És una bèstia negra per als sindicats que detesten el que ell proposa, un contracte únic, fàcil de rescindir i fàcil de posar en marxa. A Espanya tenim, des del franquisme, un mercat laboral en les antípodes del que aconsella el Premi Nobel d’Economia 2010. El resultat, un desastre.

Els mercats, però sobre tot els cinc milions d’aturats, estan expectants per saber si Mariano Rajoy,  i qui hagi de ser el seu Ministre d’Economia, opten per la por al canvi i el conservadorisme d’aquest mercat laboral ineficaç i injust, o per seguir el consell de Pissarides.

Una història diferent són les seves opinions i prediccions sobre un possible rescat a Espanya, on no te gaires credencials extres. Veu el que veiem tots: que no es pot continuar amb aquesta desconfiança i aquest cost del deute gaire temps, que dins una unió monetària no hi ha alternativa a l’eliminació del dèficit públic i que malgrat tot, cal buscar-se la vida, en les exportacions, el turisme o el que sigui, per créixer i evitar el desastre d’un rescat.

Bon dia, i per endavant gràcies a El Periódico per convidar-me a participar en aquest debat.

Teniu raó en parlar de la pèrdua d’influència d’Espanya a Europa per la seva actual debilitat econòmica però jo voldria donar una altra perspectiva: la crisi senzillament està accelerant una tendència secular que ha d’acabar amb la quasi completa pèrdua de sobirania d’Espanya. I això fonamentalment perquè la pèrdua de pes específic d’Europa en el context internacional no pot permetre gaire temps més l’olla de grills en la que s’havia convertit la política europea. Si volem que Europa mantingui una certa rellevància el procés és imparable.

La crisi de l’euro ha manifestat amb cruesa la necessitat que la unió monetària estigui acompanyada per una unió fiscal i econòmica; en definitiva, una unió política. El que ara estem contemplant és la lògica no institucionalitzada encara d’aquesta necessitat que en un futur immediat es traduirà en una modificació dels Tractats de la UE en la direcció de la unificació, i per tant de la pèrdua de sobirania dels estats menors que jugaran un paper secundari en l’Europa unificada.

Ara, mancant com deia el recolzament dels tractats o constitucional, el “poder” o liderat europeu l’assumeixen “oficiosament” els qui tenen la majoria, més estabilitat i a sobre se’ls reclama que solucionin les paperetes de la resta. L’eix francoalemany, potser recolzat per algun satèl•lit com els Països Baixos constitueixen de fet el 50% del PIB de la zona euro i per descomptat manen.

En aquest context, el debat sobiranista a Catalunya, tant en la reclamació com en la negació, es converteix en el repartiment.

II.

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Des de que a inicis d’agost incorporàvem definitivament els americans a les preocupacions de debilitat econòmica, les males notícies –i les males sensacions- s’han anat succeint una darrera l’altra.  Constatació de que els plans de rescat de la zona euro no funcionaven, caiguda d’Itàlia en les xarxes dels presumptes insolvents, davallades generalitzades de les borses, alces de les primes de risc, dades d’activitat i de sentiment econòmic cada cop pitjors i ara també Alemanya amb problemes, tot tipus de disbarats polítics, etc. Un panorama que no respon desgraciadament a una tempesta d’estiu ni a la vella llegenda urbana de que l’agost ha de ser necessàriament dolent per als mercats financers, sinó a la realitat d’una possible segona recessió a l`horitzó. Més enllà, també la constatació de que per sobre de conjuntures, estem davant de quelcom més estructural. El TIME d’aquests dies titulava “The decline and fall of Europe (and maybe the west)”. Ve de lluny però potser ara amb símptomes més evidents.

