En aquest parèntesi estival que heu tingut, obligats per la programació de la pilota, la situació econòmica ha variat poc. Si, és veritat, un munt de catalans empipats han sortit al carrer i, també per la pilota, un munt d’espanyols entusiasmats han aclamat als gladiadors de la samarreta vermella, però en el fons de la butxaca encara el mateix forat per on s’escolen les poques reserves que ens queden. Sobretot, d’optimisme i de confiança.

M’arriba el consens econòmic de PricewaterhouseCoopers del 2on trimestre on, entre altres dades fruit d’un consens d’experts empresarials i econòmics, apareixen indicadors de confiança sobre l’economia espanyola.

Doncs bé, a força de no materialitzar-se les previsions de millora emeses els trimestres anteriors, els enquestats són creixentment pessimistes. No han llençat la tovallola però, creieu-me, falta poc.

(A SER Catalunya, el 15 de juliol 2010)

En el Pont du Gard, entre Nimes i Avinyó, però podria ser a tants altres llocs turístics. Imatge simbòlica de l’Europa actual: per una banda un munt de Japonesos fotografiant la història, els segles, el passat; en definitiva l’Europa parc temàtic en el que lentament transformem el continent; per una altra, autocars de jubilats “going places” en una probablement ben merescuda compensació que ara no sabem com seguirem pagant.

“Voyeur” de la petita política.

M’introdueixo en una assemblea de barri d’un partit polític. Observant els moviments me n’adono que no havia presenciat un espectacle similar feia molts anys. Segur més de vint-i-cinc. Unes 100 persones hi assisteixen amb la següent composició d’edat: 70% de més de 65 anys, un 10% joves, diríem fins a 30 anys i la resta, tirant llarg un 20% en la gran franja entre 30 i 65. És això representatiu de l’actual militància en els partits polítics?. Molt probablement és així. Hi ha eleccions per suggerir noms electorals (si, he dit suggerir ja que les llistes les fan els líders indiscutibles). Cinc persones per tres o dos llocs, tant se val. Tots s’afanyen a manifestar la seva adhesió al líder, que sembla intocable. Suposo que com és absolutament improbable que els posin a les llistes i guanyin l’escó, no perden ni un segon a dir que farien. Només ocupen el temps que els donen per tractar d’aparentar ser simpàtics i per declarar el seu amor perpetu al líder. Corea del Nord?. No, Catalunya.

La reconversió bancària no il•lusiona.

Xerrada amb un/una responsable de personal d’una entitat de crèdit. Ha decidit plegar. Creu, amb raó, que tindria per endavant uns anys de reducció de plantilles, ajustaments, fusions interminables. Per a una persona a la que l’il.lusiona la seva professió i la seva feina, aquest actual panorama és només alimentari. Fa bé d’arriscar-se i cercar nous vents.

El mundial de futbol i l’esquizofrènia catalana

De la mateixa manera que he observat que una cosa és agradar-te el futbol i una altra no necessàriament compatible és “ser del Barça”, els campionats del mon de futbol aixequen també tot tipus de passió patriòtica poc “futbolera”. Precisament per aquestes dues circumstàncies, -el domini del barcelonista sobre l’afeccionat i la manca de selecció nacional a Catalunya-, queda bé, almenys aparentment, “passar” dels mundials. Ells s’ho perden, com a espectacle (en aquests moments estic gaudint amb Alemanya) i perquè no veig cap raó per anar més a favor d’una altra selecció que no sigui l’espanyola.

Israel

L’article, magníficament escrit, sobre l’atac israelita a la flota suposadament humanitària per Gaza de Bernard-Henrí Lévy. Publicat a Liberation i en castellà simultàniament a El País, compensa una mica el llegit fins ara. Però BHL es passa de frenada. Veig un programa de la televisió francesa on el conviden per defensar la seva posició i surt lògicament derrotat dialècticament. Que la informació sobre el conflicte, especialment a la premsa espanyola, estigui permanentment inclinada en favor dels palestins i el mon àrab, no treu però que des de qualsevol visió Israel hagi fet una barbaritat. Una barbaritat incomprensible i injustificada. La intransigència del govern Netanyahu està acumulant passiu fins i tot per als més inclinats a entendre les moltes raons d’Israel.

