Al contrari d’aquelles opcions, el liberalisme no pot obviar l’anàlisi de la realitat en el seu diagnòstic, ajustant el seu discurs al que és possible, no ajustant la realitat al discurs ideològic com usualment fan les opcions reaccionàries. És la raó, no la fe, el que ens mou.  La dialèctica liberal, a més, no s’atura aquí. Determinada una resposta ja és el moment per reconsiderar-la, per posar-la en dubte.

Això s’està posant de manifest amb cruesa en l’actual crisi. El debat, tant polític com econòmic, se centra excessivament en l’aplicació mecànica de principis i tòpics sense plantejar-se si són adequats o no, si tenen o no lògica en una conjuntura molt específica, en una situació amb pocs precedents històrics.

La principal discussió en l’àmbit econòmic és entre la necessitat de prioritzar la demanda, i d’aquesta forma el creixement, sense prestar atenció als desequilibris fiscals (posició socialista) versus el dogma de la fixació exclusiva en el dèficit i l’endeutament sense reactivar l’activitat (posició conservadora). Les dues posicions, presents en el debat actual d’economistes i en el debat polític, s’abstrauen dels efectes de l’aplicació de la política econòmica en unes circumstàncies determinades i en un llocs o països concrets. La confrontació de les idees és, en aquest cas, estèril perquè cap dels dos dogmes tenen en compte l’extrema complexitat de la realitat.

Contràriament, el liberalisme polític progressista, el que s’allunya igualment del socialisme que del conservadorisme, vol estar –o hauria d’estar- en la seva anàlisi,  intrínsecament vinculat a les condicions d’un país, d’un moment conjuntural, i sobre tot als efectes en els ciutadans, en els seus drets, en les seves oportunitats, que es deriva de qualsevol mesura pública. Fou Isaiah Berlin qui va desenvolupar aquest ple esperit crític i antidogmàtic, també per a la resolució dels problemes econòmics, encara que finalment ell bé deia “La solució única, final i universal als problemes humans és un miratge”[1]

El liberalisme de les llibertats individuals i la igualtat davant la llei o, si es vol, de la tolerància i el pluralisme radical, implica el permanent qüestionament de la realitat i de les polítiques de canvi, i això és el que més ha mancat en els consensos previs a la crisi que ens hi va abocar i en el garbuix posterior dels intents de solució. En la present crisi econòmica, els elements de l’economia global, amb la interconnexió dels agents i fluxos econòmics, i del funcionament propi del sistema productiu i financer, requereixen solucions pragmàtiques, usualment consensuades entre països, que responguin a solucions viables i no només a solucions desitjades.

La sortida de la crisi no és fàcil des de cap punt de sortida ideològic però és impossible si les solucions estan condicionades per paradigmes dogmàtics. No cal només l’austeritat de reduccions pressupostàries o el mantenir impertorbablement les polítiques expansives cercant un creixement improbable quan no estan generant confiança i per tant inversió i sobre tot crèdit a costos assumibles. Cal apropar-se a la solució amb una combinació complexa de pal·liatius i d’incentius que, per sobre de tot, vulguin crear les condicions per a la lliure iniciativa, per assumir riscos, per a la cooperació basada en la confiança, per la competitivitat i la innovació. En una paraula, allò que genera i ha generat  prosperitat.

Per suposat, això és fàcil d’enunciar i molt més difícil d’aplicar. Són però les eines del mètode liberal i de la convicció en la llibertat, les úniques que d’una forma consistent poden evitar la inacció per confrontament, les que afavoreixen la dialèctica per avançar en la sortida de la crisi. De nou, com deia Berlin:  “Tot és el que és: la llibertat és la llibertat, no la igualtat o l’equitat o la justícia o la cultura, o la felicitat humana o la consciència tranquil.la”.[2]

[1] Contra la corriente: ensayos sobre historia de las ideas,   (Cast.) a Fondo de cultura econòmica, 1979

