“És l’agraïment i la salutació d’una institució relativament petita, ara ja amb vint anys de treball i esforç continuat, però que, des del primer dia, quan la varem definir amb Ramon Trias Fargas, volíem que sobretot fos: 1) capdavantera en el que feia i fa (formació i divulgació financera), 2) estigués ben situada internacionalment, i 3) fos útil i estigués compromesa amb el sector bancari i financer de Catalunya….

(seguir llegint)

Xarxes socials o asocials?

Ahir varem assistir a un debat on hi havia 50 persones a la sala i 260 on line a través d’un sistema de vídeo streaming que a més a més, et permet participar de forma molt més intensa que escalfant la cadira. Ho fas enviant comentaris, preguntes i sobre tot llegint i valorant els dels altres. En definitiva una nova forma de compartir informació, evitar trasllats innecessaris, i ampliar l’espectre comunicatiu.

Però, realment millorem l’eficiència i a la llarga la productivitat amb les xarxes socials? Probablement no ho sabem encara. La nostra experiència és que els mecanismes són tan nous que et fan cometre errades i malgastar molt temps fins que no veus alguna escletxa d’utilitat real. Per altra banda, tendeixes a mantenir els vells canals en paral•lel a l’espera d’estar segur de l’eficàcia dels nous.

Destriar, seleccionar, prioritzar, és probablement, com en tantes coses, imprescindible en noves tecnologies i específicament en xarxes socials. Però, es fa? Ho dubtem. A Twitter, sense anar més lluny, hi ha uns personatges amb desenes de milers de “seguidors” que no diuen, informen, citen, mai res que valgui la pena. S’han convertit en unes icones buides que, nosaltres, el ramat, respectem per no sabem quina raó. De la mateixa manera, podria succeir que aquest seguidisme cec limités molt les grans perspectives que per l’economia de l’immediat futur podrien generar les xarxes.

(7 d’abril 2011)

Les caixes, abans que bancs, immobiliàries

Alguns moviments ens fan pensar que les caixes i alguns bancs s’estan començant a plantejar, ara ja de manera definitiva, la seva activitat immobiliària.  Poques notícies podrien ser millors.

I és que de poc servirà fer-se banc, recórrer al mercat, capitalitzar-se per superar ràtios cada cop més exigents i reduir estructura si sobre cada balanç mantenim l’espasa de Damocles d’una cartera basada en uns actius sense mercat.

És cert, és pot dir, que ja hi ha hagut una intensa política comercial per part d’entitats de crèdit  per desprendre’s d’una bona part dels actius immobiliaris que la crisi ha fet aterrar en els seus actius. Però també és cert que no ha estat suficient per moure el mercat més que d’una forma simbòlica. L’estoc d’immobles encara fa feredat, els augments en les compravendes del 2010 són irrellevants si comparem les transaccions amb els anys preboom (ni pensar-ho amb els anys boom) i el pes d’aquesta inactivitat està llastrant el sistema financer i la resta de l’economia espanyola.

Ara, segons informen algunes notes de premsa i ens comenten alguns bons coneixedors del mercat, algunes entitats han començat a entendre que no n’hi ha prou amb els cartells d’en venda sinó que cal arremangar-se i actuar com desacomplexats empresaris immobiliaris. Això pot implicar de vegades acabar promocions, fer permutes, sortir a l’estranger, assumir certes pèrdues per evitar-ne més i en resum actuar amb una perspectiva i estratègia més complexa que la de pur venedor. Alguns dels millors especialistes del sector ja han estat contractats per les entitats financeres i certes operacions ens fan entreveure un punt de llum en el llarg túnel de l’immobiliari espanyol que és com dir de l’economia d’aquest país.

(14 d’abril 2011)

La revolta dels estalviadors i l’esglai dels malbaratadors

A Alemanya, Finlàndia i en altres països “prestadors” de la Unió Europea comencen a cansar-se del degoteig d’intervencions en els PIGS que acabaran afectant molt seriosament les finances dels seus països. Quin egoisme!, Semblen murmurar els països de la despesa que consideraven els rescats com un dret adquirit a la zona euro.

