Tag: europa

Fotos econòmiques del desembre

Posted by – 06/02/2012

.

De la “reforma del capitalisme” a la “reforma d’Europa”

El 2008, havia esclatat la crisi i un Sarkozy encara profeta anunciava un canvi de sistema, un canvi en el capitalisme malvat que havia generat la crisi financera. Tres anys després, en el mateix escenari de Toulon i amb les eleccions presidencials trepitjant-li els talons, Sarkozy apunta finalment al que requereix la reforma més urgent, el continent vacil•lant.

S’acosta l’enèsim consell Europeu del pròxim nou de desembre. Després de tants fiascos, la vergonya apareix fins als més desvergonyits, polítics amb poc lideratge i, segons sembla fins ara, amb poques llums. S’ha anat acotant el problema i amb ell, l’indici de solució. Ho hem retratat ja en fotos anteriors: salvament general o solidaritat financera a canvi de transformar la sobirania estatal en poc més que regions autònomes de la Unió Monetària. ¿L’amenaça?, La fallida, la intervenció completa, l’enfonsament en la misèria, l’Europa no de dos sinó de tres velocitats en la qual hi ha algunes opcions que no s’intueix on poden acabar. Arribem al federalisme europeu, no per convicció sinó per obligació.

El president francès situa la seva campanya, no a França ja irrellevant, sinó a l’Europa a reformar, a l’Europa que conté el problema del qual vol aparèixer com a salvador o cosalvador. Agafant-se al gegant alemany per aparentar estar al capdavant, Sarkozy reconeix els errors de les cimeres europees, i anuncia “més Europa”. Es rebel•la davant l’austeritat, el rigor i la deflació per demanar el treball i l’esforç que ha de generar activitat però que sobretot hauria de salvar Europa. No tant l’Europa de l’euro o de la crisi del deute sinó l’Europa del tauler mundial, que no fa sinó perdre posicions, que no troba la manera de mantenir els seus privilegis, d’aturar el seu declivi de societat tancada.

Els rumors a Madrid s’adapten als francesos. Mentre Sarkozy anuncia la simbiosi entre política interior i política exterior per afrontar la nova realitat Europea, Rajoy estudia nomenar Piqué superministre d’Economia i d’Exteriors. És la nostra versió del vassallatge, la nostra resposta als nous temps.

1 de desembre 2011
.

La cimera europea de la solució o del fracàs

Al contrari que en les darreres cites, dilluns passat Merkel i Sarkozy no varen quedar per berenar a mitja tarda, de pressa i corrents. No, varen entaular-se per dinar com Deu mana.

Això ja fou indicatiu de millors perspectives d’èxit i d’un amor més arrelat. I així va ser. La parella va agafar tirada i ens presentà un ambiciós pla de modificació dels tractats per agafar un compromís sòlid d’equilibris fiscals i, més important, amb incompliments quasi automàticament penalitzables.
La premsa internacional, i sobretot els malignes éssers inanimats, els mercats financers, han reaccionat amb optimisme sobre la possibilitat de que aquest cop tinguin descendència. Descendència en forma de solucions per a Europa: uns nous tractats que és com dir una Europa més forta, un euro més creïble i perquè no dir-ho més alemany.

És cert que ara, a les promeses d’amor, se li han d’afegir els diners, molt importants, i el consentiment dels altres socis que potser no estan tan enamorats ni preparats per l’única solució possible: una Europa més federal, uns estats amb sobirania reduïda que els converteix en simples autonomies, en resum un nou paradigma europeu.

De moment, el “president europeu fantasma”, alies Herman van Rompuy, ha volgut prendre part en la pre-cimera del 9 de desembre. I ho ha fet per afegir realisme tàctic immediat a l’estratègia institucional de l’eix francogermànic. Si convé tapar els forats d’un Maastricht voluntarista però innocent i incomplet, també cal pensar en la liquiditat, en la solvència i en la confiança immediata del sistema bancari i d’uns mercats tancats que estan afogant les economies europees i amenaçant la internacional. Potser massa ambició per a la jornada de divendres i per al “sopar informal” de dijous. Masses coses a fer que havien de ser fetes fa molt temps. La política és però, imprevisible i de vegades és només la visió del precipici el que mou les voluntats.

8 de desembre 2011

.

“L’espantada” britànica com a maniobra de distracció

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i la seva confrontació amb el viceprimer ministre Nick Clegg, han fet la major part de la feina bruta, apareixent com els dolents d’una cimera europea que, un cop més, ha quedat en una gran decepció.

L’Europa de dues velocitats es va assentar amb l’aparició de l’euro light. Encara que es proclamava que els “absents” acabarien arribant a la moneda única, mai va haver aquesta intenció a Dinamarca o al Regne Unit. Ara, confirmada la gravetat de la crisi de l’euro motivada en la manca de coordinació fiscal, econòmica i política en la constitució de la Unió Monetària, la lliura i la corona apareixen com benediccions als ulls dels ciutadans d’aquests països. Fins i tot alguns aspirants a l’euro entre els nous incorporats als 27 comencen a tenir dubtes, com les tenen per raons oposades els països centreeuropeus i els països perifèrics de la zona euro.

El Regne Unit sempre ha entès Europa com la unió duanera inicial i poc més. La seva potent estructura institucional i política li ha permès trampejar la ingent coordinació legal i normativa europea a base d’imposar gairebé sempre les seves tesis sobre una gran part de temes.

El lobby britànic és el que realment funciona a Brussel•les i és la “puntada a seguir” rugbista que té més oportunitats de sortir vencedora en els passadissos de la Comissió o del Parlament. Quan David Cameron abandonava la negociació del nonat tractat el passat dijous a la nit, li estava oferint una dedicatòria al seu electorat i posava en dificultats al seu molest soci liberal de govern, en la més pura i coherent forma d’actuar britànica.

El que potser no calculava Cameron és que a més estava proporcionant un argument paral•lel però útil a un acord mal concebut, pitjor negociat i dramàticament mal explicat. Com si fos una maniobra de distracció preparada,-per òbvia no ens hauria de sorprendre-, els dies següents van permetre a la retòrica política del duo franc alemany campar còmodament mentre el govern del Regne Unit apareixia com el malvat d’una pel•lícula amb ben poc argument. Els palmeros dels saberuts governs tècnics implantats per Brussel•les o el tàndem Zapatero-Rajoy, aquest últim ventríloc del sortint president del govern, afegien patetisme pel seu vergonyant conformisme davant uns resultats decebedors.

Finalment, amb el retard habitual d’uns cervells cada vegada amb dèficits analítics, premsa i economistes ens rendim als més àgils i racionals mercats (que ja és dir!) i comencem a dubtar de nou de la destresa política del liderat europeu. Van Rompuy, que havia intentat posar coherència en les hores prèvies a la cimera sense que ningú es molestés a escoltar-lo, reapareix una setmana després tractant de defensar l’indefensable. Despentinat i astorat ens explica que estem equivocats: Europa no està passant per un “annus horribilis” sinó per un “annus mirabilis” el que, aparentment, descobrirem després de girar qualsevol cantonada i descobrir quant equivocats estàvem, dubtant de l’autoritat establerta.

15 de desembre 2012

.

Guindos, turistes, el PIB americà, la liquiditat dels bancs i la Grossa de Nadal

Els darrers dies de l’any s’escorren a l’aigüera del temps amb més rapidesa aparent que la resta de l’any. Les festes, per alguns fins i tot unes vacances hivernals, la sensació de que hem d’acabar determinats projectes o feines pendents, la realitat de fi de l’exercici en termes comptables, fiscals, empresarials en general, escurcen el, ja de per si, accelerat transcurs del temps.

Fins i tot les notícies van tancant carpetes i tot agafa el to de “déjà vu” a l’espera de que els desitjos, ara tan repetits electrònicament per e-mail d’un millor 2012 es facin, ni que sigui mínimament, realitat.

