos: 1) capdavantera en el que feia i fa (formació i divulgació financera), 2) estigués ben situada internacionalment, i 3) fos útil i estigués compromesa amb el sector bancari i financer de Catalunya….
Tempesta d’estiu i res a fer?
Posted by – 13/08/2011
(Publicat a EconomiaDigital el 05/08/2011 11:07)
Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.
Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.
Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.
La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.
En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.
Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.
Fotos econòmiques del març
Posted by – 30/03/2011
.
Líbia, la por i la inflació
Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.
Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.
Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.
(3 de març del 2011)
.
L’economia és l’economia d’en Joan
I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.
Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa, ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.
No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?
(9 de març del 2011)
.
La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà
En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.
Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.
Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.
(16 de març del 2011)
.
Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics
Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.
Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.
Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.
En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.
(23 de març del 2011)
.
El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT
El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.
Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.
Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.
Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.
.
(30 de març del 2011)
.
Fotos econòmiques del gener
Posted by – 28/01/2011
Ens faltava la inflació!
Ens faltava la inflació. No teníem suficient amb l’atur desbocat, un consum desanimat, un crèdit restringit, un sistema financer sota sospita, un dèficit públic en el punt de mira dels mercats, l’habitatge sense resoldre i en definitiva un creixement nul.
Ha arribat la inflació per esmicolar la “incompetitivitat” de l’economia espanyola i per augurar-nos “l’stagflació” que s’ha d’evitar de qualsevol manera.
Érem pocs i… S’hauran d’incrementar els salaris, actualitzar les pensions i tornar a patir l’espasa de Damocles dels preus que pot agitar-se encara més aquest any pels impostos i per les generalitzades pujades dels preus públics amb les que ens han donat la benvinguda aquest any.
Mentre tant celebrem alguns positius resultats empresarials i les usuals millors, encara que mediocres i contradictòries, notícies econòmiques internacionals.
El llistó del pessimisme està molt alt. Ni esperem ni desitgem pujar-lo més durant l’any. O si?
(5 de gener del 2011)
Eufòria consistent o passatgera?
Aquest dimecres dia 12, les borses han deixat anar la pressió continguda per la por i el pessimisme i han iniciat, o potser només assajat, una recuperació potent.
El crit de la cancellera Merkel que Alemanya farà tot el que faci falta (“whatever is necessary“) ha estat el toc de corneta que ha fet saltar els ressorts d’uns valors massa castigats, però insuficient per cantar victòria.
Diferents elements determinaran, en els pròxims dies, si la recuperació pot sustentar-se o no. Així, la resposta dels prestadors a les properes emissions portugueses i espanyoles (tant les sobiranes com les corporatives amb molta atenció a les bancàries), i la confirmació o no de l’augment del Fons Europeu de rescat de l’euro, seran en definitiva les que marquin la pauta per poder o no consolidar o millorar aquests nivells en els índexs. La nostra pròxima “fotografia” ens començarà a treure de dubtes.
(12 de gener 2011)
L’efecte Nissan i el canvi en la mentalitat col•lectiva
Quan el passat dijous es va conèixer que els sindicats de Nissan negociaven retalls salarials i increments de jornada per preservar la viabilitat de les plantes catalanes molts s’esquinçaven les vestidures.
Encara vint-i-quatre hores abans de que la casa matriu japonesa confirmés que la Pick-up es produiria a Montcada i a la Zona Franca en reconeixement de l’esforç sindical, les enquestes radiofòniques votaven que “mai” i “sota cap condició” es pot acceptar treballar més per menys diners.
Doncs això és precisament el que, per exemple els alemanys, han fet i disciplinadament en els darrers anys. Per això creixen per sobre del 3% mentre nosaltres decreixem o el seu atur es redueix des de l’actual 7% mentre el nostre encara creix des del terrorífic 20%.
No hi ha miracles i si volem recuperar competitivitat les rendes efectives han de baixar i millor que ho facin de la manera més ben repartida possible. No com ara.
El cas Nissan no és només salvar un parell de milers de llocs de treball, és el camí d’un molt necessari canvi de mentalitat col•lectiva.
(19 de gener 2011)
Tot són batalles per evitar ser dels que paguen els costos de la crisi.
La setmana ens mostra nous episodis de la permanent lluita per a que la crisi la paguin sencera els altres.
L’enfonsament de l’immobiliari va generar de seguida uns potencials candidats a empassar-se els costos de la fi de la bombolla. Els promotors endeutats, els bancs prestamistes, els propietaris d’immobles i el govern al rescat (els impostos dels ciutadans finalment) ha jugat les seves cartes respectives per tractar d’assumir, cadascun, el mínim cost de la desferra.
La qüestió de les caixes no deixa de ser una prolongació d’aquest “push”. El govern ha vist que no es pot permetre pagar-ho tot i vol el sacrifici de les caixes, les entitats més embolicades, amb el suport implícit de part de la banca i amb la possibilitat de salvar pel camí els sobrendeutats promotors i als pseudopropietaris encadenats a la hipoteca.
