Tag: europa

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by Josep Soler-Albertí – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by Josep Soler-Albertí – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

Més Europa i menys Espanya

Posted by Josep Soler-Albertí – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

El euro, ad calendas graecas

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Europa, el “camarot” dels Marx

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/01/2010

La irrupció de la fotografia del comediant britànic Rowan Atkinson, en el seu paper de Mr. Bean, en el website de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea simbolitza, amb tota crueltat, la trista marxa d’Europa en els darrers temps.  Potser amb la presidència semestral Espanyola personificada per un desconcertat Zapatero, aquesta lànguida Europa arribarà al zenit de la seva pèrdua de prestigi. Els editorials dels principals diaris del continent ja s’han avançat amb comentaris entre jocosos i preocupats, convençuts que el President del Govern Espanyol veu en aquest “rol” la darrera possibilitat de salvar la seva carrera.

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Reaccions

Posted by Josep Soler-Albertí – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Resultats

Posted by Josep Soler-Albertí – 08/06/2009

Com era d’esperar, les emissores de ràdio i de televisió, diaris i premsa online només parlen  dels resultats espanyols.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

Eleccions amb paperetes tramposes

Posted by Josep Soler-Albertí – 05/06/2009

No en tenim prou en patir, des de la restauració democràtica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

Días sardos y corsos

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Cinco días, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos países afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellísima de las costas y montañas. Aquí además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.

Una segunda fácil constatación: la globalización puede con todo, y más en áreas turísticas. El sardo, los diversos dialectos corsos y como no, el catalán del Alghero son crecientemente una ilusión en retroceso; la gastronomía básicamente continental; la música, que decir!.

Por fin, la admiración por la moderación urbanística y por la no destrucción del país al estilo español de los últimos años. Ni mafias, ni “tangenti”?, ni estupideces políticas logran torcer el que supongo consenso claro y determinado para preservar. En otras partes complicadas de Italia como en la Campania, o algo menos en Sicilia también se observa. En ninguna parte la destrucción ha sido tan extensa, profunda y sistemática como en la costa española en los últimos 15 o 20 años.

En todo caso, de los pasos fugaces por muchas partes de las islas un pensamiento permanente: el volver con más calma, para gozar de esas pequeñas maravillas apostadas en tantos rincones, quizás para buscar algún viejo y probablemente olvidado amigo Sardo con quién conocer la forma de pensar de lo que queda de estas islas. Lo que hay de verdad y de mentira en tanta gente sólo entrevista en nuestros pasos rápidos en busca de curvas y velocidad. Faltará, eso si, la  amistad y tolerancia reinante estos días. También unos valores escasos.

Eleccions Europees (i 2)

Posted by Josep Soler-Albertí – 02/06/2009

Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!

Eleccions Europees? (1)

Posted by Josep Soler-Albertí – 26/05/2009

Detesto les crítiques sistemàtiques a partits, eleccions i politics. Puc arribar a reaccionar de forma inadequada a alguns d’aquests comentaris menyspreadors que tant abunden en el nostre país, i és que el nostre sistema de llibertats (si bé restringides) i la democràcia (tutelada) són massa importants per frivolitats. En tot cas, no crec que tinguem polítics ni millors ni pitjors que la resta del país.

Dit tot això, hi posen moltes ganes i una voluntat de ferro per ampliar permanentment el nombre d’escèptics, desil.lusionats i emprenyats amb la política. Les campanyes electorals són el moment àlgid d’aquesta ben orientada carrera cap al desprestigi absolut. I a fe que ho estan aconseguint.

I dins els rituals polítics, unes eleccions europees són la culminació dels despropòsits. Una ocasió per llançar-se els “trastos? del penós dia a dia i guardar en un racó la veritable raó de ser, Europa.

I és que, sabem realment el que les institucions Europees i el Parlament en particular poden influir sobre nosaltres? Una bona part de la legislació i normatives més importants, però molt pocs diners. El nivell estatal, i també el regional, perden creixentment poder de decisió però mantenen els pressupostos. Això evidentment és una barreja explosiva per a la classe política per la que les eleccions Europees tenen un interès més correlacionat amb el minso pressupost que amb les àmplies competències. Ningú es pot queixar de la descriptible expectació que desperten les eleccions del dia 7.

Reconeixement del BCE

Posted by Josep Soler-Albertí – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)