Tag: Economia
Fotos econòmiques del desembre
Posted by – 06/02/2012
.
De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”
El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.
S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.
El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.
Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.
1 de desembre 2011
.
La cimera europea de la solució o del fracàs
Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.
Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.
És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.
De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.
8 de desembre 2011
.
“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció
David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.
L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.
El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.
El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.
El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.
Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.
15 de desembre 2012
.
Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal
Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.
Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.
El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.
A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.
Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.
Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.
22 de desembre 2011
.
Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi
I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).
El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.
El que ha canviat:
• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes
29 de desembre 2011
.
Fotos econòmiques de l’octubre
Posted by – 30/10/2011
.
La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara
.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.
Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.
I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.
L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.
Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.
5 d’octubre del 2011
.
Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi
.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.
Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.
És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.
Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.
12 d’octubre del 2011
.
Temps de construir o temps per rehabilitar
.
Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.
Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral, les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.
Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.
No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.
I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.
19 d’octubre del 2011
.
El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó
.
Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+
Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.
I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.
Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.
26 d’octubre del 2011
.
Fotos econòmiques del setembre
Posted by – 20/10/2011
.
La política de les cortines de fum
Quan la por paralitza o, pitjor, el buit d’idees i de voluntats, res tan útil i tan mesquí com intentar despistar i entretenir el personal.
Una cosa així sembla haver succeït en les darreres setmanes a Espanya amb reformes constitucionals express, sentències d’alts tribunals per enredar amb les llengües i altres “esdeveniments” que distreuen l’atenció dels contribuents d’unes negríssimes previsions econòmiques per als propers mesos (anys?) i d’una profunda inanitat del govern i d’una oposició que ja es veu coronada.
Hagi estat de forma voluntària (fins i tot com estrategs maquiavèl•lics disposen de poc crèdit) o afortunada, l’episodi de la intranscendent reforma constitucional ens ha tingut ocupats ja tres o quatre setmanes.
Encara ahir, desfilaven per ciutats espanyoles com ànimes en pena, grups numèricament poc impressionants de sindicalistes que d’aquesta forma podien apartar la vista de les retallades pressupostàries, molt més transcendents.
A Catalunya, també al Govern li ha tocat la rifa. Aquests tribunals ociosos els han lliurat en safata de plata, una certa tranquil•litat en forma de sentència lingüística que permet allunyar el ciutadà de les seves ires en perdre reductes de serveis socials.
I entre cortines de fum va passant un temps preciós per arremangar-se i actuar, amagant entre la boirina la profunda mandra i ignorància dels que haurien de tenir a les seves mans eines per a la supervivència.
7 setembre 2011
.
La gestió patrimonial, en els temps difícils
Superats els que creiem els temps més complicats de la recessió i abans de recuperar l’alè, la segona davallada sembla inevitable. Cóm s’explica tot això als clients?, Cóm es maneguen carteres que ja arribaven exhaustes, marejades, sense empenta i que ara s’han d’aïllar d’una W cada cop més clara i contundent? Moments especialment complicats per als assessors financers i els gestors de carteres de tota mena que s’enfronten a un d’aquells moments de la veritat.
Les autoritats monetàries, que fa pocs mesos iniciaven un cicle de pujades de tipus, es troben ara amb la necessitat de reconsiderar-ho tot i girar a la baixa. En renda fixa, les destruïdes cotitzacions del deute de molts països i les tensions creixents en el mercat corporatiu, plantegen problemes que no es troben en els manuals per a gestionar carteres. En renda variable, les valoracions deixen de tenir sentit arrossegades pels dubtes sobre els bancs i en general per la fugida a la seguretat. Estan les accions ben valorades com ens diuen els models tradicionals o la magnitud de la tragèdia que ens ve a sobre ho fa del tot irrellevant?
La realitat és que l’únic moviment consistent en els mercats és la fugida, “el vol”, cap a la “qualitat”. I això en un parell de divises; el franc suís i la corona noruega, alguns metalls preciosos però per sobre dels altres l’or, i cap al deute sobirà d’alguns països econòmicament mitificats. Tot l’altre es discuteix i les estratègies s’ensorren demostrant la seva intrínseca debilitat. Amb els valors refugi, t’amagues però no mantens el valor de la cartera afectada per inflacions elevades. Les puntuals millores en els beneficis de companyies semblen miratges en economies baquetejades. Al gestor patrimonial, a l’assessor financer, li queden poques pistes a seguir i es troba sol front el perill, però sobre tot front el client..
És ara que caldrà tota la munició de suport corporatiu, i coneixements i competències dels professionals, i l’haver llaurat i sembrat adequadament en anys anteriors. Només aquells que han posat per davant l’interés del client, han estat francs i transparents, i hagin evitat caure en conflictes d’interés, tindran ara en els més complicats moments, la confiança i la paciència del client agraït i que entén la situació.
14 setembre 2011
.
L’impost del Patrimoni com símptoma
L’impost del Patrimoni s’establí a Espanya el 1977. Durant 31 anys, va generar molts més silencis que crítiques. Ara es recupera i és el símptoma de la bena als ulls.
És el símptoma de la manca d’imaginació i idees del govern en retirada, i alhora de l’oposició que tot i criticar la resurrecció de l’impost no s’adhereixen a confirmar que, un cop al govern, retiraran la mesura.
És el símptoma també de l’estretor de mires de tants analistes que jutgen la recuperació de l’impost com si la situació econòmica no fos excepcional, d’emergència diria, i que només acceptat aquesta realitat té sentit el judici sobre l’impost.
Hem estat citats, reptats quasi, a posicionar-nos sobre la recuperació de l’impost del patrimoni, una figura impositiva que detesten per injusta, innecessària, dirien ideològicament abominable. I tot i això, conscients de l’enorme gravetat de la situació i de que per sobre de grans projectes de reforma tocar tancar la ferida, ens hem manifestat partidaris d’aquesta recuperació acotable al temps. Cal fer calaix i en el procés fer el mínim mal possible. Cal enviar missatgers clars de que no tot ha de recaure en els receptors de prestacions. Cal anar de pressa i deixar, com dèiem, les grans reformes per més endavant.
Tot això ho compleix el, per altra banda, desgraciat i antipàtic impost del patrimoni.
21 de setembre del 2011
.
L’economia espanyola en un joc de suma zero
El Banc d’Espanya s’anticipa amb xifres estimades del III trimestre on l’economia espanyola no es belluga. Un quasi creixement nul en el que perdem ocupació, però que detecta sectors i persones guanyadores i perdedores en un infeliç i injust joc de suma zero.
No és cert que la crisi sigui global i per tothom. Ens saludem sovint amb afortunats que t’anuncien envejables creixements de facturació i de beneficis.
Alguns per haver previst adequadament la conjuntura, per haver-se preparat amb vista, transformant-se i obrint-se a l’exterior, o bé perquè beuen en la font inesgotable del turisme o del monopoli. Altres per purs esforços especulatius en l’immobiliari o en altres actius desvalorats on, qui té liquiditat, té moltes oportunitats.
En l’altre plat de la balança de l’economia sense creixement, aquells enganxats per les banyes de la caiguda del consum i la inversió, pública i privada, perdent il•lusió i guanyant desconfiança dia a dia.
L’economia de suma zero no és l’economia en equilibri, és l’economia aerostàtica que es manté a certa distància del sòl gràcies a deixar anar llast mentre ens quedem sense flama per escalfar l’aire. El risc és que el darrer llast, els tripulants, hagin de saltar per tractar de salvar-se. Llavors ens adonarem del perill d’una economia que no s’enlaira, encara que momentàniament no s’estavelli.
28 setembre 2011
Fotos econòmiques del juliol
Posted by – 02/08/2011
.
Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat
Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.
Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.
Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.
Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat. En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”
6 de juliol, 2011
.
Tot en mans d’Alemanya?
Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.
Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.
Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.
I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?
13 de juliol del 2011
.
Les agències de rating i el tret al missatger
Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.
Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.
Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables, de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.
Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses- entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.
21 de juliol del 2011
.
Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?
La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.
Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.
I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.
29 de juliol del 2011
.
Fotos econòmiques del juny
Posted by – 12/07/2011
.
S’està configurant un nou mapamundi 
econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà
Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.
En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)
Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.
1 de juny del 2011
.
La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen
Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.
Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.
Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.
És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.
Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.
8 de juny del 2011
.
D’ón ens ve el pessimisme?
“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”
Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.
Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?
És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.
A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat
15 de juny del 2011
.
Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys
Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?
I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.
Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.
Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.
.
22 juny 2011
Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries
Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.
Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.
Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.
Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.
29 de juny del 2011
Fotos econòmiques del març
Posted by – 30/03/2011
.
Líbia, la por i la inflació
Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.
Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.
Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.
(3 de març del 2011)
.
L’economia és l’economia d’en Joan
I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.
Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa, ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.
No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?
(9 de març del 2011)
.
La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà
En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.
Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.
Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.
(16 de març del 2011)
.
Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics
Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.
Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.
Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.
En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.
(23 de març del 2011)
.
El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT
El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.
Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.
Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.
Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.
.
(30 de març del 2011)
.
Fotos econòmiques del febrer
Posted by – 26/02/2011
Sempre ens quedarà la senyora Merkel
Amb més xifres esgarrifoses de l’atur, l’economia espanyola espera ordres i transfusions de sang de la visita Mr.Marshall de la Canceller alemanya
Setmana de contrastos a l’economia espanyola que, quan tot just brindava pel pacte social, es topa de nassos amb les pèssimes notícies de l’ocupació i amb algunes caixes que es declaren fartes de tant pim-pam-pum.
Prop d’aquí, a l’altra vora de la Mediterrània, arriben notícies que oscil•len entre la confiança de que no ens trobem davant un altra revolució iraniana i la preocupació pels enfrontaments, cada cop més violents, al Caire. Dèiem fa uns dies que si volíem veure la part positiva penséssim en el turisme que s’enfonsarà en els països amb conflictes i ens pot beneficiar a nosaltres. Però l’economia no vol incerteses polítiques i els aixecaments democràtics ho són.
