(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

De pressa i corrent, fruit no de la improvisació però de la inanitat, convoquen a una manifestació de cap de setmana com a tota resposta. Potser anticipar les eleccions un mes? I per a què? Per fer què amb els resultats?

Fracàs complet i absolut. Sensació de dependència d’uns quasi irresponsables. Sort que el país és molt més que el Parlament i la premsa seguidista.

Els liberals anglesos, els actuals lib-dem hereus del vell partit liberal de Gladstone i de Lloyd George, són des dels anys 30’ del segle XIX  el partit que en el Regne Unit ha estat fonamentalment en contra de la concentració de poder i en favor de la màxima llibertat, des de la lluita per minimitzar el poder de la Corona i de l’Església dels Whigs fins l’èmfasi en una reforma del sistema electoral i polític, dels actuals lib-dem de Nick Clegg.

En l’univers dels partits liberals, els britànics –com els Nòrdics, Canadencs, alguns Llatinoamericans i darrerament partits del Sud-est Asiàtic- són els més genuïns representants del liberalisme social i progressista, força oposat en el terreny econòmic -que no en el polític- al liberalisme més conservador o anomenat de vegades neoliberalisme o liberalisme de mercat. Això és evidentment una simplificació. Els liberals per naturalesa són més dissidents que partidaris del consens. I així en aquests partits citats, com en els dominats per corrents més properes al liberalisme que propugna un sector públic sempre a la baixa, s’hi poden trobar representants de la corrent oposada. També dins els Liberal Demòcrates britànics. El que si és una realitat és l’encongiment creixent de l’espai polític per al liberalisme progressista. Especialment la força de les socialdemocràcies, però també  la suavització social d’alguns partits conservadors ja inclinats cap a polítiques de lliure comerç i de mercat, no han fet la vida fàcil per partits liberals com el britànic.

Les enquestes prèvies a les eleccions del passat dijous al Regne Unit havien estat per tant una injecció d’optimisme i il.lusió. Alguns, que fa ja força més de trenta anys varem creure que era aquí on ens trobàvem i pensàvem políticament i que hem vist moltes més patacades que victòries, hem de reconèixer que esperàvem molt impacients els resultats, desplaçats al rovell liberal a Londres.

Així, a primera hora del divendres, en el National Liberal Club, la seu noble però no la operativa dels liberals, es respirava pessimisme en analitzar els resultats que els feien perdre cinc escons. Però a mesura que avançava el matí i amb la confirmació de que els liberals eren necessaris per qualsevol majoria, retornà l’esperança de que, potser si, les oblidades polítiques de reforma, llibertats individuals, drets humans, igualtat d’oportunitats, protecció de les minories i fre al poder i als poderosos, combinades amb realisme econòmic no populista, podrien retornar als parlaments occidentals a partir del Regne Unit. La clau evidentment, la reforma del sistema electoral. És vital per als liberals (23% dels vots i 8% dels escons!) i no hi podrà haver coalició sense un compromís conservador o laborista per a cedir en això.
Encara haurem d’esperar i sobre tot, és difícil no pensar que el proper primer ministre tendirà a convocar noves eleccions si els sondejos l’hi permeten, frustrant, potser, aquesta veritable oportunitat de canvi que s’obre avui.

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

El lunes, primeros contactos con el Comisariado, el Consorcio i la Oficina. Todas instituciones encargadas de las celebraciones del segundo centenario de la constitución de 1812, la Pepa. La Internacional Liberal querría adelantarse al 2012 y celebrar el próximo año o en el 2011, en Cádiz y en San Fernando, que las Cortes impusieran el término liberal en las acepciones que usualmente utilizamos hoy en día. Bien, algunos,  porqué no puede afirmarse que el término liberal no esté convenientemente prostituido.

Descubro a Enrique García-Agulló, del que sólo tenía  vagas referencias y no me lo perdono. Prohombre gaditano y liberal de todas las batallas y salvaguarda de los diferentes espíritus de la constitución de 1812 que un interminable número de publicaciones y estudiosos siguen, afortunadamente, ampliando. La idea de reunir en esta ciudad, en el 198 aniversario de la Constitución y en el 200 de la convocatoria de las Cortes, a liberales de todos los países y a los liberales españoles de toda tendencia y condición es muy atractiva. Vamos a ver si,  unos y otros, se unen a la iniciativa y la facilitan.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!

Dit tot això, hi posen moltes ganes i una voluntat de ferro per ampliar permanentment el nombre d’escèptics, desil.lusionats i emprenyats amb la política. Les campanyes electorals són el moment àlgid d’aquesta ben orientada carrera cap al desprestigi absolut. I a fe que ho estan aconseguint.

I dins els rituals polítics, unes eleccions europees són la culminació dels despropòsits. Una ocasió per llançar-se els “trastos� del penós dia a dia i guardar en un racó la veritable raó de ser, Europa.

I és que, sabem realment el que les institucions Europees i el Parlament en particular poden influir sobre nosaltres? Una bona part de la legislació i normatives més importants, però molt pocs diners. El nivell estatal, i també el regional, perden creixentment poder de decisió però mantenen els pressupostos. Això evidentment és una barreja explosiva per a la classe política per la que les eleccions Europees tenen un interès més correlacionat amb el minso pressupost que amb les àmplies competències. Ningú es pot queixar de la descriptible expectació que desperten les eleccions del dia 7.