Tag: euro

Fotos econòmiques del desembre

Posted by Josep Soler-Albertí – 06/02/2012

.

De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”

El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.

S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.

El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.

Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.

1 de desembre 2011
.

La cimera europea de la solució o del fracàs

Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.

Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.

És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.

De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.

8 de desembre 2011

.

“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.

L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.

El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.

El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.

El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.

Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.

15 de desembre 2012

.

Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal

Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.

Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.

El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.

A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.

Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.

Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.

22 de desembre 2011
.

Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi

I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).

El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.

El que ha canviat:

• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes

29 de desembre 2011

.

Tempesta d’estiu i res a fer?

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/08/2011

(Publicat a EconomiaDigital el 05/08/2011 11:07)

Dies sobrecarregats intentant analitzar i opinar sobre la gravíssima crisi que ens està caient a sobre. En una emissora de la ciutat, aquest dijous matí tres antics contertulians de “La Plaza” ens retrobem en absència del programa econòmic degà. Després de quasi hora i mitja de discussió desordenada, ens demanen una síntesi i una estimació del que pot passar.

Garcia Montalvo, prudent, prefereix dir que no tenim prou base per aventurar la possible sortida però s’inclina per cercar-la només en mesures que provinguin de l’exterior. Bernardos, sempre extravertit, es fa el “contrarian” i qualifica la crisi de “tempesta d’estiu”. Acabo jo mateix, encara desconeixent que les següents hores serien encara més dramàtiques, però aventurant-me a predir el com tot això continuarà i proposant un esbós de mesures a emprendre. Cap garantia ni il·lusió en l’aposta.

Sense potents, simultanis i addicionals cops de timó, crec sincerament que això no te solució i que ens esperen ensurts importants. Rés més allunyat d’una curta i ocasional tempesta. Estem davant d’una gran crisi financera, econòmica i política del vell occident, ocasionada per la decadència del seu model econòmic però també polític, i això te mala pesa al teler. Per tractar de canviar el rumb, és imprescindible moure’s i fugir de la resignació que fins i tot detecto en alguns admirats companys economistes. És ben cert que haurem de prioritzar mesures a curt termini, atés que el moment és greu, davant tantes i tantes reformes estructurals imprescindibles.

La primera, a nivell espanyol, és donar una sortida al perillosíssim buit de poder creat per la convocatòria d’eleccions a quatre mesos vista que seran sis fins que el govern estigui nomenat i efectiu. I això no pot més que passar per una concertació política i social per a que govern sortint i els grans partits consensuïn mesures d’urgència que s’haurien de prendre. La més important, una imprescindible retallada addicional pressupostària que hauria d’assegurar el compliment, i fins i tot accelerar, la reducció del dèficit. La concertació, en aquest cas, hauria d’evitar espectacles molt negatius d’oposició social i política al que es presenta com inevitable. És evident que preferiríem no utilitzar mesures contractives i esperar que fos el creixement el que solucionés la nostra pèrdua de prestigi, però avui no hi ha opció, i hem d’arriscar-nos a deprimir una mica més l’economia productiva a canvi de recuperar certa estima exterior.

En tot cas, això serien els nostres deures mínims, però encara insuficients. La crisi del deute, sense ser de l’euro (que encara campa còmode ben per sobre d’un dolar debilitat) sí és una crisi global amb enormes interconnexions exteriors a través dels creditors dels nostres deutes, bancs nacionals i internacionals. Són els mercats globals els que demanen aquestes altes retribucions per quedar-se deute espanyol i italià (no en parlem del grec, portuguès i irlandès). Així, el segon acord de salvament grec va ser un bluf monumental per inconcret i per creure que la implementació podia ajorrnar-se a la tardor. El twitter no enganya i va quedar registrada la nostra estupefacció per termes com el “partial default”. Sembla que algú més se n’ha adonat i reclama que el fons d’estabilitat financera es doti quantitativament i comenci a intervenir de forma immediata. Podem criticar Trichet, però ell no és el responsable i garant de l’estabilitat, ho son els dèbils i mancats de lideratge, polítics europeus.

Resumidament, estem davant de la materialització dels darrers espeternecs de les zones econòmiques en decadència i això no és qüestió d’unes setmanes i escamparà. Per això, en un naufragi d’aquestes dimensions, el pitjor es quedar-se esperant que ho resolguin els altres. Ni que sigui Trichet, Merkel, o el govern del mes de gener.

Fotos econòmiques del juliol

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/08/2011

.

Més mercats i més transparents, única solució per un crèdit estrangulat

Alguns havíem avisat que venia el llop, que ens negaria el finançament i que  se’n menjaria vius. Però a les caputxetes refiades no els feia rés creure que amb un sol canal efectiu de finançament per mitjanes i petites empreses ja n’h havia prou, que els bancs mantindrien les portes obertes in saecula saeculorum.