En tot cas, segueix mancant plasma en l’economia espanyola i del nostre grup sanguini, el de la recuperació, només n’hi ha a l’exterior i molt especialment a Alemanya. Benvinguda doncs Canceller i que es confirmin les promeses (o eren només somnis?) de llocs de treball per a joves, de nous fons Europeus de rescat, de turistes per aquest estiu i de moltes compres per a les nostres exportacions.
(2 de febrer de 2011)
Els ajuntaments reapareixen: Què hi ha de lo
meu?
Érem pocs i … de la voràgine “reclamista” sorgeixen de cop, -si bé els esperàvem-, els ajuntaments i resta de corporacions locals.
L’alcalde de Madrid, i ara Comandant en cap de les forces municipalistes, es queixa de les “cessions” a la Generalitat, tot just abans que les “cessions” es converteixin en “cafè per tothom”. Massa tard Alcalde! De fet, el “comandant endeutat” reclama amb això els seus propis privilegis que l’han de salvar de la suspensió de pagaments.
Des de Catalunya, un altre alt oficial, l’alcalde de Sabadell i president de la Federació de Municipis reclama “només la compensació pels serveis que oferim en substitució de l’Estat”. Una forma com una altra de justificar uns reemborsaments ex post.
A la crisi li creixen els nans.
(9 de febrer del 2011)
“Les borses” i “la borsa” s’escalfen
Algunes vestidures esquinçades a Wall street. La NYSE es fusiona, o millor és absorbida per la borsa alemanya, i es reanima la idea, congelada amb la crisi, de la gran consolidació dels principals mercats financers del món en unes poques grans aliances.
Mentrestant, BME va pel camí de quedar-se sola. Aïllada? Més aviat com a negoci rendible, a resguard de la competència i en disposició de merèixer. És a dir, de trobar una parella amb la butxaca plena. Què millor que un bon monopoli per a aterrar en una gran morterada? En tot cas, borses calentes com correspon a perspectives de més negociació i de més operacions corporatives, a nivell mundial.
Però no són només les borses, sinó “la borsa” la que adquireix tons cada cop més pujats. S’esperen bones dades de beneficis i els tipus es mantindran baixos.
Amb multiplicadors atractius, la borsa hauria de descomptar un millor futur. No obstant això, encara hi ha núvols foscos que ens poden aigualir la festa, o al menys aquest alegre interludi.
(16 de febrer del 2011)
El turisme, un cop més el turisme
El turisme ens facilita una de les poques imatges positives extretes de la confusió general.
Més ràpidament del que pensàvem, el turisme a Espanya comença a aprofitar-se dels riscos nord-africans. En primer lloc les Canàries, que estan en temporada alta, però la primavera també arribarà amb més visites, ocupacions i despesa per a les regions peninsulars i les Balears.
Ja cal que a Catalunya no ens oblidem d’aquest turisme que ens ha de treure algunes castanyes del foc. I és que un cop més ajornarem la reconversió del sector i comptarem els caps i els barrets sense fer masses preguntes per a quina de les “S” (Sun, Sand i Sex) ens visiten.
(23 de febrer del 2011)
Ràbia mediterrània
Posted by – 01/02/2011
Tertúlia de La Plaza frenètica i reconcentrada. Monotemàtica amb els efectes econòmics de la “revolució” egípcia. Quatre xerraires i el moderador per només 30 minuts. Ha sigut una mena de joc dels disbarats. La professora Marién André, -que he conegut avui-, creu que estem davant d’un canvi de paradigma històric. Podria ser. Jo dic, amb un punt de frivolitat però ben convençut, qué els conflictes del nord d’Àfrica són aigua de maig, una benedicció vaja, per al sector turístic espanyol al que tant necessitem aquest any quan els altres països ja tiren i nosaltres no. A Marc Garrigassait, el preocupen, amb raó, els efectes sobre el petroli i a partir d’ell sobre la resta de mercats. Li apunto que dubto que tanquin Suez com ell tem. Per fi, Ramon Salabert hi posa una mica de seny i imposa veterania però estem d’acord. El debat acaba amb consideracions sobre la nostra indústria turística. André ha estat directora d’un centre de promoció o anàlisi del turisme en la recent conselleria d’Huguet i té una visió voluntarista.
Me n’adono que he hagut d’improvisar. El que aquests dies m’interessava dels aixecaments populars són les conseqüències polítiques. Les immediates i les imprevisibles en el futur. Des de Tunísia m’escriu diàriament un mail amb novetats l’amiga liberal que ha quedat desconcertada i en un momentani fora de joc, tot i pertànyer a l’oposició al dictador. “Me’n vaig a Paris amb la família”, em deia avui, no se si completament decidida, però prou amargada pel desgovern, potser per la por al que es desconeix. A Egipte, no troben, no trobem ja que molts ens hem mogut per aclarir el probable arrestament, el fill d’Ayman Nour, el líder del partit Al Ghad, “El demà”, premonitori nom. El pare ja n’havia rebut de tots colors incloent presó prolongada i per tant no és estrany que ara Moubarak el vulgui tenir collat amb aquesta infàmia sobre el fill. A Argèlia, els amics de la Kabília estan expectants de veure si es reprenen les revoltes, el que s’anuncía per a dins de quinze dies tot i, recordem-ho, l’estat d’excepció vigent. Per fi, queda veure si tot això afectarà el Marroc, si bé el règim ha actuat més intel.ligentment i ha parat el cop de la carestia (no ens enganyem, la gana ha estat el principal element mobilitzador) amb més traça. Síria, Jordània, potser els dictadors allà ja estaran previnguts.
De tot això queda una altra gran decepció amb les democràcies occidentals. Han recolzat aquests sàtrapes sense preocupar-se del que anaven generant. Molta misèria, corrupció i per tant descontentament i debilitat institucional. No hagués estat millor treballar intensament per canvis democràtics reformistes? Ara totes les portes estan obertes: involució, revolució, caos. Són països amb unes elits culturalment potents, civilitzades, preparades. Les hem quasi obligat a moure’s en el servilisme al poder que no havia de ser el seu. Hem tingut por, -el seguim tenint avui-, a apostar per als demòcrates, per als liberals, per als que havien de ser “els nostres”.
Más allá de la crisis
Posted by – 31/01/2011
Antón Costas, Rafael Argullol, Josep Piqué y Francisco Pérez ofrecieron el jueves 27 de enero en el Círculo de Economía una tertulia evitando lugares comunes sobre los orígenes, realidades y salida de la crisis que nos afecta desde, -aquí si hay discrepancias-, el 2008 o desde mucho antes.
“Han fallado los mecanismos autorreguladores del capitalismo”, afirmaba Costas refiriéndose a la regulación pero sobretodo a los valores, “No todo vale o al menos no todo valía”, añadía. “Ha dominado la cultura de la posesión y la desmesura, provocando la desaparición de un contrato social con los ciudadanos” afirmaba Argullol. Y “Eso ha generado el ciudadano en crisis, falto de referentes, de coordenadas, dominado por el capitalista especulador (en occidente) y el capitalista totalitario (en el capitalismo emergente)”.
“La crisis en España se ha visto especialmente agravada por los factores internos, por nuestros desequilibrios: endeudamiento, déficit exterior, falta de productividad… Ahora hemos de superar el exceso de stocks (viviendas) y de capacidad productiva”, exponía Fco. Pérez en su intervención. Por fin, Piqué proclamaba: “Pagamos ahora los años de dinero a precios negativos” y puntualizaba “15 millones de trabajadores no funcionarios cubren a 3 millones de funcionarios, 9 millones de pensionistas y 4 millones de parados, quizás demasiado”.
Entre muchas ideas sugerentes, Argullol concluía: “No es preocupante la globalización sino la desoccidentalización o pérdida de los valores democráticos europeos que daban fortaleza moral al capitalismo”, afirmando también: “Hemos sido todos, ciudadanos avestruz, evitando ver que la crisis ya estaba latente hace diez o quince años”.
Retazos de inteligencia y ponderación que compensan tanta frivolidad suelta.
Fotos econòmiques del gener
Posted by – 28/01/2011
Ens faltava la inflació!
Ens faltava la inflació. No teníem suficient amb l’atur desbocat, un consum desanimat, un crèdit restringit, un sistema financer sota sospita, un dèficit públic en el punt de mira dels mercats, l’habitatge sense resoldre i en definitiva un creixement nul.
Ha arribat la inflació per esmicolar la “incompetitivitat” de l’economia espanyola i per augurar-nos “l’stagflació” que s’ha d’evitar de qualsevol manera.
Érem pocs i… S’hauran d’incrementar els salaris, actualitzar les pensions i tornar a patir l’espasa de Damocles dels preus que pot agitar-se encara més aquest any pels impostos i per les generalitzades pujades dels preus públics amb les que ens han donat la benvinguda aquest any.
Mentre tant celebrem alguns positius resultats empresarials i les usuals millors, encara que mediocres i contradictòries, notícies econòmiques internacionals.
El llistó del pessimisme està molt alt. Ni esperem ni desitgem pujar-lo més durant l’any. O si?
(5 de gener del 2011)
Eufòria consistent o passatgera?
Aquest dimecres dia 12, les borses han deixat anar la pressió continguda per la por i el pessimisme i han iniciat, o potser només assajat, una recuperació potent.
El crit de la cancellera Merkel que Alemanya farà tot el que faci falta (“whatever is necessary“) ha estat el toc de corneta que ha fet saltar els ressorts d’uns valors massa castigats, però insuficient per cantar victòria.
Diferents elements determinaran, en els pròxims dies, si la recuperació pot sustentar-se o no. Així, la resposta dels prestadors a les properes emissions portugueses i espanyoles (tant les sobiranes com les corporatives amb molta atenció a les bancàries), i la confirmació o no de l’augment del Fons Europeu de rescat de l’euro, seran en definitiva les que marquin la pauta per poder o no consolidar o millorar aquests nivells en els índexs. La nostra pròxima “fotografia” ens començarà a treure de dubtes.
