.
La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara
.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.
Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.
I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.
L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.
Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.
5 d’octubre del 2011
.
Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi
.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.
Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.
És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.
Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.
12 d’octubre del 2011
.
Temps de construir o temps per rehabilitar
.
Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.
Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral, les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.
Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.
No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.
I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.
19 d’octubre del 2011
.
El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó
.
Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+
Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.
I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.
Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.
26 d’octubre del 2011
.
Ens faltava la inflació! 
Després de les eleccions catalanes ha crescut el nombre de rates. Les rates que abandonen el vaixell de la desfeta i les rates que, alertades per les provisions que arriben a les bodegues dels guanyadors, s’hi llencen amb gana desmesurada. Una vella però poc edificant pràctica de la política. Intrínsec a la democràcia representativa? No ho crec. Seria evitable amb un pel més de dignitat, però sobretot transparència i accountability, aquest paraulot saxó al que encara no s’hi ha trobat traducció, probablement per manca d’aplicació real en les nostres contrades.
13/10/2010
L’altre dia, 
Tant propera, en meridià sud des de Menorca poc més de dues-centes milles, i tant llunyana per als que només ens mirem el melic cada cop més provincià. La vella
Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!
Bona tarda. Alguns amics socialistes, amb dècades de militància, mantinguda o abandonada, recorden encara a un membre de les Juventudes Socialistas del PSOE, desgarbat, tímid, amb aspecte d’estudiant repipi però aplicat. Es deia, es diu, 
Probablement ben poca cosa i en gran mesura un poti poti del que se li ha impregnat a través dels mitjans de comunicació, del seu propi prisma ideològic, i del que ha recollit aquí i allà per declaracions, comentaris i una impressió molt superficial sobre la seva acció o inacció de govern.