La crisi i la quotidianitat

Les vacances, o el que la crisi ha tolerat anomenar vacances, permet si més no, certes pauses per a diferents percepcions de la realitat. Per exemple fer l’esforç per explicar els amics i alguns mitjans perquè els mercats són molt més que uns quants especuladors embogits com reflecteixen alguns mitjans o perquè les pèrdues borsàries afectaran finalment no només a les grans fortunes però a treballadors, professionals i pimes. O el percebre com vivim tots en un ambient de gran irrealitat, creient-nos encara tant solvents i tant segurs com fa uns quants anys, potser en una reacció psicològica d’autodefensa. Ho explicava tot això i més Modest Guinjoan en un article d’aquest dijous 25 d’agost a les pàgines d’economia de La Vanguardia (només en paper ja que pel que sembla no és mereixedor de reproducció en la versió electrònica del diari), citant algunes grans tendències de fons de la nostra economia i la nostra societat reflectides en la restauració i comerç de proximitat. Són, d’acord amb Guinjoan, primer, la pèrdua sagnant d’emprenedoria local que constatem en la presència creixent de xinesos i altres nouvinguts en bars, comerços i altres establiments comercials; segon, l’absoluta divergència entre la taxa d’atur i continuar rebutjant baixes retribucions i horaris complicats; tercer, la distorsió del mercat que implica la nostra resignada i creixent acceptació de productes i serveis de pèssima qualitat, potser si que a preus nominals baixos. Per fi, la deslocalització cultural i tradicional que implica, per exemple, aquesta implantació xinesa. Jo hi afegiria els desequilibris que la crisi ha evidenciat: entre sectors, entre aturats i ocupats, entre treballadors fixos i temporals, entre funcionaris i no. La crisi, evidentment, va per barris.

Sorpreses i incredulitats

Temps d’observació i estones de reflexió lleugera, tornant a entorns coneguts en els que la cadència anual incorpora lleus canvis naturals o modificacions més sobtades, sempre amb la continuïtat de las virtuts però també dels defectes del país. Aquests darrers, més aguditzats en la mala maror de la crisi. Alguns apunts mentals incideixen en la profunda incomprensió de perquè el país no és com voldríem.

No entenc perquè en una ciutat catalana de 50.000 habitants, plena de comerços en decadència, no es troben ni corda per persianes, ni accessoris d’i.phone, ni motos o bicicletes de segona ma, ni altres coses més bàsiques que aquestes, que si pots trobar en la gran superfície o els grans magatzems als que et veuràs obligat a visitar.

No entenc perquè continuen tan buits museus i exposicions ben subvencionats, i gratuïts o amb entrades regalades, i tant plens concerts i actuacions, a preus de Liceu.

No entenc perquè en empreses que no tanquen a l’agost, amb desenes o centenars d’empleats, hi queden de “guàrdia” per servir al seu únic actiu rellevant: els clients, un nombre tan miserable i incapaç de treballadors.

No entenc perquè dos esdeveniments tan importants, -la crisi econòmica i la guerra a Líbia- , es cobreixen tan rematadament malament en els mitjans de comunicació catalans i espanyols. I afegiria, tan ideològica i distorsionadament malament.

No entenc perquè en un restaurant que he visitat unes vegades aquest estiu no troben personal català o espanyol (si be me n’alegro perquè les cambreres eslovaques son atentes i molt efectives). I amb sous ben raonables per a estudiants cercant una ocupació d’estiu.

No entenc perquè els turistes encara envaeixen Barcelona. Per no parlar de zones de la costa. Per preus, serveis, brutícia, pudors, inseguretat, som líders. Arribarà el dia que tot això s’acabi i plorarem per no haver-ho aprofitat prou o per haver-ho destruït.

No entenc perquè la millor fruita, de llarg,  que hem menjat aquest estiu, era espanyola comprada a França. Per cert, a preus similars als que comprem aquí fruita sense sabor. Penso amb recança amb els camions de fruita espanyola atacats pels pagesos francesos. Malaguanyada sobre tot perquè era la de qualitat.

No entenc perquè, amb la construcció aturada i les infraestructures a mig gas, encara seguim carregant-nos tant paisatge, tant país. Restes de corrupció?, mal gust i ignorància?, manca de regulació o mal aplicada?. Probablement una barreja de tot això i el no valorar ni el patrimoni públic ni el privat

No entenc perquè continuen fent-te fora d’assegurances, just quan declares un incident, la possible ocurrència del qual, origina òbviament la contractació de la pòlissa. Amb aquesta arbitrarietat destrueixen poc a poc la cultura de la prevenció i la previsió.