(12 de gener 2011)
L’efecte Nissan i el canvi en la mentalitat col•lectiva
Quan el passat dijous es va conèixer que els sindicats de Nissan negociaven retalls salarials i increments de jornada per preservar la viabilitat de les plantes catalanes molts s’esquinçaven les vestidures.
Encara vint-i-quatre hores abans de que la casa matriu japonesa confirmés que la Pick-up es produiria a Montcada i a la Zona Franca en reconeixement de l’esforç sindical, les enquestes radiofòniques votaven que “mai” i “sota cap condició” es pot acceptar treballar més per menys diners.
Doncs això és precisament el que, per exemple els alemanys, han fet i disciplinadament en els darrers anys. Per això creixen per sobre del 3% mentre nosaltres decreixem o el seu atur es redueix des de l’actual 7% mentre el nostre encara creix des del terrorífic 20%.
No hi ha miracles i si volem recuperar competitivitat les rendes efectives han de baixar i millor que ho facin de la manera més ben repartida possible. No com ara.
El cas Nissan no és només salvar un parell de milers de llocs de treball, és el camí d’un molt necessari canvi de mentalitat col•lectiva.
(19 de gener 2011)
Tot són batalles per evitar ser dels que paguen els costos de la crisi.
La setmana ens mostra nous episodis de la permanent lluita per a que la crisi la paguin sencera els altres.
L’enfonsament de l’immobiliari va generar de seguida uns potencials candidats a empassar-se els costos de la fi de la bombolla. Els promotors endeutats, els bancs prestamistes, els propietaris d’immobles i el govern al rescat (els impostos dels ciutadans finalment) ha jugat les seves cartes respectives per tractar d’assumir, cadascun, el mínim cost de la desferra.
La qüestió de les caixes no deixa de ser una prolongació d’aquest “push”. El govern ha vist que no es pot permetre pagar-ho tot i vol el sacrifici de les caixes, les entitats més embolicades, amb el suport implícit de part de la banca i amb la possibilitat de salvar pel camí els sobrendeutats promotors i als pseudopropietaris encadenats a la hipoteca.
¿Què són sinó també aquestes negatives dels sindicats a acceptar condicions laborals a la baixa per als maquinistes de rodalies de RENFE, o per als bancaris de CatalunyaCaixa, indignats perquè una entitat afectada vol reduir un 5% els sous per evitar més aturats? Són finalment batalles per a que paguin els altres, en aquest cas els aturats sobre els que recau el 100% de l’ajust laboral, i així evitar redistribuir els costos de la crisi amb altres (amb tots?) els col•lectius, salarials i rendistes.
La crisi econòmica exacerbara l’egoisme social i aquests dies les notícies donen repetida fe d’aquesta lluita que ara està arribant a la seva fase més sagnant.
(26 gener del 2011)
Crisi financera i client particular (Aim, i V)
Posted by – 10/12/2010
La crisi financera aixeca un espectacular nombre de comentaris, receptes, anàlisis i mesures encaminades a solucionar alguns dels múltiples efectes de la crisi. Tenim detectats i inicialment adreçats els problemes del deute públic, dels balanços bancaris, de les agències de qualificació i en general de tots els temes més vinculats a la solvència i al funcionament dels mercats. Però, i els efectes en el darrer eslavó de l’operativa financera que és el client final, l’estalviador i inversor particular? Si bé molta gent està d’acord que probablement son els grans perjudicats, la prioritat actual no són precisament ells. Malgrat que diverses agències independents estan reclamant solucions adreçades a la protecció del client a través de millor assessorament financer i una, més amplia activitat d’alfabetització financera de la població, continuem (especialment a Espanya) sense emprendre seriosament les mesures que evitin o al menys redueixin les possibilitats que tornin a produir-se les arbitrarietats i perjudicis que han patit tantes i tantes famílies i individus. En els darrers dies, en contactes amb premsa i en diverses jornades públiques (Borsadiner i FSR) he tractat de presentar aquest punt de vista. Caldrà més feina.
Wikileaks i el dret a la informació (Aim IV)
Posted by – 10/12/2010
No sé que més es publicarà derivat de les filtracions de wikileaks però de moment les xafarderies publicades son força més innòcues de les que poden escoltar-se en qualsevol carrer o fins i tot en qualsevol servei o jornada sobre política internacional. Les “revelacions” són, de moment, soporíferes. És que algú pensava de debò que el gruix de la documentació burocràtica dels serveis exteriors poguessin estar orientades a temes de més nivell?. Pots creure de veritat que l’opinió sobre Hugo Chávez o sobre Daniel Ortega de responsables diplomatics pugui ser mitjanament positiva? Pel contrari, el tema comença a agafar relleu amb la persecució en tota regla als responsables. Aquí no es dirimeix, de moment, cap amenaça a la seguretat de cap país, però si el control polític o no d’internet. La mala olor de la por a la llibertat d’informació s’ensuma arreu.
Els controladors (Aim II)
Posted by – 10/12/2010
Els controladors no m’han afectat ni un mil·límetre la meva activitat o lleure dels darrers dies. Però ha vingut d’un pel: vaig agafar el darrer vol del pont aeri des de Madrid el divendres dia 1 abans del caos. No crec que els controladors aeris siguin especialment sàdics. El conflicte en el que han ficat a mig país és sobretot la conseqüència d’un equivocat enteniment del que són els drets civils, del que és la llibertat i la democràcia. L’absurda tolerància i condescendència, debilitat hauríem de dir, amb determinats col·lectius i de tants anys, ens ha portat a aquesta desprotecció. Tots, no només els governs, en som responsables d’aquest ridícul col·lectiu.
Més notes de dimecres
Posted by – 23/11/2010
13/10/2010
Bona tarda. La manca de signes vitals, de reaccions positives en moltes economies, segueix sent preocupant. Però si l’estat del pacient és una mala notícia, pitjor seria constatar que no se l’administra el tractament adequat. Seria perdre les esperances de recuperació.
Això podria passar a l’economia europea en contraposició a l’americana. En els darrers dies, des de dins del Banc Central Europeu, s’escolten veus que demanen alces de tipus d’interès. I és que a Alemanya, les primeres llums de la recuperació desperten la histèria antiinflacionista. Per nosaltres, enclotats a la UVI, no poden ser pitjor les notícies.
Pel contrari, al Estats Units, molt més preocupats pel creixement que per la inflació encara ni intuïda, la Reserva Federal es disposa a endegar nous tractaments de shock a veure si espavilen el malalt.
És l’hora de decisions monetàries i el record recent de l’expansió indiscriminada del crèdit pot, per la llei del pèndol, condemnar a un malalt encara massa dèbil.
20/10/2010
Bona tarda Humberto, El mon econòmic continua perplex, estupefacte diria, contemplant els moviments del govern espanyol. Ara arriben els canvis en el Govern, de fet arriba el “nou govern” i la sorpresa i incomprensió continua.
I és que Zapatero sembla que mai segueix aquella frase de Bill Clinton que li va fer guanyar les eleccions del 1992. It’s the economy, stupid (És l’economia, estúpid).
No, per ell, l’economia va bé i el govern ho fa bé. O que si no que tots els principals responsables econòmics del govern hagin quedat intocats en la remodelació ministerial
El missatge és clar: ni la vicepresidenta i ministre d’economia, ni els inefables Ministres de Foment i d’Indústria, Pepiño Blanco i Miguel Sebastian son millorables. O bé una segona possibilitat. A la vista de les extraordinàries contrapartides que el País Basc ha aconseguit en recolzar els pressupostos el PNB, hauríem de sospitar que en el manteniment de la Troika econòmica potser també hi té a veure la nova aliança parlamentària que ens governa.
27/10/2010
Bona tarda. S’acosten dies de temperatura política creixement elevada. Això malauradament vol dir dosis ingents de demagògia, promeses vagues i de mala baba.
Us admiro als periodistes per l’esforç de destriar, entre tanta palla i tants atacs personals, alguna idea novedosa, alguna declaració feta amb cert esperit constructiu i sobretot per aguantar el tipus com l’aguanteu.
El debat econòmic és un dels que més es contaminen per la batalla de l’escó i el càrrec que hauria de ser pel contrari la batalla del servei públic.
L’Institut d’Estudis Financers, farà avui un esforç per levitar damunt aquest panorama. Entregant aquest vespre els premis a l’Excel·lència Financera en la seva tercera edició volem prioritzar la raó, l’esforç, la qualitat, la feina davant la superficialitat, la frivolitat, les pors i l’arrogància.
Segur que els premiats d’aquesta nit se n’han sortit. El projecte col·lectiu de país, el model econòmic per al futur, cadascun dels nostres plans individuals han d’emmirallar-se amb els excel·lents i tirar endavant.
3/11/2010
Bona tarda. La xifra fa fredat: 566.496 aturats a Catalunya. Repetim 566.496 aturats. Probablement avui, ja dins de novembre uns centenars més.
Aquesta xifra l’hauríem de portar marcada al front perquè representa d’una forma evident el nostre fracàs col·lectiu. No pot ser que demà, demà passat o d’aquí un any l’haguem guardat en algun calaix hermètic de la nostra memòria.
Aquest nombre d’aturats és, com deia, un enorme fracàs. Ho és com a país, com a societat, com a individus que hi formem part. És un fracàs dels empresaris porucs i curts de mires; dels treballadors reaccionaris als canvis; dels governants, incapaços i ineficients. Ho és dels vinculats a l’ensenyament per haver impartit una formació allunyada del segle XXI. Ho és dels legisladors, que mantenen una economia encotillada i allunyada de la globalització. Ho és de les famílies que hem contribuït a crear una joventut desincentivada i poc arriscada.
566.496 aturats. Hem de començar per admetre el fracàs.
10/11/2010
Bona tarda. L’entrevista a Felipe González del diumenge a El País estava farcida de comentaris interessants.