El nou govern espanyol pren possessió amb el temps just per dictar un decret de mesures urgents, encara pendent de redactar, en aquest cap de setmana nadalenc. Luis de Guindos que, qui més qui menys, tothom ha sentit algun cop declarar-se un gran pessimista per la situació econòmica, serà precisament l’encarregat de fer-nos tornar la confiança. Una confiança que, entre d’altres, ha de venir amb els 57 milions de turistes amb els que Espanya tancarà aquest 2011, 14 dels quals a Catalunya, uns forts increments en relació al 2012 en nombre i, esperem, en despesa. Per si de cas, l’any vinent es trobaran la taxa turística a la frontera.

A l’altre cantó de l’Atlàntic, la por (real i electoral) al 2012 no impedeix encara que els Estats Units creixin més que Europa. Potser un punt percentual més. En tot cas insuficient per evitar una recessió a la Unió Europea i una desacceleració a la resta del món.

Seguint amb el popurri o el patchwork en el que s’està convertint aquesta fotografia, els bancs europeus acabaran l’any molt més grassos.
Ahir, el BCE va injectar quasi mig bilió d’euros a les tresoreries encongides d’un total de 1.121 bancs del continent. Una qüestió diferent és saber quina part d’aquesta monumental injecció acabarà en més crèdits a empreses i quina part taparà forats o senzillament es col•locarà en les atractives rendibilitats d’algun deute públic o corporatiu.

Els bancs, doncs, engreixats, com els guanyadors de la grossa de Nadal, sembla ser als Monegros. No és fàcil que la replica de Las Vegas acabi a la inhòspita comarca, però segur que a Grañen oblidaran més fàcilment que la resta del país, un any amb pocs mèrits per ser recordat.

22 de desembre 2011
.

Un any de crisi galopant, un any de tossuderia per evitar el canvi

I arribem a la fatídica setmana 52, quan l’any en curs deixa de tenir futur i acabem aquest intent de narrar i resumir la realitat econòmica (o millor la nostra realitat).

El tòpic ens obligaria a fer un resum abans de donar-lo per tancat, però la realitat ha estat massa oblidable com per rememorar-la d’alguna manera. Potser si val la pena passejar una estona i palpar, per última vegada en aquest 2011, de quina forma la situació econòmica modifica el nostre entorn i de quina manera, sorprenentment no l’està modificant.

El que ha canviat:

• L’humor, cap al mal humor.
• Els locals comercials, sempre es buiden en crisi, mai com ara.
• Els indigents, tot i esforços públics i privats, en augment de nou.
• Menys cues per a determinats serveis i en determinats comerços.
• La invasió de llums verds de “lliure” en els taxis de la ciutat.
• Les calçades de molts carrers deteriorades probablement per estalvis municipals.
• L’absència d’ofertes de treball que ja no ens arriben o en comptagotes a un centre acadèmic com el nostre.
• Algun servei d’hosteleria, a millor per força.
• La noció en molts joves que cal fer les maletes

29 de desembre 2011

.

El papel de una España en crisis en Europa (Aportacions a un debat)

Posted by – 17/11/2011

I.

Bon dia, i per endavant gràcies a El Periódico per convidar-me a participar en aquest debat.

Teniu raó en parlar de la pèrdua d’influència d’Espanya a Europa per la seva actual debilitat econòmica però jo voldria donar una altra perspectiva: la crisi senzillament està accelerant una tendència secular que ha d’acabar amb la quasi completa pèrdua de sobirania d’Espanya. I això fonamentalment perquè la pèrdua de pes específic d’Europa en el context internacional no pot permetre gaire temps més l’olla de grills en la que s’havia convertit la política europea. Si volem que Europa mantingui una certa rellevància el procés és imparable.

La crisi de l’euro ha manifestat amb cruesa la necessitat que la unió monetària estigui acompanyada per una unió fiscal i econòmica; en definitiva, una unió política. El que ara estem contemplant és la lògica no institucionalitzada encara d’aquesta necessitat que en un futur immediat es traduirà en una modificació dels Tractats de la UE en la direcció de la unificació, i per tant de la pèrdua de sobirania dels estats menors que jugaran un paper secundari en l’Europa unificada.

Ara, mancant com deia el recolzament dels tractats o constitucional, el “poder” o liderat europeu l’assumeixen “oficiosament” els qui tenen la majoria, més estabilitat i a sobre se’ls reclama que solucionin les paperetes de la resta. L’eix francoalemany, potser recolzat per algun satèl•lit com els Països Baixos constitueixen de fet el 50% del PIB de la zona euro i per descomptat manen.

En aquest context, el debat sobiranista a Catalunya, tant en la reclamació com en la negació, es converteix en el repartiment.

II.

Senyora diputada o futura diputada (no ho sé exactament) Batet.

Francament, suposo que es troba vostè en campanya electoral i això la fa estar poc alerta de la conjuntura, però totes aquestes propostes que ens menciona són molt interessants i fa temps que estan sobre papers. Però crec que el que avui s’està debatent a nivell europeu no són tant aquests canvis puntuals sinó una total recomposició de l’estructura europea. El tema que se’ns proposava penso que volia precisament anar en aquesta direcció. Puc estar equivocat. En tot cas, fins i tot aquestes seves propostes en l’àmbit econòmic són ben discutibles.

Permeti’m que faci, una a una, un breu comentari:

1) Els nous mecanismes de finançament de la Unió Europea. Tothom n’està cercant, de nous mecanismes de finançament. A nivell públic i a nivell privat. De moment no se’n troben, perquè quan hi ha escassetat és per a tothom. Sobre la taxa en transaccions financeres, es veu que la idea és llaminera. Llàstima (o afortunadament) que ningú sap com posar-la en marxa efectivament. Si apareix el miracle, dubto que de moment s’assignin els revinguts al pressupost europeu.

2) El Tresor i els Bons Europeus serien una bona opció, però perquè els alemanys ho acceptin (de fet volem aquests bons perquè l’aval alemany els farà de qualitat i segurs) han de tenir compensacions polítiques i això vol dir manar.

3) El mateix que 2)

4) El BCE, un banc d’inversions? Un banc d’inversions es Goldman Sachs, Morgan Stanley, … Francament no entenc què vol dir.

5) Harmonitzar la política fiscal. I tant!, però per evitar la competència (que s’hauria de mantenir parcialment com la tenen els estats americans) no sinó per fer eficient la zona euro. Quina por fa la competència!

6) Agència Europea de Qualificació de Riscos independent. I seria independent per Europea (ja n’hi una ara d‘europea i no ho és, d’independent)? O per pública (no veig que això la faci independent sinó tot el contrari). Legislar sobre aquestes agències bé, però deixi que funcionin millor les que existeixen. Per cert, ara són cada vegada més irrellevants.

7) Passar d’austeritat a estímul al creixement. Perdó, però aquí sí sembla estar en campanya. El que s’ha de fer (i és molt complicat) és, dins l’absolutament necessària austeritat, prioritzar allò que pot generar activitat o ajudar a generar-la per sobre de despeses i subsidis que, o són neutres o pitjor, recessives.

Sobre les propostes d’aprofundiment democràtic i d’apropament als ciutadans, totalment d’acord i encara crec que hauríem de ser més ambiciosos.

III.

Voy a intentar dar mi opinión a las cuestiones que lanzaba el “moderador” del debate, Eliseo Oliveras, al principio de esta tarde, aunque del panegírico al Partido Popular que nos ha soltado la diputada (y no sée si candidata ahora) Sra. Montserrat, es difícil recuperarse.
Por supuesto que la inconcreción del Partido Popular como próximo gobierno crea desconfianza. A los mercados financieros pero también a los empresarios, autónomos y a cualquier persona que ha de tomar decisiones económicas de ahorro, inversión, consumo, etc.

Sin embargo, hay muchos otros elementos que también contribuyen a crearla: el gobierno aún en ejercicio ante todo (¿dónde estaban hoy los responsables económicos cuando la prima de riesgo rozaba los 500 puntos?), en sí misma la situación real del país que no mejora, muchos agentes sociales como sindicatos o patronales que se levantan un día y otro pensando solo en su parroquia, o los huelguistas de hoy aunque puedan tener sus razones.
La única ventaja del Partido Popular sobre lo demás es que va a tener, los próximos días y semanas, los focos apuntándole y una oportunidad vital para manifestar sus prioridades, sus medidas y decisiones.