No entenc perquè, estant com estem, canvia tot tan poc i estem tots tan frescos.

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

(segueix a EconomiaDigital)

Y en castellano

S’està configurant un nou mapamundi econòmic i nosaltres quedem a la deriva al mig d’un oceà

Conferència sobre assignació d’actius i perspectives a càrrec de diverses gestores d’actius. S’ha de dir que amb la presumptuositat habitual d’aquestes entitats que de vegades es pensen tocades per algun halo transcendent. Encerten i fallen com la majoria, però, a priori, es fan els savis.

En tot cas, i tot i estant en desacord, t’ajuden a reflexionar. Una de les poques conclusions, no per reiterativa, menys contundent i important: el món està canviant la seva fesomia a una gran velocitat pel poderós desplaçament del poder i sobretot de l’empenta econòmica del món “desenvolupat tradicional” (Europa, USA, Japó) cap al nou món “emergent madur” (Xina, Brasil, Rússia) o cap al mon  “desenvolupat jove” (Austràlia, Canadà, Corea)

Els “vells continents” es transformen, s’empetiteixen i s’allunyen de la centralitat. Nosaltres, pujats al carro dels especialment decadents, tenim el risc  que, simplement en operacions de deixar anar llast, quedem a la més absoluta deriva. Un cop sec de timó és imprescindible. El risc de quedar-nos desplaçats en el nou mapamundi és real i proper. Els gestors d’actius, amb la seva prepotència, ja estan albirant aquest futur immediat.

1 de juny del 2011

.

La morositat, culpable d’assassinat dels pocs brots verds que s’entreveuen

Ja és costós sobreviure en una conjuntura més que complicada. Difícil l’anar tirant sense oxigen suplementari. Té mèrit, molt mèrit, que a través de feina, innovació i ajustaments, moltes empreses se’n surtin i fins i tot algunes, menys, facin progressos reals.

Doncs per si tot això no requerís un triple salt mortal que és obligat per superar la crisi, un altre enemic incontrolable i cada cop més incontrolat, ha arribat per quedar-se, fer-nos la punyeta i amenaçar en liquidar els tímids intents de recuperació, aquells brots verds que no acaben d’aixecar cap. És la morositat i especialment la morositat pública.

Es tracta d’homicidi en primer grau. En els tres darrers anys es calcula que, de 450.000 empreses que varen tancar a Espanya, la meitat ho varen fer forçades per l’impagament galopant.

És notícia d’aquestes hores que les farmacèutiques denuncien que el deute de medicaments dels hospitals del sistema públic de salut espanyol és de quasi 5.200 milions d’euros. D’una altra forma, el consum de 410 dies, que a Castella-Lleó son 725 dies i a Navarra només 42, l’única comunitat que paga dins del termini legal (quina broma!) dels 50 dies.

Fa uns dies, l’inefable premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, clamava a Sitges que els pressupostos públics austers ens portaven a l’estancament. Evidentment, no cal guanyar el Nobel per entendre els efectes contractius dels intents de contenció pública però també és fàcil d’entendre que més despesa pública no seria altra cosa que una monumental estafa a les empreses davant la incapacitat actual de pagar amb una mínima decència.

8 de juny del 2011

.

D’ón ens ve el pessimisme?

“No tenen cap valor els sondejos entre afins i tot i això ens afecten”

Qualsevol sociòleg sap que el costum de valorar un estat d’ànim col•lectiu amb les coincidències d’opinió de la gent del nostre voltant és senzillament absurd. Ho és però és el que ara anem a fer.