Potser per deformació professional, la referència a la possibilitat de carregar-se la cúpula d’ETA no va ser el comentari que més en va cridar l’atenció. Pel contrari la seva referència a l’article que voldria escriure m’ha fet reflexionar. Deia Felipe: “Voldria escriure: ciutadà de renda mitja busca entitat financera que el tracti com a ciutadà i que el respecti com a client, cuidant el seu estalvi i no fent-lo servir per col·locar productes escombraires o incomprensibles. Ara som instruments d’una banca de producte”.
Si l’antic president del govern espanyol, una persona curada d’espants i amb una visió global més que notable, té aquesta perspectiva és que alguna cosa s’està fent francament malament en el sector financer.
Aquesta equivocació es podria resumir en no posar al client per sobre de tot, en no personalitzar les solucions, en no oferir-li suficient consell i assessorament. Jo personalment penso que hem millorat però que queda molt però molt, massa, per fer.
17/11/2010
Bona tarda. Les campanyes electorals son temps de contrastos. De grans promeses i de grans silencis.
Usualment es remarca més l’abundància de promeses que majoritàriament quedaran en això, promeses, somnis potser, que mai es faran efectives. En tot cas estem tant avisats que dubto que gaire gent es faci encara il·lusions.
A mi em preocupen més els silencis. I em preocupen perquè molt sovint si que són l’avís de que es faran efectius. Els silencis de les campanyes electorals es fan realitat en males notícies que s’amaguen quan la prioritat es la cerca del vot o be és fan realitat quan es confirma que aquella acció política, aquella mesura, amagada pel silenci per incòmoda o poc popular efectivament no es portarà a terme i això és sempre una mala noticia.
Aquests dies, el silenci sobre Spanair dels candidats ens ha d’espantar. El silenci sobre el fracàs d’un projecte, sobre uns diners públics, sinó malversats, si ben inútils.
Comentaris a SER Catalunya, L’economia al dia
Benvolguts amics, alemanys i catalans, europeus tots
Posted by – 23/11/2010
Benvolguts amics, benvolgudes amigues alemanys i catalans, europeus tots,
Benvolguts companys liberals,
Vàrem establir el memorial Ramon Trias Fargas fa 15 anys, per recordar el fundador i inspirador del liberalisme català modern.
Abans d’aquesta nit, hem atorgat el premi a 13 persones i una institució notables. Entre ells i en una posició molt rellevant a Hans Dietrich Genscher el 1997. Tots ells, llavors i ara, són i van ser, molt mereixedors del Premi. Són i van ser formidables defensors i partidaris dels valors de la democràcia, el liberalisme, els drets civils i humans i la llibertat econòmica. Tots aquests principis que estan tan vinculats a la figura i la personalitat de Ramon Trias Fargas.
No obstant això, l’historial de la Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit en els seus 52 anys d’existència, és probablement superior a tot el que s’ha produït al voltant de liberalisme en la història recent. No hi ha dubte per a nosaltres que si una institució realment mereix aquest premi o qualsevol premi basat en un treball realitzat per la llibertat, aquesta és la Fundació Friedrich Naumann per la Llibertat, la FNS.
La Fundació Naumann va ser creada el 1958 per Theodor Heuss, el primer president de la República Federal d’Alemanya. La fundació porta el nom de Friedrich Naumann (1860-1919), pioner en la política liberal a Alemanya. El Senyor Naumann va creure que per a que la democràcia funcioni de la millor manera, és necessària l’educació cívica per crear una ciutadania políticament informada i educada que sap com participar en els processos democràtics i com donar la seva opinió sobre la direcció del seu país.
La FNS té com a objectiu promoure el principi de la llibertat necessària per a la dignitat de la persona i en tots els àmbits de la societat, tant a Alemanya com a l’estranger. Amb la salvaguarda i el desenvolupament dels seus projectes estatutaris (l’educació cívica i el diàleg, el patrocini del talent, la investigació i la consultoria política, el treball d’arxiu), la Fundació Friedrich Naumann vol contribuir a donar forma al futur. I per descomptat ho fa.
En la seva constitució, la FNS és explícita: “la Fundació actua sobre la base del liberalisme”. Més tard, el 1993, la Fundació va aprovar els principis polítics que descriuen àmpliament el que entenen com a “base del liberalisme”, mentre es defineix a si mateixa com “la fundació d’idees sobre la llibertat i de la formació en llibertat”, que és una perfecta expressió dels conceptes negatius i positius de llibertat d’Isaiah Berlin
Però esmentem alguns dels principis en els quals FNS basa el seu liberalisme i per tant, la seva acció:
- Una societat oberta i cívica, on tots els ciutadans puguin viure junts lliurament, veient com la seva llibertat s’amplia i restringint el paper de l’Estat a allò essencial.
- La llibertat i la responsabilitat individual han de ser totalment inseparables.
- La promoció dels drets individuals i civils, en particular la llibertat d’opinió com un camí cap al progrés.
- El respecte a la propietat privada, que tan sovint s’oblida i ens avergonyeix recordar.
- La igualtat d’oportunitats des de l’inici, per afavorir la competència i el pluralisme.
- La democràcia, però entenent que la democràcia és triar i canviar, però no garanteix, per si mateixa, la llibertat.
- L’Estat de Dret i el respecte dels interessos de grups i minories, amb massa freqüència ignorats per les majories.
- Una cultura oberta i un mercat mundial basat en la cooperació, la liberalització dels mercats, la unitat europea, però no a costa de la diversitat.
La Fundació Friedrich Naumann està empenyent aquests principis des de la seva fundació fa 52 anys. I ho està fent a tot el món, en més de 60 països a Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, a través de fòrums, diàlegs, l’educació i altres accions, recolzant iniciatives locals, regionals i nacionals per avançar, per exemple, en els drets de les minories, en el control democràtic de les forces de seguretat i l’enfortiment de coalicions internacionals de drets humans.
A més, contribueix al desenvolupament d’estructures democràtiques i constitucionals mitjançant el suport als partits i grups liberals. Una sòlida xarxa d’associacions de partits democràtics, d’organitzacions de drets humans i d’establiments acadèmics constitueixen la base de l’activitat de la fundació a l’estranger. La idea central de la fundació, tant a Alemanya com a l’estranger, és l’enfortiment efectiu de la llibertat i de la responsabilitat. I això no són, creieu-me, només paraules.
He tingut moltes vegades la oportunitat i el privilegi de veure i donar fe del treball de la FNS en diverses parts del món, com a columna vertebral del liberalisme en el món, de la pròpia Internacional Liberal i de les diverses xarxes regionals de grups i partits liberals.
He vist la FNS a Amèrica Central en la seva lluita contra dictadors, donant suport a les alternatives democràtiques, formant els dirigents, oferint mediació per aconseguir resultats liberals positius. Vaig veure el seu treball en acció en altres parts no fàcils del continent, a Mèxic, a Argentina, en tota l’Amèrica Llatina, però sempre contribuint al força impressionant desenvolupament polític de la zona en els últims 20 anys i, per descomptat, ara en la lluita contra el risc de populisme i de tendències involucionistes a la regió.
He observat la FNS a Àsia, desenvolupant un treball increïble per a les democràcies de Taiwan, Tailàndia, Filipines i altres. Ajudant els lluitadors per la llibertat de Singapur, Cambodja, Hong Kong, Malàisia o Indonèsia. He estat amb ells i gràcies a ells en els campaments de refugiats de la frontera amb Birmània a Tailàndia on es troben, ens uns desafortunants refugis, milers de víctimes de la pitjor dictadura a Àsia; o als carrers de Kaohsiung fent campanya contra el Kuomintang i en favor de la llibertat de Taiwan.
Vaig tenir l’oportunitat de veure a la Fundació en l’acció a l’Àfrica, on estan tractant intensament d’ajudar a la fixació d’estructures democràtiques i l’imperi de la llei per reforçar el desenvolupament econòmic que tant necessiten. Els he vist en acció al Senegal, a l’Àfrica del Sud, a Tanzània, a Egipte, lloc on tots tenim un joc polític molt seriós per jugar per al futur de l’estabilitat mundial. A Ciutat del Cap, fa tot just uns dies que tenia, per exemple, l’oportunitat de comprovar els extraordinaris resultats de la formació de futurs líders democràtics que pertanyen a l’única alternativa real i liberal als corruptes del Congrés Nacional Africà, l’Aliança Democràtica de Helen Zille, la notable Premier de la província del Cap Occidental.
Per descomptat que els he vist diverses vegades a Europa, principalment a l’Europa Central i Oriental, fins i tot abans de la caiguda del mur, contribuent intensament a l’avanç de les noves democràcies cap a estructures més liberals i lliures, i cap a la Unió Europea.
Però és clar que especialment els vaig veure i seguir fa 35 anys aquí, a Barcelona i a Madrid, contribuint activament a la nostra transició a la democràcia. Ajudant al procés democràtic en general, però intentant també que les idees, els valors i les forces liberals es tinguessin en compte en els dies pre i post constitucionals. Per a nosaltres, joves llavors, amb poc coneixement sobre les pràctiques polítiques i menys hàbils encara, la presència, la formació i especialment les oportunitats que ens va oferir la FNS aquells dies mereixen el nostre reconeixement més intens i la nostra gratitud permanent. Un agraïment a la FNS, a la generositat alemanya, a la solidaritat alemanya.
Perquè va ser gràcies a la FNS que nosaltres, joves liberals llavors, liberals de certa edat ara, vàrem entendre que hi havia molt més en política que les repugnants restes de les forces moribundes totalitàries o que la, omnipresent i tot poderosa oposició marxista. Hi havia els conceptes o concepte de la llibertat i la FNS estava aquí per ensenyar-ho, com havia estat ensenyant-ho, abans i després en tants llocs. Vam tenir la sort i l’oportunitat d’assistir, a Gummersbach, a Estrasburg, a Berlín, més tard a Sintra, a les nostres primeres lliçons, però crucials en política, juntament amb companys joves de tot Europa. Lliçons d’educació cívica, de responsabilitat personal.