[2] Four Essays on Liberty, Oxford University Press, 1969

Publicat a Liberal.Cat

Partido Radical Nonviolento

Querido Josep,
Ha concluido en la tarde del 24 de diciembre la misión en Nouakchott del Partido Radical Non violento liderada por Marco Pannella. Durante cuatro días la delegación, que incluía también a los parlamentarios co vicepresidentes del Senado del Partido Matteo Mecacci, Rapporteur sobre Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria de la OSCE  (venido directamente de Minsk al día siguiente de las contestadas elecciones Bielorrusas), y Marco Perduca, secretario de la Comisión Especial de Derechos Humanos del Senado italiano, y Stefano Marrella por Radio Radicale, se ha encontrado con las autoridades locales, las ONGs que luchan contra la esclavitud, el cuerpo diplomático y la prensa para promover dos de las más importantes campañas en curso del Partido, la de la Moratoria Universal de la pena de muerte, llevada adelante con Hands Off Cain / Nessuno tocchi caino, y la dirigida contra las mutilaciones genitales femeninas, conducida con No Peace Without Justice / Non c’e’ pace senza giustizia, pero también para seguir de cerca las vicesitudes sufridas por el inscrito Radical Biram Dah Abeid arrestado el pasado 13 de diciembre en Nouakchott.

La misión se ha desarrollado también en el marco de la campaña de HandsOffCain dedicada a ampliar el apoyo a la Resolución de la ONU sobre la Moratoria de la pena capital y la promoción de la aplicación a nivel local. En el largo y cordial encuentro con la Ministra de Asuntos Exteriores Naha Mint Mouknass, la jefa de la diplomacia mauritana ha subrayado lo importante que ha sido para ella confirmar la propia abstención porque en el país, que desde la independencia es una república islámica, conviven diferentes religiones y también diferentes lecturas del Corán que hacen compleja la convivencia entre la tradición legal de la excolonia y la Sharia.
La ministra ha subrayado de todas formas el trato laico de la materia, también porqué desde más de 25 años no han sido ejecutadas las condenas emitidas, y se ha declarado lista a participar personalmente y con una delegación parlamentaria en la conferencia subregional que HandsOffCain quiere organizar para los países africanos prevalentemente musulmanes el año próximo, aunque recordando cómo la amenaza de células terroristas de Al Qaeda le obliga por ahora al mantenimiento de la pena capital.

La Ministra ha subrayado en cambio como Mauritania está presta a jugar un papel de guía en la campaña contra las mutilaciones genitales femeninas, y que dará inmediatamente las instrucciones al Representante permanente de su país en la ONU para que se coordine con los diplomáticos italianos a fin de que el texto venga presentado cuanto antes. Finalmente la señora Ministra, se ha encargado y ha conseguido que la delegación, en ausencia del Ministro de Justicia, pudiera encontrarse con Biram.

Antes de poder alcanzar la cárcel de Nouakchott, Pannella, Mecacci, Perduca y Marrella, se han encontrado con el Secretario general de la seguridad nacional para obtener informaciones acerca del lugar y modalidad del encuentro y para escuchar también la versión del comisario del barrio de Arafat donde habrían tenido lugar los hechos por los cuales surgió el tumulto que la semana pasada provocó los arrestos de una docena de militantes antiesclavistas. El general ha querido subrayar que Mauritania es probablemente el “país árabe” donde las libertades civiles están garantizadas para todos, pero hace falta que las organizaciones estén reconocidas.
Este era uno de los argumentos sobre los cuales muchas de las ONGs que se habían encontrado en Nouakchott reclamaban respuestas claras del Gobierno, de hecho 4 de los 6 grupos del FLERE, Frente por la Liberación de la Esclavitud el Racismo y la Exclusión, aún hoy no han recibido respuesta alguna del Ministerio del Interior acerca de su solicitud de inscripción en el registro de ONGs. El general, que en realidad no es competente en esta materia, ha hecho planteado problemas acerca las investigaciones sobre la “moralidad’” de las organizaciones (según lo que parece ya concluidas, y positivamente) y que de todas formas se informará. Más allá de los aspectos formales. siempre importantes, el jefe de la seguridad nacional mauritana ha querido recordar que “Biram y los suyos” habían podido hasta aquel día decir, escribir y manifestar “libremente” todo aquello que querían, pero que claramente “la violencia no se puede ignorar”. Como testimonio de las presuntas violencias, el general hizo que los Radicales oyeran directamente de boca del comisario del barrio de Arafat lo allí acontecido. Según el policía, que se presentó en uniforme, el día 13 de diciembre se presentaron en su comisaría un grupo de militantes de los Derechos Humanos para denunciar el estado de esclavitud en el que estaban dos niñas de 7 y 13 años por parte de una funcionaria del Banco nacional.