Y esperemos todavía que lo haga de forma valiente y contundente y no haga como la Sra. Dolors Montserrat, que nos ha atizado con sus tópicos y “carrinclonades”.

Buenas tardes a todos. Debat “Entre Todos” a Elperiodico.com

La lenta agonia de la sobirania nacional a la perifèria europea

Posted by – 11/11/2011

En plena tempesta italiana, l’episodi del president del consell de ministres, Silvio Berlusconi, buscant una sortida desesperada al seu govern és, cada vegada més, una última rebel·lió impossible a l’inevitable diktat del directori europeu, els últims cops de cua d’una sobirania nacional que es desfà irremissiblement. (…)

Segueix llegint a EconomiaDigital

L’episodi grec (píndoles a ElMon a RAC1)

Posted by – 04/11/2011

.

El fill del xantatgista

Tot i ser el bressol de la democràcia, els referèndums no són gaire habituals a Grècia però en el darrer, el 1974, els grecs van fer fora el rei. Potser per això els mercats es varen esvalotar ahir més del compte. Potser és perquè, sabent que tantes coses es varen inventar a Grècia, no recordaven que el xantatge també provenia d’aquest antic país. En tenim un exemple l’any 1985,quan Andreas Papandreou, pare de l’actual primer ministre, Yorgos Papandreou, va amenaçar vetar l’entrada d’Espanya i Portugal a la  Unió Europea per aconseguir  una bona compensació pel seu país.

No és doncs d’estranyar que Merkel, i Sarkozy, la parella que ens mana, s’hagi arrencat a córrer per avui dimecres treure-li del cap el referèndum al funambulista grec, qui sap si a canvi d’alguna concessió extra.

I és que els xantatges poden acabar en èxit, i per això sovintegen, però també poden acabar molt malament. Em temo que aquest té molts números per acabar amb el xantatgista amb el coll tallat.

2 novembre

Cop de teatre amb soroll de sabres darrera

Si fos veritat, que no ho semblava, la realitat ha superat àmpliament la ficció. Pur teatre.

L’actor Papandreu, en el paper de xantatgista que li va ensenyar el seu pare, ha estat àmpliament xiulat pel públic després d’una digna reacció dels guardians de l’euro, el president francés i la cancellera alamana.  Li costarà tornar a fer el mateix paper.

Com a maniobrer de la política grega ha estat una mica més convincent, però la crítica, del seu propi partit i de l’oposició, no està tenint pietat i pot acabar acomiadat d’aquest segon paper i sense dret a finiquito.

Ha estat un malson en una nit de crisi que està resultant insomne i agitada. Un malson que encara pot allargar-se amb els records desagradables de referèndums inconvenients o amb eleccions anticipades.

En aquesta convalescència de l’economia europea, quan ens exigien tranquil·litat i bons aliments, ens apareix sobtadament un aprenent arruïnat de Maquiavel, un xerraire de tómbola de fira, l’irresponsable del que t’has d’ocupar al mig de la disbauxa.

4 novembre

.

Papandreu: responsabilitat o estratègia?

Potser encara podem tenir sorpreses en aquest enrevessat sainet, però és probable que haguem arribat al desenllaç i ja coneguem tots els detalls de la trama.

L’establishment de la política grega, tant de dretes com d’esquerres, han decidit que els convé acceptar les condicions imposades pel directori europeu i continuar a la zona euro. O al menys intentar-ho. I per aquesta raó finalment s’han posat d’acord.

El menyspreat protagonista d’aquest sainet, Giorgos Papandreu, ha aconseguit compartir amb l’oposició l’enorme cost polític dels ajustos i de la submissió a Brussel·les. Ha perdut la presidència del govern, però, no la tenia ja perduda si hagués aparegut com l’únic responsable?

Ara, després de posar en marxa conjuntament  els sacrificis i de compartir les previsibles dures reaccions al carrer, el seu partit, i potser el mateix Papandreu, podran anar a les eleccions anticipades en igualtat de condicions amb els conservadors.

Varem apostar per la caiguda de Papandreu quan el referèndum encara era viu però ara que és a terra derrotat, sospitem que la seva genètica de guineu política podria estar-li preparant la tornada.

7 novembre

.

Poques novetats efectives en el front de crisi

La gran crisi política de la setmana passada a Grècia i a Itàlia s’ha encarrilat satisfactòriament amb el nomenament d’un tècnic de prestigi a cada país.

Implica això, d’una setmana a l’altra , alguna millora significativa en la gravíssima crisis de la zona euro?. La resposta és terminantment no.

Primer, perquè la solució política a Grècia i a Itàlia te encara riscos importants. En els parlaments, esperant la revenja, els mateixos personatges inefables de la política grega i italiana. A Espanya, fa temps que es coneix el nom del proper cap de govern però poques pistes sobre qui dirigirà l’economia i, més important, quines mesures es prendran, cóm i quan.

Segon, perquè la crisi de confiança i la debilitat econòmica de la zona euro no s’ha alterat ni un mil·límetre. En l’horitzó, polítiques d’austeritat necessàries però recessives i racionament del crèdit per la incertesa en els bancs. Tot emmarcat en la vaguetat de cóm i quan s’aplicaran els plans de salvament del Consell europeu.

Per fi, per si faltava alguna cosa, ahir va ser un dia poc gloriós: indicadors deplorables, Merkel reconeixent als seus coreligionaris la gravetat de la crisi i un gran banc italià, Unicredito, trontollant

Això serà una llarga travessia del desert. Lliguem-nos els matxos!

15 novembre


Fotos econòmiques de l’octubre

Posted by – 30/10/2011

.

La bombolla xinesa pot explotar-nos a la cara

.
Algunes d’aquestes “fotografies” econòmiques han estat ja anteriorment redactades lluny del nostre petit i local entorn econòmic. Aquesta d’avui no és doncs una excepció. Encara que no es una novetat per ningú, visitar algun dels més dinàmics països asiàtics és sempre un bany d’humilitat i de realitat global per a nosaltres, atacats sovint per febres occidental-cèntric.

Bon moment doncs per recordar els riscos que estan aguaitant a l’economia xinesa i de pas a les economies que, des del punt de vista del finançament del nostre dèficit, o com a clients de la “gran fàbrica del món”, depenen en gran mesura del colós asiàtic.

I encara que les dades i les notícies arribin sovint entretallades i amb comptagotes, i, gairebé sempre, manipulades; hi ha cada vegada menys dubtes que l’economia xinesa o, almenys, algunes de les economies xineses, tenen un creixent risc de punxada de l’evident bombolla que, provinent de l’immobiliari, està afectant a la banca i a les administracions públiques regionals de la Xina.

L’estructura autoritària de la política xinesa i per tant dels reguladors i supervisors del sistema financer, podria facilitar la sortida ordenada de la immensa sobrevaloració immobiliària que ha carregat els balanços bancaris i públics amb poc més que fum.

Una punxada a la Xina podria tenir conseqüències imprevisibles però molt dures per a les exhaustes i atributades economies occidentals. Donada la escassa capacitat d’influència que les economies OCDE tenen sobre la Xina, potser no ens queda gran cosa més que alguna pregària i seguir amb el pla d’aprimament.

5 d’octubre del 2011

.

Espanya de pont del Pilar i que Europa ens protegeixi

.
Calma en aquest Madrid lluminós i preelectoral que gaudeix del llarg estiuet de Sant Miquel d’aquest 2011. Calma accentuada en una ciutat a mitja ocupació i, per tant, a mig gas. Locals tancats fins dilluns que ve, trànsit fluid, decibels moderats, oficines amb una evident falta de personal. Aquest pont del 12 d’octubre és de les poques coses no afectades per la crisi.

Curiós país que no està disposat a deixar-se impressionar per uns aturats més que menys, ni per bancs aclaparats, ni per la cara de morosos que ens va quedant a tots. Aquest país,-avui aquest Madrid pel qual em moc-, és massa orgullós, altiu i vividor per acceptar la seva decadència i, pitjor, per des d’ella prendre impuls per a la recuperació.