Alguns de nosaltres, admetem-ho, probablement no es vàrem graduar. La nostra carrera política ha estat escassa en termes electorals pràctics. Tot i això, hem après lliçons. Amb aquestes lliçons hem tractat de contribuir de manera modesta a la configuració del nostre país. Com per a tants liberals a tot el món, la contribució de la FNS fou essencial.
I, finalment, permetin-me dirigir unes paraules al President de la FNS, el Senyor Wolfgang Gerhardt, antic líder del Partit Democràtic Lliure (FDP), el partit liberal a Alemanya. Wolfgang ha estat membre del Parlament de l’Estat federat de Hesse, membre del Bundestag des de 1994, president del grup parlamentari, líder de l’oposició i ara president de la FNS. Permetin-me dir només algunes coses sobre Wolfgang Gerhardt.
En primer lloc hauria estat ell mateix, a títol personal, un excel·lent candidat per al nostre premi. I qui sap si haurem de demanar-li que torni aviat. Tothom està d’acord que és un gran successor d’Otto Graf Lambsdorff, l’antic líder liberal i durant molts anys President de la FNS. Jo personalment, he tingut la sort de compartir amb ell la pertinença al Bureau Polític de la Internacional Liberal en els últims anys i aquest és un enorme privilegi.
Wolfgang, moltes gràcies a tu i als teus col·legues de la FNS per ser aquí, per rebre el premi, però especialment pel vostre treball constant per la llibertat. Gràcies, moltes gràcies.
Josep Soler Albertí
Vicepresident executiu, Fundació Llibertat i Democràcia
Tresorer i membre del Bureau, Internacional Liberal
(Acte de lliurament del Memorial Ramon Trias Fargas 2010 ; Barcelona, 17 de novembre 2010; Presentació de l’entitat premiada: Friedrich Naumann Stiftung für die Freiheit
(Traducció de l’original anglès)
Notes de dimecres sobre el curs de la crisi
Posted by – 07/10/2010
Dimecres, 08/09/2010
Bona tarda i bon retorn de vacances. I és que els responsables d’un programa d’economia com vosaltres necessiteu realment molts ànims perquè la situació no està precisament per tirar coets o per obrir una ampolla de cava.
La crisi financera i les restriccions creditícies, l’ombra de la propera vaga general, la reactivació que no arriba i un entorn polític que enreda tot el que pot.
Per exemple, fa un parell de dies, la ministra d’Economia es manifestava disposada i diria, encantada en fixar el nou impost per als bancs per així, teòricament, finançar les futures crisis financeres.
Doncs bé, aquest s’ho tenen merescut de la senyora Salgado referint-se als bancs no té gens ni mica en compte l’enorme facilitat amb que les entitats financeres repercuteixen aquest tipus de sobrecost suplementari en els seus clients. Així, em temo que el s’ho tenen merescut acabarà recaient en els dipositants, deutors, usuaris de caixes i targetes, en forma de comissions i despeses més altes.
Com us deia, molta sort en aquesta feina d’interpretar la realitat econòmica de cada dia. La necessiteu.
Dimecres, 15/09/2010
Bona tarda. Ja fa temps que se’n parla i és motiu de preocupació. Sembla que, per tractar-se d’administracions públiques, tinguin la sortida de la seva crisi interna més fàcil i assequible.
Després de les caixes d’estalvi i de tantes empreses, constructores i no, arriba amb tot el seu dramatisme la crisi financera dels ajuntaments. Alguns en pitjor i alguns en millor situació. Tots força ofegats per la caiguda d’ingressos derivada de l’aturada de llicències i per unes despeses recurrents o ampliades en el terreny social. Però sobretot, per l’errònia creença de que el mon és immutable i que el boom constructiu havia de tenir vida eterna.
El Govern mentrestant s’entreté i ens entreté amb els habituals canvis d’opinió, en aquest cas sobre poder o no poder endeutar-se, un miratge en la major part dels casos.
No hauríem, com s’ha fet en el cas de les caixes, afrontar decididament la reestructuració i les fusions, si fusions, en el cas dels ajuntaments?
Dimecres, 22/09/2010
Bona tarda. Massa sovint, quan comentem o analitzem l’actualitat política I en particular la política econòmica, ho fem de manera binària: zero o un, blanc o negre, a favor o en contra. Crec que tots hem de reconèixer que és un error. Les polítiques governamentals han de jutjar-se en els seus matisos, en les seves prioritats.
Això és el que aquest passat dilluns he tingut oportunitat d’observar i sentir al Regne Unit. Escoltant el vice primer ministre, Nick Clegg o el Business Secretary, Vince Cable, te n’adones que el debat és molt més útil si es focalitza en les prioritats i les conseqüències de cada decisió. En el cas britànic, més que les retallades pressupostàries es discuteix en què, fins quan i sobretot a quins col•lectius afecten.
El nostre Govern, ara campió de la proposta per establir una taxa financera, una taxa Tobin renovada, i l’oposició desapareguda i absent, no semblen interlocutors vàlids per fer un debat mitjanament intel•ligent com el britànic.
Dimecres; 29/09/2010
Bona tarda, potser ha estat l’ex president Pujol la persona més clarivident aquests dies previs a la vaga general. Pujol ens ha advertit de que la vaga general no podrà derrotar el Govern perquè senzillament no està en mans del Govern renunciar a les seves decisions.
Jo crec que la vaga general s’hauria de fer contra nosaltres mateixos, contra la nostra incapacitat de generar ocupació, de ser productius i poder competir, contra la nostra incapacitat de canviar el model educatiu i per tant de no generar més aturats o infraocupats. Contra el nostre immobilisme i contra el no saber canviar les coses. Contra el pensar de la mateixa manera que fa trenta anys.
Contra totes aquestes coses convindria organitzar una vaga general.
Dimecres, 6/10/2010
Bona tarda. Quien avisa no es traidor, ens diu MAFO, l’inefable governador del Banc d’Espanya, en advertir el Govern de que cal anar pensant en un pla B. És a dir, anar pensant en que fem si les previsions voluntaristes de recuperació del Govern no es compleixen, si seguim sense invertir i consumir, sense crear llocs de treball, sense poder accedir al crèdit suficient, sense guanyar diners.
De les reflexions del Governador ens podríem quedar, no amb el debat prematur de si caldrà o no establir noves mesures, de si les previsions es compliran o no, -tot això encara no ho sabem-, però amb que cal pensar millor, que, com i amb quines conseqüències es fa una retallada pressupostària o un augment d’impostos. No tot és el mateix i cal assignar prioritats, minimitzar les conseqüències negatives i; en la mesura del possible, consensuar.
MAFO aconsella començar a pensar en una segona ronda d’ajustaments i sembla una bona idea. La crisi és una desgràcia però la improvisació l’empitjora.
Comentaris a SER Catalunya, L’economia al diaDicen y digo
Posted by – 05/10/2010
Dicen….
Post publicado el 04-10-2010 a las 12:21 por Victor Alvargonzález de Profim
Los asesores financieros independientes -insisto: independientes- basamos nuestro trabajo en una filosofía muy simple: un asesor financiero debe trabajar para su cliente, no para un banco o una caja de ahorros. El asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor. Vende los productos que “fabrica” esa entidad financiera. Al ser arte y parte pierde objetividad y entra en un claro conflicto de intereses: lo que le interesa vender al banco o caja no suele coincidir con lo que le interesa comprar al cliente.
En los últimos años, acuciados por falta de liquidez, bancos y cajas se han lanzado a promocionar depósitos a plazo. El 90% de los ahorradores piensa que invertir en depósitos aprovechando la sed de pasivo de bancos y cajas ha sido una buena inversión. Las entidades financieras se han ocupado de que la gente piense que es así. De nuevo se ha demostrado cierta la famosa frase de que si repites miles de veces una mentira acaba siendo verdad. Pero en realidad sigue siendo mentira.
La inversión más rentable para el inversor prudente no han sido los depósitos. Han sido los fondos de inversión de renta fija más conservadores, es decir, los que invierten en deuda pública de los países más solventes -desgraciadamente no entramos nosotros, que estamos en el “selecto” grupo de lo que “cariñosamente” los anglosajones llaman PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia e “Spain”)- y/o en deuda (bonos) emitida por empresas de alta calidad crediticia (tipo Telefónica, Unilever, Endesa, etc.), lo que se denomina Deuda Corporativa. Los dos son tipos de fondos adecuados para inversores conservadores y su riesgo a medio plazo es perfectamente comparable al de los depósitos, sobre todo en épocas de tipos de interés a la baja.
Y como una imagen vale más que mil palabras -en este caso una cifra-, veamos la rentabilidad que han obtenido estos fondos desde que se inició la crisis financiera.
Y ahora veamos lo que han dado los depósitos. Hablamos de rentabilidades “de verdad”, que son las que comunican las entidades al Banco de España. Se puede confundir a los ahorradores con la letra pequeña, pero no es conveniente hacerlo con la autoridad monetaria. Y, además, no se considera rentabilidad real la que va acompañada de, por ejemplo, la obligación de comprar otros productos de la entidad, porque ¿Qué pasa si el depósito es muy interesante pero el plan de pensiones pierde dinero?
Los números cantan. La gente que ha depositado su confianza en el “asesoramiento” de los bancos ha incurrido en lo que los economistas llamamos “coste de oportunidad”, es decir, no han perdido dinero, pero han dejado de ganarlo. Han sido años perdidos de rentabilidad. Comprar fondos del estilo de los comentados es tan sencillo como hacer un depósito y encima tienen un mejor tratamiento fiscal. Bancos y cajas, con su dominio del mercado, son responsables de años de rentabilidad perdida para quienes más lo necesitan: las personas conservadoras que lo son porque viven de sus rentas. Qué bonito, ¿no?
Digo….
