Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-l

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.

Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.

Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini  i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general,  de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.

MAFO i el pas dels dies.

Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.

Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.

Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus,  cal una transformació radical”.

Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.

Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.

El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.

Finalment però,  la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.

Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.

Del sirtaki al fado

Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.

Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.

Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.

I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!

(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)

El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.

La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.

Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia),   17 de febrer 2010 (16.00 hs.)

Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.

Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.

El govern “tolera” la reforma del mercat de treball

Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.

Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.

Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia),  18 i  25 de novembre 2009 (16.00 hs.)

Píndola a SER Catalunya,  28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)

Bona tarda,

El millor currículum entre els economistes espanyols és probablement el de Guillermo de la Dehesa. Per això i per la seva qualitat tècnica i humana l’IEF li ha concedit el Premi  2009 a l’Excel•lència en la carrera professional.

El passat dijous, en la cerimònia d’entrega, de la Dehesa va ser rotund i terminant al jutjar la crisis: “Només d’aquestes trompades s’aprèn i en conseqüència s’avança. Per això soc positiu sobre la sortida de la crisi.�?

I és veritat, hi ha l’actitud derrotista, fins i tot apocalíptica sobre les conseqüències de la recessió econòmica. Cada dia escoltem o llegim a alguns d’aquests representants del sector “Això és un desastre�?.

Afortunadament, al costat del pessimisme, perviuen aquells que com de la Dehesa, veuen la part positiva de tot plegat que és la oportunitat de reformar, innovar, incrementar l’esforç per ser competitiu, canviar en definitiva.

És com sempre el progressisme enfrontat a la reacció, l’empenta confrontada a l’immobilisme. Del resultat d’aquesta batalla de les idees i de les actituds dependrà el tipus de futur que ens espera.

Hasta ahora era la “particularidad inmobiliaria” lo que más preocupaba. La economía española, decíamos, estaba lastrada por el hundimiento de la construcción que duplicaba la crisis y nos hacía más vulnerables.

Una vez hemos visto los primeros , pero claros, brotes verdes en algunas economías, ha cambiado radicalmente el centro de nuestras angustias económicas, el “enemigo público número 1″. No es ya la debilidad del mercado de viviendas, ni siquiera la inexistencia en el horizonte de un motor económico de recambio el que debería concentrar la atención de los responsables económicos sino precisamente la propia recuperación avanzada de algunas de las economías europeas más potentes.

Y es que el Banco Central Europeo no permanece impasible ante las noticias positivas que circulan y se acumulan en las economías más dinámicas. El BCE obviamente ha empezado a afilar las armas antiinflación y medita como contraer la liquidez que ha estado inyectando en el sistema y en una posiblemente no muy lejana subida de tipos. Qué peor que una política contractiva para una economía, como la española, que ni tan siquiera ha alcanzado probablemente su nivel de mayor recesión. Una política monetaria adecuada para la recuperación alemana o francesa, quizás letal para la española.

Así, en la propia recuperación de las economías europeas se encuentra al mismo tiempo la esperanza (en que nos arrastren por contagio en su propia expansión) y el gran peligro de que nuestro retraso nos coja a contrapie en la segura alza de tipos. Para aquellos que frenan las medidas para ganar competitividad, que entiendan que el tiempo, más que nunca, avanza en contra de nuestros intereses.

(Comentarios en Onda Cero/La Plaza y en SER Catalunya, 29 y 30 septiembre 2009)

Començo per dir que considero que la periodicitat mensual per ocupar-se dels mercats és més que suficient. Més sovint és entrar en el joc pervers de creure’s que en el curt termini tenim alguna cosa a pelar, que és com dir que som més guapos i llestos que la majoria. He de reconèixer que fa anys, fa molts anys, també hi creia en la possibilitat de guanyar al mercat, al promig dels inversors i especuladors. Ara només reconec que es pot guanyar la meitat de les vegades com a la ruleta i que com en aquest joc d’atzar, l’existència del zero per la banca fa que la meitat més una vegada, es perdi. Aquest zero són evidentment les comissions i altres despeses que queden pel camí mentre tractem de racionalitzar excessivament el comportament borsari.

En tot cas aquestes reunions serveixen per recopilar dades, contrastar informacions i  matisar el conseqüent optimisme o pessimisme sobre l’evolució a mig o llarg termini dels mercats. En una situació d’alça com l’actual per exemple, aquest optimisme o pessimisme ve determinat especialment per si l’opinant està invertit o pel contrari no s’ha cregut la pujada i continua en liquiditat. Aquells que ha pensat que era impossible que en una situació econòmica desesperada la borsa pugues pujar i han continuat mantenint els bitllets o el compte corrent, ara no diuen més que pestes de la pujada dels darrers cinc mesos i ens anuncien una immediata correcció.  Pel contrari, els atrevits que varen pujar al carro de les primeres alces, o bé mai n’han sortit i han passat per tot, estan ara entusiastes veien com varen aprofitar un mercat deprimit i amb els preus per terra.