És en un dia com avui, en observar com el gairebé ancestral pont hispànic segueix inalterable i inassequible al desànim de la crisi, quan el pessimisme es fa fort i el determinisme negatiu del país aflora amb tota la seva cruesa.

Des d’un cafè qualsevol del barri de Salamanca, on passo el temps fins a la següent visita redactant aquesta “Foto”, intento vanament escodrinyar les cares dels vianants que romanen a Madrid, potser a desgrat. Cerco faccions imaginades que reflecteixin com els afecta la recessió. En algunes mirades absents interpreto potser, el lloable intent d’assumir la inevitabilitat.

12 d’octubre del 2011

.

Temps de construir o temps per rehabilitar

.

Les campanes a sometent, deien en els pobles quan cridaven a prendre armes. Ara no es donen aquest tipus de mobilitzacions excepte algunes indignades per reclamar privilegis, drets adquirits, immobilisme.

Aquesta setmana, en plena temporada de rebaixes, és a dir preelectoral,  les campanes tocaven a corredor ferroviari mediterrani. Realment no és incomprensible que una infraestructura tant clarament indispensable no hagi estat feta fa molts anys i la unanimitat en desitjar un pronunciament favorable de la Unió Europea ha estat clara i terminant.

Un cop rebaixada l’eufòria, que a Catalunya ha estat especialment reivindicativa i un punt victimista, com sempre arriba el moment de “fer números”, gratar-se la butxaca per veure com anem de cèntims i pensar de forma més realista en com es podrà pagar la gran obra.

No cal dir que a mesura que avancem les hores, el cava deixa de fer efecte i entren en joc els esgarriacries, l’escepticisme sobre la viabilitat real del projecte creix. En tot cas, arxivem amb cura un il•lusió i un objectiu que segur que acabarà fent-se d’alguna forma, però no a mig termini.

I és que potser hem de viure un temps de rehabilitacions, de manteniments amb cura, de repintats, de “downsizing”. Molt més que temps de grans projectes constructius, d’obres faraòniques com moltes de les que, gràcies a elles, ens trobem on ens trobem.

19 d’octubre del 2011

.

El dèficit fiscal català, entre la gesticulació i la raó

.

Una periodista que seguia ahir la compareixença del Conseller d’Economia a la comissió del Parlament, tuitejava en un to entre irònic I simpàtic: “Soc molt fan de Mas-Colell quan respira i gesticula”, en referència a la, de vegades, curiosa forma d’estar del savi catedràtic.+

Probablement sense adonar-se’n, la periodista feia un bon resum de la sessió amb l’aportació emocional a la declaració racionalista I basada en xifres contundents del Conseller d’Economia. Deia Mas-Colell ahir al Parlament que el manteniment del dèficit fiscal de Catalunya li sembla “una situació gens raonable”. Com bon intel•lectual i acadèmic, relativitzava amb aquesta frase una situació que voreja l’escàndol. Passen sistemes de finançament, acords, pactes i estatuts, però no canvia rés de l’essencial, una absolutament injusta i exagerada aportació catalana a l’estat central, o si es vol, una solidaritat que acaba escanyant al donant, i que posa sobre la taula la debilitat i innocència negociadora de la Generalitat, amb qualsevol govern. Davant els resultats empírics, les discussions per canviar el sistema o al menys suavitzar el desequilibri de la balança fiscal, sempre acaben amb el mateix guanyador i amb una part perdedora que, a més, ni se n’adona en el moment de signar l’acord.

I és que efectivament, per sobre de declaracions partidistes i generades pels catecismes ideològics, les dades que indiquen el manteniment inalterat del dèficit fiscal català els darrers anys, són incomprensibles amb el pes de la raó i amb la força de l’evidència.

Poc a poc, es percep o potser així ho vull veure, un cert i raonable acord en el diagnòstic del que passa a les finances catalanes per part de les forces polítiques. No se si en el camí del tant necessari consens nacional. Immediatament però, quan es tracta de consensuar solucions, veus que retornen els aspectes emocionals i s’oblida, massa ràpidament, la racionalitat que predicava el Conseller.

26 d’octubre del 2011

.

Fotos econòmiques del març

Posted by – 30/03/2011

.

Líbia, la por i la inflació

Aquest matí, en una tertúlia econòmica, ens hem quedat tristament sols defensant l’optimisme en relació als esdeveniments nord-africans i àrabs.

Evidentment que hi poden haver efectes nefasts a curt termini però l’oportunitat per aquests països, i de passada per nosaltres, veïns seus, és formidable, històrica. Ens hem passat els anys recolzant dictadors, pensant-nos que no hi havia cap altra sortida, falsejant la realitat. La lliçó donada al mon per la societat jove d’aquests països mereix que anem pensant com canviem la incertesa i la por, per l’esperança i per la il•lusió de que canvi polític i econòmic vagin de la mà.

Hi ha el petroli i el gas, i en conseqüència, la inflació i la puja de tipus d’interès. Per a Espanya, això pot ser pitjor que per economies més avançades en el cicle. Vaja, pot ser fatal. Però encara pitjor serà mantenir aquesta por, indecisió, i pànic del que són especialistes els mercats financers. Europa, ahir, feia unes pessigolletes al Coronel Gaddafí. Afortunadament França (Sarkozy), pel seu compte, pensava més enllà i feia propostes més serioses i substancials de com encarar i ajudar aquests països. Per exemple prenent-nos seriosament la Unió per la Mediterrània que, fins ara, ha estat una presa de pel.

(3 de març del 2011)

.

L’economia és l’economia d’en Joan

I d’un munt de petites empreses sotmeses a les vel•leïtats d’alguns, a les retallades d’uns altres i a les frivolitats de quasi tots.

Soc client d’en Joan des de fa 15, 20 anys potser. Crec que un bon client. Em moc pel mon raonablement bé gràcies, entre d’altres, a la seva feina. El negoci d’en Joan és en un sector on han caigut ja molts i grans. Ell va aguantant per la confiança que genera, l’honradesa i perquè prefereix ajustar marges i mantenir clients. Però no ho té gens fàcil: la gent s’espavila per Internet, els seus dos bancs li han reduït la pòlissa,  ja no genera comissions de proveïdors com abans, i sobre tot perquè tothom pensa que l’economia són només les grans empreses com les que en aquests moments el canal de TV de Bloomberg no deixa de mencionar. Per acabar-ho d’adobar el seu local està rodejat (com a tants llocs de Barcelona) per botigues tancades que no troben llogater, el que contribueix al pessimisme generalitzat.

No el veig sovint però avui m’hi he acostat. En mala hora. La notícia de portada de tants diaris, la “vaga preventiva dels empleats d’AENA”, ha estat una altra punyalada per l’economia d’en Joan. En les principals emissores els tertulians s’indignaven pels efectes sobre els ciutadans en vacances. I tenien raó, però més greu és l’efecte sobre els ja ben baquetejats Joans de les pimes oblidades. En Joan havia tingut ja tres anulacions de viatges quan aquest matí hem comentat la notícia a quarts de deu. Algú pensa realment en l’economia d’en Joan, en l’economia de veritat?

(9 de març del 2011)

.

La política econòmica americana supera l’europea amb les dades de conjuntura a la mà

En una paraula, els indicadors de confiança i els reals donen la raó a la política expansiva de la FED i del govern americà i la treuen a la restrictiva d’Europa.

Fins fa poc Estats Units convivia amb dades d’activitat i de creixement esperançador i una bona dosis de pessimisme que constatava amb l’optimisme (Imprudència?) europeu. En els últims mesos, des del passat novembre especialment, els índex de confiança nord-americans del consumidor, empresarial, caps de compra, etc., han donat la volta i apunten decididament cap amunt.

Ha estat la política generosa i poc poruga dels Estats Units la que ha augmentat la confiança i en conseqüència la potencial reactivació ?
Molt probablement, però tot això està succeint en una societat ja per si mateixa  propensa a l’optimisme, suficientment flexible per reaccionar amb agilitat als estímuls i políticament homogènia per prendre decisions. Tot això qualitats que, desgraciadament, escassegen a Europa.