Sigui per motius electoralistes o sigui per causes de lògica responsabilitat sobre els comptes públics de països que tampoc han quedat indemnes a l’actual crisi, aquest dilluns es llevava amb dures declaracions dels socis governamentals de la Cancellera Merkel, els convulsos liberals encara liderats fins al maig per l’intransigent Westerwelle, indignat pel cost generat i profetitzant, per començar, la fallida definitiva de Grècia.

Més al nord, els pacífics finlandesos votaven també aquest cap de setmana, no tant a un partit d’extrema dreta, sinó a qui els prometia que “la vaca finesa s’ha de munyir a Finlàndia” en referència al cansament de les seves contribucions als perifèrics.

Així, a mesura que determinats països, avançats en el cicle, vagin consolidant la seva recuperació, seran més i més factibles moviments nacionals contraris a contribuir en les operacions de salvament. Llavors, els porquets bocabadats del conte davant els esbufecs del llop, entendran que l’euro no pressuposa disposar d’una polsera del tot inclòs.

(21 d’abril 2011)

La Xina de l’oportunitat i l’amenaça

Embolicats amb els petits i intranscendents detalls de continent i país decadent, de vegades perdem de vista on es cou realment el futur.

Però no pas per gaire estona. La Xina, per bé i per mal, l’ensopeguem per tot arreu. En l’èxit d’empresaris que s’hi aboquen per aprofitar l’empenta consumista i inversionista del país i en el fracàs dels que llencen la tovallola ofegats per la competència sense perdó dels dominadors del segle XXI.

Un col•lega, torna de viatge de Pasqua a la Xina. Intercanviem impressions i, sense sorpresa, en compartim la majoria: la facilitat amb la que el totalitarisme soluciona alguns problemes, la irrefrenable ànsia de fer diners, les immenses diferències socials que es van creant, l’omnipresència de la corrupció i la sensació definitiva que la veritat del moment circula per allà i no pas per aquí.

Fa pocs dies, en una tertúlia econòmica i comentant com el president del Govern espanyol visitant Xina havia evitat qualsevol menció a com es trituren els drets humans en aquell país, se’m va anatematitzar dient que cap empresari acceptaria que ZP fes altra cosa que captar inversions i besar tantes mans xineses com pugui.

Potser si que aquest és el segle XXI que estem deixant construir.

(28 d’abril 2011)

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Post publicado el 04-10-2010 a las 12:21 por Victor Alvargonzález de Profim

Los asesores financieros independientes -insisto: independientes- basamos nuestro trabajo en una filosofía muy simple: un asesor financiero debe trabajar para su cliente, no para un banco o una caja de ahorros. El asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor. Vende los productos que “fabrica” esa entidad financiera. Al ser arte y parte pierde objetividad y entra en un claro conflicto de intereses: lo que le interesa vender al banco o caja no suele coincidir con lo que le interesa comprar al cliente.

En los últimos años, acuciados por falta de liquidez, bancos y cajas se han lanzado a promocionar depósitos a plazo. El 90% de los ahorradores piensa que invertir en depósitos aprovechando la sed de pasivo de bancos y cajas ha sido una buena inversión. Las entidades financieras se han ocupado de que la gente piense que es así. De nuevo se ha demostrado cierta la famosa frase de que si repites miles de veces una mentira acaba siendo verdad. Pero en realidad sigue siendo mentira.

La inversión más rentable para el inversor prudente no han sido los depósitos. Han sido los fondos de inversión de renta fija más conservadores, es decir, los que invierten en deuda pública de los países más solventes -desgraciadamente no entramos nosotros, que estamos en el “selecto” grupo de lo que “cariñosamente” los anglosajones llaman PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia e “Spain”)- y/o en deuda (bonos) emitida por empresas de alta calidad crediticia (tipo Telefónica, Unilever, Endesa, etc.), lo que se denomina Deuda Corporativa. Los dos son tipos de fondos adecuados para inversores conservadores y su riesgo a medio plazo es perfectamente comparable al de los depósitos, sobre todo en épocas de tipos de interés a la baja.

Y como una imagen vale más que mil palabras -en este caso una cifra-, veamos la rentabilidad que han obtenido estos fondos desde que se inició la crisis financiera.

Y ahora veamos lo que han dado los depósitos. Hablamos de rentabilidades “de verdad”, que son las que comunican las entidades al Banco de España. Se puede confundir a los ahorradores con la letra pequeña, pero no es conveniente hacerlo con la autoridad monetaria. Y, además, no se considera rentabilidad real la que va acompañada de, por ejemplo, la obligación de comprar otros productos de la entidad, porque ¿Qué pasa si el depósito es muy interesante pero el plan de pensiones pierde dinero?