Bé, el fet és que les borses mundials porten quatre o cinc mesos en pujades molt importants que les han portat a nivells alts però encara molt allunyats dels màxims. Tot i pujar quasi un 40% des de finals de març, els index encara són lluny dels nivell de finals del 2007, abans de baixar un 60% els 15 mesos següents (fins finals de març d’aquest any). De fet, com l’aritmètica ens recorda, la recuperació de la caiguda del 60% necessitaria una alça del… 125% , que encara és lluny. El 12.000 de l’Ibex 35 que estem aprop de tenir és el mateix nivell de l’octubre de l’any passat quan tothom deia que érem a les portes de la fi de tot. No estem doncs en cap situació desgavellada.

Els percentatges de pujada i baixada ens diuen però, ben poc. Pel contrari, els indicadors si que ens aproximen més a una valoració temptativa. El PER, injuriat pels analistes més sofisticats és encara, quan s’utilitza reconeixent la incertesa de qualsevol estimació dels beneficis, una dada útil. Doncs bé, en general els PER 2009 i les estimacions del 2010 ens indiquen una borsa a un preu raonable tirant a baix. En una paraula, una borsa que té recorregut per continuar pujant, especialment si, com sembla, en molts països les estimacions de beneficis poden millorar si continuen les bones notícies.

Un altre element d’anàlisi borsari són els tipus d’interès, i la seva relació amb la rendibilitat borsària per dividends. Doncs bé, millors notícies: el nivell extremadament baix dels tipus actuals contrasta favorablement amb unes rendibilitats per dividends entre el 3 i el 4 % en les diverses borses. Aquesta situació no serà permanent. Si, com tot indica, la recuperació es confirma, els tipus pujaran, la relació preu/benefici empitjorarà i la borsa s’encarirà fins a presentar, – potser ja en el 2010-, temptacions de caiguda. I tornem a començar en els permanents cicles de la renda variable, anticipats al de l’economia.

Conclusió: potser haurien de ser els més “bearish” en la seva estimació del moment econòmic els que fossin més “bullish” sobre la borsa, al menys a 6 o 9 mesos vista. En tot cas la recuperació borsària, sòlida o no, està plenament justificada. Que no vol dir garantida.

Inútil, portem des de dijous 30 per la tarda incomunicats per e.mail i així, el rendiment de qualsevol activitat cau en picat. Mai havia experimentat, des de que el correu electrònic ha passat a ser el mitjà de comunicació per excel.lència en els negocis, quasi una setmana d’aïllament. La resta del mon desconeix que no t’arriben els missatges i per tant alguns probablement pensen que senzillament ets, som, uns inútils absoluts.

Afortunadament o desgraciada, som a l’agost i tot s’apaga fins setembre. Però aquesta primera setmana sol ser encara relativament activa i l’hem perduda miserablement. El degoteig de gent que marxa de vacances és permanent i ho fan sense poder acabar les coses. Amb feines d’última hora probablement empresonades en el servidor extern, el que segons els interlocutors d’avaries està essent rastrejat per una munió de tecnics sense veu ni rostre.

Temps per reflexionar sobre la tecnodependència que ens fa aparentment forts i eficients, realment dèbils i dependents.

Primera. Resultats bancaris presentats com a positius que són preocupants. Avui Caixa Catalunya i Banco Popular però demà seran la resta d’entitats. Preocupants perquè reflecteixen la poca transparència en els comptes del sector financer. Sabem que les provisions especials del Banc d’Espanya han estat positives però també que el calendari de dotacions pot donar una impressió errònia. No és possible que els resultats siguin flors i violes, i que alhora el crèdit estigui paralitzat, s’hagi aprovat un fons gegantí per salvar entitats, i que les reestructuracions i fusions estiguin a l’ordre del dia.

Segona: El Barça presenta també amb eufòria els seus comptes en la temporada de més èxit esportiu en la seva història. Malgrat els clars rendiments addicionals que li ha donat el triplet i especialment la Champions League, presenten un escàs increment de facturació, beneficis raquítics i major endeutament. Amb tot el país exterioritzant la seva il.lusió continguda en aquest equip de futbol, la gestió del projecte és mediocre. I això que aquests resultats encara no inclouen la “magnífica” operació Ibrahimovic, exemple de l’enginyeria financera-futbolística realitzada amb diners dels socis.