Eren anys i eren empresaris rebecs per compartir informació amb el públic, premsa i evidentment amb la competència. Per això, tot el que fes flaire a cotitzar en un mercat provocava urticària. Qui els havia de dir que arribarien temps de crisi bancària i per tant del crèdit i que alguns enyorarien haver-se treballat la sortida als mercats de capitals.

Però és massa tard i fer-se un lloc en els mercats requereix temps i els balanços no esperen. Només hi ha l’opció de la insistència i de la paciència, i segons com de la queixa. Els bancs i caixes, sotmesos a grans pressions per capitalitzar-se, no canviaren la política i seguiran finançant pel broc petit.

Tanta és la aprensió a sortir a cotitzar que deu homes sense pietat, o millor deu periodistes que se la saben llarga, feien mans i mànigues aquesta setmana en una trobada que l’IEF promovia, per consensuar una empresa, exemple de transparència en la informació emesa al mercat.  En un país menys bancaritzat, on els mercats de capitals juguessin un paper més rellevant, la incògnita s’hagués resolt de seguida entre un gran nombre de candidats. Menys queixar-se, menys plors i més transparència en la informació, requisit imprescindible per, com diuen els anglosaxons, “going public”

6 de juliol, 2011

.

Tot en mans d’Alemanya?

Dies de tensió en els mercats de deute, en els mercats financers en general. No han convençut els plans signats i el plans imaginats per resoldre la insolvència grega i els inversors accentuen els seus “flights to quality” que avui es tradueix per vols al deute alemany.

Tant és així que una periodista d’un important diari econòmic es sorprèn quan li dic que potser, en un percentatge moderat, no em sembla desaconsellable el deute perifèric. Finalment interpreta i escriu el que vol, que és el que pensava i volia escriure des de l’inici. Temps de tòpics, idees preconcebudes i sobre tot de culpables i caceres de bruixes. Per exemple les agències de qualificació, evidentment desprestigiades, però ara absurdament objecte d’un pim-pam-pum indiscriminat i massa fàcil. Quan declaren escombraries el deute d’un país, ja fa setmanes que el mercat les ha llençat a l’abocador.

Finalment la única cosa important que és el pensar que s’ha de fer  per sortir d’aquesta. Poc a poc, unanimitat en la direcció a emprendre que ve a ser un rescat institucionalitzat de la zona euro, òbviament d’Alemanya, cap als països en problemes començant per la petita economia grega i a l’espera de que n’hi hagi prou. Aquí, i amb poques hores de diferència, dos eminents economistes del país, Mas-Colell i Antón Costas, manifesten – com Zapatero uns dies abans- que Alemanya ha d’assumir la seva responsabilitat de lideratge i treure’ns del precipici.

I potser ha de ser així però, ho volen els alemanys? No estan una mica farts d’ajustar-se sempre el cinturó més fort que els demés?

13 de juliol del 2011

.

Les agències de rating i el tret al missatger

Ja s’havia intentat abans culpabilitzar els mercats financers, l’especialitat de polítics desesperats. Però els mercats són massa tossuts per rebre tot el pes de la “culpa”. D’entre tanta irresponsabilitat com podem trobar en finances, i ja penalitzades pel trist paper d’estrassa que varen representar a l’inici de la crisi, les agències de rating es presentaven com uns culpables prou antipàtics per fer-los uns sospitosos còmodes.

Me n’estaré ben bé de defensar aquestes ineficients institucions que tants exemples de mala feina i frivolitat han donat. Però d’aquí a responsabilitzar-les del gran allau de desconfiança que patim, només pot ser a través d’un bon embolic mental i amb força ignorància.

Les agències de rating estan actuant, des que foren culpabilitzades per primer cop a l’inici de la crisi – i amb tota la raó -, d’operar amb uns conflictes d’interès intolerables,  de manera acomplexada i seguidista del que els mercats financers s’encarreguen solets d’indicar-nos. Així, decreten la insolvència grega molt després que sigui certificada pels mercats o que el deute portuguès és poc més que escombraria amb molt retard en relació als inversors i especuladors que, a través dels preus al comptat, amb futurs o en assegurances/permutes de risc creditici (CDS’) marquen els preus de mercat.

Les agències de rating han de regular-se. Òbviament, no en la forma en que operen o exerceixen la seva activitat primària que és la qualificació del risc creditici d’emissors i emissions, sinó controlant que no desenvolupin en paral•lel altres activitats en total conflicte d’interès amb la operativa primària. Aquestes odiades – i força odioses-  entitats, son necessàries. Els hi hem donat, amb tota lògica, responsabilitats normatives en diversos terrenys de la inversió exigint, per a certs instruments i productes, que la composició de la seva cartera respongui a un determinat nivell de qualificacions. Els gestors de carteres, incapaços d’analitzar per si mateixos totes les alternatives, les utilitzen com a referent en la seva selecció de valors. I és clar, els mateixos emissors les requereixen per qualificar-se  i per qualificar el seu deute. En una paraula, si ens les carreguem, ja cal que comencem a crear-ne de noves a imatge i semblança de les actuals.

