Una incògnita menys en el difÃcil horitzó que s’albira: la data electoral. Encara que sigui només per remarcar els veritables enigmes, -el proper govern-, i, el què és més important, les mesures o polÃtiques que implementarà qui sigui que assumeixi la primera responsabilitat polÃtica del paÃs.
(segueix a EconomiaDigital)
Després de les eleccions catalanes ha crescut el nombre de rates. Les rates que abandonen el vaixell de la desfeta i les rates que, alertades per les provisions que arriben a les bodegues dels guanyadors, s’hi llencen amb gana desmesurada. Una vella però poc edificant prà ctica de la polÃtica. IntrÃnsec a la democrà cia representativa? No ho crec. Seria evitable amb un pel més de dignitat, però sobretot transparència i accountability, aquest paraulot saxó al que encara no s’hi ha trobat traducció, probablement per manca d’aplicació real en les nostres contrades.
Si els polititzats lletrats del Tribunal Constitucional han estat quatre anys per dictar sentència, els polÃtics catalans no han tingut temps en aquest mateix perÃode per, ni esbossat, preparar un mÃnim pla de contingència a la molt previsible sentència d’inconstitucionalitat.
De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?
Fracà s complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el paÃs és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.
Aixà ha titulat The Independent la seva portada d’avui dissabte per remarcar, de forma grandiloqüent, la responsabilitat dels liberal demòcrates, no només en la formació del proper Govern brità nic però sobre tot reflectint la responsabilitat d’una ocasió única per canviar el sistema o al menys les entranyes del funcionament del sistema.
Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la mà xima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polÃtic, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.
En l’univers dels partits liberals, els brità nics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asià tic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polÃtic- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I aixà en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates brità nics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polÃtic per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocrà cies, però també la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polÃtiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fà cil per partits liberals com el brità nic.
Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquà on ens trobà vem i pensà vem polÃticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperà vem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.
AixÃ, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matà i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polÃtiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromÃs conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difÃcil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.
Per commemorar l’11 de setembre, encara que amb retard, rés em sembla millor que reproduir aquest article a l’Avui de Xavier Roig, del mateix dia 11. El comparteixo.
PÃndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)
Bona nit.
I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.
Però, i els polÃtics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?
Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pÃrrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els dÃscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposà vem, menyspreava.
Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de rà dio i de televisió traurÃen foc. Foc i sang de venjança.
Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!
Domingo tarde y lunes circulando por la provincia de Cádiz. El domingo tras aterrizar en Jerez, aprovecho unas horas para conocer Arcos y revisitar Sanlucar, Jerez, Puerto de Santa MarÃa. Campos de girasoles incentivados por la polÃtica agraria común que, al menos, llenan el paisaje en esta época de un amarillo espectacular; la tranquilidad proverbial andaluza en pueblos y ciudades. Poco rastro de la jornada electoral, probablemente porqué la provincia de Cádiz, junto a las catalanas y a las ciudades africanas han sido las más abstencionistas. Precios en taxis y comidas, de hace 15 años.
El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querrÃa adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en dÃa. Bien, algunos, porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.
Descubro a Enrique GarcÃa-Agulló, del que sólo tenÃa vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espÃritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los paÃses y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si, unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.
Com era d’esperar, les emissores de rà dio i de televisió, diaris i premsa online només parlen dels resultats espanyols.
Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:
No en tenim prou en patir, des de la restauració democrà tica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.
No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà , per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre paÃs. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.
AixÃ, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les
O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquà a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa, però en el PaÃs Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.
Podeu mirar i remenar en la pà gina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquà en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament. Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.
Feliç votació tramposa!
Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.
Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne
Aquà a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipà tic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camÃ.
Potser deixem-ho aquà i ja comentarem els resultats. Quina llà stima!
Detesto les crÃtiques sistemà tiques a partits, eleccions i politics. Puc arribar a reaccionar de forma inadequada a alguns d’aquests comentaris menyspreadors que tant abunden en el nostre paÃs, i és que el nostre sistema de llibertats (si bé restringides) i la democrà cia (tutelada) són massa importants per frivolitats. En tot cas, no crec que tinguem polÃtics ni millors ni pitjors que la resta del paÃs.
Dit tot això, hi posen moltes ganes i una voluntat de ferro per ampliar permanentment el nombre d’escèptics, desil.lusionats i emprenyats amb la polÃtica. Les campanyes electorals són el moment à lgid d’aquesta ben orientada carrera cap al desprestigi absolut. I a fe que ho estan aconseguint.
I dins els rituals polÃtics, unes eleccions europees són la culminació dels despropòsits. Una ocasió per llançar-se els “trastosâ€? del penós dia a dia i guardar en un racó la veritable raó de ser, Europa.
I és que, sabem realment el que les institucions Europees i el Parlament en particular poden influir sobre nosaltres? Una bona part de la legislació i normatives més importants, però molt pocs diners. El nivell estatal, i també el regional, perden creixentment poder de decisió però mantenen els pressupostos. Això evidentment és una barreja explosiva per a la classe polÃtica per la que les eleccions Europees tenen un interès més correlacionat amb el minso pressupost que amb les à mplies competències. Ningú es pot queixar de la descriptible expectació que desperten les eleccions del dia 7.