Los números cantan. La gente que ha depositado su confianza en el “asesoramiento” de los bancos ha incurrido en lo que los economistas llamamos “coste de oportunidad”, es decir, no han perdido dinero, pero han dejado de ganarlo. Han sido años perdidos de rentabilidad. Comprar fondos del estilo de los comentados es tan sencillo como hacer un depósito y encima tienen un mejor tratamiento fiscal. Bancos y cajas, con su dominio del mercado, son responsables de años de rentabilidad perdida para quienes más lo necesitan: las personas conservadoras que lo son porque viven de sus rentas. Qué bonito, ¿no?

Digo….

Apreciado Víctor,

Poco espacio el que me deja el de “comentarios” a tu post “Los años perdidos”. Sin embargo lo quiero utilizar para, estando de acuerdo en el fondo de tu comentario de que los inversores españoles han perdido años de rentabilidad por absurdas recomendaciones conservadoras (provocadas también por su escaso interés en adquirir algo de cultura financiera, digámoslo todo!), disentir firmemente de tu afirmación de que “el asesor que trabaja en un  banco o caja no es un asesor. Es un vendedor”. No és su situación laboral el que le hace o le quita su condición de asesor sino su profesionalidad y su ética.

Siento decirte, como tu ya sabes, que no hemos resuelto el problema de la independencia con estas EAFI’s minoritarias y con escasa cuota de mercado que por otra parte pueden cobrar retrocesiones que las hacen si cabe más dependientes todavía que aquellos cuya retribución está mayoritariamente prefijada y no depende del variable de los productos vendidos. Por supuesto que el asesoramiento en su forma más “pura” debería estar libre de todo conlicto de intereses. Pero esto hoy es una utopía para el 99,9% de los patrimonios y ahorros en España. De momento, el esfuerzo por la capacitación profesional, por el comportamiento ético y transparente es lo que nos ha de ocupar. El asesoramiento hoy se realiza en las sucursales bancarias, en las oficinas de banca personal y privada, en los despachos de mediadores de seguros y de profesionales de otras areas, en los parquets bursátiles de sociedades y agencias, etc. Allí es donde se asesoran, nos gusten o no, los ahorradores españoles y es donde debemos procurar que reciban la mejor información con el consejo más adecuado.

El supervisor y el mercado se han de dar cuenta que la regulación de las EAFI’s no soluciona el problema, más bién lo enmascara. No podemos despreciar a la mayor parte de los profesionales y de paso a sus clientes con un simplista “son vendedores”. Todos lo somos y el negocio está donde está y no donde quisiéramos.
Un saludo cordial

Josep Soler
(vicepresidente y fundador de EFPA Europa)

En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.

Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.

Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.

Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.

Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.

Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.

Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.

Nerviosismes

Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.

La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.

Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.

Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix.  Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.

(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.

Bona nit.

Ahir es varen destapar algunes de les cartes que podrien jugar-se en la partida de les caixes catalanes. I el joc, de moment, està a la vista.

Però no ens enganyem. Falten cartes i moltes per completar la mà. No es quedarà tot en l’aliança ja confirmada entre les caixes vallesanes -Terrassa i Sabadell-, o en la reestructuració d’una nova Caixa Catalunya un cop absorbides i digerides Tarragona i Girona. No, l’estratègia del Banc d’Espanya vol anar molt més enllà i afavorir solucions interregionals que podrien crear superiors sinergies  a les de les solapades fusions de caixes del mateix territori.

Això si, el banc supervisor no vol iniciar la seva política de consolidació d’entitats a Catalunya, no sigui que els greuges del PSC amb el PSOE explosionin com avui ens anunciava l’antic regidor socialista Ferran Mascarell en un sorprenent article convergent. On es juga l’èxit de l’estratègia del Banc d’Espanya és a la debilitada Cajasur, la pietosa i eclesiàstica caixa cordovesa. Tant Cajamúrcia com l’aragonesa Ibercaja són candidates del Banc d’Espanya i fan cua per cruspir-se Cajasur front a l’opció interandalusa d’Unicaja.

Restem doncs a l’espera de com acaba el primer serial. Després venen per les “nostres”.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.