En el momento del interrogatorio le habría sido impedido a Biram Dah Abeid el asistir y ello habría llevado a un altercado en el que la “agresión” de los militantes habría provocado daños a los policías presentes. Al mismo tiempo, según el comisario, otro grupo de militantes que esperaba fuera habría asaltado el edificio con lanzamiento de piedras (en un barrio donde no hay ni una). La mutua agresión entre los grupos creció tanto que el mismo comisario ha sido herido en la tibia derecha.

El encuentro con Biram pudo tener lugar en las dependencias administrativas de la prisión de Nouakchott, una de las cárceles más pequeñas del país donde estaban presentes una cuarentena de detenidos, todos ellos en espera de juicio y muchos con la acusación de terrorismo. Biram, visiblemente conmovido por la presencia de Pannella y los compañeros Radicales, mostró la herida en la cabeza, ya cicatrizada después de 10 días, y se lamentó de fuertes dolores en la rodilla izquierda. En consecuencia a la detención y los maltratos de la policía (malos tratos, aislamiento en condiciones higiénicas terribles, privación de medicinas y desnudamiento) a Biram aún no le han sido hechas radiografías para comprender la gravedad de lo sucedido.

Si bien la transferencia a la cárcel después de tres días de celda en comisaría
mejoró las condiciones de detención, Biram, que ha vuelto a tomar medicinas pero que aún duerme mal por culpa de dolores en la cabeza y la pierna, cree que es indigno el modo en el que le han hecho ver a su mujer en un vis a vis a través de barras, y el retraso con que le ha sido consentido ver a su abogado (sólo el 23 de diciembre). Pannella ha recordado a Biram que no sólo los presentes que habían llegado a Nouakchott, sino que también todo el Partido, y en particular aquellos que le habían conocido, habían enviado mensajes de solidaridad y cercanía, como Sam Rainsy, presidente del principal partido de la oposición camboyana; el abogado Maliano Demba
Traore, que no había podido unirse a la delegación porque estaba de viaje en
Senegal; o la militante senegalesa antiMGF Kady Khoita. A Biram también se le comunicó que las delegaciones Radicales en el parlamento italiano y el eurodiputado Provera habían presentado interrogaciones urgentes sobre su caso. Haciendo hincapié en la reacción internacional por los arrestos, quedan con él en la cárcel otros 5 de los 12 arrestados, ha decidido di insistir para el proceso porque considera un escándalo que a tres años da la adopción de la ley contra la esclavitud no hubo aún un caso llevado hasta el final. La audiencia preliminar está prevista para el miércoles 29 de diciembre. Como está reglamentariamente previsto no se pudo afrontar en detalle el caso ni, y aquí el reglamento no es para nada claro, hacer una foto con el detenido.

La visita concluyó con una última reunión con los defensores de los Derechos
Humanos, con niñas esclavas recientemente liberadas y  con el encuentro en la residencia del presidente de la Asamblea nacional, Massoud Ould Abo Al-Khair, líder histórico del movimiento antiesclavitud que por primera vez había hecho claras declaraciones contra la detención de Biram. Pannella ha invitado al Presidente tanto al congreso del Partido como a la conferencia de HandsOffCain, mientras Mecacci ha anunciado que hará invitar a una delegación parlamentaria mauritana a la reunión anual que la OSCE tiene con los países norteafricanos sobre cuestiones referidas a la seguridad regional más ampliamente entendida que incluye el tráfico de seres humanos.

Entre los encontrados se ha inscrito al Partido Radical No violento, anunciando ulteriores adhesiones, el Senador Youssouf Sylla, recientemente suspendido del partido de la ministra de Asuntos Exteriores porque WikiLeaks lo daba como “amigo de Israel”.

Todos los encuentros han sido registrados, la conferencia de prensa transmitida en directo por www.radioradicale.it. Amplia documentación fotográfica de la misión se encuentra en las páginas Facebook de Marco Pannella y Marco Perduca, en tanto que en breve estará disponible una nota de prensa en www.radicalparty.org.

Inscripciones o Donación para el 2011

http://www.radicalparty.org/es/donation

Vàrem establir el memorial  Ramon Trias Fargas  fa 15 anys, per recordar el fundador i inspirador del liberalisme català modern.

Abans d’aquesta nit, hem atorgat el premi a 13 persones i una institució notables. Entre ells i en una posició molt rellevant a Hans Dietrich Genscher el 1997. Tots ells, llavors i ara, són i van ser, molt mereixedors del Premi. Són i van ser formidables defensors i partidaris dels valors de la democràcia, el liberalisme, els drets civils i humans i la llibertat econòmica. Tots aquests principis que estan tan vinculats a la figura i la personalitat de Ramon Trias Fargas.