¿Què són sinó també aquestes negatives dels sindicats a acceptar condicions laborals a la baixa per als maquinistes de rodalies de RENFE, o per als bancaris de CatalunyaCaixa, indignats perquè una entitat afectada vol reduir un 5% els sous per evitar més aturats? Són finalment batalles per a que paguin els altres, en aquest cas els aturats sobre els que recau el 100% de l’ajust laboral, i així evitar redistribuir els costos de la crisi amb altres (amb tots?) els col•lectius, salarials i rendistes.
La crisi econòmica exacerbara l’egoisme social i aquests dies les notícies donen repetida fe d’aquesta lluita que ara està arribant a la seva fase més sagnant.
(26 gener del 2011)
Dicen y digo
Posted by – 05/10/2010
Dicen….
Post publicado el 04-10-2010 a las 12:21 por Victor Alvargonzález de Profim
Los asesores financieros independientes -insisto: independientes- basamos nuestro trabajo en una filosofía muy simple: un asesor financiero debe trabajar para su cliente, no para un banco o una caja de ahorros. El asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor. Vende los productos que “fabrica” esa entidad financiera. Al ser arte y parte pierde objetividad y entra en un claro conflicto de intereses: lo que le interesa vender al banco o caja no suele coincidir con lo que le interesa comprar al cliente.
En los últimos años, acuciados por falta de liquidez, bancos y cajas se han lanzado a promocionar depósitos a plazo. El 90% de los ahorradores piensa que invertir en depósitos aprovechando la sed de pasivo de bancos y cajas ha sido una buena inversión. Las entidades financieras se han ocupado de que la gente piense que es así. De nuevo se ha demostrado cierta la famosa frase de que si repites miles de veces una mentira acaba siendo verdad. Pero en realidad sigue siendo mentira.
La inversión más rentable para el inversor prudente no han sido los depósitos. Han sido los fondos de inversión de renta fija más conservadores, es decir, los que invierten en deuda pública de los países más solventes -desgraciadamente no entramos nosotros, que estamos en el “selecto” grupo de lo que “cariñosamente” los anglosajones llaman PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia e “Spain”)- y/o en deuda (bonos) emitida por empresas de alta calidad crediticia (tipo Telefónica, Unilever, Endesa, etc.), lo que se denomina Deuda Corporativa. Los dos son tipos de fondos adecuados para inversores conservadores y su riesgo a medio plazo es perfectamente comparable al de los depósitos, sobre todo en épocas de tipos de interés a la baja.
Y como una imagen vale más que mil palabras -en este caso una cifra-, veamos la rentabilidad que han obtenido estos fondos desde que se inició la crisis financiera.
Y ahora veamos lo que han dado los depósitos. Hablamos de rentabilidades “de verdad”, que son las que comunican las entidades al Banco de España. Se puede confundir a los ahorradores con la letra pequeña, pero no es conveniente hacerlo con la autoridad monetaria. Y, además, no se considera rentabilidad real la que va acompañada de, por ejemplo, la obligación de comprar otros productos de la entidad, porque ¿Qué pasa si el depósito es muy interesante pero el plan de pensiones pierde dinero?
Los números cantan. La gente que ha depositado su confianza en el “asesoramiento” de los bancos ha incurrido en lo que los economistas llamamos “coste de oportunidad”, es decir, no han perdido dinero, pero han dejado de ganarlo. Han sido años perdidos de rentabilidad. Comprar fondos del estilo de los comentados es tan sencillo como hacer un depósito y encima tienen un mejor tratamiento fiscal. Bancos y cajas, con su dominio del mercado, son responsables de años de rentabilidad perdida para quienes más lo necesitan: las personas conservadoras que lo son porque viven de sus rentas. Qué bonito, ¿no?
Digo….
Apreciado Víctor,
Poco espacio el que me deja el de “comentarios” a tu post “Los años perdidos”. Sin embargo lo quiero utilizar para, estando de acuerdo en el fondo de tu comentario de que los inversores españoles han perdido años de rentabilidad por absurdas recomendaciones conservadoras (provocadas también por su escaso interés en adquirir algo de cultura financiera, digámoslo todo!), disentir firmemente de tu afirmación de que “el asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor”. No és su situación laboral el que le hace o le quita su condición de asesor sino su profesionalidad y su ética.
