Tag: Espanya

D’artesans i destralers

Posted by Josep Soler-Albertí – 20/05/2010

La setmana passada comentàvem que els plans per reduir el dèficit públic que el govern s’havia vist obligat a adoptar, tenien un objectiu exclusivament quantitatiu i molt poc de qualitatiu. Passats uns dies, la credibilitat de les mesures encara s’ensorra més. Per una banda, s’ha obert el debat sobre quin serà l’abast definitiu dels retalls pressupostaris que és com dir, que tot està encara per cuinar. Per altre cantó, s’obren nous fronts (augment d’impostos i major retallada d’inversions), i tots plantejats amb la inconcreció acostumada.

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.

Improvisadas y a regañadientes

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Improvisadas y a regañadientes. El conjunto de medidas para la reducción del déficit público que ha presentado el Presidente del Gobierno reflejan por una parte que han sido tomadas a la fuerza, obligados por las circunstancias del plan de salvamento europeo y por otra parte transpiran una gran improvisación. Ambos elementos constituyen un cocktail económicamente imbebible, necesario probablemente pero de pésima calidad.

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Més Europa i menys Espanya

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

La parella del desprestigi galopant

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

La cançó enfadosa del TC

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/04/2010

Matí d’abril 2010 i les emissores de ràdio i diaris (suposo també les televisions) parlen de la imminència de la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Com fa un mes, un any, dos anys,… Ahir, el meu fill petit em preguntava detalls de que anava tot això. Passa el temps i s’incorporen nous espectadors a la comèdia. Afortunadament per als actors ja que el públic habitual començava a desertar per avorriment.

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Microimpressions d’un país en crisi

Posted by Josep Soler-Albertí – 07/02/2010

Cadis i Xerès. Andalusia fa cada vegada més la impressió d’un país en el que tot és estat, tot és públic. El que no gira al voltant d’una administració pública no existeix. Per tant, l’aire neocaciquil que es respira, d’adulació al càrrec, és francament incòmode. Com cap projecte els hi canvia de forma rellevant la seva existència assegurada, petites gestions es ralentitzen, requereixen de pleitesía. A Cadis, fins i tot el Casino Gaditano,  màxim símbol de la societat civil , incapaç de mantenir-se privadament ha caigut en mans de l’Ajuntament. Les obres públiques omnipresents i ara corregides i augmentades pel Plan E o Pla Zapatero que, com arreu, s’ha especialitzat en posar voreres noves substituint voreres que encara estaven en bon estat. San Fernando, quan aquest any es planteja com el seu gran any, segon centenari de les Corts de Cadis que originalment es reuniren en la vila veïna, està totalment aixecat, l’ajuntament tancat i sorprenentment invisitable. I és que sospito que ben aposentats en els càrrecs i els sous funcionarials o parapolitics la crisi es veu d’una altra manera.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.