Cap de setmana de la Hispanitat o del Pilar, com es vulgui, a Florència. Convidat per EFPA Itàlia per tancar el seu impressionant congrés. Quatre-cents professionals presents. Confiats en la imperiosa necessitat de més consell financer que tenim tots. Especialment ara, on tot sortint de la crisi, ens adonem que el mercat al detall d’instruments d’estalvi i inversió no ha funcionat. Florència amb menys turistes que altres vegades, que no vol dir pocs. Menys cues als museus, més espai vital a les places, més taules als restaurants.

No li tinc a Ferrer i Guàrdia la reverència ideològica que li professen alguns amics. Ni la vaga revolucionària ni la pedagogia llibertària em semblen valors o recursos adequats. Té però, la vida de Ferrer, un atractiu inqüestionable per la defensa del que creia, dels seus valors de llibertat i de canvi en una societat clerical, agarrotada i socialment reaccionària. Si la vida de Ferrer fou un model d’entrega al lliurepensament i a la racionalitat, la seva mort fou un exemple de la venjança, de l’autoritarisme, de la ignomínia. Per això, el dimarts dia 13 a Montjuïc, en un matí de tardor extraordinari, vaig ser present i vaig commemorar amb alguns companys i amb alguns adversaris ideològics el centenari del seu afusellament.

Les caixes. El mapa fruit del procés de fusions o absorcions, reestructuracions segur, està quasi definit. De fet, el 92% dels actius totals estan ja “col.locats”. El 8% de Penedès i Laietana és el que resta per saber si es manté a Catalunya. Tot plegat calia i era inevitable, i per a clients, creditors i prestataris de les caixes, ha estat una bona solució. La millor d’entre les que es podia esperar.