No he descubierto el secreto de los perros de La Moneda pero he percibido que, a los ocupantes del Palacio, les aparecen siempre sus propios perros rabiosos. Ahora, a Piñera, no de la Concertación vencida y opositora, sino de sus propias filas, quizás descontentas por no haber sido requeridos a Palacio, le llueven los desplantes y las críticas por una subida de impuestos ligera, a fecha fija su revocación, y para financiar la necesaria reconstrucción. Son los verdaderos perros de La Moneda, congéneres de los canes hambrientos y de aquellos que, en todos los paises, ni hacen ni dejan hacer.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Les recomiendo leer este “Nuestra nación no tolera palizas ni tormentos”, publicado en El País, 21 febrero 2010.

Finalment, les coses retornen al seu lloc. L’eixelebrat pensador, el polític que gosava opinar, aquell que va creure durant un dia que et podies separar tan sols un mil.límetre de la línea oficial del partit, de qualsevol partit, recupera el seny i cau penedit.

Qué serveixi de lliçó!. Aquí s’obeeix. Firmes i callats!

Per un cantó a uns tècnics amb arguments ben plantejats que descriuen amb tranquil.litat una tecnologia que diuen innòcua. Parlen clar, es justifiquen i raonen. En l’altra banda del carrer la “troupe” política i els seus “palmeros” entrant a sac en la demagògia i el populisme. Cap aportació raonada, ignorància fingida total. Mas i Montilla compartint una covardia monumental, Carod i Ridao encapçalant en la premsa i en el poble les manifestacions fàcils i acomodatícies, els d’Iniciativa, instigadors del gran muntatge, orgullosos d’un altre triomf, d’una altra gran derrota de la democràcia en el país. Què saben tots plegats dels riscos? Què saben tots plegats de si convé a Ascó, immersa des de fa tants anys en els dos reactors de la Central, donar un pas en la mateixa direcció i assegurar-se amb les compensacions un futur.

Aquesta tarda, el 7 a 2 d’Ascó no ha estat tant el reflex de l’autonomia d’un municipi com la votació de la dignitat devant un país girat de cul sense escoltar, d’uns polítics escagarrinats, incapaços de mantenir una sola idea contra les enquestes d’opinió.

Vaig redactar “La llibertat segons Vicenç Navarro” que s’ha publicat en el mateix mitjà, avui dijous 3 de desembre, gràcies a l’amabilitat en acceptar la rèplica dels seus directors, Paco Moreno i Juan García.

Vint-i-quatre hores després subscric el que ahir vaig escriure i avui he penjat. Potser ara redactaria la rèplica d’una altra manera o potser no. El que és segur és que és una actitud reactiva no només envers Vicenç Navarro i el seu article sinó envers un munt de comentaristes, intel.lectuals, docents, periodistes, etcètera, que, amb la crisi,  reapareixen sorgits de les cendres del fracàs del comunisme. Em sembla bé que ressuscitin i que diguin el que vulguin. Però tinguem memòria i donem respostes.

Qualsevol mínim anàlisi rigorós pot observar que Zelaya havia perpetrat amb anterioritat un cop contra la constitució, contra el congrés, contra la magistratura. Contra el país en definitiva. Els militars han consumat, amb la seva intervenció, els despropòsits.

Hem discutit àmpliament en el Bureau de la Internacional Liberal quina havia de ser la nostra posició, quina havia de ser la postura des de la prioritat de la llibertat. La resolució que finalment hem consensuat té un punt d’ambigüitat però s’allunya del “mainstream” que han imposat els reaccionaris. Aquí està:

“La restauració de la democràcia i  l’estat de dret haurà de ser la principal prioritat per a Honduresâ€?, ha declarat el president de la Internacional Liberal.

La Internacional Liberal ha observat el desenvolupament de la situació política actual amb molta preocupació. El país ha vist que la seva constitució i les seves institucions polítiques han estat menyspreades i violades pel seu màxim representant.