(16 de març del 2011)

.

Entre el “tot seguirà igual” i “cal reformar a fons”, disjuntiva dels agents econòmics

Madrid, Jornada sobre gestió patrimonial, primera taula rodona. Els ponents, tots en nom d’entitats financeres, després de les primeres intervencions es reparteixen en dos bàndols oposats.

Uns, aquells que pensen que després de sortir de la crisi, business as usual, plantejant pocs canvis de calat. Els altres pensen (pensem potser) que el sector financer, però probablement també l’industrial i la resta del país, està abocat a reformes de gran abast.

Per què no ens hem posat d’acord ni en la pròpia viabilitat o no de l’actual model? Segurament perquè la diagnosi encara està per fer. Apuntem de vegades els culpables, els virus infecciosos, però no hem determinat encara el tipus de malaltia, els òrgans afectats, i tot amb quin grau i amb quin pronòstic.

En aquestes condicions no es pot ser gaire optimista sobre la solidesa de la propera recuperació econòmica. Mentre mig país es planteja quin ha de ser el motor de la recuperació i del futur creixement, l’altre mig només es planteja recuperar els temps perduts, tornar allà on érem el 2006 i potser apurant el 2007, en un experiment econòmic espiritista amb resultats ben incerts.

(23 de març del 2011)

.

El repte econòmic de Catalunya i la CAREC, la cimera, el deute i el FT

El President Mas és un polític que escolta. Per tant, no podia restar insensible al clam unànime que el Govern de la Generalitat havia de tancar ja l’etapa del molt justificat victimisme de tresoreria i pressupostari i començar a emprendre iniciatives econòmiques més constructives.

Per suposat, que el tempo, la posada en escena i la feina prèvia entre bastidors de la cimera, haguessin pogut ser millors. El document de la CAREC no té precedents ni equivalents en tota Espanya en quant a un recull de propostes per transformar l’economia, i  la forma en la que partits, sindicats i opinadors se l’han carregat és matussera i irresponsable.

Amb aquesta perspectiva, la cimera ha tingut uns resultats molt distants dels ambicionats en el document, però obrint, tot i això, uns certs camins en algunes reformes imprescindibles que, s’ha de dir tot, o es plantegen a nivell espanyol o estan mortes.

Per acabar de posar el llacet d’aquest veritable “comeback” a la realitat d’un Govern que, un cop ha plorat tot el plorable, és posa a treballar, els mercats financers es varen obrir per a la Generalitat, aquest passat dilluns. Una bona notícia que havia d’aigualir, l’inefable corresponsal a Madrid del diari més influent d’Europa, -el Financial Times-, el senyor Victor Mallet. Com qui no vol la cosa, Mallet obsequiava Mas ahir amb una portada carregada de verí subtil. Subtilitat que sovint li manca a aquest govern per conduir eficaçment la seva política comunicativa, de vegades tant important com l’econòmica.

.
(30 de març del 2011)

.

Apunts intranscendents matareunions (Aim): Brussel.les (I)

Posted by – 10/12/2010

Brussel.les és una ciutat molt més interessant del que diuen la majoria dels ibèrics que hi viuen o hi ha viscut, visitat i fins i tot (que poden saber!) els passavolants com jo ara. En tot cas està tan plena d’euròcrates, professionals o amateurs, amb un cert punt d’arrogància i autoritarisme institucional, que de vegades pots tenir la temptació d’odiar-la. Brussel.les és la imatge d’una esperança quasi perduda en l’Europa Federal somiada, però també la de la vella, rovellada i sobretot inconscient Europa cada cop més intranscendent al mon. Encara crec que tenim alguna possibilitat d’aixecar-nos d’aquesta migdiada profunda i començar a recuperar un paper rellevant en l’esfera internacional. Llavors ens agradarà més Brussel•les.

Deu dies d’oca a oca

Posted by – 29/09/2010

- A Praga per obrir EFPA Txèquia. Un dia i mig per comprovar la manca de cortesia i tacte centreeuropeu quan t’esforces per recolzar-los (fruit de tants anys d’egoisme comunista?) . Per empitjorar el viatge un solemne maltractament de Vueling als clients. Simpàtica companyia quan va començar, creixentment detestable a mesura que monopolitza Barcelona o molts destins de Barcelona. La ciutat? Fa anys que ha perdut tot l’interès per la sobreabundància turística. Llàstima.

- Dinem a Copenhaguen sortint del Consell Executiu d’EFPA. Carta amb preus moderats -impensables a Barcelona-  en el segon país més ric d’Europa. Els alemanys, que fins ara menyspreaven els contractes amb menys valor afegit i que nosaltres aprofitàvem, saben que ara són més competitius que nosaltres també a aquests nivells baixos. Dinamarca i Alemanya, per posar només un parell d’exemples, han fet un ajust contundent en els darrers anys mentre nosaltres jugàvem al G8.

- Liverpool en el congrés Lib-Dem. Constato que la centralitat de Londres és més forta que la de París i per suposat que la de Madrid. Les “segones ciutats” estan, al Regne Unit, a anys llum de la capital. En tot cas lloable esforç de rehabilitació d’una ciutat que era poc més que l’espectre de la primera revolució industrial.

- A Bilbao per una presentació a la Cambra de Comerç i, perquè no dir-ho, per un excel•lent i honrat sopar sense les bestieses dels restaurants moderns que ens aclaparen. Una curiositat impensable a casa nostra: els 35 convocats a la presentació havien arribat, estaven asseguts i esperaven educadament, quan encara faltaven tres minuts per les sis, hora de convocatòria.

Coses del país que no se com explicar a estrangers

Posted by – 18/08/2010

Dies sense feina o si es vol sense gaire feina a l’Empordà. A l’Alt, evidentment. Recent arribat d’una setmana al centre de l’imperi que sempre enerva els sentits del contrast, la crítica i l’elucubració més enllà d’un natural ja tensionat. Compartim uns dies amb uns amics estrangers convidats a casa, el que t’ajuda a veure coses que tal volta en solitari et passarien desapercebudes i que molt sovint no arribes a saber explicar-les.

La relativitat de la feina i de l’atur
En terra de feina estacional – pagesia, turisme, i indústria i serveis vinculats–  som a la temporada en la que, fins i tot ara, no falta feina. Es diria una bona ocasió per alleugerir el patiment dels quasi tres o quatre-cents mil nous aturats a Catalunya derivats de la crisi. Però no, arriben romanesos per a les consecutives campanyes de collita que seran legió ara el setembre per la verema. En l’hostaleria, ni rastre dels sud-americans tant nombrosos i omnipresents a Barcelona. A la “Costa Brava” les noves contractacions d’estiu són per centreeuropeus i especialment centreeuropees molt joves, sovint estudiants en vacances que mostren una professionalitat i simpatia (derivada del agraïment i la satisfacció per tenir la feina) força agradable i que ja havíem oblidat fos possible en bars i restaurants d’aquest país . Entre altres detalls, nois i noies amb dos mesos aquí fan un esforç notable per entendre el català i expressar-s’hi, lògicament de forma molt primària però millor que molts altres immigrants veterans, i per que no dir-ho que molts Catalans per cens. Trobo a faltar una explicació de tot plegat. Per a mi mateix i evidentment per als meus amics que acaben de llegir que a Catalunya hi ha un 18 per cent d’atur.

Carreteres de prostitució
I sobre tot d’incapacitat de les nostres autoritats (locals, autonòmiques, estatals) per evitar un esclavatge en tota regla com el de les noies empolsades en tants racons de les nostres carreteres. En el tram que transitem de vegades tres i quatre cops per dia a l’estiu, la Nacional entre l’encreuament de Vilajuïga o Garriguella i Figueres, se’n poden veure cinc o sis en poc més de deu kilòmetres. Aparentment de sol a sol, o de pluja a pluja aquest mes d’agost, amb alguna privilegiada gaudint d’un cadirot de plàstic i d’un tros de para-sol com a tota recompensa. No és la prostitució el problema si s’exerceix lliurament però la tràgica dependència a la que estan sotmeses. Ci sono cretini! fa el meu convidat, referint-se als polítics, els nostres i els seus, tot observant la molt evitable transgressió dels drets elementals que se’ns manifesta en aquestes noies. Si, suposo que només se’ls pot anomenar cretins.