No obstant això, l’historial de la Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit en els seus 52 anys d’existència, és probablement superior a tot el que s’ha produït al voltant de liberalisme en la història recent. No hi ha dubte per a nosaltres que si una institució realment mereix aquest premi o qualsevol premi basat en un treball realitzat per la llibertat, aquesta és la Fundació Friedrich Naumann per la Llibertat, la FNS.

La Fundació Naumann va ser creada el 1958 per Theodor Heuss, el primer president de la República Federal d’Alemanya. La fundació porta el nom de Friedrich Naumann (1860-1919), pioner en la política liberal a Alemanya.  El Senyor Naumann va creure que per a que la democràcia funcioni de la millor manera, és necessària l’educació cívica per crear una ciutadania políticament informada i educada que sap com participar en els processos democràtics i com donar la seva opinió sobre la direcció del seu país.

La FNS té com a objectiu promoure el principi de la llibertat necessària per a la dignitat de la persona i en tots els àmbits de la societat, tant a Alemanya com a l’estranger. Amb la salvaguarda i el desenvolupament dels seus projectes estatutaris (l’educació cívica i el diàleg, el patrocini del talent,  la investigació i la consultoria política, el treball d’arxiu), la Fundació Friedrich Naumann vol contribuir a donar forma al futur. I per descomptat ho fa.

En la seva constitució, la FNS és explícita: “la Fundació actua sobre la base del liberalisme”. Més tard, el 1993, la Fundació va aprovar els principis polítics que descriuen àmpliament el que entenen com a “base del liberalisme”, mentre es defineix a si mateixa com “la fundació d’idees sobre la llibertat i de la formació en llibertat”, que és una perfecta expressió dels conceptes negatius i positius de llibertat d’Isaiah Berlin

Però esmentem alguns dels principis en els quals FNS basa el seu liberalisme i per tant, la seva acció:

-         Una societat oberta i cívica, on tots els ciutadans puguin viure junts lliurament, veient com  la seva llibertat s’amplia i restringint el paper de l’Estat a allò essencial.

-         La llibertat i la responsabilitat individual han de ser totalment inseparables.

-         La promoció dels drets individuals i civils, en particular la llibertat d’opinió com un camí cap al progrés.

-         El respecte a la propietat privada, que tan sovint s’oblida i ens avergonyeix recordar.

-         La igualtat d’oportunitats des de l’inici, per afavorir la competència i el pluralisme.

-         La democràcia, però entenent que la democràcia és triar i canviar, però no garanteix, per si mateixa, la llibertat.

-         L’Estat de Dret i el respecte dels interessos de grups i minories, amb massa freqüència ignorats per les majories.

-         Una cultura oberta i un mercat mundial basat en la cooperació, la liberalització dels mercats, la unitat europea, però no a costa de la diversitat.

La Fundació Friedrich Naumann està empenyent aquests principis des de la seva fundació fa 52 anys. I ho està fent a tot el món, en més de 60 països a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, a través de fòrums, diàlegs, l’educació i altres accions, recolzant iniciatives locals, regionals i nacionals per avançar, per exemple, en els drets de les minories, en el control democràtic de les forces de seguretat i l’enfortiment de coalicions internacionals de drets humans.

A més, contribueix al desenvolupament d’estructures democràtiques i constitucionals mitjançant el suport als partits i grups liberals. Una sòlida xarxa d’associacions de partits democràtics, d’organitzacions de drets humans i d’establiments acadèmics constitueixen la base de l’activitat de la fundació a l’estranger. La idea central de la fundació, tant a Alemanya com a l’estranger, és l’enfortiment efectiu de la llibertat i de la responsabilitat. I això no són, creieu-me, només paraules.

He tingut moltes vegades la oportunitat i el privilegi de veure i donar fe del treball de la FNS en diverses parts del món, com a columna vertebral del liberalisme en el món, de la pròpia Internacional Liberal i de les diverses xarxes regionals de grups i partits liberals.

He vist la FNS a Amèrica Central en la seva lluita contra dictadors, donant suport a les alternatives democràtiques, formant els dirigents, oferint mediació per aconseguir resultats liberals positius. Vaig veure el seu treball en acció en altres parts no fàcils del continent, a Mèxic, a Argentina, en tota l’Amèrica Llatina, però sempre contribuint al força impressionant desenvolupament polític de la zona en els últims 20 anys i, per descomptat, ara en la lluita contra el risc de populisme i de tendències involucionistes a la regió.

