Tag: caixes

La banca, us agradi o no, som tots

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.

En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.

Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.

Més “picoteig”

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/04/2010

Reverències occidentals a la Xina

Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.

Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.

Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.

Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.

Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.

Nerviosismes

Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.

La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.

Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.

Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix.  Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.

(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)

Picotejant

Posted by Josep Soler-Albertí – 25/03/2010

Plans necessaris però mal invertits

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

De les caixes i de la reforma laboral, ara si.

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/11/2009

L’hora de la veritat de les fusions de les caixes

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

Florència, Ferrer i Guàrdia, les caixes…

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/10/2009

Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Cajasur en capella

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/07/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 1 de juliol 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

Ahir es varen destapar algunes de les cartes que podrien jugar-se en la partida de les caixes catalanes. I el joc, de moment, està a la vista.

Però no ens enganyem. Falten cartes i moltes per completar la mà. No es quedarà tot en l’aliança ja confirmada entre les caixes vallesanes -Terrassa i Sabadell-, o en la reestructuració d’una nova Caixa Catalunya un cop absorbides i digerides Tarragona i Girona. No, l’estratègia del Banc d’Espanya vol anar molt més enllà i afavorir solucions interregionals que podrien crear superiors sinergies  a les de les solapades fusions de caixes del mateix territori.

Això si, el banc supervisor no vol iniciar la seva política de consolidació d’entitats a Catalunya, no sigui que els greuges del PSC amb el PSOE explosionin com avui ens anunciava l’antic regidor socialista Ferran Mascarell en un sorprenent article convergent. On es juga l’èxit de l’estratègia del Banc d’Espanya és a la debilitada Cajasur, la pietosa i eclesiàstica caixa cordovesa. Tant Cajamúrcia com l’aragonesa Ibercaja són candidates del Banc d’Espanya i fan cua per cruspir-se Cajasur front a l’opció interandalusa d’Unicaja.

Restem doncs a l’espera de com acaba el primer serial. Després venen per les “nostres”.

Saragossa i la crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Dia a Saragossa i tres visites a entitats financeres. Evidentment més constatació de que caixes i bancs no estan per orgues. Conscients de la gravetat de la crisi, no poden ni volen mirar el futur sinó dema-passat com a molt. Un demà-passat complicat però que plantegen des de la immensa posició dominant de la que gaudeixen en l’economia del país. I alguns quedem a l’espera de que arribi l’hora de que mirin més enllà.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.