Tag: Barcelona

Divendres d’stress

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/07/2010

Els mitjans s’esvaloten amb l’anunciada publicació dels resultats dels test d’stress a les entitats de crèdit europees, o a algunes d’elles, que han d’aparèixer exactament a les 18.00 hores d’aquest divendres 23 de juliol. Sincerament, jo podia perfectament esperar els diaris de l’endemà o a algun noticiari del vespre però m’havia compromès que, tot just apareixes la notícia, aniria a la tertúlia d’Onda Cero, faria un articlet per l’Economista de l’endemà i de bon matí el dissabte rebria a casa un equip de TV3 que volia unes declaracions “d’expert” (uuuffff!) per al  TN Migdia d’aquell mateix dissabte 24. Per tant, em quedo de guàrdia al despatx per fer les “valoracions” requerides.

I així, mentre per la finestra de la Gran Via veig passar les riuades de cotxes que s’encomanen al Conseller Saura -sant patró de mossos, bòfia i altres uniformats a la recerca del contribuent- per a que els protegeixi dels radars en la seva fugida a la platja, em quedo a l’espera dels resultats de les dites proves. Apareix la notícia i escric d’immediat unes notes breus pròpies per evitar que després em senti massa influenciat pel torrent de declaracions. Escolto estoicament les rodes de premsa del governador del Banc d’Espanya i de la Ministre Salgado. Evidentment han preparat junts les consecutives rodes de premsa doncs repeteixen arguments calcats. Em venen ganes de desbarrar una mica però contenció: avui moderació i seny.

Redacto l’articlet, dues-centes paraules que no et permeten ni explicar rés ni fer-te el graciós. De camí a Les Rambles, el cap de setmana àlgid de juliol es transforma en milers i milers de turistes corretejant amunt i avall. Molts en vestit de bany o menys. N’hi ha cap que l’interessi el més mínim tot això dels test d’stress?. No i fan bé, malgrat que els sobrepreus que ben segur estan pagant aquests dies en tants establiments de la ciutat i les penuries en la seva adorada Barcelona estan més correlacionades del que sembla amb tot això de la crisi bancària i financera.

A La Plaza més alleugerit al trobar altres dos contertulians ensinestrats i dedicant també aquest inici de cap de setmana al mateix. A quarts d’11 sopar ràpid per tenir una estona per fer quatre ratlles per la televisió de l’endemà. Definitivament un divendres d’stress…test.

Breu passeig per la Barcelona que ens queda

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/05/2010

Camí de la tertúlia de La Plaza a la seu catalana d’Onda Cero a la Rambla. Plou i ha plogut tot el dia i per això evito el meu transport habitual, massa descobert.  Mal dia, suposo, per a les renovades botigues del Portal de l’Àngel. Tot són grans cadenes, les mateixes que et pots trobar en qualsevol carrer comercial europeu. Potser més exageradament controlat per les marques omnipresents que a altres ciutats.

Diria que ha de ser monòton comprar amb aquest panorama però no m’afecta gaire. Quan rarament vull anar a alguna botiga sempre la trobo tancada. Els horaris restrictius són un fantàstic antídot a qualsevol vel.leïtat consumista. Potser estic equivocat però no he vist cap prolongació o millora dels horaris coincidint amb la crisi. És  a dir, les botigues abans tanquen portes que claudiquen i perden l’estranya “dignitat” dels petits comerciants d’aquest país. En el carrer Comtal, aixecat per les obres del Pla Zapatero o per la mítica eficiència de l’ajuntament de Barcelona, els botiguers semblen resignats a la lamentable accessibilitat a la que els han condemnat.

El passeig per la ciutat plujosa és sorprenent. El temps, l’hora del dia i el barri ajuden però tot i així sorprèn creuar-te quasi exclusivament amb turistes. Faig temps prenent una beguda en un bar de la plaça o avinguda de la Catedral amb Boters i comprovo que soc l’únic indígena. Són un parell de centenars de visitants variats (en pocs minuts escolto anglès, holandès i finès, i evidentment el castellà forani dels cambrers) que es passegen amb poca traça per l’establiment recaptant “pintxos” en una ciutat que els ha importat per fer feliços als seus habitants (temporals) més mimats.