He observat la FNS a Àsia, desenvolupant un treball increïble per a les democràcies de Taiwan, Tailàndia, Filipines i altres. Ajudant els lluitadors per la llibertat de Singapur, Cambodja, Hong Kong, Malàisia o Indonèsia.   He estat amb ells i gràcies a ells en els campaments de refugiats de la frontera amb Birmània a Tailàndia on es troben, ens uns desafortunants refugis, milers de víctimes de la pitjor dictadura a Àsia; o als carrers de Kaohsiung  fent campanya contra el Kuomintang i en favor de la llibertat de Taiwan.

Vaig tenir l’oportunitat de veure a la Fundació en l’acció a l’Àfrica, on estan tractant intensament  d’ajudar a la fixació d’estructures democràtiques i  l’imperi de la llei per reforçar el desenvolupament econòmic que tant necessiten. Els he vist en acció al Senegal, a l’Àfrica del Sud, a Tanzània, a Egipte, lloc on tots tenim un joc polític molt seriós per jugar per al futur de l’estabilitat mundial. A Ciutat del Cap, fa tot just uns dies que tenia, per exemple, l’oportunitat de comprovar els extraordinaris resultats de la formació de futurs líders democràtics que pertanyen a l’única alternativa real i liberal als corruptes del Congrés Nacional Africà, l’Aliança Democràtica de Helen Zille, la notable Premier de la província del Cap Occidental.

Per descomptat que els he vist diverses vegades a Europa, principalment a l’Europa Central i Oriental, fins i tot abans de la caiguda del mur, contribuent intensament a l’avanç de les noves democràcies cap a estructures més liberals i lliures, i cap a la Unió Europea.

Però és clar que especialment els vaig veure i seguir fa 35 anys aquí, a Barcelona i a Madrid, contribuint activament a la nostra transició a la democràcia. Ajudant al procés democràtic en general, però intentant també que les idees, els valors i les forces liberals es tinguessin en compte en els dies pre i post constitucionals. Per a nosaltres, joves llavors, amb poc coneixement sobre les pràctiques polítiques i menys hàbils encara, la presència, la formació i especialment les oportunitats que ens va oferir la FNS aquells dies mereixen el nostre reconeixement més intens i la nostra gratitud permanent. Un agraïment a la FNS, a la generositat alemanya, a la solidaritat alemanya.

Perquè va ser gràcies a la FNS que nosaltres, joves liberals llavors, liberals de certa edat ara, vàrem entendre que hi havia molt més en política que les repugnants restes de les forces moribundes totalitàries o que la, omnipresent i tot poderosa oposició marxista. Hi havia els conceptes o concepte de la llibertat i la FNS estava aquí per ensenyar-ho, com havia estat ensenyant-ho, abans i després en tants llocs. Vam tenir la sort i l’oportunitat d’assistir, a Gummersbach, a Estrasburg, a Berlín, més tard a Sintra, a les nostres primeres lliçons, però crucials en política, juntament amb companys joves de tot Europa. Lliçons d’educació cívica, de responsabilitat personal.

Alguns de nosaltres, admetem-ho, probablement no es vàrem graduar. La nostra carrera política ha estat escassa en termes electorals pràctics. Tot i això, hem après lliçons.  Amb aquestes lliçons hem tractat de contribuir de manera modesta a la configuració del nostre país. Com per a tants liberals a tot el món, la contribució de la FNS fou essencial.

I, finalment, permetin-me dirigir unes paraules al President de la FNS, el Senyor Wolfgang Gerhardt, antic líder del Partit Democràtic Lliure (FDP), el partit liberal a Alemanya. Wolfgang ha estat membre del Parlament de l’Estat federat de Hesse, membre del Bundestag des de 1994, president del grup parlamentari, líder de l’oposició i ara president de la FNS. Permetin-me dir només algunes coses sobre Wolfgang Gerhardt.

En primer lloc hauria estat ell mateix, a títol personal, un excel·lent candidat per al nostre premi. I qui sap si haurem de demanar-li que torni aviat. Tothom està d’acord que és un gran successor d’Otto Graf Lambsdorff, l’antic líder liberal i durant molts anys President de la FNS.  Jo personalment, he tingut la sort de compartir amb ell la pertinença al Bureau Polític de la Internacional Liberal en els últims anys i aquest és un enorme privilegi.