21 de juliol del 2011

.

Temptacions regulatòries o temptacions exculpadores?

La bombolla immobiliària a Espanya ha estat com aquelles barques neumàtiques enormes amb diverses vàlvules d’inflat. A cada vàlvula, un personatge diferent que bufava entusiàstic per inflar i inflar la barca.

Aquests personatges “bufadors” son variats: tenim evidentment els polítics i legisladors que gaudien amb avarícia del creixement i bonança temporal i breu que els permetia l’inflat de la bombolla. En una altra vàlvula, el promotors i constructors, tot i perillar el seu patrimoni empresarial, preferien no perdre’s les darreres expiracions que l’aquelarre col•lectiu els proporcionava. Més enllà, bufaven amb ganes els creditors de tot el sistema, bancs i caixes. Molts d’ells seguien bufant quan era evident (ells tenien manòmetres i baròmetres d’alta qualitat) que la barca ja no aguantava més i estava a punt de petar. Més avall, en una vàlvula lateral, bufaven fort de forma alternada, premsa i economistes, tots sense prestar cap atenció a l’exagerat volum que tot allò estava agafant. Per fi, amb tantes ganes com els altres, els compradors de vivendes i grans deutors d’hipoteques s’ofegaven progressivament mentre la gran bombolla s’apropava al seu límit.

I així, va passar el que havia de passar, la barca inflable va petar deixant amb un pam de nas els esforçats i inconscients bufadors que, poc després, negaven taxativament haver participat mai en la gran bufada. Els bancs i caixes cercaven ajudes públiques per recuperar l’alè. Els economistes i periodistes ja no recorden la seva debilitat còmplice i ara l’analitzen com si ells no hi haguessin contribuït decisivament. Els individus endeutats fugen de la seva responsabilitat i culpabilitzen tothom. Per fi, els legisladors i polítics de tota mena, els que potser més cínicament es desentenen de la gran bombolla, donen pals de cec i entren en una cursa inacabable vers més regulació. Són les temptacions regulatòries que amaguen altres temptacions, més fortes, exculpadores d’un passat vergonyós.

29 de juliol del 2011

.

Més Europa i menys Espanya

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

La parella del desprestigi galopant

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/05/2010

Poques vegades l’actualitat fa tant inevitable i evident el tema sobre el que hem de centrar el comentari. A aquestes hores els mercats estan condemnant, potser definitivament, a l’economia grega, i amenaçant molt seriosament a les que esperen torn com l’espanyola.

A hores d’ara, el mal està quasi tot fet: els grecs són ja vistos com uns irresponsables sense solució, la Unió Monetària Europea com una aliança sense lideratge i països com Portugal i Espanya com uns diletants avantatgistes. Es probable que l’abandonament de l’euro per part de Grècia ja no sigui tant mala idea, ni com a precedent del que li podria passar a algun altre país. En tot cas, el rescat arribarà però no està clar si serà suficient i per tant definitiu.

Aquest matí, en el Congrés dels Diputats, el president del Govern i el cap de l’oposició semblaven contertulians de “cafè amb llet” amb unes dades de pati d’escola. Esperem que no s’hagi vist gaire a l’estranger i així no contribueixi al ja quasi total desprestigi del país.

En comptes d’emmirallar-nos en les desgràcies gregues, i per tant treballar i enviar missatges d’austeritat i confiança, la parella estel•lar de la trista política espanyola jugava a veure qui la deia més grossa.

(A SER Catalunya, el 28 d’abril 2010)

No ha passat ni una setmana i un nou paripe de la parella Zapatero/Rajoy, en aquest cas en forma de reunió hipòcrita, electoralista i insubstancial, presència la ressaca d’una jornada dramàtica per a la credibilitat espanyola. Una caiguda de l’Ibex 35 per sobre del cinc per cent i els responsables governamentals enviant missatges desesperats amb l’objectiu de que no ens confonguin amb els grecs, que és el que comença a passar. Cóm no!. Són els especuladors, les abjectes agències de rating i els maleïts mercats els que tenen tota la culpa

En les diverses televisions i emissores de ràdio, han sonat les trompetes que criden a “zafarrancho” i les “veus dels seus amos”, tant a dreta com a esquerra, s’afanyen a culpabilitzar l’adversari de la desfeta general. Als portantveus del PP se’ls eixampla el somriure en el desastre, els socialistes s’aferren a les contractacions de setmana santa que han donat un airet al vint per cent d’atur. Ningú sap on està aquella supèrbia de la que havia de ser una gran potència. En l’horitzó, eleccions en les que, un cop més, ens faran combregar amb rodes de molí. Eleccions en les que, immerescudament per ells, per sentit democràtic encara molts ciutadans participaran.

(A SER Catalunya, el 5 de maig 2010)

El euro, ad calendas graecas

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)

Amb Cuní

Posted by Josep Soler-Albertí – 15/05/2009