Grup de companys compartint uns dies de cert aïllament. Pregunta que havia de caure: com veiem la situació econòmica i les perspectives de recuperació. Coincidència total en el diagnòstic i en sentir-nos més pessimistes que fa tres, sis mesos, un o dos anys enrere. Què ens fa compartir aquest pessimisme creixent ? Més situacions tràgiques al nostre voltant ? Probablement no més. Dades objectives pitjors que temps enrere ? Realment no pitjors, tots coincidim en veure alguns elements, bàsicament exteriors, positius. Llavors que ens fa sentir pitjor, que ens fa sentir contundentment pessimistes?

És un conjunt d’incerteses (quan es prendran mesures, quins canvis implementarem) i de certeses (no ens governen bé, no canvien les reticències al canvi) el que ens fa veure les coses més fosques que fa un temps. A tall d’exemple, un de fa una estona. Telenotícies d’una televisió puntera. Previ a la jornada on es discutiran els pressupostos d’aquest any en el Parlament Català, acte central de qualsevol sistema democràtic parlamentari. Doncs bé, el noticiari en qüestió dedica els primers 12 minuts a una estomacada sense misericòrdia dels pressupostos del govern (quasi absent en els reportatges) a càrrec de l’oposició (florida i variada), dels indignats (menys florits però igualment contundents) i finalment dels inefables sindicats. L’argumentari, extern al mitjà de comunicació, girava evidentment a l’entorn de la maldat dels retalls pressupostaris, culminació per als interviuats d’una conspiració nefasta.

A alguns, potser sí que només en el nostre entorn, ens causa no ja un pessimisme profund sinó una tristesa infinita observar, tot i la gravetat de la situació, l’omnipresent reacció al canvi de la societat

15 de juny del 2011

.

Ser espanyol, de model a sospitós en pocs anys

Estàvem mal acostumats. Primer com a exemple d’una transició democràtica envejada, després pel nostre dinamisme econòmic. Ens havíem habituat al afalac, al respecte a la que era considerada una trajectòria de manual. Quantes vegades se’ns havia demanat relatar la forma d’assolir la suposada excel•lència?

I nosaltres -amb més habitualitat aquells que per diverses circumstàncies ens movíem en fòrums plurinacionals-, descrivíem orgullosos la cadena de l’èxit que poques vegades atribuíem prou a l’empenta institucional exterior, a la pertinença, primer geogràfica després legal, a l’Europa civilitzada, desenvolupada, predecadent.

Doncs bé, s’ha acabat. Treguin el cap per reunions professionals, polítiques o de qualsevol ordre i ho comprovaran: a l’espanyolet abans tant lloat se li ha vist el llautó que és com dir la seva frivolitat i la seva careta que amb la crisi han quedat al descobert. On abans havia admiració i deferència ara hi ha menyspreu i gairebé malvolença. Membres de la perifèria, no destacats pel seu risc intrínsec però si pel binomi mida / risc, presentem ara la pitjor cara, la del presumpte malgastador, la del porquet que construïa amb canyes per poder anar de festa com més aviat millor.

Ara, -quins temps aquells! -, implorem misericòrdia desmarcant-nos de Grècia, Irlanda o Portugal, al crit de “nosaltres som una altra cosa”. Si, una altra cosa més temible: més de quaranta milions, amb la suficient frivolitat demostrada per carregar-nos l’euro, la recuperació econòmica i el prestigi, perdut després de tres dècades que pel que sembla no eren tan prodigioses.

.

22 juny 2011

Bona feina que sobresurt després de setmanes de desgràcies i de misèries

Quan varem decidir fotografiar l’economia cada setmana, començant per la primera de l’any, no érem conscients de que les fotos “en negatiu” guanyarien per golejada a les “en positiu”. No és el to dels que escriuen, ni és el que voldríem del país, però és així i la fotografia enganya poc.

Enganyen més les percepcions, els llocs comuns, les opinions instal•lades en el tòpic, la manca de sensibilitat per la realitat que ha de ser la d’avui i mai la d’ahir. Així, en un debat televisiu d’economia d’aquest passat dilluns, el representant de l’IEF va haver d’aturar la discussió per recordar la obvietat: la crisi s’ha acabat a la major part del món i es restringeix ara a certs, i comptadíssims països de la perifèria europea incloent Espanya, i per suposat Catalunya.