Tercera: Un estudi sobre competitivitat a Catalunya de Xavier Vives i Pankaj Ghemawat d’IESE ens recorda que el nostre mercat natural continua i continuarà essent majoritàriament l’espanyol, contradient les veus creixentment dominants que ens volen fer creure que la dependència espanyola ha desaparegut en el mercat global. Agradi o no als essencialistes, dins o fora de l’actual Govern de la Generalitat, la reconciliació -el terme no és exagerat- amb la resta d’Espanya és imprescindible. Com  a mínim per a les butxaques.

Quarta:  Spanair. Contra tots els missatges d’optimisme que ens col.loca contínuament el seu president, Ferran Soriano, la breu història de la nova Spanair és un rosari de despropòsits. No es troba suficient capital, confronta una vaga del personal aparentment seriosa i ara se li rebel.len les agències de viatge. És una mala notícia per al que havia de ser el gran projecte empresarial privat del país. Privat amb un aclaparador ús del capital públic.

Cinquena: Palau de la Música. És una mala notícia pel país que entitats tan rellevants com el Palau o l’Orfeó Català es vegin involucrades en afers tan poc edificants. És una pèssima notícia l’actuació policial i mediàtica. Ni calia fer tan soroll, ni la premsa havia de dictar sentència. La dimissió del president de la Fundació, que s’aplaudeix com si s’hagués obtingut  la immunitat per ambdues entitats, a mi em sembla la confirmació de la mala notícia i de la pèssima notícia.

Totes aquestes notícies són exemples d’una premsa i uns consumidors de premsa amb l’esperit crític sota mínims. Els redactats que surten dels gabinets de premsa corporatius es reprodueixen sense variar una coma. Hem de sortir llavors els pessimistes patològics per fer-li la punyeta al President Montilla que fa uns dies feia una crida a aixecar l’ànim. No se si és el més indicat. En tot cas, per rematar una temporada infame, aquestes agres reflexions.

20090727.mp3

Bona nit,

S’apropa l’agost, aquest mes que entre tots estem convertint, en aquest país, en un parèntesi car, irracional i plenament insostenible. I això en una economia que ens agradi o no, no té altre remei que competir amb la d’ altres països que descansen menys.

Però bé, no sembla que hi hagi crisis per a les economies ben recolzadetes en l’Estat del Benestar, ben segures dels drets adquirits, encara que aquests es financin a càrrec de les pensions futures, de l’endeutament que haurà de tornar la propera generació.

És veritat que és de mal gust acabar la temporada apel.lant a la mala consciència, recordant la fràgil prodigalitat del sistema en el que, fonamentalment a Europa, ens hem aposentat.

Em sap greu, però no dir-ho seria fer-se l’orni, el desentès, el boig. I perdonin, però, per aquesta raó i per altres, alguns o molts treballadors, especialment amb contractes precaris, tornaran d’aquest parèntesi del dolce fare niente per trobar-se amb rescissions de contractes, ERE’s i lock-outs

Aquesta, i no altra, podria ser la crua realitat d’una tardor difícil. En tot cas, i de moment, bones vacances.

Bona nit.

Ha arribat el moment de concentrar els esforços en, sobretot, pensar en la sortida de la crisi, més que en la crisi en si mateixa

Una sortida de la crisi que es preveu llarga i dolorosa. Aquesta és, per exemple, la tesi d’un magnífic article de Martin Wolf, avui en el Financial Times.

Sobre la crisi, ja s’ha fet quasi tot el que es podia fer. El sector privat ha fet un gran exercici d’adaptació, les empreses i famílies s’han tornat prudents i restrictives en les despeses, imaginatives per acoblar-se a una situació difícil.

El problema és que el sector públic, al contrari, s’ha fet esplèndid i generós. Ha millorat prestacions, augmentat subvencions a ajuntaments i particulars, i ha fet més gros el pastís del finançament autonòmic per a que tothom quedi relativament content.

És la tesi de Martin Wolf, que aquestes muntanyes de deute que l’Administració està acumulant potser sí que frenaran la caiguda en el pou, però farà llarg, interminable i potser insostenible el camí de la recuperació, la veritable sortida del pou.

Bona nit.

Ahir es varen destapar algunes de les cartes que podrien jugar-se en la partida de les caixes catalanes. I el joc, de moment, està a la vista.

Però no ens enganyem. Falten cartes i moltes per completar la mà. No es quedarà tot en l’aliança ja confirmada entre les caixes vallesanes -Terrassa i Sabadell-, o en la reestructuració d’una nova Caixa Catalunya un cop absorbides i digerides Tarragona i Girona. No, l’estratègia del Banc d’Espanya vol anar molt més enllà i afavorir solucions interregionals que podrien crear superiors sinergies  a les de les solapades fusions de caixes del mateix territori.