(Maig i Juny 2010)

Avui però, les notícies d’aquest matí haurien de ser decisives per al futur de Guardiola. Sembla que ahir, acompanyat de la seva esposa i criatures (tres?) va anar a veure un concert al Palau de la Música del grup Manel. Alló va acabar com el rosari de l’aurora amb una part del públic cridant que es quedés en el Barça i no deixant-lo tranquil per fer el que havia anat a fer: escoltar tranquil.lament una actuació musical. Pep porta cada dia personalment els seus nanos al col.legi del meu fill petit que m’havia explicat certes escenes dantesques per al dret a la intimitat i tranquilitat de l’entrenador. Si això va amb el sou que se’l quedin. Afortunadament per a Guardiola, també avui ha saltat la notícia o el rumor de que el Manchester United l’estava considerant per substituir Sir Alex Ferguson com a Manager general del club anglès. I bé, vull dir-li molt clar: Guardiola, no tinguis cap dubte, aprofita aquesta oportunitat immillorable i signa pel ManU. No només recuperaràs la tranquil.litat i la capacitat d’anar pel carrer sense que t’emprenyin sinó que, a més a més, tindràs la millor feina en el mon del futbol amb temps, anys,  per planificar, treballar, equivocar-te, triomfar, tot sense que presidents, candidats, periodistes, nacionalistes de pa torrat i altres futboleros desvagats t’estiguin pressionant tot el sant dia.

Parteixo de la base de que el fútbol és un espectacle potentíssim. He vist gent enganxada a pantalles de la nostra lliga arreu del món. Recentment als Emirats, a Tailàndia, a Colòmbia, a Finlàndia, al Canadà,…. . I ho estan, segons les franges horàries, de vegades a mig matí, de vegades a la matinada o a l’hora de dinar d’un dia laborable. Rés és comparable en aquest mon globalitzat al fútbol, a la força del fútbol i de les grans lligues, probablement l’anglesa, espanyola i italiana, per aquest ordre.

Com a espectacle potentíssim, seguit per centenars (milers?) de milions de persones, per força ha de moure molts diners. Crec que les xifres actuals són encara baixes en relació a l’expectació que aixeca.

Per altra banda,  l’imparable procés de concentració d’aquesta expectació i per tant dels diners en pocs clubs pot portar el verí de la seva autodestrucció. Si finalment sabem sempre qui serà el guanyador per poder econòmic i de jugadors, es perdrà tot l’interès.

En vista a tot això unes quantes hipòtesis:

- Això és un afer de diners i els colors, sentiments i emocions estan molt bé però la gent vol guanyar. I per guanyar, calen diners, en una proporció molt més alta que la de sentiments. De diners al fútbol quants més millor o al menys quan més efectius, millor.

- La correlació positiva és altíssima: els equips que guanyen es fan grans i rics i els que perden, més petits i pobres. Per tant, s’ha d’invertir. I arriscar. I el que faci calaix sense posar-lo en moviment (Cruyff deia que els diners, a jugar en el camp) està perdut a mig termini. Avui, a Dubai i a a Oaxaca, prefereixen veure el Cristiano Ronaldo que l’Higuaín.

- Les esquinçades de vestidures catalanes d’aquests dies per “l’afer Florentino” són d’ una hipocresia extraordinària.El Barça ha trencat en diverses ocasions els mercats (Cruyff, Maradona, etc) i francament no se perqué la immoralitat està en la franja dels 65 milions de Kaka i no en els 35 milions d’Alves per posar uns exemples. De fet no se que és aquesta immoralitat de la que parlen.

- La condescendència amb la que governs i autoritats fiscals, d’immigració i urbanístiques han tractat sempre els clubs de fútbol, especialment espanyols, és vergonyosa, indignant i, a més, incomprensible.

- No tinc la menor idea de com ha finançat el Real Madrid els recents fitxatges però cal tenir en compte que la majoria dels caps de risc de crèdit bancaris que varen aprovar els estratosfèrics crèdits a les immobiliàries ara quebrades o quasi, segueixen en els seus llocs i tant campants.

- No tinc la menor idea si, des d’un punt de vista empresarial, pot ser i sobre tot si serà una bona operació. Tinc però la sospita que ningú ho sap. Ja ho veurem.

Tertúlia La Plaza del 16 de juny 2009