Fent abstracció de l’amnèsia (col•lectiva o particular?), queda una conjuntura greu que incomprensiblement no aixeca un mínim consens per combatre-la, però també alguns reductes de feina ben feta que desperten, no eufòria, però si dosis d’esperança i optimisme.

Dos exemples i en el sector financer català. El primer en l’equip econòmic de la Generalitat comandat pel Conseller Mas-Colell. Ja pot cridar l’actual corresponsal del FT a Madrid, l’inefable Victor Malet, però l’equip financer del President Mas està calmant els mercats i guanyant credibilitat a marxes forçades. Hi ha estratègia i es planteja i ven molt bé. Ajuda el prestigi de “MasCo” i les taules dels seus col•laboradors. El segon, en el braç armat del crèdit públic català del mateix departament, l’Institut Català de Finances (ICF). En tres mesos, quatre potser, el nou Conseller Delegat, l’experimentat banquer Sanromà, ha donat la volta com un mitjó al ICO català. Una transformació que no té precedents en les dues dècades i mitja de vida de l’organisme. Feina ben feta per professionals de qualitat que necessàriament aixeca esperances. Fins i tot els destralers de l’anàlisi econòmica (realistes) sentim l’aire fresc dels que no es rendeixen en, cal remarcar-ho!, una conjuntura terriblement dèbil.

29 de juny del 2011

“Han fallado los mecanismos autorreguladores del capitalismo”, afirmaba Costas refiriéndose a la regulación pero sobretodo a los valores, “No todo vale o al menos no todo valía”, añadía. “Ha dominado la cultura de la posesión y la desmesura, provocando la desaparición de un contrato social con los ciudadanos” afirmaba Argullol. Y “Eso ha generado el ciudadano en crisis, falto de referentes, de coordenadas, dominado por el capitalista especulador (en occidente) y el capitalista totalitario (en el capitalismo emergente)”.

“La crisis en España se ha visto especialmente agravada por los factores internos, por nuestros desequilibrios: endeudamiento, déficit exterior, falta de productividad… Ahora hemos de superar el exceso de stocks (viviendas) y de  capacidad productiva”, exponía Fco. Pérez en su intervención. Por fin, Piqué proclamaba: “Pagamos ahora los años de dinero a precios negativos” y puntualizaba “15 millones de trabajadores no funcionarios cubren a 3 millones de funcionarios, 9 millones de pensionistas y 4 millones de parados, quizás demasiado”.

Entre muchas ideas sugerentes, Argullol concluía: “No es preocupante la globalización sino la desoccidentalización o pérdida de los valores democráticos europeos que daban fortaleza moral al capitalismo”, afirmando también: “Hemos sido todos, ciudadanos avestruz, evitando ver que la crisis ya estaba latente hace diez o quince años”.

Retazos de inteligencia y ponderación que compensan tanta frivolidad suelta.

Bona tarda i bon retorn de vacances. I és que els responsables d’un programa d’economia com vosaltres necessiteu realment molts ànims perquè la situació no està precisament per tirar coets o per obrir una ampolla de cava.
La crisi financera i les restriccions creditícies, l’ombra de la propera vaga general, la reactivació que no arriba i un entorn polític que enreda tot el que pot.

Per exemple, fa un parell de dies, la ministra d’Economia es manifestava disposada i diria, encantada en fixar el nou impost per als bancs per així, teòricament, finançar les futures crisis financeres.

Doncs bé, aquest s’ho tenen merescut de la senyora Salgado referint-se als bancs no té gens ni mica en compte l’enorme facilitat amb que les entitats financeres repercuteixen aquest tipus de sobrecost suplementari en els seus clients. Així, em temo que el s’ho tenen merescut acabarà recaient en els dipositants, deutors, usuaris de caixes i targetes, en forma de comissions i despeses més altes.

Com us deia, molta sort en aquesta feina d’interpretar la realitat econòmica de cada dia. La necessiteu.