Apreciado Víctor,
Poco espacio el que me deja el de “comentarios” a tu post “Los años perdidos”. Sin embargo lo quiero utilizar para, estando de acuerdo en el fondo de tu comentario de que los inversores españoles han perdido años de rentabilidad por absurdas recomendaciones conservadoras (provocadas también por su escaso interés en adquirir algo de cultura financiera, digámoslo todo!), disentir firmemente de tu afirmación de que “el asesor que trabaja en un banco o caja no es un asesor. Es un vendedor”. No és su situación laboral el que le hace o le quita su condición de asesor sino su profesionalidad y su ética.
Siento decirte, como tu ya sabes, que no hemos resuelto el problema de la independencia con estas EAFI’s minoritarias y con escasa cuota de mercado que por otra parte pueden cobrar retrocesiones que las hacen si cabe más dependientes todavía que aquellos cuya retribución está mayoritariamente prefijada y no depende del variable de los productos vendidos. Por supuesto que el asesoramiento en su forma más “pura” debería estar libre de todo conlicto de intereses. Pero esto hoy es una utopía para el 99,9% de los patrimonios y ahorros en España. De momento, el esfuerzo por la capacitación profesional, por el comportamiento ético y transparente es lo que nos ha de ocupar. El asesoramiento hoy se realiza en las sucursales bancarias, en las oficinas de banca personal y privada, en los despachos de mediadores de seguros y de profesionales de otras areas, en los parquets bursátiles de sociedades y agencias, etc. Allí es donde se asesoran, nos gusten o no, los ahorradores españoles y es donde debemos procurar que reciban la mejor información con el consejo más adecuado.
El supervisor y el mercado se han de dar cuenta que la regulación de las EAFI’s no soluciona el problema, más bién lo enmascara. No podemos despreciar a la mayor parte de los profesionales y de paso a sus clientes con un simplista “son vendedores”. Todos lo somos y el negocio está donde está y no donde quisiéramos.
Un saludo cordial
Josep Soler
(vicepresidente y fundador de EFPA Europa)
Coses del país que no se com explicar a estrangers
Posted by – 18/08/2010
Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.
La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats– som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.
Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.
Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”, totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.
Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.
Figueres, qui t’ha vist i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial. La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.
Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.
TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.
Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.
“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure
S’esgoten les reserves de confiança
Posted by – 20/07/2010
Bona tarda, estic una mica decebut de començar aquest comentari amb un sense canvis però les coses són com són.
En aquest parèntesi estival que heu tingut, obligats per la programació de la pilota, la situació econòmica ha variat poc. Si, és veritat, un munt de catalans empipats han sortit al carrer i, també per la pilota, un munt d’espanyols entusiasmats han aclamat als gladiadors de la samarreta vermella, però en el fons de la butxaca encara el mateix forat per on s’escolen les poques reserves que ens queden. Sobretot, d’optimisme i de confiança.
M’arriba el consens econòmic de PricewaterhouseCoopers del 2on trimestre on, entre altres dades fruit d’un consens d’experts empresarials i econòmics, apareixen indicadors de confiança sobre l’economia espanyola.
Doncs bé, a força de no materialitzar-se les previsions de millora emeses els trimestres anteriors, els enquestats són creixentment pessimistes. No han llençat la tovallola però, creieu-me, falta poc.
(A SER Catalunya, el 15 de juliol 2010)
Breu dietari “a la memòria”
Posted by – 13/06/2010
L’Europa visitada: jubilats i japonesos.
En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.
“Voyeur” de la petita política.
M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.
La reconversió bancària no il•lusiona.
Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.
El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana
De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.
Israel
L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.
(Maig i Juny 2010)
Borsa: optimisme o desvari?
Posted by – 26/05/2010
Avui farem un esforç i no parlarem de cap entremaliadura del Govern, però si d’una de les seves conseqüències, en aquest cas positiva. Les anàlisis i les previsions de borsa normalment pequen d’utilitzar la mateixa referència temporal de l’anàlisi de conjuntura. I això no funciona. La borsa s’avança, de vegades més i de vegades menys, als esdeveniments, especialment a aquells que es pensa es poden produir amb una certesa notable.
Així aquests dies, una borsa espanyola sobrepassada per la dràstica pèrdua de confiança en els països europeus més dèbils i a Espanya en particular, i pel degoteig imparable de males notícies, probablement ja ho ha descomptat gaire bé tot. La majoria de les desgràcies, les efectives i les resultants del desconcert governamental i social, estan possiblement incorporades a uns preus francament llaminers.
La borsa espanyola presenta avui algunes ràtios envejables: una rendibilitat per dividend per sobre del 6% i un PER (preu per benefici) de 8 que és quasi un mínim històric. Si tenim en compte que una gran part del benefici de les principals empreses de l’IBEX es genera fora d’Espanya, a mig termini es necessitaria una absoluta catàstrofe mundial per no pensar que les perspectives de la borsa espanyola són bones.
És cert que, davant qualsevol recaiguda del malalt, ja podem anar proclamant que la borsa està a bon preu. Si els mercats s’entossudeixen a retirar-nos la paraula, podem dir missa.
Dins del pessimisme generalitzat del moment, deixeu-me però que, de forma il•lusòria o amb certa base i sense que serveixi de precedent, em deixi portar per una dosi del tant necessari optimisme.
D’artesans i destralers
Posted by – 20/05/2010
La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.
I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.
Tenim un problema
Posted by – 20/05/2010
I un problema greu. Si un dissident cubà, per parlar del seu país en una ràdio pública de Catalunya, hi ha d’anar acompanyat d’un comissari polític del règim dictatorial dels Castro, és que ideològicament no estem sans. Ni sans ni estalvis d’un profund complex de dependència de l’esquerra més tronada i reaccionària que encara avui, ja el 2010, veu positiu el règim totalitari, ofegador de les més mínimes llibertats i sobre tot idiota -per ineficient, castrador i generador de misèria- que fa més de 50 anys està enfonsant els Cubans que no han pogut marxar.
L’altre dia, Carlos Alberto Montaner, dissident entre els dissidents, fugit fa 49 anys del comunisme amb, -tenia 17 anys-, una sentència de vint, es veia denigrat per la nostra moral vergonyant quan, en ser entrevistat per Catalunya Ràdio, el varen asseure incomprensiblement amb uns dels il.luminats servidors de la criminal dictadura caribenya a casa nostra, en aquest cas el metge Antoni Barberà (també expert en vaques boges) de la passada de rosca EUiA, un dels últims reductes d’un mon que afortunadament està desapareixent. ¿Amb quin motiu es considera que la condició de dictadura detestable de Cuba és quelcom discutible, fins i tot opinable? ¿Per què aquest tracte permissiu als dèspotes que condemnen el seu poble a la tristesa, a la por i a la misèria? ¿Haguéssim, vàrem donar aquestes deferències ideològiques a Pinochet, a Stroessner, als militars argentins? Per suposat no, com no les hauríem de donar evidentment a l’estalinisme Cubà.
Quan en la universitat dels darrers 60′ o inicis dels 70′, l’aclaparador domini del marxisme en les seves diverses modalitats impedia qualsevol expressió mínimament liberal, creiem que tot canviaria amb la transició democràtica. I així va ser, excepte en algun compartiment estanc dels nostres cervells que es manté intacte i temerós en una Catalunya entestada en romandre en l’adolescència ideològica i ètica.
Improvisadas y a regañadientes
Posted by – 12/05/2010
Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.
Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.
¿Dónde están las necesarias reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.
(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)
La parella del desprestigi galopant
Posted by – 05/05/2010
Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.
A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.
Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.
En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.
(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)
No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa
En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.
(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)
La banca, us agradi o no, som tots
Posted by – 15/04/2010
El sector financer, en particular el de les entitats de crèdit, torna a situar-se en un primer pla en les preocupacions que té aquesta economia per sortir de la recessió. I amb molta lògica doncs cap altre sector econòmic reuneix les característiques vitals que té el crèdit sobre la resta de l’economia.
En definitiva, les dificultats dels bancs i caixes repercuteixen sobre els sectors productius i a la inversa. Trobar un arreglo definitiu és de força major. A les entitats de crèdit, en la situació actual, se’ls multipliquen les dificultats: crisi de l’immobiliari i conseqüent morositat d’un creixent nombre de famílies; poques oportunitats viables de fer el seu negoci donant crèdits; tensions de liquiditat i ara fins i tot fratricides guerres de dipòsits; sobre-capacitat instal.lada; més requeriments de capital en l’horitzó d’un Basel III, etc., etc., etc.
Massa vegades es percep en els mitjans i en l’opinió pública una alegria continguda pels problemes bancaris, sense entendre que, els agradi o no, també són, i molt importants, els nostres problemes.
Més “picoteig”
Posted by – 08/04/2010
Reverències occidentals a la Xina
Les dramàtiques xifres d’aturats, a Espanya i a Catalunya, són el reflex de moltes coses: un fluix nivell d’activitat, una productivitat dèbil, un model productiu obsolet però també una galopant competència exterior.
Al capdavant d’això, com no, la Xina dels baixos salaris i alta competitivitat. Darrera hi ha molta feina, eficiència, estalvi, regulació laxa, però sobretot un tipus de canvi artificialment depreciat, impensable en països que no fossin, com la Xina, un immens Estat totalitari, una dictadura política i econòmica a qui ningú gosa aixecar la veu, no sigui que s’enfadin i ens trepitgin.
Així, el seu yuan, o oficialment, renminbi, es manté considerablement depreciat per garantir que les seves exportacions continuïn creant feina a la Xina i atur arreu.
Ara sembla que, per fi, els Americans, sempre els Americans traient-nos les castanyes del foc, han aconseguit enternir una mica les autoritats xineses perquè es decideixin a apreciar el yuan.
Això si, ja ho han advertit: “si ho fan serà per iniciativa seva”. No sigui que perdin el respecte quasi reverencial que les democràcies dediquem a la gran dictadura oriental.
Nerviosismes
Caixa Girona s’ha enfadat. Fa uns dies vaig fer unes declaracions recollides per Diari de Girona en les que senzillament explicava que, primer, per a mi la decisió de Caixa Girona de continuar de forma independent era respectable però que segon, això obligava l’entitat a un ajust més contundent del que ja era previsible a través de la fusió.