El deteriorament de la situació va culminar, amb una intromissió inconstitucional dels militars, en els aconteixements del passat diumenge, 28 de juny 2009. En comptes de seguir un camí democràtic i legal per a solucionar les diferències polítiques, es va escollir, el camí de subvertir el desenvolupament democràtic del país.

Condemnem qualsevol acció inconstitucional i  deplorem que éssers innocents hagin mort per ambicions polítiques. Com organització que representa la llibertat, la democràcia, els drets humans, l’estat de dret, la igualtat d’oportunitats i la justícia social; la Internacional Liberal fa una crida a restaurar la democràcia i l’estat de dret en el país.

“Aquests dos temes, democràcia i l’estat de dret, han de ser prioritat per a l’elit política d’Hondures, si volen reconstruir els fonaments d’estabilitat política i de desenvolupament econòmic del país. És difícil imaginar com aquells que han violat la constitució i han actuat en contradicció amb les decisions del poder judicial, poden tenir encara credibilitat per  a restaurar la democràcia hondurenya. Els representants legítimament triats dels ciutadans hondurenys tenen el nostre suport per treure al país de la crisi política actual i preparar el terreny per a les molt properes eleccions presidencials.” va dir Lord Alderdice, President de la Internacional Liberal.

El suport de la comunitat internacional per a que  les pròximes eleccions siguin lliures, justes i democràtiques és crucial. Serà també una oportunitat per a que la OEA reconstrueixi la seva credibilitat afeblida després del frau electoral a les eleccions locals a Nicaragua on es van proclamar,  en molts llocs incloent la capital Managua,  representants del poble imposats i no electes. És molt important que les institucions regionals i internacionals no apliquin dobles estàndards�, ha comentat el Secretari General de la IL, Emil Kirjas.

Reconec que, de vegades, he llegit filosofia política amb dificultats, quasi forçant-me. Els texts són sovint faixucs, massa llargs, reiteratius, amb un to professoral. El resultat és que he llegit poca teoria o, al menys, molta menys de la que hagués volgut per defensar-me adequadament en certs debats doctrinals sovint buits i vanitosos. Recordo treballs clàssics i imprescindibles de, per exemple, Montesquieu, Stuart Mill, Adam Smith, Hayek, Rawls, que descansaven setmanes en la pila de llibres començats abans d’acabar-los.

Amb Berlin no ha estat mai així. Primer perquè la seva obra escrita és intel.ligentment curta. Però sobre tot perquè és una obra atractiva pel seu radical antidogmatisme i esperit crític. Moltes vegades Berlin requereix tornar enrere per estar segur de si es manifesta a favor o en contra d’una tesi determinada. El que usualment succeïx és que no està a favor ni en contra. Berlin exposa les idees, presenta les alternatives, objeccions i crítiques i espera que el lector prengui la seva pròpia posició.

S’ha reeditat recentment un magnífic llibre d’entrevistes amb el jueu de Riga:  ”Conversaciones con Isaiah Berlin” de Ramin Jahabegloo; Arcadia. Molt ben traduït, el que és ja una sorpresa magnífica avui en dia. El recomano com un magnífic resum de la seva obra i especialment dels seus assaigs sobre pensadors, molts d’ells compilats en “Contra la corriente” del Fondo de Cultura Económica. Doncs bé, en aquestes converses es manifesta obertament la personalitat i el pensament relativista de Berlin -A usted le gusta el café con azucar y a mi sin. No hay forma de saber quén tiene razón en gustos y en valores- o el seu radicalisme liberal: - La solución única, final y universal a los problemas humanos es un espejismo-.

Aquest proper 8 de juliol, a Londres, la Internacional liberal organitza l’anual “Isaiah Berlin Lecture” al Club Liberal. Aquest any centrada en el propi pensador i a càrrec del seu biògraf i líder del partit liberal canadenc, Michael Ignatieff. Serà interessant sentir l’anàlisi de Berlin d’un “liberal” en el sentit nordamericà. He llegit i sentit a conservadors i socialistes intransigents citar a Berlin al seu favor; o a nacionalistes i comunitaristes convertir-lo en un dels seus. Crec sincerament que no l’han entès o no el volen entendre. Però ell no seria tant rotund.