Preus alts i atracaments
Difícil d’explicar que alhora es vegin molts establiments mig buits un divendres al vespre d’agost i que els preus trenquin records a nivell europeu. Crec que he comentat en aquest blog que en els darrers anys ens hem fet més cars que Alemanya, que Dinamarca, que Suïssa,… i Barcelona, més cara que Nova York, Londres o París. En particular a la “Costa Brava”,  totes les històries sobre el turisme de qualitat i la necessitat de reconvertir el sector fan riure sinó plorar, El “turisme de patacada” és rei i senyor, i el de més qualitat el foragitem tant com podem amb preus absurds i servei de pena. Tot amb algunes, ben poques, honrades excepcions.

Mòbils i conducció temerària
Francament, els cotxes que agafen velocitats no legals en carreteres, autovies i autopistes, em fan més aviat pena ja que difícilment evitaran que les sancions, monetàries i en reducció acumulativa de drets (punts), recaiguin sobre ells. Pel contrari, els “comunicadors al volant”, els que fan equilibris per canviar de marxa i conduir amb una ma i telefonar amb l’altra, em fan por, molta por. Cada cop n’hi han més i campen alegres i despreocupats. Anant en moto he hagut de dir-li el nom del porc a més d’un que flagrantment posava en perill la meva “carrosseria motociclista”. A Itàlia, el país del “telefonino” han acabat posant a la presó aquests irresponsables. Aquí els hi deuen fer gràcia als nostres ecosocialistes encarregats del trànsit. Si no fos així, no ho sabria explicar.

Figueres, qui t’ha vist  i qui et veu!
Un dels grans efectes positius dels darrers trenta anys ha estat la millora i l’augment de la qualitat de vida en un gran nombre de ciutats catalanes de tamany mig. Ha estat un fenomen notabilíssim. Vic, Manresa, Girona, Tarragona i moltes altres. M’ho confirmen ciutadans d’aquests llocs i és molt clar per observadors ocasionals. Aquest fet però, no és general. Per exemple Figueres, ciutat de frontera, tants anys lloc obert i moderadament cosmopolita, està literalment arrasada. El centre va transformant els seus comerços i ja no interessa els visitants foranis, institucions com el Casino Menestral o tantes associacions ciutadanes, estan tancades o en ruïna física o existencial.  La degradació d’una ciutat que te un dels museus més visitats de Catalunya és inexplicable.

Vilabertran, diumenge 15 d’agost
A les 12 del migdia de la jornada potser més característica per al turisme de tot l’any. A més, diada plujosa de platja impossible o molt desaconsellable que quasi t’arrossega a fer turisme d’interior. A 50 kilòmetres a la rodona potser un quart de milió de persones fent vacances. Doncs bé, aquell dia, a aquella hora quasi perfecte visitàvem el magnífic Monestir de Vilabertran exactament sis persones, quatre d’elles érem nosaltres. Més perplexitat, més incapacitat d’explicació.

TDT i la lenta mort de la televisió
Uns seixanta canals al sintonitzar els francesos i espanyols que es veuen a un cantó i l’altra de la frontera. He fet, aquest estiu, un parell de cops l’exercici de tractar de veure algun canal amb un resultat tristíssim. Potser CNN+, mai 24h de Televisió Espanyola ni 3/24 de TV3, cada cop més provincianes. A totes poca, poquíssima informació internacional que, vista la política catalana i espanyola és el que pot interessar. En particular no hi ha manera de trobar informació sobre la crisi política italiana que ens importa, sembla, un pebrot. Cada cop més, segurs que la tv és un mitjà del segle passat. Tornem a la immediatesa d’internet.

Lletjor general i destrucció urbanística
Impressió general de circular per la nostra costa per a uns estrangers sensibles: tot el que hem tocat els civilitzats ciutadans d’aquest país és d’una lletjor que fa fredat, contrastant amb uns racons verges (cada com menys i més rars) d’una bellesa formidable. Ho comparo sovint i en aquesta ocasió especialment amb la Costa Amalfitana de la Campània al sud de Nàpols, ben preservada i amb comptadíssimes bestieses. Per a uns italians que ens sobrevaloren no hi trobo explicacions a que nosaltres haguem estat tant destructius i ells, amb tota la seva rèmora de desgovern, tant proteccionistes. El bon gust?.

“Con la cocina no se juega”
Títol de l’entretingut llibre de David de Jorge, un mediàtic cuiner basc que, des d’una més que notable capacitat comunicativa, racionalitza tot allò que en cuina un servidor pensava i era incapaç de descriure. Resumidament que la “gastronomia” (ell la maldiu i recolza la “restauració”) és una pamplinada monumental per fotre’ns els quartos, la paciència i el poc seny que ens queda. De Jorge afavoreix el producte de qualitat, la cocció justa i respectuosa, l’acte social d’estar a taula per sobre del gastronòmic. Darrera de tot, la gran estafada dels “egochefs” com ells els anomena, amb el summum sacerdot de Cala Montjoi a dalt de tots ells. Obvi per una cuina com la italiana que al revés de la francesa no es desvia ni un mil.límetre de la qualitat i de la seriositat, i per tant llibre que comparteixo fàcilment amb aquests amics que pel contrari troben inexplicables els malabarismes culinaris existint una base de tradició i producte tant important a casa nostra. Un excel.lent i recomanable divertiment d’estiu molt més intel.ligent que totes aquestes lectures sobre la crisi amb les que m’estic castigant certes hores de lleure

Berlín: el benchmark Europeu no està a Europa

Posted by – 14/06/2010

Werner Hoyer, Ministre d’Estat (el nivell de sotssecretari a Espanya) del Ministeri d’Afers Estrangers Alemany, va pronunciar el passat dissabte a Berlín una frase que vaig haver d’anotar:  “El benchmark de competitivitat per als països europeus no està a Europa però en l’escena de la globalització”. En una paraula, prou de mirar-nos el melic del model europeu si el volem conservar. Hoyer és una imatge positiva, de gran nivell, europeista de la part liberal de l’actual coalició de govern alemanya. Encara a l’oposició ens advertia del perill de l’entrega total al keynesianisme que hem patit aquests darrers anys i que ara hem de redreçar. Que ell ha de redreçar també a Alemanya.

Sopem una desena de persones en el Deutsche Parlamentarische Gesellschaft (una mena d’associació de parlamentaris) davant el Reichstag a Berlín. Ja estem als postres i apareix el Ministre d’Afers Estrangers de la RFA, Guido Westerwelle. Només 45’ de trobada potser no haurien de fonamentar conclusions però les fem. Westerwelle, com m’havien ja avisat, és o dona una imatge una mica pretensiosa, superficial, i amb aquell complex de superioritat que algunes vegades es detecta en els alemanys. En resum està convençut de que els països centrals de l’euro no tenen cap responsabilitat per la crisi.  Ben diferent de la impressió que la mateixa tarda ens dona el seu número dos, Werner Hoyer. Són dues cares ben diferents de la mateixa realitat política.

Un dels problemes Europeus més greus que es detecta fàcilment a Berlín és la tensió creixent entre França i Alemanya. Feia temps que no sentia acusacions tan greus com les que alemanys dediquen a la troica francesa –Sarkozy (Govern), Trichet (BCE) i Strauss-Kahn (FMI)-, als que des d’Alemanya fan responsables de la debilitat de l’euro. Per altra part, les iniciatives unilaterals de la Senyora Merkel donen urticària als francesos. L’eix francoalemany era de les poques coses sòlides de la Unió Europea.

“Moltes gràcies i que tingui un bon vol”. Una de tantes mostres d’amabilitat en els serveis que reps a Alemanya i que et sobten perquè són ja quasi desconegudes a casa nostra.