Per completar els tòpics de Ciutat Vella, topo amb la Guàrdia Urbana. Lògicament dedicant-se a la seva ocupació preferida: la recaptació frenètica a través de multes de transit. En aquest cas, en acció ben meritòria. Ha d’haver estat molt difícil localitzar, sota aquesta pluja, les dues motos que oficien com a víctimes dels nostres servidors municipals de l’ordre públic.

Són tres quarts i cinc de nou. Quasi l’hora de la tertúlia. Toca Grècia, les caixes, la borsa i la Senyora Salgado. No me les he trobat pas en aquest breu passeig per Barcelona. Afortunadament.

Guardiola al Manchester United

Posted by Josep Soler-Albertí – 19/01/2010

Comparteixo amb una immensa majoria del país l’admiració per la feina de l’entrenador del Barcelona, Josep Guardiola. Els seus èxits són una illa rodejada d’inanitat i mediocritat, els colors dominants en el país. El que no comparteixo és el delit per saber què farà o deixarà de fer la propera temporada. Tothom és reemplaçable i un entrenador de futbol més, encara que estiguem d’acord en que ho ha fet bé. Es veritat que s’ha trobat amb un probablement irrepetible grup de jugadors, els més importants provinents de la pedrera del club català. Tot i això, el “Míster” blaugrana ha demostrat criteri, temprança i força psicològica. El tema de les tàctiques i alineacions em dona la impressió que és la part més fàcil. Per això tothom té les seves. Entre d’altres declaracions assenyades recordo el, per ara, més intel.ligent comentari en relació a les properes eleccions catalanes. A la pregunta d’un periodista sobre que li semblava la candidatura al Parlament de l’encara president del Barça, Guardiola, sense amoïnar-se va respondre: “Esperem a que presenti programa i el que vol fer. Llavors l’escoltarem”. De tan òbvia, la resposta és impecable i ningú encara li ha dit tan clar al popular advocat o ex advocat de la família Echevarria amb pretensions de redemptor polític.

Avui però, les notícies d’aquest matí haurien de ser decisives per al futur de Guardiola. Sembla que ahir, acompanyat de la seva esposa i criatures (tres?) va anar a veure un concert al Palau de la Música del grup Manel. Alló va acabar com el rosari de l’aurora amb una part del públic cridant que es quedés en el Barça i no deixant-lo tranquil per fer el que havia anat a fer: escoltar tranquil.lament una actuació musical. Pep porta cada dia personalment els seus nanos al col.legi del meu fill petit que m’havia explicat certes escenes dantesques per al dret a la intimitat i tranquilitat de l’entrenador. Si això va amb el sou que se’l quedin. Afortunadament per a Guardiola, també avui ha saltat la notícia o el rumor de que el Manchester United l’estava considerant per substituir Sir Alex Ferguson com a Manager general del club anglès. I bé, vull dir-li molt clar: Guardiola, no tinguis cap dubte, aprofita aquesta oportunitat immillorable i signa pel ManU. No només recuperaràs la tranquil.litat i la capacitat d’anar pel carrer sense que t’emprenyin sinó que, a més a més, tindràs la millor feina en el mon del futbol amb temps, anys,  per planificar, treballar, equivocar-te, triomfar, tot sense que presidents, candidats, periodistes, nacionalistes de pa torrat i altres futboleros desvagats t’estiguin pressionant tot el sant dia.

Toros

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/07/2009

Diumenge a la Monumental. El meu yin em va portar a contemplar a Tomás confrontar 6 braus. Perquè podria ser una ocasió única i perquè el personatge és un artista fenomenal. Internament, el meu yang sempre em recorda el primitivisme i certa carrincloneria d’aquesta festa, si bé ignorants i prohibicionistes fan tot el que poden per relativitzar aquest yang, per combatre’l. Aquest cop eren pocs i desagradables, amb pancartes demanant la mort del torero.