Wolfgang, moltes gràcies a tu i als teus col·legues de la FNS per ser aquí, per rebre el premi, però especialment pel vostre treball constant per la llibertat. Gràcies, moltes gràcies.

Josep Soler Albertí

Vicepresident executiu, Fundació Llibertat i Democràcia

Tresorer i membre del Bureau, Internacional Liberal

(Acte de lliurament del Memorial Ramon Trias Fargas 2010 ; Barcelona, 17 de novembre 2010; Presentació de l’entitat premiada: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit

(Traducció de l’original anglès)

We established the Ramon Trias Fargas memorial award 15 years ago, to remember the founder and inspiring thinker of modern Catalan liberalism.

Prior to this night, we have awarded the prize to 13 remarkable individuals and to 1 institution. Among them, and in a very relevant position, to Hans Dietrich Genscher in 1997. All of them, then and now, are and were, very deserving of the award. They are and were outstanding defenders and supporters of the values of democracy, liberalism, civil and human rights and economic freedom. All those principles which were so relevant in the figure and personality of the late Ramon Trias Fargas.

Nevertheless, the track record of the Friedrich Naumann Stiftung fúr die Freiheit in its 52 years of existence probably exceeds all that has been produced around liberalism in recent history.  There is no doubt for us that if an institution really deserves this prize or any prize based on a work done for freedom, this is the Friedrich Naumann Foundation for Freedom, the FNS.

The Naumann Foundation was established in 1958 by Theodor Heuss, the first president of the Federal Republic of Germany. The foundation was named after Friedrich Naumann (1860-1919), a pioneer in German liberal politics. Mr. Naumann believed that for democracy to function at its best, civic education is needed to create a politically informed and educated citizenry who know how to participate in democratic processes and have a say on the direction of their nation.

FNS aims to promote the goal of making the principle of freedom valid for the dignity of all people and in all areas of society, both in Germany and abroad. With the safeguarding and the development of its statutory projects (civic education and dialogue, sponsorship of the talented, research and political consultation, archive-work), the Friedrich Naumann Foundation wants to contribute to shaping the future. And for sure it does so.

In its constitution, the FNS is explicit: “the Foundation acts on the basis of liberalism”. Later, in 1993, the Foundation approved the political principles which describe widely what they understand as “basis of liberalism” while describes itself as “the foundation for ideas on liberty and training in freedom” which is a perfect expression of Isaiah Berlin concepts of negative and positive freedom.

But let’s mention some of the FNS principles basing its liberalism and thus, its action:

-         An open and civic society where all citizens can freely live together seeing its freedom being enlarged and restricting the role of the state to the essentials

-         Freedom and responsibility being totally inseparable

-         The promotion of individual and civil rights, in particular freedom of opinion as a path towards progress.

-         The respect for private property, that so often is forgotten or we are ashamed to remember

-         Equal opportunities from the start, to favour competition and pluralism

-         Democracy but understanding that democracy is choice and change but does not guarantee freedom

-         The rule of law and the respect of groups’ interests, too often disregarded by majorities.

-         An open culture and a free world market meaning cooperation, markets’ liberalization, European unity;  but not at the expense of diversity

The Friedrich Naumann Foundation is pushing these principles since its foundation 52 years ago. And is doing that all over the world, in more than 60 countries in Europe, Americas, Asia and Africa, through forums, dialogues, education and any other actions supporting local, regional, and national initiatives to advance, for instance, in the rights of minorities, the democratic control of security forces and strengthening international human rights coalitions.

Furthermore, they assist the development of democratic and constitutional structures by supporting liberal parties and groups. A strong network of associations of democratic parties, of human rights organisations and of academic establishments forms the basis of the foundation’s activity abroad. The foundation’s central idea, both at home and abroad, is the realisation of freedom and responsibility. And these are not, believe me, just words.

I have had many times the opportunity and the privilege to watch and attest myself the work of FNS in several parts of the world, as spinal column of world liberalism, of Liberal International itself and of the several liberal regional networks of groups and parties

I have seen FNS in Central America fighting dictators, supporting the democratic alternatives, training leaders, offering mediation to achieve positive liberal results. I saw their work in action in other not easy parts of the continent, in Mexico, in Argentina, all over Latin America, but always contributing to the quite impressive political development of the area in the last 20 years and of course fighting now the risk of populism and of the involucionists tendencies in the region.