La primera afirmació, no dimonitzant l’opció d’anar sols, crec que hagués merescut per ella mateixa la felicitació de l’entitat ja que, en els mitjans de comunicació, hi ha un clam quasi unànime (i jo crec injust) en afirmar que el consell de l’entitat s’ha equivocat. Respectar la decisió em situava, pensava, en un terreny “amic”.
Evidentment, afegir a continuació que la decisió d’anar en solitari i sense FROB els obligava a un pla més dràstic, és d’una obvietat que cau pel seu propi pes.
Però no, l’entitat ha emès una rèplica, dient que no ho comparteix. Bé, ja ho veurem, però potser és un bon moment per reclamar realisme front voluntarismes i tranquil•litat front els nerviosismes. Això és el que tothom espera en bé que totes les caixes catalanes segueixin jugant el paper vital que sempre han tingut en l’economia d’aquest país.
(Píndoles a SER Catalunya, març-abril 2010)
Picotejant
Posted by – 25/03/2010
Plans necessaris però mal invertits
Que el Govern espanyol hagi assolit uns nivells de desorientació descomunal, no hauria de ser excusa per a que se’ls dispari a la primera insinuació que obren la boca. Fa uns dies, un dels ministres més desconcertats, Celestino Corbacho, va obrir la seva per recomanar contractar plans de pensions (privats evidentment, els públics són obligatoris) i el pim-pam-pum ha estat fenomenal i incomprensible.
Els plans i fons de pensions existeixen a Espanya des de fa 23 anys i són un instrument de previsió semblant al de qualsevol altre país. El seu objectiu és captar estalvi a llarg termini per a complementar, no substituir, al sistema públic. Aquí, a la Patagònia o a Mongòlia, els governs han de recomanar i incentivar els plans de pensió privats. El Ministre Corbacho ho ha de fer, ara que es parla de la reforma de les pensions públiques i quan no se’n parla.
Una altra qüestió és el desastre inversor. Les gestores s’entesten en invertir en actius sense risc, i per tant d’escassa rendibilitat, aquests instruments pensats per al llarg termini i per tant creats per assumir més riscos. Els resultats són, en general, de vergonya. Però això ho deixem per un altre dia.
MAFO i el pas dels dies.
Ahir, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, MAFO, va tornar a fer amics amb unes declaracions que han molestat a molta gent. I em temo que això, en aquest país, és una excel•lent notícia.
Per una banda, en relació a la reestructuració financera, llença una advertència a les caixes d’estalvi i a les administracions públiques que estan al darrera, que si el FROB no és suficient per sanejar el sector o cridarà a la banca o serà el mateix Banc d’Espanya qui intervingui.
Però no content en ficar-se en el terreny que té directament encomanat reincideix en la reforma laboral. Recordem que va ser MAFO qui, fa menys d’un any, va fer la primera crida per la reforma del mercat laboral. Llavors va rebre pedrades del Govern. Ara, satisfet pel canvi d’opinió que va provocar, adverteix: “no n’hi ha prou en allargar la jubilació i altres reformes lleus, cal una transformació radical”.
Mentrestant els sindicats omplen el carrer, sense parar atenció al pas dels temps, als canvis d’opinió.
Hisendes de primera divisió i pocavergonyes.
El que té despistar-se en reconèixer la crisi és que ara tot ho fem a contracorrent. Quan tocaria arreglar el dèficit públic, per exemple amb una pujada de l’IVA com la que ens imposa el Govern, el que el retard en enfilar la recuperació ens exigeix de fet seria reduir-lo. Per tant no ens estranyi que el país i els economistes estiguin dividits. Les dues mesures, contràries, es poden justificar perfectament.
Finalment però, la puja de l’IVA s’ha imposat en el Congrés de Diputats. El PSOE ha trobat el suport de tres grups minoritaris, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària votant a favor del Govern i la Unió del Poble Navarrès, abstenint-se. Quina casualitat! Perquè, com si no, de casualitat o potser de desvergonya, podríem qualificar el vot d’aquests tres partits representants precisament de territoris tant afavorits per la “deessa fortuna fiscal i constitucional”.
Què dir de les avantatges fiscals Canàries i què de les Basques o Navarreses? Doncs que, a més de gaudir-les, es poden perfectament permetre el luxe d’apujar un parell de punts més d’IVA. A les hisendes de primera divisió ni els va, ni els ve. Als altres si.
Del sirtaki al fado
Sembla que la mala maror s’escampa i s’apropa. Ens havíem centrat en Grècia, en els seus pecats i en les seves manies en enganyar tothom sobre com estaven els seus comptes públics.
Des del Govern espanyol se’ns deia, per activa i per passiva, que el problema estava localitzat en la terra del sirtaki, la mitologia i del vi resinat. I que tot quedava molt lluny de les nostres excelses i serioses maneres de portar l’economia del país.
Vet aquí però, que del sirtaki hem passat al fado i al bacalhau, i avui les tensions als mercats financers ja estan capficades a Portugal, el nostre petit veí.
I és que, escoltant abans d’ahir al Sr. Zapatero, envoltat de sincrotrons i de periodistes presumptament agressives, donava la impressió de que tot continuava sota control. Ni els dubtes del Govern de la Sra. Merkel, ni les angunies europees sobre la intervenció del Fons Monetari, farien canviar la cara de felicitat al nostre cap de Govern. Potser aquesta transcendent presidència Europea que tants resultats està obtenint, dona informació confidencial. Potser!
(Píndoles a SER Catalunya, febrer-març 2010)
Gran pacte del no fer rés
Posted by – 18/02/2010
Tenim ja oficialitzada l’enèsima excusa per a no canviar les coses (les coses de la crisi). El president del Govern i el cap de l’oposició han formulat ja l’esca de la discòrdia que els permetrà anar tirant uns mesos més sense necessitat de cremar-se en aquesta inacabable campanya electoral: el debat sobre el gran pacte si, gran pacte no. Evidentment tots asseguren que el volen però tots dos en fugen.
El problema realment important no és la renúncia a l’acord, al pacte, a la superació de les diferències. No creiem gaire ni gens en la capacitat i transcendència de un gran pacte amb aquests actors de sèrie B però estem segurs que l’aberrant retard en adoptar transformacions estructurals radicals va enfonsant el país i descol.locant-lo per entrar definitivament en el segle amb activitat i feina.
La llista a fer, de tant òbvia, es fa repetitiva i avorrida: reformes serioses en l’administració, en l’ensenyament, en les prestacions socials, en els serveis, en el mercat laboral, en l’administració de justícia, en el règim d’incentius en general per als individus i per a les empreses. Això, més que els grandiloqüents pactes, és l’objectiu.
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 17 de febrer 2010 (16.00 hs.)
El euro, ad calendas graecas
Posted by – 08/02/2010
Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.
La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.
Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.
Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.
Microimpressions d’un país en crisi
Posted by – 07/02/2010
Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano, màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.
Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?
País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.
Pepiño
Posted by – 15/01/2010
Bona tarda. Alguns amics socialistes, amb dècades de militància, mantinguda o abandonada, recorden encara a un membre de les Juventudes Socialistas del PSOE, desgarbat, tímid, amb aspecte d’estudiant repipi però aplicat. Es deia, es diu, José Blanco i era o és conegut com Pepiño per als seus companys de generació.
Doncs bé, aquell nen despenjat, introvertit, despistat, molt poc graciós, és avui el principal símbol de l’aclaparador domini del Govern central front, no ja el català emprenyat, però sobre tot del catalanet ignorat, enganyat i sobre tot menystingut.
Fa uns dies, ens enredava, -bé, sobretot enredava el Conseller Saura-, amb un traspàs de Rodalies que no inclou ni l’uniforme dels caps d’estació. Ara, després de tot tipus de promeses (recordem qui és el seu cap) i declaracions, Pepiño Blanco ens deixa seure a taula de la gestió aeroportuària. això si, el restaurant, l’horari i el menú se’ls reserva. Carai amb el nen tímid i amb poca gràcia!
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 13 de gener 2010 (16.00 hs.)
Píndoles de final d’any
Posted by – 13/01/2010
Copenhaguen va de veres?
Bona tarda. La cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que té lloc aquests dies, és un dels esdeveniments de l’any. Però ho és no només des d’un punt de vista polític o mediambiental sinó sobre tot des d’una òptica econòmica. I és que massa sovint desvinculem l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni a nivell mundial de l’objectiu de creixement econòmic i, encara més, de la sortida de la recessió econòmica. Des dels països occidentals, ens ho podem probablement permetre, però per als països en vies de desenvolupament és indispensable adoptar alternatives compatibles amb un creixement productiu i d’ocupació. Massa sovint el nostre prisma benestant, que ens permet el luxe de donar prioritat total al conservacionisme ambiental, oblida que per centenars de milions de persones a tot el mon, i amb tota lògica, la defensa del medi ambient per si mateixa, pot ser una barrera, un fort impediment per obtenir el que pot ser un mínim nivell econòmic de supervivència. I això ha de ser també una prioritat absoluta a Copenhaguen.
Un conte de Nadal
Bona tarda. Hi havia una vegada , en un petit país, la cort del rei que estava molt preocupada perquè des del seu aeroport no es podia anar lluny, molt lluny, més enllà del mar i més enllà de les muntanyes, sense passar abans per un altre país. Després de molt rumiar, alguns espavilats varen trobar la solució. Primer, varen dir, farem una ampliació de l’aeroport que sigui l’enveja dels regnes veïns. I així, amb una terminal nova de trinca, podrem tenir el hub que tant desitgem per anar lluny. Però, i qui oferirà aquests viatges?, es varen preguntar uns altres. Cap problema, varen respondre els espavilats, el cel és de les companyies de baix cost, i d’aquí a poc temps també ho serà per als llargs viatges entre continents. De sobte, i quant alguns encara estaven explicant aquest conte, va aparèixer la realitat. Per una banda, l’antiga terminal de l’aeroport del regne era ben buida i la única cosa que havia passat era que s’havia omplert una terminal per buidar-ne una altra. Seguien havent d’anar a un altre país per creuar els oceans. A l’horitzó, milers de passatgers estafats d’una d’aquestes linees aerees que anaven a menjar-se el mon arribaven al regne dels espavilats i estaven molt enfadats. Amb els espaviltas i amb l’amo d’aquesta companyia de baix cost que, ves per on, era el cap de tots els amos del regne.