Breu dietari “a la memòria”

Posted by – 13/06/2010

L’Europa visitada: jubilats i japonesos.

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

Més Europa i menys Espanya

Posted by – 12/05/2010

Finalment la Unió Europea s’ha decidit a actuar, a reafirmar-se com unió econòmica que vol, o ha de ser, política. La matinada del diumenge a dilluns, prèvia a l’explosió dels mercats financers, va donar llum a l’adopció de dues mesures d’un abast extraordinari. Potser les primeres grans decisions que pren Europa en molts anys.

Tant la creació d’un immens fons de rescat en avals i préstecs de països europeus, del FMI i de la pròpia Unió Europea, com la decisió sorprenent del BCE per a intervindre en els mercats comprant deute públic i corporatiu, marquen una completa inflexió en el devanir políticament lànguid al que fins ara ens acostumaven les administracions comunitàries.

En tot cas, i per sobre dels comentaris (1) i (2) que molts ens hem vist obligats a donar amb urgència i una certa irreflexió, avui podem dir que:

- Probablement poden encara aparèixer problemes greus per a l’aprovació parlamentària de la disposició del fons en alguns països.

- La configuració del fons crea de fet un embrió de Tresor europeu i per tant una primera etapa per la desitjada política fiscal unificada per a l’euro.

- EL BCE és, des d’aquesta decisió, un banc menys independent o com a mínim en risc d’adoptar per primera vegada mesures  subjectives. Els criteris que assenyalaran les intervencions tindran un elevat nivell d’arbitrarietat.

- Aquestes intervencions del BCE, que en si serien inflacionistes a l’augmentar la massa monetària, seran compensades per altres operacions per reduir l’excés de liquiditat generat. Això implicarà una redistribució de la liquiditat que tindrà perjudicats i beneficiats. El BCE sobrepassa el seu paper d’autoritat monetària per passar a ser política. De facto, se li han canviat els seus Estatuts.

- Evidentment la xarxa de protecció per al països perifèrics no és gratuïta. A canvi se’ls exigeix una disciplina pressupostària fèrrea. A Espanya, per a l’Estat central, per a les comunitats autònomes i per als ajuntaments. Des de Catalunya ja s’ha començat a arrufar el nas.

- L’estabilització pressupostària és imperativa. Com els països més afectats, Espanya entre ells, no són de fiar, se’ls vigilarà. La UE o el FMI però de prop.

- Tot plegat, això és una espectacular cessió de sobirania per aquests països que a Madrid encara no han detectat. Els que lluiten per preservar engrunes de la descentralització, obvien la molt més potent centralització a Brusel.les i a Frankfurt.

- L’euro va ser ja una cessió de sobirania econòmica i per tant política  i ho serà el seu salvament. Es confirma que la conseqüència d’una unió monetària ha de ser una unió política.

(1) A  TV3

(2) A Catalunya Informació

El euro, ad calendas graecas

Posted by – 08/02/2010

Tras la entrada en barrena de Grecia en una situación de preinsolvencia, todas las miradas de los mercados han confluido en los restantes cerdos (PIGS bajo la denominación colectiva que la prensa anglosajona logró popularizar), es decir los “sureños”, Portugal, Italia, España; más Irlanda.

La radical divergencia de las economias nacionales de la zona euro, la incapacidad de la Unión Europea para plantear una verdadera política económica y fiscal común, y la debilidad congénita de las economias de los PIGS, han situado al euro y a la Unión Monetària en una coyuntura muy complicada.

Nadie duda de que no se dejará caer a Grecia, sea a través del FMI o sea a través de una actuación de salvamento conjunta de los paises centrales del euro, Alemania y Francia. Sin embargo, permanecerá inalterable el riesgo para la moneda única por la incapacidad de estas economías para superar sus desequilibrios estructurales, una pobre competitividad, y en general para recuperar un crecimiento sostenido.

Es finalmente el proyecto europeo el que recibe un toque de atención. Uno más. Poco a poco, la incapacidad europea para posicionarse en el entorno global, para afrontar con valentía un mundo totalmente distinto del que vió la firma del Tratado de Roma, va llegando a un punto de no retorno en el que la “siesta europea” puede convertirse en permanente.

Europa, el “camarot” dels Marx

Posted by – 11/01/2010

La irrupció de la fotografia del comediant britànic Rowan Atkinson, en el seu paper de Mr. Bean, en el website de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea simbolitza, amb tota crueltat, la trista marxa d’Europa en els darrers temps.  Potser amb la presidència semestral Espanyola personificada per un desconcertat Zapatero, aquesta lànguida Europa arribarà al zenit de la seva pèrdua de prestigi. Els editorials dels principals diaris del continent ja s’han avançat amb comentaris entre jocosos i preocupats, convençuts que el President del Govern Espanyol veu en aquest “rol” la darrera possibilitat de salvar la seva carrera.

El Tractat de Lisboa, operatiu des del primer de desembre del passat any, ja es visualitzava com una mala còpia del projecte de Constitució. Un succedani que a més a més havia estat menystingut per diversos politiquets. La seva entrada en escena ha confirmat els pronóstics: l’elecció del President permanent del Consell i de l’Alt representant ha recaigut en figures grises, anodines front els Caps d’Estat i de Govern (vint-i-set per dos). Ara aquests dos secundaris competiran pel primer pla no només amb un President rotatori (ara Zapatero) però amb tres al crear-se una mena de troika dels presidents que s’aniran succeint en els propers divuit mesos. Per suposat el President de la Comissió mantindrà la seva quota de representativitat amb el President del Parlament, figura que per a que quedi ben debilitada ja s’encarreguen les dues grans corrents polítiques Europees -conservadors i socialistes-, de repartir-se la legislatura en mig mandat per cadascuna.

No se si queden nostàlgics del projecte Europeu. Si que queden alguns que, embadalits per passades glòries, són incapaços d’adonar-se de la crisi greu que implica aquesta debilitat institucional. Que no ens vinguin més amb les històries sobre els segles de guerres ara superades. El mon ha canviat aquí i arreu i el resultat final és la pèrdua dràstica de pes específic europeu en el mon. Europa és el camarot dels germans Marx i vet aquí per on, a sobre, ens apareix Mr. Bean.

Reaccions

Posted by – 11/06/2009

Píndola a “Hora 25 de l’economia”, Radio Barcelona, 10 de juny 2009 (21.00 hs.)

Bona nit.

I qui deia que les eleccions europees eren un tema menor? Evidentment l’electorat, especialment el de Catalunya, on només una de cada tres persones amb dret a vot el varen exercir.

Però, i els polítics?. Qui deia que no s’ho prenien seriosament, que no parlaven d’Europa? Qui posava en dubte que la infame campanya ho era perquè no s’hi jugaven rés?

Doncs a tots aquells incrèduls ja els s’hi podem dir clarament: Mireu el president Zapatero, amagat sota els pupitres per les males notes i avergonyit per la derrota. O mireu el cap de l’Oposició a qui la pírrica victòria ha entusiasmat, orgullós d’haver obtingut un 40% del 40% que ha votat, és a dir el 16%. Avui mateix, eufòric, ha advertit els díscols Esperanza i Alberto que serà ell qui nomenarà el president de Cajamadrid, de tant ufà i satisfet que es troba pels resultats de les eleccions que suposàvem, menyspreava.

Us imagineu el cap de l’oposició Catalana, el senyor Artur Mas, anunciant en públic a Catalunya que nomena el president d’una de les caixes catalanes?. Els titulars d’alguns diaris i els micròfons d’algunes emissores de ràdio i de televisió trauríen foc. Foc i sang de venjança.

Davant d’aquesta tropa, que ens agafi confessats!

Resultats

Posted by – 08/06/2009

Com era d’esperar, les emissores de ràdio i de televisió, diaris i premsa online només parlen  dels resultats espanyols.