I watched FNS in Asia, developing an incredible work for the democracies of Taiwan, Thailand, Philippines and others. Helping the freedom fighters of Singapore, Cambodia, Hong Kong, Malaysia or Indonesia. I have been with them and thanks to them in the refugees camps of the Burma border in Thailand where thousands of victims of the worst dictatorship in Asia have an unfortunate shelter, or in the streets of Kaohsiung campaigning against the Kuomintang and in favour of freedom for Taiwan.

I had the opportunity to see the Foundation in action in Africa where they are intensively trying to help fixing democratic structures and the rule of law to strength the much needed development. I saw them its action in Senegal, in South Africa, in Tanzania, in Egypt where we all have for instance a very serious political game to play for the future of world stability. In Cape Town,  just a few days ago I had, for instance, the opportunity to check the extraordinary results of training future democratic leaders belonging to the only real free alternative to the corrupted African National Congress, the Democratic Alliance of Helen Zille, the remarkable Premier of the Province of Western Cape.

Of course I saw them a number of times in Europe, mainly in Central and Eastern Europe, even before the fall of the wall, intensively contributing to the advance of the new democracies towards more liberal and freedom structures and towards the European Union

But of course I specially watched and followed them 35 years ago here, in Barcelona and in Madrid, actively contributing to our transition to democracy. Helping the democratic process in general but helping and trying that the liberal forces, ideas and values were taken into account in those pre and post constitutional days.

For us, young people then, with little knowledge on political practices and still less on abilities; the presence, training and specially the opportunities offered by FNS those days deserve our most intense recognition and our permanent gratitude. A gratitude to FNS, to German generosity, to German solidarity.

Because it was thanks to the FNS that we, young liberals then, old liberals now, could understood that there was much more in politics that the disgusting remaining of the the dying totalitarian forces or that the upwarding, omnipresent and all-powerful Marxist opposition. There were the concept or concepts of freedom and FNS was here to teach us that, as it has been teaching, before and later in some many places. We were lucky to have the opportunity to attend, in Gummersbach, in Strasbourg, in Berlin, later in Sintra, our first but crucial lessons in politics together with young colleagues of all over Europe. Lessons of civic education, of personal responsability.

Some of us, let’s admit it, we probably did not graduate. Our political career has been scarce in practical electoral terms.  Even so, we learnt well several lessons. With those lessons we tried to contribute in modest ways to the making of our country. As for many liberals all over the world, the contribution of FNS was and has been essential.

And finally, let me addressed some words to the FNS Chairman, Mr. Wolfgang Gerhardt, former leader of the Free Democratic Party (FDP) the liberal party in Germany. Wolfgang has been a member of the State Parliament of Hesse,  member of the Bundestag since 1994, Chairman of the Parliamentary group, leader of the opposition and now Chairman of FNS.

Let me say just a few of things about Wolfgang Gerhardt. First of all he would have been also himself, on a personal basis, an excellent candidate for our Award. And who knows if we will be asking him to come back soon. Everybody agrees that he is an incredible successor of the late Otto Graf Lambsdorff, previous leader of the FDP and Chairman of the FNS.  For me personally, I have been lucky enough to share with him membership in the Bureau of Liberal International in the last years and this is a tremendous privilege.

Wolfgang, thanks very much to you and to your colleagues of FNS for being here, for receiving the award, but specially for your continuous work for freedom, for your exemple

Thank you very much

Josep Soler-Albertí

Executive Vice President, Fundació Llibertat i Democràcia

Treasurer and Bureau member, Liberal Internacional

(Memorial Ramon Trias Fargas 2010. Awarding event. Barcelona, November 17, 2010; Introduction to the awarded institution: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit)

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-l

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

Watson, alliberat de les responsabilitats de líder dels liberals i demòcrates en el Parlament Europeu, ara diputat ras però brillant, treballador i encara tant entusiasta com fa 35 anys, ha recuperat el ple lliurepensament i va estar sublim el passat dilluns en recordar-nos que, tot i estar convençut de la inevitabilitat de que el XXI serà el segle xinés, les democràcies no hem de perdre les conviccions, el raser únic i la contundència en la crítica al règim, alhora comunista i de capitalisme salvatge, de la República Popular.

Masses vegades, la lògica admiració per la seva revolució econòmica, ens ceguen per veure la trista realitat d’uns autòcrates que es resisteixen a compartir la presa de decisions, a reconèixer la trista situació de les llibertats per als 1.200 milions de xinesos.