Siento decirte, como tu ya sabes, que no hemos resuelto el problema de la independencia con estas EAFI’s minoritarias y con escasa cuota de mercado que por otra parte pueden cobrar retrocesiones que las hacen si cabe más dependientes todavía que aquellos cuya retribución está mayoritariamente prefijada y no depende del variable de los productos vendidos. Por supuesto que el asesoramiento en su forma más “pura” debería estar libre de todo conlicto de intereses. Pero esto hoy es una utopía para el 99,9% de los patrimonios y ahorros en España. De momento, el esfuerzo por la capacitación profesional, por el comportamiento ético y transparente es lo que nos ha de ocupar. El asesoramiento hoy se realiza en las sucursales bancarias, en las oficinas de banca personal y privada, en los despachos de mediadores de seguros y de profesionales de otras areas, en los parquets bursátiles de sociedades y agencias, etc. Allí es donde se asesoran, nos gusten o no, los ahorradores españoles y es donde debemos procurar que reciban la mejor información con el consejo más adecuado.
El supervisor y el mercado se han de dar cuenta que la regulación de las EAFI’s no soluciona el problema, más bién lo enmascara. No podemos despreciar a la mayor parte de los profesionales y de paso a sus clientes con un simplista “son vendedores”. Todos lo somos y el negocio está donde está y no donde quisiéramos.
Un saludo cordial
Josep Soler
(vicepresidente y fundador de EFPA Europa)
Breu dietari “a la memòria”
Posted by – 13/06/2010
L’Europa visitada: jubilats i japonesos.
En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.
“Voyeur” de la petita política.
M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.
La reconversió bancària no il•lusiona.
Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.
El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana
De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.
Israel
L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.
(Maig i Juny 2010)
La banca, us agradi o no, som tots
Posted by – 15/04/2010
El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.
En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.
Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.
Diners i pilotes
Posted by – 17/06/2009
Contràriament a la seguretat amb la que observo s’opina en diaris i tertúlies, no he estat encara capaç de fer-me una composició de lloc consistent del que penso sobre la neoirrupció del senyor Florentino Pérez en la galàxia mediàtica del fútbol i si realment té alguna importància. Ahir a “La Plaza“, amb el director i amb el cada dia més liberal Armand Vilaplana ho vaig intentar.
Parteixo de la base de que el fútbol és un espectacle potentíssim. He vist gent enganxada a pantalles de la nostra lliga arreu del món. Recentment als Emirats, a Tailàndia, a Colòmbia, a Finlàndia, al Canadà,…. . I ho estan, segons les franges horàries, de vegades a mig matí, de vegades a la matinada o a l’hora de dinar d’un dia laborable. Rés és comparable en aquest mon globalitzat al fútbol, a la força del fútbol i de les grans lligues, probablement l’anglesa, espanyola i italiana, per aquest ordre.
Com a espectacle potentíssim, seguit per centenars (milers?) de milions de persones, per força ha de moure molts diners. Crec que les xifres actuals són encara baixes en relació a l’expectació que aixeca.
Per altra banda, l’imparable procés de concentració d’aquesta expectació i per tant dels diners en pocs clubs pot portar el verí de la seva autodestrucció. Si finalment sabem sempre qui serà el guanyador per poder econòmic i de jugadors, es perdrà tot l’interès.
En vista a tot això unes quantes hipòtesis:
- Això és un afer de diners i els colors, sentiments i emocions estan molt bé però la gent vol guanyar. I per guanyar, calen diners, en una proporció molt més alta que la de sentiments. De diners al fútbol quants més millor o al menys quan més efectius, millor.
- La correlació positiva és altíssima: els equips que guanyen es fan grans i rics i els que perden, més petits i pobres. Per tant, s’ha d’invertir. I arriscar. I el que faci calaix sense posar-lo en moviment (Cruyff deia que els diners, a jugar en el camp) està perdut a mig termini. Avui, a Dubai i a a Oaxaca, prefereixen veure el Cristiano Ronaldo que l’Higuaín.
- Les esquinçades de vestidures catalanes d’aquests dies per “l’afer Florentino” són d’ una hipocresia extraordinària.El Barça ha trencat en diverses ocasions els mercats (Cruyff, Maradona, etc) i francament no se perqué la immoralitat està en la franja dels 65 milions de Kaka i no en els 35 milions d’Alves per posar uns exemples. De fet no se que és aquesta immoralitat de la que parlen.
- La condescendència amb la que governs i autoritats fiscals, d’immigració i urbanístiques han tractat sempre els clubs de fútbol, especialment espanyols, és vergonyosa, indignant i, a més, incomprensible.
- No tinc la menor idea de com ha finançat el Real Madrid els recents fitxatges però cal tenir en compte que la majoria dels caps de risc de crèdit bancaris que varen aprovar els estratosfèrics crèdits a les immobiliàries ara quebrades o quasi, segueixen en els seus llocs i tant campants.
- No tinc la menor idea si, des d’un punt de vista empresarial, pot ser i sobre tot si serà una bona operació. Tinc però la sospita que ningú ho sap. Ja ho veurem.
Saragossa i la crisi
Posted by – 11/06/2009
Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.
La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.