Ben Shalom Bernanke
Bona tarda. Com cada any en aquestes dates, la revista TIME nomena la “Persona de l’any”, aquell personatge que, d’acord als editors de la revista, ha sobresortit de la resta a tot el mon. Doncs bé, el triat aquest any 2009 ha estat el President de la Reserva Federal, Ben Shalom Bernanke. I ho ha estat perquè, com diu l’editorial de la revista, la història de l’any ha estat una economia dèbil que podia haver estat molt més dèbil o una catàstrofe econòmica si no hagués estat per la intervenció decidida de la Reserva Federal. I aquesta intervenció ha estat bàsicament la contrària a la que es va seguir en la gran depressió dels anys 20. És a dir ha estat activa generant liquiditat, baixant els tipus d’interès, reflotant bancs i entitats financeres, generant en definitiva una molt llarga llista de mesures que han salvat l’economia de l’absolut desastre. En vista a que, per nosaltres, les millors perspectives no venen tant d’una recuperació autònoma interna sinó del contagi exterior, és possible que a finals del 2010, i si som honestos i imparcials, també nomenem Bernanke persona de l’any però del 2010. Bon any a tots!
Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia), 16, 23 i 30 de desembre 2009 (16.00 hs.)
Per a sostenir què?
Posted by – 02/12/2009
Bona Tarda.
Si ja tenen l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible, un mamotret de dues-centes pàgines i pretenen llegir-lo…, que els agafi confessats!.
Ens costaria de definir aquesta proposta però al que més es sembla és a un programa electoral diguem-ne fashion. I això per la seva reiteració, desordre, i voluntarisme. Les paraules més utlitzades el el text són evidentment: crearán, mejorarán, garantizarán, promoverán, darán prioridad a, se adoptarán, se aprobarán, recogerán, impulsarán, fomentarán, favorecerán, desarrollarán, establecerán, se asegurarán que, incluirán, generarán, potenciarán, incorporarán, etcètera.
Hi ha alguns capítols que, per la seva inanitat, són memorables. La falta de idees en els de, per exemple, la societat de la informació o en el d’internacionalització constitueixen impressionants monuments funcionarials a la ignorància del que passa i es necessita en les empreses.
En definitiva, un bon document per a la tauleta de nit en temps d’insomni. El mateix insomni que no afecta òbviament al Govern, satisfet de si mateix per haver, finalment, santificat i grapejat el terme sostenibilitat.
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 2 de desembre 2009 (16.00 hs.)
De les caixes i de la reforma laboral, ara si.
Posted by – 26/11/2009
L’hora de la veritat de les fusions de les caixes
Bona tarda. El procés de concentració i reestructuració bancari està arribant a la seva fase crucial. Fins ara tot eren festejos i carantoines. Ara ja és la realitat la que s’ímposa: tancaments, acomiadaments per una banda, i demanda de capital per l’altra. Els sindicats se n’adonen de les conseqüències per als llocs de treball de les fusions entre caixes. A alguns governs autonòmics, que fins fa un parell d’anys els semblava més que bé la sobreexposició al risc immobiliari de les seves caixes locals, ara lluiten per evitar perdre el control regional d’algunes entitats “opables” per caixes d’altres comunitats.
Mentrestant, el Banc d’Espanya alerta de les condicions reals dels fons que, alegrement, algunes entitats ja s’adjudicaven. Per fi, el big boss de la banca espanyola, Emilio Botín, adverteix els reguladors de que més exigències de capital i una sobre regulació pot anar en detriment del crèdit a empreses. Un panorama complicat i interessant per als propers mesos. Del seu desenllaç dependrà en gran manera la sortida de la crisi financera.
El govern “tolera” la reforma del mercat de treball
Bona tarda. Fa pocs mesos, el passat febrer, i en aquesta mateixa emissora, acabàvem un d’aquests breus comentaris lamentant la impertinent reacció del President del Govern i del Ministre de treball al discurs del Governador del Banc d’Espanya reclamant amb urgència la reforma laboral. Només nou mesos després sembla que ha deixat de ser pecat pensar que, tenint el doble d’atur que qualsevol altre país occidental, el mercat laboral no pot ser sinó un desastre absolut, una desgràcia per l’economia, empresaris i treballadors d’aquest país.
Diversos integrants d’aquest frívol, voluble i despistat executiu, han anunciat que accepten, ens concedeixen finalment, que s’ha de debatre una reforma del mercat de treball. Ja es parla del “contracte alemany” (de fet és holandes) que facilitaria la reducció de la jornada a canvi d’una prestació per atur proporcional. Només és una de les moltes mesures necessàries per reduir la temporalitat. El problema del diletantisme governamental és el tràgic retard en escometre el que és imprescindible.
Píndoles a SER Catalunya (L’economia al dia), 18 i 25 de novembre 2009 (16.00 hs.)
La reunión de EFPA en Madrid
Posted by – 22/11/2009
Los funcionarios, en ocasiones de buena fe, se creen de verdad que su pequeño mundo de regulaciones, permisos y normativa diversa de letra pequeña es la realidad. Se equivocan y a veces, por miedo, no se lo decimos. El mercado, la actividad económica, la vida en definitiva, se aleja del Estado cuando éste no le garantiza el marco adecuado para desarrollarse.
En nuestra actividad de asesoramiento financiero la distancia entre la práctica del día a día y la estructura legal es abismal. Se asesora, y por lo tanto se induce al interlocutor cliente a obrar de determinada forma, desde un montón de funciones y entidades. Especialmente desde la sucursal bancaria de la esquina. Y se da este o estos consejos, en muchas ocasiones, sin las suficientes garantías profesionales que, por ejemplo, en medicina exigimos hasta a aquel que nos pone una inyección. Según el supervisor, a partir de ahora sólo asesorarán financieramente unas cuantas entidades que ellos autoricen y registren bajo unas normas vagas que hasta ahora han superado solo diez entidades. Lo cierto es que están consiguiendo alejar la práctica de la legalidad a marchas forzadas. Pero que no se equivoquen: la demanda de asesoramiento financiero personal es imparable. La gente, millones de personas en España, quiere consejo de calidad e independiente para resolver su porvenir financiero, para sacar provecho a su esforzado ahorro, para evitar los infames resultados de las inversiones financieras personales que obtienen un gran número de ciudadanos. Y lo obtendrán fuera del corsé profesional-regulatorio en el que nos quieren meter funcionarios y políticos que legislaron sin tener ni idea.
De ésto trató la primera jornada, y en parte la segunda, del EFPA Congress 2009 que organizamos en Madrid los pasados 19 y 20 de noviembre, el reflejo puro de que unos cuantos, pocos, funcionarios van por un lado y la profesión, EFPA ya con casi 8.000 miembros, por otro afortunadamente bién distinto.
(Ver una nota de prensa de la primera jornada de EFPA Congress 2009)
La darrera lliçó del savi d’Omaha
Posted by – 05/11/2009
Bona tarda,
Ahir varem conèixer una notícia que per força ens ha d’orientar cap on va la nova economia. Una gran inversió en I+D?, el cop d’una mentalitat innovativa?, la intuïció definitiva sobre el futur?. Tot conflueix probablement en la més important decisió d’inversió, de l’inversor més important del mon, que respon per Warren Buffett.
Efectivament, Warren Buffett va invertir ahir en una operació 18.000 milions d’euros, aproximadament 3 bilions de pessetes, i pot convertir-se en el paradigma de l’economia de l’immediat futur. No, no és biomedicina, no és electrònica avançada, tampoc energies renovables. Es tracta simplement de la compra d’una empresa de trens de mercaderies, la Burlington Northern Santa Fe, que és la propietària d’uns trens mítics de la nostra infància, en maquetes per suposat.
Alguns diran que l’edat molt avançada del Senyor Buffett és la que explica la seva poca perspicàcia en no entendre de que va el futur i adquirir una empresa tant obsoleta com ens han explicat que és el transport ferroviari. Jo, per si de cas, aquest matí he rebuscat en una armari fins trobar la meva locomotora Märklin Santa Fe, estàndard de la companyia ara controlada per Buffett. I l’estic abrillantant, no sigui que, un cop més, el savi d’Omaha tingui raó.
Píndola a SER Catalunya (L’economia al dia), 5 de novembre 2009 (16.00 hs.)
De la Dehesa o l’optimisme de l’esforç
Posted by – 27/10/2009
Píndola a SER Catalunya, 28 d’octubre 2009 (16.00 hs.)
Bona tarda,
El millor currículum entre els economistes espanyols és probablement el de Guillermo de la Dehesa. Per això i per la seva qualitat tècnica i humana l’IEF li ha concedit el Premi 2009 a l’Excel•lència en la carrera professional.
El passat dijous, en la cerimònia d’entrega, de la Dehesa va ser rotund i terminant al jutjar la crisis: “Només d’aquestes trompades s’aprèn i en conseqüència s’avança. Per això soc positiu sobre la sortida de la crisi.?
I és veritat, hi ha l’actitud derrotista, fins i tot apocalíptica sobre les conseqüències de la recessió econòmica. Cada dia escoltem o llegim a alguns d’aquests representants del sector “Això és un desastre?.
Afortunadament, al costat del pessimisme, perviuen aquells que com de la Dehesa, veuen la part positiva de tot plegat que és la oportunitat de reformar, innovar, incrementar l’esforç per ser competitiu, canviar en definitiva.
És com sempre el progressisme enfrontat a la reacció, l’empenta confrontada a l’immobilisme. Del resultat d’aquesta batalla de les idees i de les actituds dependrà el tipus de futur que ens espera.