Dimecres, 15/09/2010

Bona tarda. Ja fa temps que se’n parla i és motiu de preocupació. Sembla que, per tractar-se d’administracions públiques, tinguin la sortida de la seva crisi interna més fàcil i assequible.

Després de les caixes d’estalvi i de tantes empreses, constructores i no, arriba amb tot el seu dramatisme la crisi financera dels ajuntaments. Alguns en pitjor i alguns en millor situació. Tots força ofegats per la caiguda d’ingressos derivada de l’aturada de llicències i per unes despeses recurrents o ampliades en el terreny social. Però  sobretot, per l’errònia creença de que el mon és immutable i que el boom constructiu havia de tenir vida eterna.

El Govern mentrestant s’entreté i ens entreté amb els habituals canvis d’opinió, en aquest cas sobre poder o no poder endeutar-se, un miratge en la major part dels casos.

No hauríem, com s’ha fet en el cas de les caixes, afrontar decididament la reestructuració i les fusions, si fusions, en el cas dels ajuntaments?

Dimecres, 22/09/2010

Bona tarda. Massa sovint, quan comentem o analitzem l’actualitat política I en particular la política econòmica, ho fem de manera binària: zero o un, blanc o negre, a favor o en contra. Crec que tots hem de reconèixer que és un error. Les polítiques governamentals han de jutjar-se en els seus matisos, en les seves prioritats.

Això és el que aquest passat dilluns he tingut oportunitat d’observar i sentir  al Regne Unit.  Escoltant el vice primer ministre, Nick Clegg o el Business Secretary, Vince Cable, te n’adones que el debat és molt més útil si es focalitza en les prioritats i les conseqüències de cada decisió. En el cas britànic, més que les retallades pressupostàries es discuteix en què, fins quan i sobretot a quins col•lectius afecten.

El nostre Govern, ara campió de la proposta per establir una taxa financera, una taxa Tobin renovada, i l’oposició desapareguda i absent, no semblen interlocutors vàlids per fer un debat mitjanament intel•ligent com el britànic.

Dimecres; 29/09/2010

Bona tarda, potser ha estat l’ex president Pujol la persona més clarivident aquests dies previs a la vaga general. Pujol ens ha advertit de que la vaga general no podrà derrotar el Govern perquè senzillament no està en mans del Govern renunciar a les seves decisions.

Jo crec que la vaga general s’hauria de fer contra nosaltres mateixos, contra la nostra incapacitat de generar ocupació, de ser productius i poder competir, contra la nostra incapacitat de canviar el model educatiu i per tant de no generar més aturats o infraocupats. Contra el nostre immobilisme i contra el no saber canviar les coses. Contra el pensar de la mateixa manera que fa trenta anys.

Contra totes aquestes coses convindria organitzar una vaga general.

Dimecres, 6/10/2010

Bona tarda. Quien avisa no es traidor, ens diu MAFO, l’inefable governador del Banc d’Espanya, en advertir el Govern de que cal anar pensant en un pla B. És a dir, anar pensant en que fem si les previsions voluntaristes de recuperació del Govern no es compleixen, si seguim sense invertir i consumir, sense crear llocs de treball, sense poder accedir al crèdit suficient, sense guanyar diners.

De les reflexions del Governador ens podríem quedar, no amb el debat prematur de si caldrà o no establir noves mesures, de si les previsions es compliran o no, -tot això encara no ho sabem-, però amb que cal pensar millor, que, com i amb quines conseqüències es fa una retallada pressupostària o un augment d’impostos. No tot és el mateix i cal assignar prioritats, minimitzar les conseqüències negatives i; en la mesura del possible, consensuar.

MAFO aconsella començar a pensar en una segona ronda d’ajustaments i sembla una bona idea. La crisi és una desgràcia però la improvisació l’empitjora.

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-l

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

I és que haver intervingut tard i a contracor, té tots els inconvenients. El principal, tenir poc marge de maniobra per fer l’ajust fi, artesà, que hauria de permetre contenir la despesa pública i augmentar els ingressos però, alhora, minimitzant l’efecte contractiu sobre una economia tant necessitada d’alegria per encarar una complicada expansió. Ahir Zapatero va voler espantar els rics. Fins i tot per als que es varen posar contents, em temo que serà una alegria que durarà ben poc.