Això si, el banc supervisor no vol iniciar la seva política de consolidació d’entitats a Catalunya, no sigui que els greuges del PSC amb el PSOE explosionin com avui ens anunciava l’antic regidor socialista Ferran Mascarell en un sorprenent article convergent. On es juga l’èxit de l’estratègia del Banc d’Espanya és a la debilitada Cajasur, la pietosa i eclesiàstica caixa cordovesa. Tant Cajamúrcia com l’aragonesa Ibercaja són candidates del Banc d’Espanya i fan cua per cruspir-se Cajasur front a l’opció interandalusa d’Unicaja.

Restem doncs a l’espera de com acaba el primer serial. Després venen per les “nostres”.

Attalí ha tenido una carrera intensa en el sector público y privado pero trufada de acusaciones de corrupción, plagio, mala gestión, y sobre todo de enemigos.  Recientemente sirvió al gobierno Sarkozy presidiendo una Comisión sobre los cambios necesarios en la economía francesa que le granjeó unos cuantos más en su querida izquierda.

A pesar de los malos augurios de un libro poco original,  la intervención del economista francés nos devuelve al Attalí admirado de alguno de sus múltiples artículos y libros. En particular desgranando ideas clave de sus penúltimos libros como “Une brève histoire de l’avenir” donde ejercía de futurólogo brillante, o en “La voie humaine” donde reivindicaba la tradición socialista democràtica ante la presión neocon del momento. Todo con la brillantez que nos cautivó en un libro aparecido en plena crisis de los 70′,  “L’anti-économique“, en la que recién estrenados en el aprendizaje económico, éste se abría a otros campos que convertían la economía en una brillante y deseable ciencia global y multidisciplinar.

Y es que el pensamiento de Attalí, profundamente francés y europeo, navega hoy confortable entre la tempestad de la crisis financiera, que el achaca integramente al sistema y a sus desmanes. Y navega sin oposición, sin voces alternativas, convencido de la necesidad de un gran golpe de timón estatista e interventor.

No son los argumentos bién construidos y sólidos de la socialdemocracia el problema. Lo es la falta de una visión alternativa, la unanimidad, la falta de un debate e interlocutor, la toalla lanzada como rendición desde la esquina de las posiciones más preocupadas por la libertad.

La capital Aragonesa ha donat un tomb. Més per l’empenta de la ciutat, per la seva excel.lent situació geogràfica per a projectes logístics, i per justícia en una època en la que tot Espanya s’ha transformat, que per l’estricta exposició internacional de l’aigua. Expo que logicament ha deixat molts cadàvers. Edificis a desmuntar, edificis a oblidar, i pocs a reutilitzar, però la ciutat ha agafat forma i personalitat. L’orgull Aragonés vers els catalans i el nostre propi interés fa que ens convingui pendre’ns Saragossa més seriosament. Madrid ho fa.

Bona nit, I si fóssim optimistes?

Potser és cert que l’actual crisi és la més important des del ‘29 No ho nego, però el món ha canviat molt. Les notícies giren diversos cops per dia. El que abans prenia mesos, ara és resolt – o espatllat – en hores. Res és igual que fa 80 anys, o que en fa 30 en la crisi del petroli. Els meus fills, coses que jo feia – o faig – fa pocs anys els hi semblen prehistòriques.

Governs, empresaris, treballadors estan actuant en aquesta crisi de forma radicalment diferent de com ho haguéssin fet fa uns anys. Els governs han pres mesures, – algunes potser inadequades -, amb una rapidesa impensable fa uns anys. Les empreses han canviat processos, productes o formes de distribució en dies. I les que no ho han fet, ja no existeixen.

En les darreres setmanes hi ha hagut més que brots verds i a més a més cal explicar-ho, i fins i tot, celebrar-ho. I si finalment ens equivoquem i la catàstrofe i la fi del món arriba, escolta! No serà la primera vegada que fiquem la pota, però de pessimistes apocalíptics ja en tenim masses.

Bona nit, segon dia de rebaixes al Congrés. Aquesta vegada en atenció als grups més minoritaris de la cambra i com quasi sempre el Senyor Zapatero, en atenció al “populacho”. Dels brindis al sol per recuperar l’immobiliari, el sector de l’automòbil i les ajudes a les pimes que ja guanyen diners reduint l’impost de societats, avui li ha tocat al transport de passatgers. Al turisme, amb una tímida mesura per reduir les taxes d’aeroport. Però alerta, desballestada la construcció, amb la indústria en plena segona reconversió, hauríem de fer més cas al sector turístic, l’hauríem de cuidar més. És el que ens queda encara que de vegades sigui molest canviant els nostres paisatges més propers. Amb una simple passejada pel centre de Barcelona te n’adones que no només no el cuidem sinó que el maltractem. Benaurada doncs la diputada canària que ha fet que el prestidigitador president del govern es treies un conillet de la txistera, petit i raquític, però conill finalment.