Tag: Democràcia

Egipte demana enterrar tòpics

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/02/2011

Els esdeveniments de les darreres tres setmanes a Egipte mereixen ser seguits, encara que a distància física, de molt a prop. Quan el passat dijous al vespre esperàvem la locució de Moubarak, teníem l’esperança de que fos la darrera vegada. Malgrat la decepció del discurs del dictador, només varem haver d’esperar vint hores més, fins la tarda de divendres, per rebre el missatge que volíem escoltar: la fugida del ja ex-president.

Avui els militars, sobre els quals manteníem reserves i les seguim mantenint ja que la història dels exercits en política no s’esborra fàcilment, augmenten la seva credibilitat dissolent el parlament i suspenent la constitució. El que en altres circumstàncies serien les mesures d’un cop militar, és ara celebrat per l’oposició. Ens anima escoltar Ayman Nour, líder d’Al Ghad i lluitador liberal, satisfet pel comportament militar.

Deia en un post previ que l’occident democràtic no havia fet rés del que calia per recolzar els demòcrates d’aquests països. Probablement no enteníem rés, no entenem rés. Encara aquest divendres, a la seu londinenca de l’Internacional Liberal, es percebia massa por al futur quan analitzàvem les formidables notícies que ens anaven arribant. Una por que no ens hauria de paralitzar quan hi tant a guanyar.

Aquest cap de setmana la premsa espanyola ens decepcionava un cop més amb un tractament molt superficial de la gran revolta a Egipte. Afortunadament no cal que la tinguem en compte perquè és irrellevant. De porucs, ja en tenim masses a casa. Podria triar molts articles i editorials que ens donen pistes de les nostres pròpies errades d’apreciació quan opinem sobre les societats que estan protagonitzant aquests fets excepcionals i magnífics. A Le Monde, l’islamòleg Olivier Roy ens situa brillantment en el post-islam que ell detecta en les revoltes contra els autoritarismes àrabs. A Diari de Girona, Quintà també s’inclina per l’optimisme i en contra dels nostres periscopis sectaris per jutjar els aixecaments.

En definitiva, cal que als reaccionaris ulls que han fet tolerar i recolzar tants dictadors, no els hi donem ara continuïtat amb ulleres esbiaixades i paternalistes, fruit molt probablement d’una miopia occidental i ignorant.

Ràbia mediterrània

Posted by Josep Soler-Albertí – 01/02/2011

Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.

Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.

De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.

Dear German and Catalan, all European, friends,

Posted by Josep Soler-Albertí – 23/11/2010

Dear German and Catalan, all European, friends; dear fellow liberals,

We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.

Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.

Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history.  There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.

The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.

FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.

In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.

But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:

-         An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials

-         Freedom and responsibility being totally inseparable

-         The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.

-         The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember

-         Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism

-         Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom

-         The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.

-         An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity;  but not at the expense of diversity

The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.

Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.

I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties

I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.

I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.

I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town,  just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.

Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union

But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.

For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.

Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.

Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms.  Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.

And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse,  member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.

Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS.  For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.

Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple

Thank you very much

Josep Soler-Albertí

Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia

Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional

(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)

Los perros de La Moneda

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/04/2010

Las noches ya refrescan en este inicio del otoño santiagueño. Paseo sin destino prefijado tras una cena temprana y agradable. Las piernas me llevan a la Moneda. Recuerdo que en otras ocasiones estaban Lagos, Bachelet, ahora Piñera. Pero siempre unos perros, también ahora, de raza indefinida merodeando el Palacio que parece un cuartel grande. ¿Esperan que a cierta hora les saquen unas sobras del Gobierno? ¿Consideran más seguros a los guardias armados que permanentemente rodean el edificio que el resto de ciudadanos, para mantener su libertad callejera?

No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.

La cançó enfadosa del TC

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

“Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”

Posted by Josep Soler-Albertí – 24/02/2010

No acostumbro a colgar artículos de terceros en este blog, pero creo que vale la pena la excepción. Timothy Garton Ash me parece un pensador lúcido y valiente. El tipo de liberal que huye de tópicos y se enfrenta a lo esencial. En este artículo borda la defensa del estado de derecho, de la separación de poderes sin importarle contradecir, en este caso en el Reino Unido, a gobierno y oposición.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Pim, pam, pum, al dissident

Posted by Josep Soler-Albertí – 18/02/2010

Per tots els cantons, des de tot arreu. Semàfors vermells, acudits, tertulians indignats, col.legues trastornats per la notícia. Tothom dispara al dissident. Què s’ha cregut!, cóm s’atreveix?. I des de dins el govern!

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

7 a 2, a Ascó

Posted by Josep Soler-Albertí – 27/01/2010

No se rés d’energia nuclear i soc incapaç d’argumentar a favor o en contra de la seguretat de l’anomenat magatzem o cementiri de residus nuclears. Però he tractat d’escoltar amb prou atenció.

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Dues visions oposades de la llibertat

Posted by Josep Soler-Albertí – 04/12/2009

Ahir vespre (dimecres, 2 de desembre), vaig trobar i llegir un article de Vicenç Navarro, “La llibertat segons el liberalisme” publicat a eldebat.cat. Em va semblar un atac retrògrad al liberalisme, o al que ell pensa és liberalisme, i a més a més un festival d’errades, dogmes i invectives demagògiques.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

“Sobre la classe política i els sistemes electorals”

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/09/2009

Per commemorar l’11 de setembre, encara que amb retard, rés em sembla millor que reproduir aquest article a l’Avui de Xavier Roig, del mateix dia 11. El comparteixo.

Hondures i la unanimitat populista

Posted by Josep Soler-Albertí – 03/07/2009

Sorpresivament, recolzats en la postura d’Obama i en el gran domini que els populistes americans tenen en els mitjans de comunicació espanyols, la premsa i analistes donen per entés que el que hi ha hagut a Hondures és només un cop d’estat militar i l’expulsió per la força del president.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Hondures?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards?, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Berlin i Dahrendorf (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 21/06/2009

Quan dijous passat, en un sopar-debat de la Fundació Llibertat i Democràcia,  estàvem commemorant només amb deu dies de retard, el centenari del naixement d’Isaiah Berlin, feia només unes hores que havia traspassat Ralf Dahrendorf.  D’aquesta forma s’uníen definitivament en el nostre imaginari privat les dues figures del pensament polític contemporàni més rellevants per alguns dels que ens declarem partícips del liberalisme crític i adogmàtic.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.