Es lógico que la misma administración que hace tan solo unos días se negaba taxativamente a medidas de fuerza ahora, a las malas, presente un plan de recortes fácil, sin prioridades, sin tener como objetivo el incremento de la productividad del país. Se trata de ajustar cuantitativamente, y aún gracias. Donde hubiera sido necesario un buen trabajo de poda y a su tiempo, ha llegado el hacha desesperada de quién se muere de frío.

¿Dónde están las necesarias  reformas estructurales?, ¿Cuáles van a ser las respuestas sindicales?, ¿De qué forma van a incidir los recortes en la actividad económica y sobre todo en una confianza general ya tan deteriorada? Tenemos un gobierno subsidiario dependiente de la UE. Necesitamos un gobierno que plantee reformas y que se plantee el futuro. Pero no está, y lo peor, no se le espera.

(Declaraciones enviadas a El Periódico, 12 mayo)

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

No soc advocat i se m’escapen una gran majoria de les apreciacions jurídiques que mantenen ocupats a les legions de juristes que campen per tot arreu. Per exemple, soc incapaç de saber si l’aprovació d’una llei en referèndum canvia o no les regles per les que s’ha de mesurar la constitucionalitat o no d’un text. És a dir, si la voluntat popular directe afegeix substrat constitucional. Si fos així, es possible que l’Estatut fos “més constitució”. Una cosa així com un reglament emanat d’un altre text jurídic principal al que complementa. Al contrari, si la voluntat popular de la llei orgànica fou indiferent a la seva qualificació com a llei, ens agradi o no la composició actual del TC, hauríem de callar, esperar i acatar.

Més enllà, on rau el poder de veritat, juguen un partit diferent. Els socialistes guanyen amb una sentència benèvola i el PP amb una sentència dura. En definitiva un capítol més de la política de politxinel.lis que veiem diàriament. Que lluny estem de, tots plegats, valorar l’acció d’un tribunal constitucional com una de les principals garanties amb les que s’ha de dotar un sistema democràtic.

Circulant per l’Amèrica Llatina i veient com molts sàtrapes que presideixen països s’obsessionen en violar les seves constitucions per perpetuar-se, te n’adones de la importància de respectar fins i tot aquest deficient equip de constitucionalistes que ocupa les cadires del TC. Això si, escoltant que ahir, reunits en plenari i amb el país expectant, varen treballar una horeta  i  a dinar durant tres, penses que ni respecte ni gaites, que dictaminin d’una vegada i ens deixin en pau.

Múrcia. Les estadístiques de l’immobiliari situen Múrcia al capdavant del desastre, d’entre les regions espanyoles. La impressió visual també. A la capital provincial l’entrada des del nordest és un exemple de tot això. Edificis en construcció aturada. Grues que, probablement sense trobar una altra ubicació millor, es mantenen al costat del que havia de ser l’enèsima promoció. Els centres de les principals poblacions (Múrcia, Cartagena, Lorca, Molina, Alcantarilla) pateixen, no només els efectes de l’atur, però també el descontrol en l’autorització de centres comercials i en un dissabte apareixen, sinó deserts, sí molt buits. Aparentment la situació es diria tant greu que costa pensar quina solució pot tenir un problema econòmic d’aquesta magnitud. Estaven o estàvem bojos d’haver tolerat aquesta disbauxa?

País Basc. Sensació d’estar en una altre mon, no ja en un altre país. Sorprenentment aquelles empreses de maquinària lleugera o electrònica que pensàvem que havien de desaparèixer fa 15 anys, encara tiren. L’atur no arriba al 10%, com a Navarra, quan a la resta d’Espanya ens enfilem al 20, i la seva principal caixa d’estalvis mostra els millors registres d’entre totes les entitats espanyoles. Hi havia la base, hi ha el treball però la peculiaritat financera posa la resta.