Sopar amb Ferhat Mehenni que te l’amabilitat d’esperar a que torni d’un dia embolicat a Madrid. El privilegi de tractar d’ajudar la lluita per l’autonomia de la Cabília, d’una Argelia encara incomprensiblement ben considerada per la progressia local. Vergonya en escoltar-lo parlar de la seva experiència, enredat per qui sap qui, per oficiar “d’observador” en la pantomima sobiranista de les anomenades  “consultes independentistes” del nostre país.

Ferhat té la veu, de cantant, de l’autenticitat i de l’entrega en el que creu. I pel seu fill assassinat en venjança cap a ell per les forces de la repressió de sempre. Ell també creia en nosaltres però l’estem decepcionant per frívols i profundament insolidaris. Preferim els militars arabistes i corruptes que la veu musical de les cançons amazics de llibertat.

Les notícies confirmen el que ens temíem. La Junta militar Birmana no deixarà que Aung San Suu Kyi abandoni l’arrest domiciliari que l’ha mantinguda a casa seva quasi catorze dels darrers 19 anys, i que teòricament havia d’acabar-se a finals d’aquest mes. Un muntatge sobre una suposada visita sense permís d’un ciutadà Americà ha permès als dictadors presentar nous “càrrecs�? contra la Premi Nobel de la Pau. Encara pitjor, amb una salut delicada ha estat ja preventivament tancada a una presó de Rangoon, el que realment ha fet saltar l’alarma per la vida de la líder democràtica de 63 anys del castigat país, asiàtic. No he conegut mai Aung San Suu Kyi, però si i fa pocs mesos a alguns dels seus seguidors i coreligionaris més estrets.

De Bangkok a Estrasburg

El previst Comitè Executiu de la Internacional liberal que havia de tenir lloc a Tailàndia aquest passat desembre finalment es va ajornar. L’ocupació de l’aeroport de Bangkok uns dies abans per un moviment populista amb pudor feixista va fer tirar enrera, amb dèbils excuses d’evitar intromissions amb la política tailandesa, a la majoria dels liberals asiàtics. Finalment el passat mes de gener, la reunió de l’Executiu ajornada va tenir lloc a Estrasburg. Més fàcil, més còmode, menys polític.

A Tailàndia i Birmània

Encara que s’ajornés l’Executiu, uns quants vàrem mantenir el viatge i la major i més interessant part del programa previst. La visita a Mae Sot, en la frontera Birmana va servir per donar una mostra de suport i solidaritat a un dels Moviments d’alliberament més antics i que, des de casa seva, dirigeix Aung San Suu Kyi, i per suposat als moviments d’autodeterminació de l’ètnia Karen. Nois de poc més de 30 anys amb “experiència�? de més de 10 anys en presons birmanes, i descripcions terrorífiques de la repressió de la Junta Militar

A Mae Sot vàrem conversar àmpliament amb exiliats de diverses fundacions i partits polítics i vàrem visitar el camp de refugiats de Mae La (o Mee Lah), on prop de 35.000 persones d’ètnia Karen romanen tancades al camp a pany i forrellat des de fa 18 anys. I és només un dels molts camps que pràcticament delineen quasi tota la frontera Tai-Birmana. La sempre depriment imatge de grups humans sense llibertat, sense activitat, sense futur probablement. El camp, sostingut només pel Canadà i els Estats Units. Sembla que a Europa la dictadura Birmana ens queda massa lluny. Bé, no tant. Està agafant un cert renom en els amants del teòric turisme exòtic, evidentment amb els ulls oberts als temples, a les curiositats, però cecs al un dels despotismes més irracionals i salvatges.

A Bangkok, uns dies després vàrem ser testimonis personals del canvi de Govern. L’actual executiu, majoritàriament compost per membres del Partit Demòcrata, el nostre membre de la Internacional, es va aprofitar de les protestes, del caos contrari al Govern que va caure per la traïció d’alguns diputats que varen fer canviar la majoria. Trànsfugues en diem aquí. I allà. Tant l’actual Primer Ministre com el Ministre d’Exteriors, l’intel·ligent i amable Ambaixador Kasit Piromya, son persones molt preparades, de mentalitat i expressió molt occidental i veritablement liberals, però que no han tingut cap escrúpol en beneficiar-se dels aldarulls per fer-se amb el poder. Potser només així es fa política?

]]> http://josepsoler.net/2009/05/15/aung-san-suu-kyi-i-la-birmania-dels-militars/feed/ 0