Aquests són els resultats (a tot Europa evidentment) de les eleccions europees:

Resultats

Eleccions amb paperetes tramposes

Posted by – 05/06/2009

No en tenim prou en patir, des de la restauració democràtica, l’abominable sistema electoral de llistes tancades. El sistema que més mal ha fet al dèbil sistema de llibertats. No en tenim prou a que ens limitin el dret a triar a fer-ho entre diversos grups de desconeguts que, en cada partit, ha estat seleccionat per tres o quatre dirigents com a molt, d’entre els més obedients i xais dels militants. No en tenim prou a que ens neguin la possibilitat d’esborrar els corruptes, tatxar els ineptes, evitar els dements.

No en tenim prou d’aguantar aquestes evidents limitacions al nostre dret al sufragi, sinó que en aquestes eleccions europees a més a més els hi permeten legalment i ens fan votar amb paperetes tramposes, falses i radicalment errònies. I que és sinó reiterada mala fe el permetre que moltes paperetes de votació a Catalunya i en altres comunitats no mostrin les llistes sobre les quals es comptabilitzarà el nostre vot i s’aplicarà, per a l’assignació d’escons, la famosa llei d’Hondt, sinó només els candidats que, suposo, tenen residencia (fiscal?) a Catalunya. És a dir una llista que no té res a veure amb la que realment es beneficiarà del nostre vot en aquesta circunscripció única espanyola que, ens agradi o no, és el sistema de les eleccions Europees en el nostre país. És a dir, llistes tancades i a més inexactes, incompletes, falses.

Així, en el cas del PSC-PSOE la llista real estatal que es beneficiarà dels vots a aquest partit no té rés a veure amb la llista de la papereta tramposa amb la que s’haurà de votar el PSC a Catalunya. Només cal comparar-les

O la de “Coalición por Europa” nom i llista real de la candidatura en la que s’integra CiU. Aquí a Catalunya en aquest cas es respecta la llista original amb canvi de logo probablement perqué tenen el cap de llista, Tremosa,  però en el País Basc, per art de prestidigitació es converteix en una llista que encapçala una certa Sra. Bilbao.

Podeu mirar i remenar en la pàgina web on es troben totes les llistes i paperetes i comprovareu l’abast de l’enredada. Les coalicions on es troben ERC i IC trampejen que dona gust en les paperetes d’enganyifa que presenten aquí en comparació a les llistes de veritat de la “Europa de los pueblos” i la de “IU-ICV-EUiA-BA” respectivament.  Només el PP, potser perquè en Vidal Quadras encara fa més por que Mayor Oreja, es mostra coherent i es votarà a tot arreu amb la papereta de veritat.

Feliç votació tramposa!

Días sardos y corsos

Posted by – 02/06/2009

Cinco días, o algo menos, circulando en el antiguo Reino de Cerdeña y Córcega. Una constatación inmediata: como en muchos países afortunados por la naturaleza, el contraste entre la obra humana y el medio natural es extraordinario. La fealdad de los pueblos y ciudades, y la exhuberancia bellísima de las costas y montañas. Aquí además con reminiscencias de la tierra pobre que fue.

Una segunda fácil constatación: la globalización puede con todo, y más en áreas turísticas. El sardo, los diversos dialectos corsos y como no, el catalán del Alghero son crecientemente una ilusión en retroceso; la gastronomía básicamente continental; la música, que decir!.

Por fin, la admiración por la moderación urbanística y por la no destrucción del país al estilo español de los últimos años. Ni mafias, ni “tangenti”?, ni estupideces políticas logran torcer el que supongo consenso claro y determinado para preservar. En otras partes complicadas de Italia como en la Campania, o algo menos en Sicilia también se observa. En ninguna parte la destrucción ha sido tan extensa, profunda y sistemática como en la costa española en los últimos 15 o 20 años.

En todo caso, de los pasos fugaces por muchas partes de las islas un pensamiento permanente: el volver con más calma, para gozar de esas pequeñas maravillas apostadas en tantos rincones, quizás para buscar algún viejo y probablemente olvidado amigo Sardo con quién conocer la forma de pensar de lo que queda de estas islas. Lo que hay de verdad y de mentira en tanta gente sólo entrevista en nuestros pasos rápidos en busca de curvas y velocidad. Faltará, eso si, la  amistad y tolerancia reinante estos días. También unos valores escasos.

Eleccions Europees (i 2)

Posted by – 02/06/2009

Tornada a Barcelona i salvat parcialment de la pandèmia Barça que afortunadament ja es debilita. Sembla que no hi ha rés més. En tot cas les Europees a cinc dies vista i encara tant profundament avorrides com el primer dia. La setmana passada  vaig fer una repassada global. Mirem ara els ninots.

Dels dos grans partits de l’Estat, un sembla sortit del Pleistocè ideològic, el senyor Oreja. L’altre, millor aparença i discurs, però poc convincent i sòlid. En tot cas, no hi ha color. Però com per votar un d’ells?. Ni parlar-ne

Aquí a Catalunya, un grup de candidats molt adequats a l’expectació que desperten aquestes eleccions. De dreta a esquerra: el senyor Vidal Quadras, el més intel·ligent i detestable. Està eufòric per poder recuperar uns dies el seu paper de matacatalanistes o fins i tot matacatalans. CiU presenta un noi força antipàtic. Li he llegit un parell d’entrevistes i ja m’ha convençut que no l’entenc. Va votar en contra de l’Estatut i de la Constitució Europea, i a Brussel·les pot fer qualsevol bestiesa. Els socialistes tenen una candidata que no havia vist, ni sentit ni llegit mai. Té cara de bona dona, però parlant és un mort. L’Esquerra presenta un dels seus esvalotats, potser en aquest cas més culte, que amenaça amb fer una d’aquestes performances pancatalanista que tant bé ens deixa fora de casa. Iniciativa que vols que els hi digui. Ha utilitzat la campanya per disparar contra tot l’assenyat que ha trobat en el camí.

Potser deixem-ho aquí i ja comentarem els resultats. Quina llàstima!

Eleccions Europees? (1)

Posted by – 26/05/2009

Detesto les crítiques sistemàtiques a partits, eleccions i politics. Puc arribar a reaccionar de forma inadequada a alguns d’aquests comentaris menyspreadors que tant abunden en el nostre país, i és que el nostre sistema de llibertats (si bé restringides) i la democràcia (tutelada) són massa importants per frivolitats. En tot cas, no crec que tinguem polítics ni millors ni pitjors que la resta del país.

Dit tot això, hi posen moltes ganes i una voluntat de ferro per ampliar permanentment el nombre d’escèptics, desil.lusionats i emprenyats amb la política. Les campanyes electorals són el moment àlgid d’aquesta ben orientada carrera cap al desprestigi absolut. I a fe que ho estan aconseguint.

I dins els rituals polítics, unes eleccions europees són la culminació dels despropòsits. Una ocasió per llançar-se els “trastos? del penós dia a dia i guardar en un racó la veritable raó de ser, Europa.

I és que, sabem realment el que les institucions Europees i el Parlament en particular poden influir sobre nosaltres? Una bona part de la legislació i normatives més importants, però molt pocs diners. El nivell estatal, i també el regional, perden creixentment poder de decisió però mantenen els pressupostos. Això evidentment és una barreja explosiva per a la classe política per la que les eleccions Europees tenen un interès més correlacionat amb el minso pressupost que amb les àmplies competències. Ningú es pot queixar de la descriptible expectació que desperten les eleccions del dia 7.

Reconeixement del BCE

Posted by – 16/05/2009

Gravació per als informatius de TV3 d’uns comentaris sobre el Banc Central Europeu que s’emetran la darrera setmana de la campanya de les eleccions Europees. Em sorprenc a mi mateix parlant bé, potser molt bé del BCE. M’he passat els darrers anys criticant el conservadorisme i covardia de la política monetària Europea i ara reconec que no era per tant. De fet, davant del desert polític que és l’actual Unió Europea, davant els repetits fracassos per adaptar les institucions; l’euro i la Unió Monetària comandada pel Banc Central Europeu són les úniques institucions realment Europees que funcionen en aquest entorn de crisi. Les altres, Consell, Comissió i Parlament principalment no han estat a l’altura de la magnitud del que està caient.

Finalment el vídeo del TN Migdia del 3 de juny (Només del minut 19.45 al 21.30)