El yin també té els seus enemics. Per exemple la part creixent de públic que assisteix com qui va a un acte social per fer-se veure i no per contemplar un espectacle. Així, s’escolten permanentment uns comentaris de vergonya aliena, i aquell silenci respectuós que abans acompanyava les actuacions de José Tomás a Barcelona, ara desapareix, convertida la cursa en un party de la societat més rància. Per acabar-ho d’adobar, aquests afeccionats convertits en fans i groupies, no són imparcials i embogeixen en una tarda de qualitat torera moderada.

Aquesta vegada i en tantes ocasions, la revenda és fonamentalment un fenomen mediàtic. En arribar a la plaça, les entrades es venien amb un molt lleuger sobrepreu. Rés a veure amb els milers d’euros que algun flipat diuen que pagà uns díes abans. En tot cas, plaça plena fins vessar. És però, flor d’un dia, o millor dit flor d’en Tomás, perqué em temo que això s’acaba.  No caldran ni les signatures, ni les declaracions de vila antitaurina, ni pronunciaments dels parlaments. Jo crec que els toros moriran en un parell de generacions. Com a molt.

Vaig començar a anar a les curses de braus, sempre amb parents, quan era un nen. Ara no puc portar els meus, gràcies a tots aquells que volen preservar la sensibilitat dels altres. He tingut  moments racionalistes que quasi bé em fan decidir no tornar mai més. Altres d’identificació amb l’art, amb la profunditat de la relació del toro amb el torero, indescriptibles. Globalment, un curiós, com en tantes altres coses, i en aquest cas animat un xic més del normal, per un irrefrenable esperit de contradicció.

Gambes, escamarlans i plàstic

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/06/2009

Dia complet embarcat en el Bonamar II, un net i polit vaixell d’arrossegament del port pesquer de Barcelona, gràcies al Patró, l’amable i professional Lluís Talló, i a la seva magnífica tripulació. Una jornada, suficient per reflexionar sobre  la duresa i algunes particularitats d’aquesta activitat.

Faig d’acompanyant ocasional de la meva filla, biòloga estudiant les desgràcies que per algunes espècies  sembla provocar aquest tipus de pesca, certament agressiva.  El tema m’interessa una estona però la deformació professional em fa derivar cap a les bases econòmiques de la pesca, aquesta activitat creixentment subvencionada. Gasoil a una tercera part del preu, grans ajuts per la reconversió de flota (la meitat del preu de l’embarcació?), jubilacions incentivades per l’Estat, amarres gratuïts, etc. I fins i tot així és una activitat residual, en clar retrocés, malpagada per l’esforç que es realitza. A Barcelona a més, sotmesa a un mobbing clar per part del Port Autònom per al que els pescadors són una nosa no rendible. Per exemple disposen d’una llotja que, contrariament a les de la resta de Catalunya, li fa falta un lifting urgent.

Diversitat d’opinions: la biòloga pensa que la nostra costa està en un retrocés natural tràgic. Els pescadors pensen, o volen pensar, que el Mediterrani continua ben viu i generós. Jo no en tinc ni idea però en la única “txurrada” que presencio després de 5 hores arrossegant, em meravello de  la quantitat de peix i marisc llevat, però sobre tot de la quantitat d’escombraries que acompanyen els lluços i les cigales: plàstics de tota mena, llaunes, samarretes, i el pitjor,  tubs de plom i cables telefònics abandonats. Suposo que el Mediterrani és encara viu però els puc assegurar que és un abocador impresentable.

Ha estat una ocasió també per veure de prop les noves bocanes i obres del Port. Molt encara a fer i molt a acabar. El port guanya en capacitat però deixa pendent les connexions de transport. Sembla com si les infraestructures d’aquest país estiguin maleïdes. Quan, després de penes i treballs, s’acaben queden encara fortes incògnites per a la seva viabilitat completa.